Metall: diferència entre les revisions
| Línia 28: | Línia 28: | ||
El primer gran avenç es va produir al poder augmentar la temperatura del forn insuflant-hi aire (oxigen) per mitjà de tubs de [[canya (planta)|canya]],<ref>{{es}} [http://www.museos-ecuador.com/bce/html/inf_rel/informacion_12.htm Orfebrería indígena prehispánica]</ref> aconseguint el descobriment del [[bronze]], fruit de la utilització de mineral de coure amb incursions d'estany, entre 3500 aC i 2000 aC, en diferents regions del planeta, sorgint l'anomenada [[Edat de Bronze]], que passa a la [[Edat de Pedra]]. |
El primer gran avenç es va produir al poder augmentar la temperatura del forn insuflant-hi aire (oxigen) per mitjà de tubs de [[canya (planta)|canya]],<ref>{{es}} [http://www.museos-ecuador.com/bce/html/inf_rel/informacion_12.htm Orfebrería indígena prehispánica]</ref> aconseguint el descobriment del [[bronze]], fruit de la utilització de mineral de coure amb incursions d'estany, entre 3500 aC i 2000 aC, en diferents regions del planeta, sorgint l'anomenada [[Edat de Bronze]], que passa a la [[Edat de Pedra]]. |
||
Un altre fet important en la història va ser el descobriment del ferro, cap a 1400 aC Els [[hitites]] van ser un dels primers pobles en utilitzar-lo per a elaborar armes, com espases, i les civilitzacions que encara estaven en l'Edat de Bronze, com els egipcis o els aqueus, van pagar car el seu endarreriment tecnològic. |
Un altre fet important en la història va ser el descobriment del ferro, cap a 1400 aC. Els [[hitites]] van ser un dels primers pobles en utilitzar-lo per a elaborar armes, com espases, i les civilitzacions que encara estaven en l'Edat de Bronze, com els egipcis o els aqueus, van pagar car el seu endarreriment tecnològic.<ref name="Hummel2004">{{cite book|author=Rolf E. Hummel|title=Understanding materials science: history, properties, applications|url=http://books.google.com/books?id=DaAmwiJ4rnEC&pg=PA126|accessdate=2 May 2011|date=3 August 2004|publisher=Springer|isbn=9780387209395|pages=126–}}</ref> |
||
No obstant això, en l'antiguitat no se sabia arribar a la temperatura necessària per fondre el ferro, per la qual cosa s'obtenia un metall impur que havia de ser modelat a cops de martell. Cap a l'any 1400 d.C. es van començar a utilitzar els forns proveïts de manxa, que permeten arribar a la temperatura de fusió del ferro, uns 1.535 º C. |
No obstant això, en l'antiguitat no se sabia arribar a la temperatura necessària per fondre el ferro, per la qual cosa s'obtenia un metall impur que havia de ser modelat a cops de martell. Cap a l'any 1400 d.C. es van començar a utilitzar els forns proveïts de manxa, que permeten arribar a la temperatura de fusió del ferro, uns 1.535 º C. |
||
Revisió del 17:26, 2 maig 2011
S'anomena metall als elements químics que poden formar cations i enllaços iònics. Els metalls constitueixen un dels grups principals d'elements, junt amb els no metalls, semimetalls i gasos nobles. En la taula periòdica, els elements que van en diagonal del bor al poloni es consideren semimetalls, els que se situen a l'esquerra són els metalls, i els que apareixen a la dreta són els no metalls.
Els metalls generalment són brillants, tenen densitat i punt de fusió alts, són dúctils, durs i bons conductors de l'escalfor i de l'electricitat. Aquestes propietats es deuen a l'enllaç metàl·lic propi dels metalls, on els electrons exteriors dels metalls estan lligats només lleugerament als àtoms, formant un mar d'electrons de gran mobilitat que banya a tots els àtoms.
La ciència de materials defineix un metall com un material en el qual hi ha un paquets comuns a la banda de valència i la banda de conducció en la seva estructura electrònica (enllaç metàl·lic). Això li dóna la capacitat de conduir fàcilmentcalor i electricitat, i generalment la capacitat de reflectir la llum, el que li dóna la seva peculiar brillantor. En absència d'una estructura electrònica coneguda, s'usa el terme per descriure el comportament d'aquells materials en què, en certs rangs de pressió i temperatura, la conductivitat elèctrica disminueix en elevar la temperatura, en contrast amb elssemiconductors.
El concepte de metall refereix tant a elements purs, així com aliatges amb característiques metàl·liques, com elacer i el bronze.
Els metalls comprenen la major part de la taula periòdica dels elements i se separen dels no metalls per una línia diagonal entre l'bor i el poloni. Es poden classificar en diverses sèries químiques:
- Metalls alcalins
- Metalls alcalinoterris
- Lantànids
- Actínids
- Metalls de transició
- Metalls del bloc p, o altres metalls
En comparació amb els no metalls tenen baixa electronegativitat i baixa energia d'ionització, pel que és més fàcil que els metalls cedeixin electrons i més difícil que els guanyin.
En astrofísica es diu metall a tot element més pesat que l'heli.
Història
Metalls com l'or, la plata i el coure, van ser utilitzats des de la prehistòria.[2] Encara que al principi només es feien servir si es trobaven fàcilment en estat metàl·lic pur (en forma d'elements nadius), poc a poc es va anar desenvolupant la tecnologia necessària per obtenir nous metalls a partir dels seus minerals, fonent-los en un forn amb carbó de fusta.[3]
El primer gran avenç es va produir al poder augmentar la temperatura del forn insuflant-hi aire (oxigen) per mitjà de tubs de canya,[4] aconseguint el descobriment del bronze, fruit de la utilització de mineral de coure amb incursions d'estany, entre 3500 aC i 2000 aC, en diferents regions del planeta, sorgint l'anomenada Edat de Bronze, que passa a la Edat de Pedra.
Un altre fet important en la història va ser el descobriment del ferro, cap a 1400 aC. Els hitites van ser un dels primers pobles en utilitzar-lo per a elaborar armes, com espases, i les civilitzacions que encara estaven en l'Edat de Bronze, com els egipcis o els aqueus, van pagar car el seu endarreriment tecnològic.[5]
No obstant això, en l'antiguitat no se sabia arribar a la temperatura necessària per fondre el ferro, per la qual cosa s'obtenia un metall impur que havia de ser modelat a cops de martell. Cap a l'any 1400 d.C. es van començar a utilitzar els forns proveïts de manxa, que permeten arribar a la temperatura de fusió del ferro, uns 1.535 º C.
Henry Bessemer va descobrir una manera de produir acer en grans quantitats amb un cost raonable. Després de nombrosos intents fallits, va donar amb un nou disseny de forn (el convertidor Thomas-Bessemer) i, a partir de llavors, va millorar la construcció d'estructures en edificis i ponts, passant el ferro a un segon pla.
Poc després es va utilitzar l'alumini i el magnesi, que van permetre desenvolupar aliatges molt més lleugeres i resistents, molt utilitzades en aviació, transport terrestre i eines portàtils.
Els elements metàl·lics, així com la resta d'elements, es troben ordenats en un sistema anomenat taula periòdica. La majoria dels elements d'aquesta taula són metalls.
Els metalls es diferencien de la resta de elements, fonamentalment en el tipus de enllaç que constitueixen els seus àtoms. Es tracta d'un enllaç metàl·lic i en ell els electrons formen una "núvol" que es mou, envoltant tots els nuclis. Aquest tipus d'enllaç és el que els confereix les propietats de conducció elèctrica, brillantor, etc.
Hi ha tot tipus de metalls: metalls pesants, metalls preciosos, metalls ferrosos, metalls no ferrosos, etc. i el mercat de metalls és molt important en l'economia mundial.
El titani, és l'últim dels metalls abundants i estables amb els quals s'està treballant, i s'espera que, en poc temps, l'ús de la tecnologia del titani es generalitzi.
Propietats químiques
El metalls tenen tendència a formar cations perdent electrons en reaccionar amb l'oxigen de l'aire per a formar òxids. La velocitat de reacció varia des del ferro que es rovella durant anys, fins el potassi que es consumeix en segons.
Exemples:
- 4Na + O2 → 2Na2O (òxid de sodi)
- 2Ca + O2 → 2CaO (òxid de calci)
- 4Al + 3O2 → 2Al2O3 (òxid d'alumini)
Els metalls de transició, com el ferro, el coure, el zinc i el níquel, triguen molt temps a oxidar-se, altres com el pal·ladi, el platí o l'or no s'oxiden perquè no reaccionen amb l'atmosfera. Alguns metalls formen una barrera d'òxid a la seva superfície que evita que ja no puguin penetrar més molècules d'oxigen de manera que poden mantenir la seva lluïssor metàl·lica i una bona conductivitat durant dècades, en serien exemples l'alumini, alguns acers i el titani. L'òxid dels metalls és habitualment de tipus bàsic mentre que els dels no-metalls acostumen a ser de tipus àcid. La pintura, l'anoditzat o el revestiment són tècniques que permeten prevenir la corrosió dels metalls.
Propietats físiques
En general, els metalls presenten una gran conductivitat elèctrica i tèrmica, lluïssor i alta densitat, a més presenten la propietat de deformar-se sense fracturar-se quan són sotmesos a esforços. També hi ha diversos metalls, els alcalins i els alcalinoterris, que tenen una baixa densitat, duresa i punt de fusió, a més són extremadament reactius i per això és estrany de trobar-los en forma d'element metàl·lic.
Els metalls tenen certes propietats físiques característiques, entre elles són conductor és de l'electricitat. La majoria d'ells són de color grisenc, però alguns presenten colors diferents, el bismut (Bi) és rosaci, el coure (Cu) vermellós i l'or (Au) groc. En altres metalls apareix més d'un color, aquest fenomen s'anomena policromat.
Altres propietats serien:
- Mal·leabilitat : capacitat dels metalls de fer-se làmines en ser sotmesos a esforços de compressió.
- Ductilitat : propietat dels metalls de modelar en filferro i fils en ser sotmesos a esforços de tracció.
- Tenacitat : resistència que presenten els metalls a trencar-se o en rebre forces brusques (cops, etc.)
- Resistència mecànica : capacitat per a resistir esforç de tracció, comprensió, torsió i flexió sense deformar ni trencar-se.
Solen ser opacs o de brillantor metàl·lic, tenen alta densitat, són dúctils i maleables, tenen un punt de fusió alt, són durs, i són bons conductors (calor i electricitat).
La ciència de materials defineix un metall com un material en el qual hi ha un encavalcament entre la banda de valència i la banda de conducció en la seva estructura electrònica (enllaç metàl·lic). Això li dóna la capacitat de conduir fàcilment calor i electricitat, i generalment la capacitat de reflectir la llum, la qual cosa li dóna la seva peculiar brillantor.
Teoria del gas electrònic
Els metalls tenen certes propietats físiques característiques: a excepció del mercuri són sòlids en condicions ambientals normals, solen ser opacs i brillants, tenir alta densitat, ser dúctils i maleables, tenir un punt de fusió alt, ser durs, i ser bons conductors de la calor i l'electricitat.
Aquestes propietats es deuen al fet que els electrons exteriors estan lligats només «lleugerament» als àtoms, formant una mena de gas (també anomenat «gas electrònic", "núvol electrònic" o "mar d'electrons»), que es coneix com enllaç metàl·lic. Drude i Lorentz, van proposar aquest model cap a 1900. [6]
Mitjançant la teoria del «gas electrònic" podem explicar per que els metalls són tan bons conductors de la calor i l'electricitat, però cal comprendre la naturalesa de l'enllaç entre els seus àtoms.
Un primer intent per explicar l'enllaç metàl·lic consistir a considerar un model en el qual els electrons de valència de cada metall es podien moure lliurement en la xarxa cristalina. D'aquesta manera, el reticle metàl·lic es considera constituït per un conjunt d'ions positius (els nuclis envoltats per la seva capa d'electrons) i electrons (els de valència), en lloc d'estar formats per àtoms neutres.
En definitiva, un element metàl·lic es considera que està constituït per cations metàl·lics distribuïts regularment i immersos en un «gas electrònic» de valència deslocalitzats, actuant com un aglutinant electrostàtic que manté units als cations metàl·lics.
El model del «gas electrònic" permet una explicació qualitativa senzilla de la conductivitat elèctrica i tèrmica dels metalls. Atès que els electrons són mòbils, es poden traslladar des del elèctrode negatiu al positiu quan el metall es sotmet a l'efecte d'una diferència de potencial elèctric. Els electrons mòbils també poden conduir la calor transportant la energia cinètica d'una part a una altra del vidre. El caràcter dúctil i maleable dels metalls està permès pel fet que l'enllaç deslocalitzat s'estén en totes les direccions, és a dir, no està limitat a una orientació determinada, com succeeix en el cas dels sòlids de xarxes covalents.
Quan un vidre metàl·lic es deforma, no es trenquen enllaços localitzats, en el seu lloc, el mar d'electrons simplement s'adapta a la nova distribució dels cations, i l'energia de l'estructura deformada similar a l'original. L'energia necessària per a deformar un metall com el liti és relativament baixa, sent, com és lògic, molt major la que es necessita per a deformar un metall de transició, perquè aquest últim té molts més electrons de valència que són l'aglutinant electrostàtic dels cations.
Mitjançant la teoria del «gas electrònic" es poden justificar de forma satisfactòria moltes propietats dels metalls, però no és adequada per explicar altres aspectes, com la descripció detallada de la variació de la conductivitat entre els elements metàl·lics.
Densitat
La majoria dels metalls tenen una densitat més gran que la dels no-metalls. Però hi ha una gran variació a la densitat dels diferents metalls, el liti és el menys dens mentre que a l'extrem oposat trobem l'osmi com al que presenta una densitat més gran. L'alta densitat de molts metalls és deguda a l'atapeït de la xarxa cristal·lina de la seva estructura metàl·lica. La força dels enllaços metàl·lics arriba al màxim vers el centre de la sèrie dels metalls de transició, atès que aquests elements tenen gran quantitat d'electrons deslocalitzats als enllaços metàl·lics. Tanmateix també hi ha d'altres factors involucrats com per exemple el radi atòmic, la càrrega nuclear efectiva o la forma del cristall entre d'altres.
Mal·leabilitat i ductilitat
La natura no direccional dels enllaços metàl·lics és la primera causa de la mal·leabilitat i la ductilitat dels metalls. Els plans d'àtoms de metall poden lliscar sobre els altres sotmesos a pressió, gràcies a la capacitat de deformació del cristall. Quan els plans d'un enllaç iònic llisquen sobre d'altres, el canvi resultant sobre la localització dels ions amb càrrega idèntica que esdevenen propers provoca l'exfoliació del cristall. En el cas dels enllaços covalents el que s'observa és la fractura.
Conductivitat
Els metalls presenten en general una bona conductivitat, tant elèctrica com tèrmica. En destaquen la plata, el coure i l'or.
La conductivitat elèctrica pot ser analitzada des d'un punt de vista microscòpic o macroscòpic. En el primer cas, la principal raó de la bona conductivitat rau a l'enllaç metàl·lic: els àtoms formen estructures de dues i tres dimensions que es repeteixen, les xarxes cristal·lines, al seu interior hi ha electrons gairebé lliures que circulen entorn els àtoms. Aquest moviment electrònic és el responsable de la bona conductivitat elèctrica, com més lliures són els electrons més bon conductor serà el metall.
Des d'un punt de vista macroscòpic és la teoria de bandes d'energia la que ens dóna la resposta: als metalls la banda d'energia més alta ocupada i la més baixa buida s'encavalquen, o com a mínin es toquen. Per això fa falta molt poca energia per excitar un metall, com més fàcil sigui d'excitar un metall més fàcilment podrà cedir un electró i serà més bon conductor.
Propietats magnètiques
Alguns metalls presenten propietats magnètiques remarcables com el ferromagnetisme, especialment en el cas del ferro, el cobalt i el níquel a temperatura ambient. Les propietats magnètiques varien quan es fan aliatges, i això s'aprofita per crear imants més potents o per anular el magnetisme del metall, especialment en el cas del ferro.
Aliatges
Un aliatge és una barreja de dos o més elements químics en una solució sòlida a la que el component majoritari és un metall. Molts metalls purs són massa tous, fràgils o massa reactius químicament per a ser utilitzats en aplicacions pràctiques. Combinant diferents proporcions de metalls en aliatges s'aconsegueix de modificar les propietats dels components purs assolint les característiques desitjades. El propòsit de fer aliatges és aconseguir materials menys fràgils, més durs, augmentar la resistència a la corrosió o millorar el color o la brillantor. Exemples d'aliatges en són l'acer (ferro i carboni), el llautó (coure i zinc), el bronze (coure i estany) o el duralumini (alumini i coure). Alguns aliatges per a propòsits especials com els motors de reacció poden contenir més de deu elements.
Obtenció
Alguns metalls es troben en forma d'elements natius, com l'or, la plata i el coure, tot i que no és l'estat més usual.
Molts metalls es troben en forma d'òxids. L'oxigen, en estar present en grans quantitats en l'atmosfera, es combina molt fàcilment amb els metalls, que són elements reductors, formant compostos com la bauxita (A12O3) i la limonita (Fe2O3).
Els sulfurs constitueixen el tipus de mena metàl·lica més freqüent. En aquest grup destaquen el sulfur de coure (I), Cu2S, el sulfur de mercuri (II), HgS, els sulfur de plom, PbS i el sulfur de bismut (III), Bi2S3.
Els metalls alcalins, a més del beril·li i el magnesi, se solen extreure a partir dels clorurs dipositats per l'evaporació de mars i llacs, tot i que també s'extreu de l'aigua del mar. L'exemple més característic és el clorur de sodi, o sal comuna, NaC1.
Alguns metalls alcalinoterris, com el calci, l'estronci o el bari, s'obtenen a partir dels carbonats insolubles en què estan inclosos.
Finalment, els lantànids i actínids se solen obtenir a partir dels fosfats, que són unes sals a les que poden estar inclosos.
Usos a la indústria
Alguns metalls com l'antimoni, el cadmi o el liti que es destinen a utilitzacions especials. Els pigments grocs i taronges del cadmi són molt cercats per la seva gran estabilitat, com a protecció contra la corrosió, per a les soldadures i els aliatges corresponents i per a la fabricació de bateries de níquel i cadmi, considerades excel·lents per la seguretat de llur funcionament. També és emprat com a estabilitzador en els materials plàstics (PVC) i com a aliatge per millorar les característiques mecàniques del filferro de coure. La seva producció es duu a terme en el moment de la refinació de zinc, amb el que està lligat, es tracta d'un contaminant perillós.
El liti és un metall lleuger que s'empra principalment en la producció de ceràmica i de vidre, com a catalitzador de polimerització i com a lubricant, així com per a l'obtenció de l'alumini mitjançant l'electròlisi. També és emprat per soldar, a les piles i a les bateries per a rellotges, en medecina (tractament de les depressions) i en química.
El níquel, a causa de la seva elevada resistència a la corrosió, serveix per niquelar els objectes metàl·lics, amb l'objectiu de protegir-los de l'oxidació.
El denominat "ferro blanc" és, en realitat, una làmina d'acer dolç que rep un bany de clorur de zinc fos, i a la que se li dóna després un revestiment especial d'estany.
Dilatació dels metalls
Els metalls són materials que tenen una elevada dilatació, en part a causa del seu conductibilitat. Les dilatacions són perceptibles de vegades encara amb els canvis de temperatura ambiental. Es mesuren linealment i es fixa la unitat de longitud per a la variació d'1 º C de temperatura. Maleabilidad és la propietat dels metalls de poder fer variacions en la seva forma i tot ser reduïts a làmines de poc gruix a temperatura ambient, per pressió contínua, martillado o estirat. Produint les modificacions en el metall, s'arriba a un moment en què el límit d'elasticitat és excedit, tornant-se el metall dur i trencadís, és a dir, pateix deformacions cristal que ho fan fràgil. La maleabilidad es pot recuperar mitjançant el recuit, que consisteix a escalfar el metall a una alta temperatura després de laminat o estirat, i deixar-lo refredar lentament. La maleabilidad s'aprecia per la subtilesa del laminat. Prenent l'or com a base, se sol fer la següent classificació: 1 Or 2 Plata. 3 Coure. 4 Alumini. 5 Estany. 6 Platí. 7 Plom. 8 Zinc. 9 Ferro. 10 Níquel.
Definicions de termes usats en una fundició
- Aliatge: Un aliatge és la barreja de dos o més elements, sent un d'ells el metall.
- Ferro colat: Ferro líquid amb menys impureses que el ferro inicial. (arrabio)
- Escòria: Les impureses que reaccionen amb calcària.
- Alt forn: Forn per fer aliatges i foses, s'assoleixen temperatures molt elevades. Cal construir amb materials refractaris, és a dir molt resistents a la calor.
Aliatges
Els metalls poden formar aliatges entre si i es classifiquen en:
- Ultralleugers: Densitat en g/cm ³ inferior a 2. Els més comuns d'aquest tipus són el magnesi i el berilio.
- Lleugers: Densitat en g/cm ³ inferior a 4,5. Els més comuns d'aquest tipus són l'alumini i el titani.
- Pesants: Densitat en g/cm ³ superior a 4,5. Són la majoria dels metalls.
Vegeu també la classificació dels metalls en la taula periòdica.
Fractura en materials metàl·lics
- Fractura dúctil: sol presentar de manera transgranular és dir a través dels grans, als metalls dúctils i amb bona tenacitat.
La deformació succeeix abans de la fractura final, es pot observar una deformació, la modificació visible que sembla un coll, entallament o estricció just a la part on es ocasionar la falla. Aquestes factures poden ser ocasionades per sobrecàrregues simples o en aplicar un esforç molt gran al material.
Si es realitza una prova de tensió en un assaig simple el procés de fractura serà amb la nucleació, el creixement i la coalescència de microhuecos, formats quan un gran esforç crea una separació en els límits de grans, segons l'esforç augmenta la separació dels grans crea cavitats més grans amb la qual cosa l'àrea de contacte amb el metall és molt petita i no pot suportar la càrrega provocant finalment la fractura.
- Fractura Fràgil: Succeeix en els metalls i aliatges d'alta resistència o poden presentar en els de mala ductilitat i tenacitat, sense importar que els metalls tenen dins les seves propietats la ductilitat en exposar a baixes temperatures poden fallar per fragilitat, així mateix en les seccions gruixudes o per imperfeccions.
Les fractures fràgils són observades amb freqüència quan és l'impacte i no la sobrecàrrega és el que causa la falla. El procés comença formant una petita esquerda, imperfecció, on es concentra l'esforç. L'esquerda pot estendre amb una velocitat propera al so, la qual es propaga amb més facilitat al llarg de plans cristal específics.
Astronomia
En astronomia hi ha un ús especial del terme metall (per a referir-se a qualsevol element diferent de l'hidrogen i l'heli que hi ha als estels al medi estel·lar, incloent substàncies que químicament són no-metalls com el neó, el fluor o l'oxigen. Així es parla de la metal·licitat d'un estel per referir-se al seu contingut en elements pesants. Gairebé tot l'hidrogen i l'heli de lUnivers va ser creat durant la nucleosíntesi primordial mentre que la totalitat dels metalls han estat creats per nucleosíntesi a les estrelles o a les supernoves. El Sol i la Via Làctia es composen grosso modo d'un 74% d'hidrogen, un 24% d'heli i un 2% de metalls (la resta d'elements amb un nombre atòmic entre 3 i 118).[7]
Referències
- ↑ Noel Regnault. Les entretiens physiques d'Ariste et d'Eudoxe: ou physique nouvelle en dialogues qui renferme précisément ce qui s'est découvert de plus curieux & de plus utile dans la Nature. David, 1745, p. 212– [Consulta: 2 maig 2011].
- ↑ Eines prehistòriques de metall. Museu Britànic.(anglès)
- ↑ Günter Joseph. Copper: its trade, manufacture, use, and environmental status. ASM International, June 1999, p. 1–. ISBN 9780871706560 [Consulta: 2 maig 2011].
- ↑ (castellà) Orfebrería indígena prehispánica
- ↑ Rolf E. Hummel. Understanding materials science: history, properties, applications. Springer, 3 August 2004, p. 126–. ISBN 9780387209395 [Consulta: 2 maig 2011].
- ↑ Élie Lévy, 1993. Diccionari Akal de física. Pàgina 380.
- ↑ Sparke, Linda S. & Gallagher, John S. (2000), Galaxies in the Universe (1 ed.), Cambridge University Press, pàg. 8, ISBN 0521592410
Vegeu també
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Metall |
Bibliografia
- Pere Molera i Solà; Marc J. Anglada i Gomila (versió anglesa original: W.D. Callister); Introducción a la ciencia e ingeniería de los materiales, Llibre I, Edicions Reverté, 1995, ISBN 84-291-7253-X
- Pere Molera i Solà; Marc J. Anglada i Gomila (versió anglesa original: W.D. Callister); Introducción a la ciencia e ingeniería de los materiales, Llibre II, Edicions Reverté, 1996, ISBN 84-291-7254-8