Àcid desoxiribonucleic

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el material genètic. Vegeu altres significats a «ADN (desambiguació)».
L'estructura de part d'una doble hèlix d'ADN.

L'àcid desoxiribonucleic (ADN o DNA) és un àcid nucleic que conté les instruccions genètiques utilitzades en el desenvolupament i funcionament de tots els éssers vius coneguts, així com en alguns virus. La funció principal de les molècules d'ADN és l'emmagatzemament d'informació a llarg termini. L'ADN és sovint comparat a un conjunt de plantilles, una recepta, o un codi, car conté les instruccions requerides per a produir altres components de les cèl·lules, com ara proteïnes i molècules d'àcid ribonucleic (ARN). Els segments d'ADN que porten aquesta informació genètica reben el nom de gen, però altres seqüències d'ADN tenen una funció estructural o estan implicats en la regulació de l'ús d'aquesta informació genètica.

Des d'un punt de vista químic, l'ADN es compon de dos llargs polímers d'unitats simples anomenades nucleòtids, amb un tronc compost de sucres i grups fosfats units per enllaços èster. Aquestes dues cadenes s'estenen en direccions oposades l'una de l'altra, i per tant són antiparal·leles. Cada sucre està unit a una d'entre quatre tipus de molècules anomenades bases. És la seqüència d'aquestes quatre bases al llarg de la cadena la que codifica la informació. La informació és interpretada utilitzant el codi genètic, que especifica la seqüència dels aminoàcids en les proteïnes. El codi és llegit per mitjà de la còpia de segments d'ADN en l'àcid nucleic relacionat ARN, en un procés anomenat transcripció.

Dins de les cèl·lules, l'ADN s'organitza en estructures anomenades cromosomes. Aquests cromosomes són duplicats abans que les cèl·lules es divideixin, en un procés anomenat replicació de l'ADN. Els organismes eucariotes (animals, plantes, fongs i protists) emmagatzemen l'ADN dins del nucli cel·lular, mentre que els procariotes (eubacteris i arqueobacteris), es troba dins del citoplasma de la cèl·lula. Dins dels cromosomes, proteïnes cromatines com ara les histones compacten i organitzen l'ADN. Aquestes estructures compactes guien la interacció entre l'ADN i altres proteïnes, ajudant a controlar quines parts de l'ADN són transcrites.

Taula de continguts

[edita] Propietats

Estructura química de l'ADN. Els enllaços d'hidrogen apareixen com a línies de punts.

L'ADN és un polímer llarg compost d'unitats que es repeteixen anomenats nucleòtid.[1][2] La cadena d'ADN té una amplada d'entre 22 i 26 Ångströms (2,2-2,6 nanòmetres), i un nucleòtid té una llargada de 3,3 Å (0,33 nm).[3] Tot i que cada unitat repetitiva individual és molt petita, els polímers d'ADN poden ser molècules enormes que contenen milions de nucleòtids. Per exemple, el cromosoma humà més gran, el cromosoma número 1, té una llargada d'aproximadament 220 milions de parells de bases.[4]

En els organismes vius, l'ADN no sol existir en forma de molècula única, sinó com un parell de molècules estretament associades.[5][6] Aquestes dues cadenes s'entrellacen com lianes, formant una doble hèlix. Els nucleòtids repetits contenen tant el segment del tronc de la molècula, que manté la cadena unida, i una bae, que interactua amb l'altra cadena d'ADN de l'hèlix. En general, una base unida a un sucre és anomenada nucleòsid, i una base unida a un sucre i un o més grups fosfat rep el nom de nucleòtid. Si diversos nucleòtids estan units, com en el cas de l'ADN, el polímer rep el nom de polinucleòtid.[7]

El tronc de la cadena d'ADN es compon de residus de fosfats i de sucres que es van alternant.[8] El sucre de l'ADN és la 2-desoxiribosa, que és una pentosa (amb cinc àtoms de carboni). Els sucres són units per grups fosfat que formen enllaços fosfodièster entre el tercer i el cinquè àtom de carboni dels anells de sucres adjacents. Aquests enllaços asimètrics signifiquen que una cadena d'ADN té una direcció. En una doble hèlix la direcció dels nucleòtids en una cadena és la inversa de la direcció de l'altra cadena. Aquest arranjament de les cadenes d'ADN és denominat antiparal·lel. Els extrems asimètrics de les cadenes són denominats extrems 5′ ("cinc primer") i 3′ ("tres primer"); el 5′ és el que té un grup fosfat terminal i el 3′ és el que té un grup hidroxil terminal. Una de les diferències principals entre l'ADN i l'ARN és el sucre; en l'ARN, la 2-desoxiribosa és substituïda pel sucre pentosa alternatiu ribosa.[6]

La doble hèlix de l'ADN és estabilitzada per enllaços d'hidrogen entre les bases unides a les dues cadenes. Les quatre bases de l'ADN són l'adenina (abreujada com a A), la citosina (C), la guanina (G) i la timina (T). Aquestes quatre bases s'uneixen al sucre/fosfat per formar el nucleòtid complet, com es mostra en el cas del monofosfat d'adenosina.

Les bases es classifiquen en dos tipus; l'adenina i la guanina són compostos heterocíclics de cinc i sis membres anomenats purines, mentre que la citosina i la timina són anells de sis membres anomenats pirimidines.[6] Una cinquena base pirimidínica, anomenada uracil (U), pren sovint el lloc de la timina en l'ARN, i se'n diferencia pel fet que manca de grup metil a l'anell. L'uracil no se sol trobar a l'ADN, existing únicament com a producte de la desfragmentació de la citosina.

[edita] Solcs

Estructura d'una secció d'ADN. Les bases es troben en posició horitzontal entre les dues cadenes en espiral.[9] Versió animada a Fitxer:DNA orbit animated.gif - mesura més de 3 megabytes.

Normalment, la doble hèlix és una espiral que gira vers la dreta. A mesura que les cadenes d'ADN es cargolen l'una al voltant de l'altra, deixen espais entre cada conjunt de troncs fosfats, revelant els costats de les bases que hi ha a l'interior (vegeu l'animació). Hi ha dos solcs d'aquests que travessen la superfície de la doble hèlix; el solc major mesura 22 Å d'ample, i el solc menor en mesura 12.[10] L'estretor del solc menor implica que les vores de les bases són més accessibles al solc major. Per consegüent, les proteïnes com els factors de transcripció que es poden unir a seqüències específiques en ADN bicatenari sovint fan contacte amb els costats de les bases exposades al solc major.[11] Aquesta situació varia en conformacions inusuals de l'ADN dins la cèl·lula (vegeu més avall), però els solcs major i menor sempre són anomenats de manera que reflecteixin les diferències en la mida que es revelarien si l'ADN fos recargolat en la forma B usual.

[edita] Aparellament de bases

Article principal: Parell de bases

Cada tipus de base d'una cadena forma un enllaç amb només un tipus de base de l'altre cadena. Això rep el nom d'aparellament de bases complementàries. Les purines formen enllaços d'hidrogen per formar pirimidines; A només s'aparella amb T, i C només amb G. Aquesta configuració de dos nucleòtids units a través de la doble hèlix rep el nom de parell de bases. Com que els enllaços d'hidrogen no són covalents, poden trencar-se i refer-se relativament fàcilment. Per tant, les dues cadenes d'ADN d'una doble hèlix poden ser separades com si fos una cremallera, o bé per una força mecànica o bé per una temperatura elevada.[12] Com a resultat d'aquesta complementaritat, tota la informació de la seqüència bicatenària d'una hèlix d'ADN està duplicada a cada cadena, cosa vital en la replicació de l'ADN. En efecte, aquestes interacció reversible i específica entre els parells de bases complementàries és essencial per totes les funcions de l'ADN en els éssers vius.[1]

A dalt, un parell de bases GC amb tres enllaços d'hidrogen. A sota, un parell de bases AT amb dos enllaços d'hidrogen. Les línies discontínues representen enllaços d'hidrogen no covalents entre els parells.

Els dos tipus de parells de bases formen nombres diferents d'enllaços d'hidrogen; els parells AT en formen dos, i els parells GC en formen tres (vegeu a l'esquerra). L'ADN amb un elevat contingut GC és més estable que l'ADN amb un contingut GC baix, però a diferència del que se sol creure, això no es deu a l'enllaç d'hidrogen addicional que té un parell de bases GC sinó a la contribucó de les accions d'apilament (els enllaços d'hidrogen només forneixen l'especificitat del parell, no l'estabilitat).[13] Per consegüent, tant el percentatge de parells de bases GC com la llargada total d'una doble hèlix d'ADN determinen la força de l'associació entre les dues cadenes d'ADN. Les hèlixs d'ADN llargues amb un alt contingut GC tenen cadenes amb una interacció més forta, mentre que les cadenes curtes amb un alt contingut AT les tenen amb una interacció més feble.[14] En la biologia, les parts de la doble hèlix de l'ADN que requereixen separar-se fàcilment, com ara la caixa de Pribnow TATAAT d'alguns promotors, tendeixen a tenir un alt contingut AT, fent que les cadenes siguin més fàcils de separar.[15] Al laboratori es pot mesurar la força d'aquesta interacció determinant la temperatura necessària per trencar els enllaços d'hidrogen, la seva temperatura de fusió (també anomenada valor Tm). Quan s'han desnaturalitzat tots els parells de bases d'una doble hèlix d'ADN, les cadenes se separen i existeixen en solució com a dues molècules completament independents. Aquestes molècules d'ADN monocatenari no tenen una única forma comuna, però algunes configuracions són més estables que altres.[16]

[edita] Sentit i antisentit

Article principal: Sentit (biologia molecular)

Una seqüència d'ADN és anomenada "sentit" si la seva seqüència és la mateixa que la d'una còpia d'ARN missatger que és traduïda en proteïna.[17] La seqüència de la cadena oposada és anomenada seqüència "antisentit". Tant les seqüències sentit com antisentit poden existir en diferents parts de la mateixa cadena d'ADN (és a dir, ambdues cadenes contenen seqüències sentit i antisentit). Tant en els eucariotes com en els procariotes es produeixen seqüències antisentit d'ARN, però les funcions d'aquests ARN no són completament clares.[18] Una proposta és que els ARN antisentit juguen un paper en la regulació de l'expressió gènica mitjançant l'aparellament de bases ARN-ARN.[19]

Algunes seqüències d'ADN dels procariotes i eucariotes, i algunes més dels plasmidis i virus, fan més borrosa la distinció entre cadenes sentit i antisentit, car tenen gens que se solapen.[20] En aquests casos, algunes seqüències d'ADN juguen un paper doble, codificant una proteïna quan se les llegeix en una cadena, i una segona proteïna quan se les llegeix en direcció oposada a l'altra cadena. En els eubacteris, aquest solapament pot estar implicat en la regulació de la transcripció gènica,[21] mentre que en els virus, els gens que se solapen augmenten la quantitat d'informació que es pot codificar dins el petit genoma víric.[22]

[edita] Superenrotllament

Article principal: ADN superenrotllat

L'ADN es pot cargolar com una corda en un procés anomenat superenrotllament de l'ADN. Amb l'ADN en el seu estat "relaxat", una cadena sol girar al voltant de l'eix de la doble hèlix una vegada cada 10,4 parells de bases, però si es cargola l'ADN les cadenes queden enrotllades de manera més ferma o més laxa.[23] Si l'ADN es cargola en la direcció de l'hèlix, es tracta de superenrotllament positiu, i les bases queden unides més fermament. Si es cargola en la direcció oposada, es tracta de superenrotllament negatiu, i les bases se separen més fàcilment. A la natura, la majoria de l'ADN presenta un lleuger superenrotllament negatiu causat per enzims anomenats topoisomerases.[24] Aquests enzims també són necessaris per alleujar l'estrès de cargolament provocat a les cadenes d'ADN durant processos com ara la transcripció i la replicació de l'ADN.[25]

D'esquerra a dreta, les estructures de l'ADN A, B i Z.

[edita] Estructures alternatives

Article principal: Propietats mecàniques de l'ADN

L'ADN existeix en moltes conformacions possibles.[8] Tanmateix, només s'ha observat ADN-A, l'ADN-B i l'ADN-Z han estat observats en els organismes. La conformació que adopta l'ADN depèn de la seqüència de l'ADN, la quantitat i la direcció del superenrotllament, les modificacions químiques de les bases i també les condicions de la solució, com ara la concentració d'ions metàl·lics i poliamines.[26] D'aquestes tres conformacions, la forma "B" descrita més amunt és la més habitual en les condicions regnants a les cèl·lules.[27] Les dues formes bicatenàries alternative de l'ADN difereixen en la seva geometria i dimensions.

La forma A és una espiral ampla que gira vers la dreta, amb un solc menor somer i ample i un solc major més profund i estret. La forma A es produeix en condicions no fisiològiques en mostres deshidratades d'ADN, mentre que dins la cèl·lula pot produir-se en aparellaments híbrids de cadenes d'ADN i ARN, així com en complexos enzim-ADN.[28][29] Els segments d'ADN les bases dels quals han estat modificades químicament per metilació poden experimentar un canvi posterior en la conformació i adoptar la forma Z. En aquesta forma, les cadenes es cargolen al voltant de l'eix helicoïdal en una espiral que gira vers l'esquerra, a l'inrevés de la forma B, més comuna.[30] Aquestes estructures inusuals poden ser reconegudes per proteïnes que s'uneixen específicament a l'ADN-Z, i podrien estar implicades en la regulació de la transcripció.[31]

Estructura d'un quàdruplex d'ADN format per repeticions de telòmers. La conformació del tronc d'ADN difereix significativament de l'estructura típica helicoïdal.[32]

[edita] Estructures quadruplèxiques

Article principal: G-quàdruplex

Als extrems dels cromosomes lineals hi ha regions especialitzades d'ADN anomenades telòmers. La funció principal d'aquestes regions és permetre a la cèl·lula replica els extrems dels cromosomes mitjançant l'enzim telomerasa, car els enzims que normalment repliquen l'ADN no poden copiar les puntes dels extrems 3′ dels cromosomes.[33] Aquests tampons especialitzats dels cromosomes també contribueixen a protegir els extrems de l'ADN, i eviten que els sistemes de reparació de l'ADN de la cèl·lula els tractin com a danys que han de ser corregits.[34] En les cèl·lules humanes, els telòmers són habitualment tires d'ADN monocatenari que contenen diversos milers de repeticions d'una seqüència simple TTAGGG sequence.[35]

Aquestes seqüències riques en guanina poden estabilitzar els extrems dels cromosomes formant estructures de conjunts apilonats d'unitats de quatre bases, en lloc dels parells de bases habituals que es troben en les altres molècules d'ADN. Aquí, quatre bases de guanina formen una placa plana i aleshores aquestes unitats de quatre bases planes s'apilonen l'una sobre l'altra, formant una estructura estable G-quadruplèxiques.[36] Aquestes estructures són estabilitzades per enllaços d'hidrogen entre les vores de les bases i la quelació d'un ió metall al centre de cada unitat de quatre bases.[37] També es poden formar altres estructures, amb el conjunt central de quatre bases sorgint o bé d'una única cadena plegada al voltant de les bases o bé de diverses cadenes paral·leles diferents, en què cadascuna contribueix una base a l'estructura central.

A més d'aquestes estructures apilonades, els telòmers també formen grans estructures anomenades llaços de telòmers, o llaços T. L'ADN monocatenari es va cargolant en un llarg cercle estabilitzat per proteïnes d'unió a telòmers.[38] A l'extrem mateix de l'enllaç T l'ADN telomèric monocatenari és acoblat a una regió d'ADN bicatenari per la cadena telomèrica que pertorba l'ADN de doble hèlix i per aparellament de bases amb una de les dues cadenes. Aquesta estructura tricatenària rep el nom d'enllaç de desplaçament o llaç D.[36]

Branca única Múltiples branques
L'ADN ramificat pot formar xarxes que contenen múltiples branques.

[edita] ADN ramificat

Article principal: ADN ramificat i Nanotecnologia de l'ADN

En l'ADN, es produeix una esfilegada quan hi ha regions no complementàries a l'extrem d'una cadena doble d'ADN altrament complementària. Tanmateix, pot haver-hi ADN ramificat si s'introdueix una tercera cadena d'ADN que contingui regions adjacents capaces d'hibriditzar amb les regions esfilegades de la cadena doble preexistent. Tot i que l'exemple més senzill d'ADN ramificat només implica tres cadenes d'ADN, també són possibles complexos amb cadenes addicionals i múltiples branques.[39] L'ADN ramificat es pot utilitzar en la nanotecnologia per construir formes geomètriques; vegeu la secció d'usos en la tecnologia més avall.

[edita] Modificacions químiques

Article principal: Metilació de l'ADN

[edita] Història

Tot va començar quan Mendel, en el seu hort de pèsols, va fer els coneguts experiments comparant els seus colors; de qualsevol manera, Mendel desconeixia l'existència de l'ADN i dels gens. Ací s'hi farà un repàs del que són els esdeveniments cronològics sobre l'ADN.

  • Segle XIX - Miescher; aïlla i descobreix la nucleïna.
  • Segle XX - Griffith; investiga sobre malalties respiratòries humanes, les quals quasi totes estan provocades pel bacteri Diplococcus pneumoniae.
    • Experiment de la transformació bacteriana: d'eubacteris D. pneumaoniae hi ha de dos tipus de soques que es diferencien pels marges que fan les seves colònies aïllades en cultiu en placa de Petri: la soca S (de l'anglès smooth, suau) i R (rough). Introduint aquests bacteris en una rata, observà que si inoculava una rata amb soca R aquesta vivia, mentre que si inoculava rates amb bacteris de la soca S llavors morien. Si l'inòcul S estava mort i s'inoculava les rates sobrevivien. En canvi, amb bacteris S morts i bacteris R vius inoculats alhora produïen la mort de les rates, i de la sang s'aïllaven bacteris S vius. Això no vol dir que els bacteris S hagin ressuscitat, sinó que els bacteris R han agafat un component dels S que Griffith no sabia, i s'han tornat S.
  • 1944 - Avery, MacLeod, MacCarty; descobreixen que el que provoca el canvi d'R vius a S vius és l'ADN, ja que combinant bacteris R amb els glúcids, lípids, proteïnes, algun ADN i l'ARN segueixen éssent R, mentre que en una part que s'ha combinat amb l'ADN es tornen bacteris S.
  • 1952 - Hersey i Chase van fer treballs sobre els bacteriòfags. El més conegut consistia en cultivar bacteris amb substrats marcats amb fòsfor i nitrogen radioactiu.
  • 1953 - Rosalind Franklin, Maurice Wilkins, James Watson, Francis Crick; co-descobreixen l'estructura de l'ADN interpretant imatges de difracció de raigs X. Els dos primers treballaven separats, mentre els dos últims treballaven conjuntament a la universitat de Cambridge. Tots són premis nobel menys Franklin, ja que va morir abans que l'hi concedissin.

[edita] Referències

v • d • e
Notes i Referències
  1. ↑ 1,0 1,1 Alberts, Bruce; Alexander Johnson, Julian Lewis, Martin Raff, Keith Roberts, i Peter Walters. Molecular Biology of the Cell; Fourth Edition. Nova York i Londres: Garland Science, 2002. ISBN 0-8153-3218-1. OCLC 145080076 48122761 57023651 69932405. 
  2. ↑ Butler, John M.. Forensic DNA Typing. Elsevier, 2001. ISBN 978-0-12-147951-0. OCLC 223032110 45406517. pp. 14–15.
  3. ↑ Mandelkern M, Elias J, Eden D, Crothers D. «The dimensions of DNA in solution». J Mol Biol, vol. 152, 1, pàg. 153–61.
  4. ↑ Gregory S, et al.. «The DNA sequence and biological annotation of human chromosome 1». Nature, vol. 441, 7091, pàg. 315–21.
  5. ↑ Watson J, Crick F. «Molecular structure of nucleic acids; a structure for deoxyribose nucleic acid» (PDF). Nature, vol. 171, 4356, pàg. 737–8.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Berg J., Tymoczko J. i Stryer L. (2002) Biochemistry. W. H. Freeman and Company ISBN 0-7167-4955-6
  7. ↑ Abbreviations and Symbols for Nucleic Acids, Polynucleotides and their Constituents IUPAC-IUB Commission on Biochemical Nomenclature (CBN), Consultat el 3 de gener del 2006
  8. ↑ 8,0 8,1 Ghosh A, Bansal M. «A glossary of DNA structures from A to Z». Acta Crystallogr D Biol Crystallogr, vol. 59, Pt 4, pàg. 620–6.
  9. ↑ Creat a partir de PDB 1D65
  10. ↑ Wing R., Drew H., Takano T., Broka C., Tanaka S., Itakura K., Dickerson R.. «Crystal structure analysis of a complete turn of B-DNA». Nature, vol. 287, 5784, pàg. 755–8.
  11. ↑ Pabo C., Sauer R.. «Protein-DNA recognition». Annu Rev Biochem, vol. 53, pàg. 293–321.
  12. ↑ Clausen-Schaumann H., Rief M., Tolksdorf C., Gaub H.. «Mechanical stability of single DNA molecules». Biophys J, vol. 78, 4, pàg. 1997–2007.
  13. ↑ Peter Yakovchuk, Ekaterina Protozanova i Maxim D. Frank-Kamenetskii. Base-stacking and base-pairing contributions into thermal stability of the DNA double helix. Nucleic Acids Research 2006 34(2):564-574; doi:10.1093/nar/gkj454 PMID 16449200
  14. ↑ Chalikian T., Völker J., Plum G., Breslauer K.. «A more unified picture for the thermodynamics of nucleic acid duplex melting: a characterization by calorimetric and volumetric techniques». Proc Natl Acad Sci USA, vol. 96, 14, pàg. 7853–8.
  15. ↑ de Haseth P., Helmann J.. «Open complex formation by Escherichia coli RNA polymerase: the mechanism of polymerase-induced strand separation of double helical DNA». Mol Microbiol, vol. 16, 5, pàg. 817–24.
  16. ↑ Isaksson J., Acharya S., Barman J., Cheruku P., Chattopadhyaya J.. «Single-stranded adenine-rich DNA and RNA retain structural characteristics of their respective double-stranded conformations and show directional differences in stacking pattern». Biochemistry, vol. 43, 51, pàg. 15996–6010.
  17. ↑ Designation of the two strands of DNA JCBN/NC-IUB Newsletter 1989, Consultat el 7 de maig del 2008
  18. ↑ Hüttenhofer A., Schattner P., Polacek N.. «Non-coding RNAs: hope or hype?». Trends Genet, vol. 21, 5, pàg. 289–97.
  19. ↑ Munroe S.. «Diversity of antisense regulation in eukaryotes: multiple mechanisms, emerging patterns». J Cell Biochem, vol. 93, 4, pàg. 664–71.
  20. ↑ Makalowska I., Lin C., Makalowski W.. «Overlapping genes in vertebrate genomes». Comput Biol Chem, vol. 29, 1, pàg. 1–12.
  21. ↑ Johnson Z., Chisholm S.. «Properties of overlapping genes are conserved across microbial genomes». Genome Res, vol. 14, 11, pàg. 2268–72.
  22. ↑ Lamb R., Horvath C.. «Diversity of coding strategies in influenza viruses». Trends Genet, vol. 7, 8, pàg. 261–6.
  23. ↑ Benham C., Mielke S.. «DNA mechanics». Annu Rev Biomed Eng, vol. 7, pàg. 21–53.
  24. ↑ Champoux J.. «DNA topoisomerases: structure, function, and mechanism». Annu Rev Biochem, vol. 70, pàg. 369–413.
  25. ↑ Wang J.. «Cellular roles of DNA topoisomerases: a molecular perspective». Nat Rev Mol Cell Biol, vol. 3, 6, pàg. 430–40.
  26. ↑ Basu H., Feuerstein B., Zarling D., Shafer R., Marton L.. «Recognition of Z-RNA and Z-DNA determinants by polyamines in solution: experimental and theoretical studies». J Biomol Struct Dyn, vol. 6, 2, pàg. 299–309.
  27. ↑ Leslie A. G., Arnott S., Chandrasekaran R, Ratliff RL. «Polymorphism of DNA double helices». J. Mol. Biol., vol. 143, 1, pàg. 49–72.
  28. ↑ Wahl M., Sundaralingam M.. «Crystal structures of A-DNA duplexes». Biopolymers, vol. 44, 1, pàg. 45–63.
  29. ↑ Lu X. J., Shakked Z., Olson W. K.. «A-form conformational motifs in ligand-bound DNA structures». J. Mol. Biol., vol. 300, 4, pàg. 819–40.
  30. ↑ Rothenburg S., Koch-Nolte F., Haag F.. «DNA methylation and Z-DNA formation as mediators of quantitative differences in the expression of alleles». Immunol Rev, vol. 184, pàg. 286–98.
  31. ↑ Oh D., Kim Y., Rich A.. «Z-DNA-binding proteins can act as potent effectors of gene expression in vivo». Proc. Natl. Acad. Sci. U.S.A., vol. 99, 26, pàg. 16666–71.
  32. ↑ Creat a partir de NDB UD0017
  33. ↑ Greider C., Blackburn E.. «Identification of a specific telomere terminal transferase activity in Tetrahymena extracts». Cell, vol. 43, 2 Pt 1, pàg. 405–13.
  34. ↑ Nugent C., Lundblad V.. «The telomerase reverse transcriptase: components and regulation». Genes Dev, vol. 12, 8, pàg. 1073–85.
  35. ↑ Wright W-, Tesmer V., Huffman K., Levene S., Shay J.. «Normal human chromosomes have long G-rich telomeric overhangs at one end». Genes Dev, vol. 11, 21, pàg. 2801–9.
  36. ↑ 36,0 36,1 Burge S., Parkinson G., Hazel P., Todd A., Neidle S.. «Quadruplex DNA: sequence, topology and structure». Nucleic Acids Res, vol. 34, 19, pàg. 5402–15.
  37. ↑ Parkinson G., Lee M., Neidle S.. «Crystal structure of parallel quadruplexes from human telomeric DNA». Nature, vol. 417, 6891, pàg. 876–80.
  38. ↑ Griffith J., Comeau L., Rosenfield S., Stansel R., Bianchi A., Moss H., de Lange T.. «Mammalian telomeres end in a large duplex loop». Cell, vol. 97, 4, pàg. 503–14.
  39. ↑ Seeman N. C.. «DNA enables nanoscale control of the structure of matter». Q. Rev. Biophys., vol. 38, 4, pàg. 363–71.

[edita] Vegeu també

 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Àcid desoxiribonucleic



v • d • e
Principals famíles bioquímiques
Àcids nucleics | Alcaloides | Aminoàcids | Carbohidrats | Carotenoides | Cofactors enzimàtics | Esteroides | Flavonoides | Glicòsids | Lípids | Pèptids | Policètids | Tetrapirrols | Terpens
Anàlegs d'àcids nucleics: Tipus d'Àcids nucleics Anàlegs d'àcids nucleics :
Bases nitrogenades: Adenina | Timina | Uracil | Guanina | Citosina | Purina | Pirimidina
Nucleòsids: Adenosina | Uridina | Guanosina | Citidina | Desoxiadenosina | Timidina | Desoxiguanosina | Desoxicitidina
Nucleòtids: AMP | UMP | GMP | CMP | ADP | UDP | GDP | CDP | ATP | UTP | GTP | CTP | AMPc | GMPc | ADPRc
Desoxinucleòtids: dAMP | TMP | dGMP | dCMP | dADP | TDP | dGDP | dCDP | dATP | TTP | dGTP | dCTP
Àcids ribobonucleics: ARNm | ARNt | ARNr | ARNn | ARNnc | ARNmi
Àcids desoxiribonucleics: ADMmt | ADNc
Anàlegs d'àcids nucleics: AGN | APN | ATN | Morfolí | ARNin
Seqüències: Plasmidi | Còsmid | CAB | CAH | Cromosoma | Oligonucleòtid



Viquipèdia:Llista dels 1000 articles fonamentals#Biologia
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80cid_desoxiribonucleic»