Transsexualitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Transvestisme.
Una dona transsexual amb les lletres "XY" a la palma de la seva mà.
Membres del Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya manifestant-se a Barcelona (any 2001)

La transsexualitat és una manifestació sociopsicològica en persones que se senten pertanyents a un gènere diferent del sexe assignat en néixer segons el sistema binari de sexe/gènere, de manera que desitgen l'aspecte físic d'acord amb la seva identitat i, viure i ser acceptat, com una persona del sexe al qual sent pertànyer. Pot acompanyar-se, o no, de rebuig més o menys gran a viure amb els òrgans genitals de naixement, amb els quals alguns senten conflicte, o del desig de posseir uns genitals que concordin amb la seva identitat sexual.

La transsexualitat és un fenomen complex, més encara si pensem que la seva forma de manifestar-se guarda relació amb rols i comportaments socials assignats culturalment a cada gènere en el sistema binari de gènere (dona/femenina - home/masculí).

Les persones transsexuals són tan diverses com la resta de població. N'hi ha de totes les races, ocupacions professionals i classes socials. També hi ha diversitat respecte de l'orientació o preferència sexual, de tal manera que hi ha transsexuals homosexuals, heterosexuals, bisexuals, asexuals, autoeròtics, etc.

En el sistema binari de gènere hi ha dones transsexuals, d'home a dona (HaD), i homes transsexuals, de dona a home (DaH).

Terminologia[modifica | modifica el codi]

Els termes i conceptes entorn de la transsexualitat no estan molt consensuats de moment. De fet, els majors esforços per avançar en el seu estudi estan sorgint per part de la mateixa comunitat de persones transsexuals. No obstant això, en aquesta mateixa comunitat tampoc existeix un consens pel que fa als termes.

També existeix debat en si la forma més correcta de denominar la transsexualitat és transexualisme, transgènere o transgenerisme. El gènere gramatical dels termes utilitzats per descriure a les persones transsexuals sempre es refereix al gènere de destinació, és a dir, a la identitat sexual amb la qual se senten identificades. Per exemple, un home transsexual és algú que va ser identificat com a dona en néixer a causa dels seus genitals, però que s'identifica com a home.

Patologització[modifica | modifica el codi]

A mitjan segle XIX els metges van començar a interessar-se en els anomenats trastorns de la identitat que afectaven principalment a la identitat sexual: Nicholas Friedreich (1830), Jean Étienne Dominique Esquirol (1840), Richard von Krafft-Ebing (1892) i Moll ( 1892).

A principis del segle XX, Henry Havelock Ellis i Magnus Hirschfeld (1910) van identificar un quadre clínic al qual van denominar "transvestisme". Spengler (1914) va estudiar el tema des del punt de vista de la medicina jurídica.

El terme "transsexualitat" va ser encunyat en 1953 per Harry Benjamin, qui va proposar un tractament amb hormones del sexe amb el qual s'identificaven els seus pacients per alleugerir el seu malestar. El 1973 John Money va denominar aquest quadre "disfòria de gènere".

Els primers intents de reassignació sexual mitjançant tractament hormonal i quirúrgic es van realitzar de forma discreta i no es van exposar a l'opinió pública: el primer del qual es té notícia, citat per Hirschfeld, es va realitzar en 1912; més tard es van donar alguns pocs a Berlín, Praga, Gran Bretanya i Itàlia, descrits pel seu deixeble Felix Abraham. També se sap d'alguns realitzats pels metges nazis.

La primera operació de la qual es tenen dades va ser el 1930, quan el pintor danès Einar Mogens Wegener va demanar al doctor Magnus Hirschfeld que el transformés en dona. Wegener va morir poc després a causa de les seqüeles de la operació.[1]

La primera temptativa reeixida que es va donar a conèixer al públic, amb repercussions mundials, se li va practicar a Copenhaguen el 1952 a un exsoldat de l'exèrcit nord-americà, George Jorgensen, jove d'origen danès, més tard coneguda com a a Christine i escollida "Woman of the year "en 1954. L'endocrinòleg Christian Hamburger, el psiquiatre George Sturup i els cirurgians Poul Fogh-Andersen i Erling Dahl-Iversen van ser els encarregats de l'operació.[2]

El psiquiatre nord-americà Robert Stoller va ser el primer que va descriure la transsexualitat com una condició diferenciada. La va relacionar amb la identitat de gènere en contraposició al sexe biològic.[3]

La primera comprovació de Stoller va ser que les dones transsexuals, encara desitjades com homes, reconegudes sense equívoc i ben acceptades com a tals, presenten des de la primera infància un comportament femení, tant en les seves eleccions de vestimenta, els seus jocs i gestos, com en l'entonació de la seva veu i el seu vocabulari.

De la definició i el diagnòstic de transsexualitat depèn la prescripció terapèutica per a la reassignació hormonal i quirúrgica del sexe.

Stoller rebutjava la reassignació quirúrgica de sexe.[4]

Els errors en el diagnòstic poden tenir com a conseqüència la descompensació psicòtica dels pacients després de l'operació.

Amb el temps, la transsexualitat ha abandonat progressivament el seu lloc en els registres patològics i el tractament s'ha alliberat de restriccions terapèutiques: el canvi de sexe està ara a disposició de qui ho desitgi en moltíssims països. El 1988 l'endocrinòleg dels Països Baixos Louis Gooren va fundar la càtedra de transexualisme a la Facultat de Medicina de la Universitat Lliure d'Amsterdam (Vrije Universiteit d'Amsterdam), al departament d'Endocrinologia, per ensenyar als professionals la detecció precoç de la transsexualitat i el seu tractament hormono-quirúrgic.[5]

El Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals o DSM IV de l'Associació Psiquiàtrica Americana classifica la transsexualitat dins dels Trastorns de la Identitat Sexual [F64].[6]

L'Organització Mundial de la Salut el va incloure com a síndrome mèdica en 1977 en una resolució adoptada a la XXIX Assemblea Mundial de la Salut. La CIM-10 defineix tres trastorns diferents: trastorn de la identitat sexual de la infància, transvestisme de rol doble i transexualisme; en el DSM IV, aquestes tres entitats estan recollides dins d'una mateixa categoria, anomenada trastorn de la identitat sexual. Segons el DSM IV la insistència per part d'un individu de ser de l'altre sexe no ha de ser considerada delirant.

Hi ha dos components en el trastorn de la identitat sexual que han d'estar presents a l'hora d'efectuar el diagnòstic. En primer lloc, ha d'haver-hi proves concloents que l'individu s'identifica, de manera sòlida i persistent, amb l'altre sexe, la qual cosa constitueix el desig de ser, o la insistència que un pertany, al gènere oposat de l'assignat en néixer.

Aquesta identificació amb l'altre sexe no consisteix en el desig d'obtenir les suposades avantatges relacionats amb els usos socials; cal que hi hagi també proves de malestar persistent provocades pel gènere assignat o un sentiment d'inadequació amb el paper d'aquest gènere.

Aquest diagnòstic no s'ha de fer si l'individu pateix una malaltia física intersexual, ja que els individus amb trastorn de la identitat sexual posseeixen uns genitals normals (en contrast amb els genitals ambigus o l'hipogonadisme trobats en les malalties físiques intersexuals, com ara la síndrome d'insensibilitat als andrògens o la hiperplàsia supra-renal congènita).

Per a efectuar el diagnòstic de trastorn de la identitat sexual han d'existir proves de malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o d'altres àrees importants de l'activitat de l'individu.

Molts individus amb trastorn d'identitat sexual acaben socialment aïllats. Aquest ostracisme condueix a una baixa autoestima i pot contribuir a un sentiment d'aversió cap a l'escola que provoqui el seu abandonament en els casos de persones en edat escolar.

El rebuig i les burles dels companys produeixen amb freqüència seqüeles persistents en aquests nens, i les inclinacions i intents suïcides, els trastorns relacionats amb el consum de substàncies i la depressió clínica es troben sovint associats a aquest quadre, especialment en adolescentes.

En adults pot haver-hi símptomes d'ansietat i de depressió.

Dades estadístiques sobre la població total dels països més petits d'Europa suggereixen que 1 de cada 30.000 homes i 1 de cada 100.000 dones desitgen tractament quirúrgic. Els problemes d'identitat en els nens i adolescents no es defineixen com a trastorns mentals en el DSM IV.

El 16 d'octubre de 2009, diferents organitzacions transsexuals es van manifestar a tot el món sol·licitant que en la revisió del DSM V desaparegui la transsexualitat com patologia.[7]

Hi ha un intens sentiment i un fort corrent d'opinió en el si de la comunitat transsexual perquè aquesta quedi fora dels diagnòstics psiquiàtrics, i deixi de ser considerada un trastorn o una malaltia mèdica. La qüestió és quant té d'estigma i discriminació social el fet de ser sexualment diferent i, en canvi, realment què té d'inherent com a trastorn psíquic o mèdic; la mateixa consideració psiquiàtrica de la transsexualitat és considerada un fet discriminatori.

Procés transexualitzador[modifica | modifica el codi]

Les hormones s'usen per modificar l'aspecte extern del cos i això provoca canvis prou visibles en l'aspecte del transsexual. Amb la teràpia hormonal (TH) s'aconsegueix un aspecte similar a les persones del sexe desitjat. Els resultats són millors en les persones més joves.

La cirurgia és un recurs utilitzat a vegades pels transsexuals per modificar el mateix cos. Pot tenir un caire estètic, com els implants per arrodonir la figura o per donar volum al pit, les liposuccions, etc. La més coneguda per la població no transsexual i que més s'associa amb la transsexualitat és l'anomenada "cirurgia de canvi de sexe", cirurgia de remodelació genital, tot i que molts transsexuals no la realitzen mai a la seva vida, ni la desitgen.

Els protocols mèdics més habituals exigeixen, per tal de procedir a una intervenció quirúrgica de canvi de sexe, que la persona transsexual hagi viscut, de forma satisfactòria, per un període d'un a dos anys amb el rol sexual que concordi amb la identitat sexual sentida, si bé en la pràctica això es redueix a un seguiment de l'estabilitat del sentiment transsexual en un període similar (Espanya).

L'objectiu d'aquesta fase d'observació professional és assegurar-se contra fracassos i desenganys posteriors a l'operació. S'ha de tenir en compte que la cirurgia genital transsexual actua alterant òrgans sans, cosa que constitueix una pràctica mèdica gens ortodoxa. Malgrat tot, hi ha la creença que el resultat i el benestar posterior de les persones operades és prou satisfactori.

Legislació[modifica | modifica el codi]

Molts països, Espanya inclosa, dificulten l'adopció d'un nom que es correspongui amb el sexe sentit com a propi perquè el canvi de nom legal està condicionat al canvi de sexe legal, una cirurgia que no tothom vol rebre, ni tothom pot pagar.

La discriminació dels transsexuals a Catalunya, a Espanya i al món, és molt gran. Són nombrosos els crims d'odi contra la població transsexual, i molts dels transsexuals perviuen en condicions de pobresa en una societat que els menysté laboralment i socialment.

Al Parlament de Catalunya es van promoure per part d'ERC, ICV i el PSC diferents iniciatives per modificar l'estatus legal i social dels transsexuals, però fins al 2004 no hi va haver cap canvi, sobretot per l'oposició del PPC i de CiU.

L'1 de març de 2007 el Congrés de Diputats va aprovar la Llei d'Identitat de Gènere que, tot i mantenir una criticada consideració mèdica i diagnòstica de la transsexualitat (disfòria de gènere), permet el canvi de sexe legal en un procés administratiu on no és obligatòria la cirurgia genital, respectant, per tant, el principal element reivindicatiu dels col·lectius transsexuals espanyols. Aquesta llei és potser la més avançada que es coneix, i només comparable a la Llei anglesa de Transsexualitat (2004), que va ser-ne un motor impulsor en no exigir tampoc la cirurgia genital pel canvi de sexe legal.

La comunitat transsexual encara haurà d'esperar per a la universalització a l'Estat de l'assistència mèdica especialitzada, tant pel que fa a controls sanitaris regulars com farmàcia, tractaments hormonals i cirurgies de sexe.

El 2 d'octubre del 2014 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei de dret de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals per tal de dotar major visibilitat al col·lectiu LGTBI, així com dotar-se d'estratègies i plans per perseguir i actuar en casos de discriminació i maltractament per l'orientació sexual.[8]

«La llei contra l'homofòbia continua endavant al Parlament després de tombar l'esmena a la totalitat del PP». Europa Press, 17 juliol 2013 [Consulta: 17 desembre 2013].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Elbe, L & Hoyer, N.. Man into woman: the first sex change, a portrait of Lili Elbe, the true and remarkable transformation of the painter Einar Wegener. Londres: Blue Boat Books, 2004. ISBN 978-095-470-720-0.. 
  2. Jorgensen, Christine. Christine Jorgensen: personal autobiography.. San Francisco: Cleis Press, 2000. ISBN 978-157-344-100-1. 
  3. Stoller, Robert. Sex and gender. Karnac, 1990. ISBN 978-094-643-903-4. 
  4. Roudinesco, Elisabeth; Plon, Michel. Diccionario de psicoanálisis. Buenos Aires: Paidós, 1998. ISBN 950-127-326-1. 
  5. Frignet, Henry. El transexualismo. Buenos Aires: Nueva Visión, 2003. ISBN 950-602-454-5. 
  6. Pichot, Pierre. DSM IV, Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson, 1995. ISBN ISBN 84-458-0297-6. 
  7. «Colectivos transexuales por la despatologización».
  8. «La llei contra l'homofòbia continua endavant al Parlament després de tombar l'esmena a la totalitat del PP». Europa Press, 17 de Juliol del 2013.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Transsexualitat Modifica l'enllaç a Wikidata