Abella de la mel
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||
| Apis mellifera Linnaeus, 1758 |
||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||
|
Apis mellifica Linnaeus, 1761 |
L' Abella de la mel, abella europea o abella occidental (Apis mellifera) és una espècie d' abella. del gènere Apis que és el nom que rep en Llatí l'"abella", i mellifera prové del llatí melli- "mel" i ferre "portar" — El nom científic significa "abella que porta mel". El nom va ser creat el 1758 per Carolus Linnaeus qui, adonant-se que en realitat les abelles no porten mel, sinò nèctar, intentà corregir el nom pel de Apis mellifica ("abella que fabrica mel") en una publicació posterior. Tanmateix d'acord amb les regles dels sinònims taxonòmics el nom més antic té preferència. El 28 d'octubre de 2006, es va sequenciar completament el genoma de l'abella Apis mellifera. Va ser el tercer insecte en assolir-se aquesta sequenciació (després de la mosca de la fruita i del mosquit).
Aquesta espècie d’abella és la que s’utilitza preferentment (però no exclusivament) per a l'apicultura en tot el món
El 2007 els mitjans de comunicació alertaven sobre l'anomenada Síndrome del despoblament dels ruscos (en anglès: Colony Collapse Disorder). Les abelles europees, des de fa uns dotze anys, pateixen importants pèrdues en totes les regions del món. Les causes no estan encara perfectament establertes (s'apunta al microorganisme Nosema). Les desaparicions arriben del 50 % al 90 % de les poblacions segons els indrets del món[1].
Taula de continguts |
[edita] Distribució geogràfica
[edita] Subespècies originades a Europa
- Apis mellifera ligustica Spinola, 1806. Es coneix pel nom popular d'abella italiana. És la raça més emprada a Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Europa meridional (excepte Espanya). Es comercialitza per tot el món. Són abelles tranquiles, sense gran propensió a eixamanar, i fa molt excedent de mel. Com a caracterísitca indesitjable té la de mantenir grans poblacions d’abelles en l'hivern que per tant consumeixen molta mel i necessiten que l'apicultor els en deixi molta. Té l'abdomen amb bandes de color que fa que sembli una mica a una vespa però també hi ha línies genètiques de color daurat.
- Apis mellifera carnica Pollmann, 1879. El nom específic deriva de Carniola una regió d'Eslovènia. – No són gaire agressives. De color fosc, amb petites colònies per passar l'hivern i ràpides en entrar en acció a la primavera.
- Apis mellifera caucasica Pollmann, 1889. De les muntanyes del Caucas. Abella de mida grossa i no gaire agressives, de color grisenc.
- Apis mellifera remipes Gerstäcker, 1862. Caucas, Iran, Mar Càspia.
- Apis mellifera mellifera Linnaeus, 1758. És l'abella negra del nord d'Europa, també anomenada abella germànica. Domesticada en temps relativament recents i portada a Amèrica del Nord en temps colonials. És menuda, de color fosc.
- Les poblacions hibridades d'A. m. mellifera x A. m. ligustica apareixen a Amèrica del Nord i Europa occidental.
- Apis mellifera iberiensis Engel, 1999. És l'abella de la Península Ibèrica tot i que també s'hi troben hibridacions amb les abelles nord-africanes.
- Apis mellifera cecropia Kiesenwetter, 1860. Grècia meridional.
- Apis mellifera cypria Pollmann, 1879. Amb fama de ser molt agressives
- Apis mellifera ruttneri Sheppard, Arias, Grech & Meixner, 1997. Originària de l'illa de Malta .
- Apis mellifera sicula Montagano, 1911. Trapani i Ustica a Sicília.
[edita] Subspècies originades a Àfrica
- Apis mellifera scutellata Lepeletier, 1836. Àfrica central i occidental, actualment els híbrids es troben a tota Amèrica del Sud i als Estats meridionals dels Estats Units. En un intent dels apicultors brasilers per augmentar la producció de mel de les abelles el genetista Warwick Kerr importà al Brasil reines d'abelles d’una subespècie de Tanzània i per descuit se n’escaparen algunes. Aquestes abelles reines africanes es varen aparellar amb abellots locals i es produí poblacions de les ben aviat conegudes com “abelles assassines” que més correctament s’anomena abella africanitzada . El comportament agressiu s’explica per les condicions de vida difícils del seu lloc d’origen i la facilitat amb la què els eixams abandonen el rusc per buscar-ne un altre de més segur en cas de perill.
- Apis mellifera capensis Eschscholtz, 1822. L'abella del Cap, d’Àfrica del Sud.
- Apis mellifera monticola Smith, 1961. Originària d’altes muntanyes de l'Est d'Àfrica (entre 1.500 i 3.100 m) Elgon, Kilimanjaro, Kenya, Meru.
- Apis mellifera sahariensis Baldensperger, 1932. Dels oasis del Marroc.
- Apis mellifera intermissa von Buttel-Reepen, 1906. Part nord d’Àfrica al Marroc, Líbia i Tunísia. Són negres i molt agressives però no ataquen si no se les provoca.
- Apis mellifera major Ruttner, 1978. De les muntanyes del Rif al Marroc. Pot ser una varietat marró d'Apis mellifera intermissa però té diferències anatòmiques.
- Apis mellifera adansonii Latreille, 1804. Originada a Nigèria i Burkina Faso.
- Apis mellifera unicolor Latreille, 1804. Madagascar
- Apis mellifera lamarckii Cockerell, 1906. Abella de Lamarck, de la vall del Nil a Egipte i Sudan.
- Apis mellifera litorea Smith, 1961. Terres baixes d’Àfrica oriental.
- Apis mellifera nubica. Abella de Núbia; del Sudan.
- Apis mellifera jemenitica Ruttner, 1976. Somàlia, Uganda, Sudan, Iemen.
[edita] Subspècies originades a l’Orient Mitjà i Àsia
- Apis mellifera macedonica Ruttner, 1988. República de Macedònia i nord de Grècia.
- Apis mellifera meda Skorikov, 1829. Iraq.
- Apis mellifera adamii Ruttner, 1977. Creta.
- Apis mellifera anatolica Maa, 1953. Regió central d’Anatòlia a Turquia i Iraq (fins Armènia).
- Apis mellifera syriaca Skorikov, 1829. Abella de Síria, Pròxim Orient Israel.
- Apis mellifera pomonella Sheppard & Meixner, 2003. Endèmica de les muntanyes Tien Shan a l'Àsia central. Aquesta és la subespècie d’abella mellifera que arriba més a l’est.
[edita] Biologia
En la zona de clima temperat les abelles sobreviuen durant l'hivern en forma de colònies i l'abella reina comença a pondre ous des de mitjans d'hivern. Aquest comportament es desencadena probablement per l'augment de la llargada dels dies. L'abella reina és l'única femella fèrtil de la colònia i diposita tots els ous d'on sortiran les altres abelles (mascles i femelles). L'abella reina no sur del rusc excepte pel curt període de l'aparellament o quan es forma un eixam nou per establir una nova colònia. La reina pon un únic ou en cadascuna de les cel·les preparades per les abelles obreres. De l'ou en surt una larva que serà alimentada per les obreres “mainaderes” . Aproximadament després d’una setmana la cel·la de la larva és segellada per les obreres i arriben a l'estadi de pupa. Després d'una altra setmana emergeix una abella adulta.
Durant els primers deu dies de les seves vides les obreres netegen el rusc i alimenten les larves. Després d’això fan cel·les amb cera que surt d'unes glàndules del seu cos. Del dia 16 al 20 les obreres reben nèctar i pol·len de treballadores més velles i l'emmagatzemen. Cap el dia vintè de la seva vida les abelles deixen el rusc per anar a recolectar nèctar i pol·len fins el final de la seva vida. La població d'un rusc saludable està entre les 40.000 i 80.000 abelles.
Tant les obreres com la reina s'alimenten de "gelea reial" durant els prmers tres dies de l'estadi larval. Aleshores a les treballadores se'ls canvia la dieta per nèctar i pol·len o mel diluida, mentre la reina continua rebent gelea reial. Aquesta alimentació fa que la reina desenvolupi els seus òrgans genitals i a més sigui més gran que les obreres que resten infèrtils.
La cel·la on es desenvolupen els ous destinats a ser reines és d'una mida més gran i de forma diferent (com de cacauet).
Encara que les obreres siguin infèrtils, en determinades circumstàncies poden pondre ous però com no poden aparellar-se amb abellots d'aquests ous no fertilitzats només en poden sortir mascles d'abella.
La vida mitjana d'una reina d'abella és de tres o quatre anys . Encara que hi ha informes d'alguna que ha arribat a 7 o 8 anys. L'abella reina s'aparella en llocs molt allunyats del rusc on se'n concentren de diversos origens. Diversos mascles aconseguiexen acoblar-se amb una mateixa reina i, com que els genitals masculins queden enganxats al cos de la femella, tots els abellots que han conseguit acoplar-se moren per desgarrament. La reina conserva per sempre el semen dels mascles. En el rusc hi haurà abelles de la mateixa mare però de diferent pare i les obreres instintivament saben si són germanes també de pare.
La vida de les obreres és variable, les abelles nascudes a la primavera viuen unes poques setmanes. Les abelles nascudes a la tardor viuen uns quants mesos ja que hivernaran dins del rusc.
La mel té com a matèria primera el nèctar que les abelles emmagatzemen en un segon estòmac i el porten al rusc on les abelles obreres el redigereixen i amb enzims trenquen el sucre complex en sucres simples. Aquests productes simples s'emmagatzemen en cel·les per a assecar-lo fins arribar a menys del 20% d'humitat, aleshores segellen la cel·la amb mel amb un tel de cera.
[edita] Referències
- A. I. Root's The ABC and XYZ of Beekeeping
- Molecular confirmation of a fourth lineage in honeybees from the Near East Apidologie 31 (2000) 167-180, accessed Oct 2005
- Biesmeijer, Jacobus. "The Occurrence and Context of the Shaking Signal in Honey Bees (Apis mellifera) Exploiting Natural Food Sources". Ethology. 2003.
- Collet, T., Ferreira, K.M., Arias, M.C., Soares, A.E.E. and Del Lama, M.A. (2006). Genetic structure of Africanized honeybee populations (Apis mellifera L.) from Brazil and Uruguay viewed through mitochondrial DNA COI–COII patterns. Heredity 97, 329–335.
- Gross, C. L., Mackay, D. "Honeybees reduce fitness in the pioneer shrub Melastoma affine (Melastomataceae)". Biological Conservation, November 1998.
- Lindauer, Martin. "Communication among social bees". Harvard University Press 1971.
- Myerscough, Mary R.: Dancing for a decision: a matrix model for nest-site choice by honeybees, Proc. Royal Soc. London B 270 (2003) 577-582.
- Schneider, S. S., P. K. Visscher, Camazine, S. "Vibration Signal Behavior of Waggle-dancers in Swarms of the Honey Bee, Apis mellifera (Hymenoptera: Apidae). Ethology. 1998.
- «'Honey Bee - Study of Northern Virginia Ecology'». [Consulta: 2006-01-01].
- ↑ (francès)La mort de les abelles posa al planeta en perill.fr
[edita] Enllaços externs
- «DECRET 110/2003, de 15 d'abril, pel qual es declara espècie d'interès especial l'abella de la mel a Catalunya.» (en català). DOGC. Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, 24/04/2003. [Consulta: 26 abril 2009].
