Giardia lamblia: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 32: | Línia 32: | ||
El seu [[citoplasma]] conté [[Ribosoma|ribosomes]], [[Microtúbul|microtúbuls]], [[Membranes cel·lulars|endomembranes]] i dipòsits de [[glicogen]]. No presenten ni [[Mitocondri|mitocondris]] ni [[aparell de Golgi]]<ref name=":5" /><ref name=":6" />. |
El seu [[citoplasma]] conté [[Ribosoma|ribosomes]], [[Microtúbul|microtúbuls]], [[Membranes cel·lulars|endomembranes]] i dipòsits de [[glicogen]]. No presenten ni [[Mitocondri|mitocondris]] ni [[aparell de Golgi]]<ref name=":5" /><ref name=":6" />. |
||
Però, si que presenten [[Mitosoma|mitosomes]] |
Però, si que presenten entre 25 i 100 [[Mitosoma|mitosomes]] els quals probablement siguin un romanent dels mitocontris. Son uns orgànuls de doble membrana que <ref>{{Ref-llibre|títol=Giardia|url=http://link.springer.com/10.1007/978-3-7091-0198-8|editorial=Springer Vienna|data=2011|lloc=Vienna|isbn=978-3-7091-0197-1|doi=10.1007/978-3-7091-0198-8|llengua=en}}</ref> |
||
=== Quist === |
=== Quist === |
||
Revisió del 12:47, 16 nov 2021
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Giardia lamblia (anteriorment Lambia intestinalis i també coneguda com a Giardia duodenalis i Giardia intestinalis) és una espècie de protozou diplomonàdid paràsit que infecta el tracte gastrointestinal i causa la giardiosi.[1]
 Giardia, SEM  | |
| Enregistrament | |
|---|---|
| |
| Dades | |
| Mitjà de locomoció | 8 flagels |
| Hàbitat | Tracte digestiu |
| Hoste | Mamífers i aus
|
| Malaltia | Giardiosi |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Protozoa |
| Fílum | Fornicata |
| Ordre | Diplomonadida |
| Família | Hexamitidae |
| Gènere | Giardia |
| Espècie | Giardia lamblia (Kof. i E.B.Christ., 1915) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Cercomonas intestinalis
|
| Exautor | Stiles |
Descobriment i Història taxonòmica
Giardia lamblia va ser descoberta probablement per Anton van Leeuwenhoek quan observava amb el microscopi una mostra de la seva matèria fecal.
El 1681 Antonie van Leeuwenhoek va descriure en una carta que va enviar a Robert Hooke, "animàlculs" que semblaven trofozoïts de Giardia.[2][3]
El 1859, Vilém Lambl va publicar una descripció dels trofozoïts quan els va veure en la femta d'un pacient pediàtric. Lambl va anomenar al microorganisme Cercomonas intestinalis.[4]
El 1882 Kunster va descriure el gènere Giardia per a designar protozous flagel·lats que va observar en el sistema digestiu d'amfibis. Més tard Alexeieff va assenyalar que l'espècie que coneixem avui dia com Giardia lamblia, trobada en l'home, pertanyia a aquest gènere.[5]
El 1915, Charles Stiles va proposar la unificació de la terminologia amb la nomenclatura binominal de Giardia lamblia, en honor tant de Lambl com del professor Alfred Mathieu Giard, de París.[4][6]
El 1921, Charles E. Simon va publicar una descripció detallada de la morfologia del paràsit.[2]
Morfologia
Giardia lamblia presenta dues formes de vida: el trofozoït (la forma vegetativa) i el quist (la forma de resistència).
Trofozoït
El trofozoït és el responsable de la manifestació clínica de la giardiosi. La seva morfologia és piriforme amb una mida de 12-15 per 5-9 micròmetres.[1][7][8][9]
Presenta un disc suctor, a la part més anterior, i que li permet adherir-se a l'epiteli intestinal. Aquest té una part central rígida que divideix el seu cos en dos i que s'anomena axonema o axostil[1][7][8]. Té dos nuclis ovalats situats a la part anterior, un a cada costat de l'axostil central[1][7]. A la part mitja, i sobre l'axostil es troben els cossos parabasals, que assimilen la boca[7].
Aquesta és la forma vegetativa, és per això que presenta 4 parells de flagels, que neixen del blefaroplast i que li permeten moure's per l'intestí. Aquests es troben en les posicions: anterior, posterior, neutral i caudal.[1][8]
El seu citoplasma conté ribosomes, microtúbuls, endomembranes i dipòsits de glicogen. No presenten ni mitocondris ni aparell de Golgi[7][8].
Però, si que presenten entre 25 i 100 mitosomes els quals probablement siguin un romanent dels mitocontris. Son uns orgànuls de doble membrana que [10]
Quist
El quist és la forma de transmissió del paràsit. Aquest té una morfologia el·lipsoidal amb una mida de 8-12 per 5-8 micròmetres.[1][7][9]
En ser la forma de resistència, té una paret gruixuda anomenada paret quística.[1]
Els quists immadurs presenten 2 nuclis, però els madurs en presenten 4.[1]
En el seu citoplasma podem trobar restes de flagels, dels cossos parabasals, i 8 axonemes. També podem trobar ribosomes, vacuoles i fragments del disc suctor. Com en el cas del trofozoït no trobem ni mitocondris ni aparell de Golgi.[1][9]
Cada quist conté els organuls necessaris per formar 2 trofozoïts.
Metabolisme
Giardia lamblia es un paràsit quimiótrof i heterótrof, que produeix la seva energia utilitzant els seus mitosomes per trencar la glucosa que obté de l'hoste, a través de la glicòlisi, així com per la via de l'arginina dihidrolasa. No pot sintetitzar nucleòtids per si sol, els obté de l'hoste. La síntesi dels cúmuls de sulfur de ferro es fa en un orgànul anomenat mitosoma.[11]
Genètica
Pertanyen a l'ordre diplomonadida, ja que tenen dos nuclis que són similars en contingut d'ADN, transcripció i temps de replicació. Hi ha 5 cromosomes haploides. El genoma s'ha seqüenciat, encara que conté diversos buits. La seqüència és d'uns 12 milions de parells de bases i conté uns 5000 gens codificadors de proteïnes. El contingut GC és del 46%.[12][13]
Cicle biològic
Giardia lamblia entra al cos en forma de quist a través de la ingestió en l'aigua o l'aliment o entre persones.[1][14][15][16][17][18] El cist és la forma de resistència i la que es troba en l'ambient, per tant és la forma infectiva.[1][14][15][16]
El pas del cist pel tub digestiu provoca l'alliberació dels trofozoïts en un procés que es coneix com a exquistació.[1][15] Es dona al duodè, el seu hàbitat, a causa del seu pas per l'estómac, que estova la paret cel·lular i per la presència de colesterol i aigua a l'intestí prim.[1][14][15][16] Cada quist allibera dos trofozoïts.[1][14]
Un cop el trofozoït arriba a l'intestí aquest s'adhereix a l'epiteli intestinal mitjançant el disc suctor. Aquest disc té una estructura paradiscal rígida que permet perforar lleugerament la mucosa per penetrar-la. Després, s'ajuda de la força dels flagels ventrals i utilitza les múltiples proteïnes contràctils presents. A part la succió mecànica, presenta enzims com la sulfatasa, fosfatasa àcida, hidrolasa, cisteïnproteinasa i tiolproteinasa per adherir-se.[15]
Giardia es manté a l'intestí utilitzant els nutrients que ingereix la persona per créixer i dividir-se per fissió binària longitudinal,[1][14][15][16] ja que no presenta reproducció sexual.[1] Els trofozoïts poden mantenir-se adherits, però altres estaran lliures i seran arrossegats pel trànsit intestinal cap a l'intestí gros.[1][14][15]
La baixada en la concentració de colesterol i aigua presents en l'ili terminal i l'intestí gros estimulen l'activació dels gens per l'enquistació o formació dels quists,[1][15] possiblement per l'alteració de la permeabilitat de la membrana.[1] Si el trànsit intestinal fos molt ràpid, el qual és possible per la diarrea que presenten els pacients, el trofozoït podria no tenir temps de fer l'enquistació i per tant no podria resistir a l'ambient.[14][15] Si no, el quist surt a l'exterior i es completa el cicle.[14][15]
Patogènia
Els trofozoïts de Giardia produeixen la malaltia allotjant-se massivament als enteròcits del duodè. Parasiten utilitzant el disc suctor per a generar pressió negativa i adherir-se a l'intestí, no envaeixen la mucosa, l'entapissen. També són ajudats pels seus flagels i proteïnes del disc suctor com la giardina, l'actina, la miosina, la tropomiosina, la vinculina i la lectina.[15]
Proteïnes de Giardia com la lectina, la sulfatasa, la hidrolasa, la fosfatasa àcida, la cisteinproteinasa i la tiolproteinasa, a més de participar en l'adherència, interactuen amb les cèl·lules de l'epiteli destruint-les i exfoliant les microvellositats de la paret del duodè. A més a més, la irritació de Giardia és catarral, és a dir, fa que l'epiteli produeixi moc, la qual cosa, en conjunt amb Giardia ocupant espai, dificulta encara més l'absorció de nutrients, especialment els greixos.[15][9]
Giardia destrueix les unions entre les cèl·lules de la paret intestinal i genera hiperplàsia de les cèl·lules caliciformes, la qual cosa augmenta la permeabilitat transepitelial. A més, la destrucció pot arribar a obligar a un constant reciclatge dels epitelis amb cèl·lules immadures, que encara no són capaces d'absorbir unes certes molècules, generant una absorció deficient de lípids, glúcids i proteïnes. Empitjorant la mala absorció[15]
No es coneix el mecanisme pel qual Giardia causa les diarrees, però és la mala absorció esmentada prèviament la que dona lloc a un altre dels símptomes més característics de la malaltia: l'esteatorrea, és a dir, l'abundància de greixos en la femta.[15][9]
Transmissió
Giardia lamblia té una distribució global però es més prevalent en climes càlids i temperats [9] i en regions amb mesures higièniques deficients, com les llars d'infants o països endèmics subdesenvolupats on no hi ha un tractament correcte de les aigües.[19] De fet, en països desenvolupats la prevalença és del 2 al 5% i en països subdesenvolupats és del 20 al 69%.[15][16]
La infecció és causada per l'ingesta dels cists excretats per la femta, ja sigui humana o d'animals. La dosi mínima infecciosa és molt baixa, de només 10 quists [15][16][19], per tant qualsevol superfície o medi en contacte amb les femtes es susceptible a provocar la infecció. Principalment, es produeix per la ingesta d'aigua que no ha estat filtrada ni esterilitzada adequadament, ja que a diferència d'altres microorganismes no mor amb el clor, ja sigui en aigua de consum o pel bany en aigües recreacionals com piscines o banyeres d'hidromassatge.[15][16][9][19][20] Els quists del microorganisme poden romandre en superfícies per un llarg temps, de fet, poden romandre en aigua freda durant setmanes o mesos. Per tant, pot ser present en pous contaminats i, especialment, fonts d'aigua estancades, com estanys naturals, sistemes d'emmagatzematge d'aigua de pluja i fins i tot rierols de muntanya, tot i semblar nets. És especialment interessant el cas d'infeccions per banys en preses artificials fetes per castors, fet pel qual la giardiosi s'ha anomenat també la febre del castor.[21]
També es pot transmetre persona a persona per contactes com les relacions sexuals anals[19][22] o pel consum d'aliments com fruites o hortalisses que han estat en contacte amb aigua contaminada.[19]
La giardiosi és més prevalent en nens que en adults, sense importar el sexe. La principal raó és no mantenir les mesures higienes adequades en llars d'infants, per exemple en el canvi dels bolquers.[15][16][19][22]
Entre altres reservoris del paràsit trobem aus, però és més prevalent en mamífers, ja sigui animals domèstics com a gossos o gats, bestiar, ovelles i cabres, o animals salvatges com a castors, la rata mesquera i altres rosegadors.[16][19][23][24]
Els gats es poden curar fàcilment, i els xais normalment simplement perden pes, però en els vedells, la giardiosi pot ser fatal i sovint no respon als antibiòtics o els electròlits. Els portadors entre vedells també poden ser asimptomàtics. Els gossos tenen una alta taxa d'infecció, ja que se sap que el 30% de la població menor d'un any està infectada. Com en humans, la infecció és més freqüent en cadells que en gossos adults. Els gossos infectats poden ser tractats. Per tant, les superfícies sospitoses de ser infectades han de ser netejades i desinfectades amb lleixiu, ja que els paràsits poden romandre en superfícies durant molt de temps.[23][24]
Malaltia
La infecció per Giardia lamblia provoca la giardiosi i aquesta té un període d'incubació d'entre 1 i 8 setmanes (12 a 19 dies).[16][9]
Hi ha persones asimptomàtiques, però en el cas de presentar simptomalogia pot durar de setmanes a mesos. Els símptomes són diarrea, dolor abdominal de lleu a intens que empitjora amb el consum d'aliments, nàusees, fatiga, flatulències, vòmits i pal·lidesa. La giardiosi també pot presentar-se en forma crònica, la qual provoca els símptomes anteriors i pèrdua de pes, hiporèxia, distensió abdominal i alçada curta en nens. La mala olor de la femta és també un signe important de giardiosi, perquè significa mala absorció dels nutrients.[15][16][9][19]
Referències
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 Alcaraz Soriano, María Jesús (en castellà) Giardia Y GIARDIOSIS, 01-03-2002, pàg. 1-7.
- ↑ 2,0 2,1 Despommier DD, Griffin DO, Gwadz RW, Hotez PJ, Knirsch CA (2019). "Giardia lamblia". Parasitic Diseases (7 ed.). Parasites Without Borders. pp. 11–20. Retrieved 3 June 2019.
- ↑ Feely, Dennis E.; Erlandsen, Stanley L.; Chase, David G. (2013). "Structure of the trophozoite and cyst". In Erlandsen, Stanley L.; Meyer, Ernest A. (eds.). Giardia and Giardiasis: Biology, Pathogenesis, and Epidemiology. Springer Science. p. 3. ISBN 9781489905949.
- ↑ 4,0 4,1 Maria Lipoldova (May 2014). "Giardia and Vilém Dušan Lambl". PLOS Neglected Tropical Diseases. 8 (5): e2686. doi:10.1371/journal.pntd.0002686. PMC 4014406. PMID 24810153.
- ↑ Alexeieff A 1914. Notes protistologiques: VIII - Sur la revision des genres de l'ordre Polymastigina, Blochmann. Zool Anz 44: 193-213.
- ↑ Ford BJ (2005). "The discovery of Giardia" (PDF). The Microscope. 53 (4): 148–153.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Gil, Marielsa. «Giardia lamblia: características, morfología, ciclo biológico» (en castellà), 07-11-2018. [Consulta: 10 novembre 2021].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Molina, Nora & Basualdo, Juan. (2008). Giardiosis.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 Prats, Guillem. Microbiología y parasitología médicas (en castellà). 1a edició. editorial médica Panamericana, 2012, p. 352-353, 488-491. ISBN 978-84-9835-429-4.
- ↑ Giardia (en anglès). Vienna: Springer Vienna, 2011. DOI 10.1007/978-3-7091-0198-8. ISBN 978-3-7091-0197-1.
- ↑ Einarsson E, Ma'ayeh S, Svard SG (December 2016). "An up-date on Giardia and giardiasis". Current Opinion in Microbiology. 34: 47–52. doi:10.1016/j.mib.2016.07.019. PMID 27501461.
- ↑ Franzén O; Jerlström-Hultqvist J; Castro E; et al. (2009). Petri, William (ed.). "Draft Genome Sequencing of Giardia intestinalis Assemblage B Isolate GS: Is Human Giardiasis Caused by Two Different Species?". PLOS Pathogens. 5 (8): e1000560. doi:10.1371/journal.ppat.1000560. PMC 2723961. PMID 19696920.
- ↑ Morrison HG; McArthur AG; Gillin FD; et al. (2007). "Genomic minimalism in the early diverging intestinal parasite Giardia lamblia". Science. 317 (5846): 1921–6. Bibcode:2007Sci...317.1921M. doi:10.1126/science.1143837. PMID 17901334. S2CID 29299317.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 «Pathogen and Environment | Giardia | Parasites | CDC» (en anglès americà), 02-03-2021. [Consulta: 13 octubre 2021].
- ↑ 15,00 15,01 15,02 15,03 15,04 15,05 15,06 15,07 15,08 15,09 15,10 15,11 15,12 15,13 15,14 15,15 15,16 15,17 15,18 Romero Cabello, Raúl. Microbiología y parasitología humana : bases etiológicas de las enfermedades infecciosas y parasitarias (en castellà). 4ª edición, 2018, p. 973-979. ISBN 978-607-8546-13-8.
- ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 Bitton, Gabriel. Wastewater microbiology (en anglès). 4th ed. Hoboken, N.J.: Wiley-Blackwell, 2011, p. 123-126; 156-161; 592-594. ISBN 978-0-470-90123-6.
- ↑ Adams, M. R.. Food microbiology (en anglès). Cambridge: Royal Society of Chemistry, 1995, p. 224-225. ISBN 0-85404-509-0.
- ↑ Hausmann, Klaus. Protistology (en anglès). 3rd completely rev. ed. Berlín: E. Schweizerbart'sche Verlagsbuchhandlung, 2003. ISBN 3-510-65208-8.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 19,7 Centro Nacional de Epidemiología. Instituto de Salud Carlos III. «Protocolo de vigilancia de la giardiasis» (en castellà). Protocolos de la red nacional de vigilancia epidemiológica, 2013, pàg. 249-250.
- ↑ «[https://www.cdc.gov/healthywater/pdf/swimming/resources/giardia-factsheet-esp.pdf Datos sobre la Giardia y las piscinas]» (en castellà). CDC, 01-06-2021. [Consulta: 13 novembre 2021].
- ↑ Huang, David B.; White, A. Clinton «An updated review on Cryptosporidium and Giardia». Gastroenterology Clinics of North America, 35, 2, 2006-06, pàg. 291–314, viii. DOI: 10.1016/j.gtc.2006.03.006. ISSN: 0889-8553. PMID: 16880067.
- ↑ 22,0 22,1 «Transmission | Giardia | Parasites | CDC» (en anglès americà), 03-03-2021. [Consulta: 13 novembre 2021].
- ↑ 23,0 23,1 Heyworth, Martin F. (2016). "Giardia duodenalis genetic assemblages and hosts". Parasite. 23: 13. doi:10.1051/parasite/2016013. ISSN 1776-1042. PMC 4794627. PMID 26984116.
- ↑ 24,0 24,1 Tzanidakis, Nikolaos; Sotiraki, Smaragda; Claerebout, Edwin; Ehsan, Amimul; Voutzourakis, Nikolaos; Kostopoulou, Despoina; Stijn, Casaert; Vercruysse, Jozef; Geurden, Thomas (2014). "Occurrence and molecular characterization of Giardia duodenalis and Cryptosporidium spp. in sheep and goats reared under dairy husbandry systems in Greece". Parasite. 21: 45. doi:10.1051/parasite/2014048. ISSN 1776-1042. PMC 4154256. PMID 25187088.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giardia lamblia |