Cristòfor de Lícia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Cristòfor».
Cristòfor de Lícia
sant Cristòfor o Cristòfol

Pintura a la catedral de Limburg
màrtir
Nom secular Χριστόφορος (Hristóforos, "portador de Crist")
Naixement Segle III
Canaan (en la tradició de l'església romana) o Marmarica (Líbia, en la tradició de l'església ortodoxa)
Defunció ca. 250 (data tradicional); 303-304 (data proposada)
Lícia? (actual Turquia)
Enterrament Alexandria? en lloc desconegut
Canonització Antiga
Festivitat 25 de juliol; a Espanya: 10 de juliol; a Orient: 9 de maig (calendari julià) o 22 de maig (calendari gregorià)
Fets destacables Sant llegendari, no va existir mai
Iconografia Amb el Nen Jesús a coll; recolzat en una palmera, a manera de bastó; travessant un riu
Patronatge La Granada, Alboraia; viatgers, els arquers, els automobilistes, els solters, els barquers, els conductors d'autobús i de taxi, els venedors de fruita, els mariners, els mossos de corda, els aiguaders, les tempestes, la pedra, els afectats de mal de queixal.
Supressió del culte 1969, per Pau VI (elimina el sant del santoral romà, però en deixa el culte com a opcional)

Cristòfol de Lícia (del grec Χριστόφορος, "que porta Crist"), també conegut com a Sant Cristòfol, és un sant cristià, sobre l'origen del qual les distintes tradicions cristianes estan en desacord. És un sant llegendari, l'existència del qual és improbable.

Llegenda[modifica | modifica el codi]

El text més antic de les Actes del sant, en llatí, és del sege VII, però serà la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze la via de difusió de la llegenda a l'Europa catòlica.

La tradició catòlica, el descriu com un gegant cananeu, que abans de la seua conversió al cristianisme ajudava els viatgers a travessar un perillós gual portant-los sobre els seus muscles; vivia sol al bosc de la vora i es deia Reprobus. Altres tradicions situen el lloc a Lícia. La llegenda afirma que en una ocasió, va ajudar un xiquet a creuar el riu; sorprés pel pes de l'infant, major a cada pas que feia, el nen, que era Jesús, li va dir que era perquè portava sobre la seua esquena els pecats de tot el món, i després d'això va batejar el gegant i li va encomanar la prèdica. El nom de Cristòfol (del grec Χριστόφορος, Christóforos, "portador de Crist") li vindria d'aquest fet. La llegenda, considerada apòcrifa des d'antic, continua essent popular.

Una tradició indica que Cristòfor va ser el fill únic d'un rei cananeu i que havia nascut a Tir o Sidó, tenin com a nom Relicto. Per servir "el rei més gran la Terra", es va allistar a l'exèrcit de l'emperador romà, que era Gordià III, a punt d'entrar en guerra amb els perses.

Algunes fonts llatines i gregues més antigues registren un màrtir anomenat Cristòfor, originari d'una tribu nord-africana. Capturat per les tropes romanes al començament del segle IV, va ser obligat a allistar-se com a legionari i traslladat a prestar servici en una guarnició romana prop de Antioquia, on va ésser batejat pel bisbe Bàbiles d'Antioquia i, a conseqüència d'això va ésser perseguit i mort.

Llegenda oriental[modifica | modifica el codi]

En la tradició ortodoxa, la tradició es transmet a la Passio sancti Christophori martyris. Cristòfor, anomenat Reprobatus (Rèprobe), era un soldat de l'exèrcit romà de singular grandària, provinent d'una tribu berber, que va predicar la fe cristiana entre els seus companys, després d'haver realitzat nombrosos miracles. Dues dones, Niceta i Aquilina, van intentar seduir-lo, però van ésser convertides. Finalment, va ésser executat pel governador d'Antioquia durant el regnat de l'emperador Deci.

Per a les esglésies ortodoxes, la historicitat de Cristòfor no està en dubte.

Sant Cristòfor cinocèfal[modifica | modifica el codi]

Segons algunes tradicions, Rèprobe era antropòfag i tenia cap de gos. La representació com a sant cinocèfal (amb cap de gos) és habitual en les icones i pintures ortodoxes. S'interpreta com una adaptació del culte a Anubis, divinitat egípcia que transportava les ànimes dels difunts cap al regne dels morts. A més, la festivitat del sant era a la canícula, quan Sírius, estrella de la constel·lació del Ca Major, era més visible: coincidia aquest fet amb la celebració d'un "sant gos".

Les fonts gregues diuen que Cristòfor era del poble dels Marmaritae; com altres tribus africanes, les fonts els descriuen com gairebé infrahumans, anomenant-los sovint κυνοκηφαλοι, kunokefaloi o "cinocèfals". Algunes fonts van prendre el terme literalment, i nombroses icones ortodoxes representen Cristòfol amb cap de gos. Fonts llatines menys propenses a acceptar un relat semblant van traduir el terme per canineus, "caní"; s'estima que un error dels copistes va transformar açò en cananeus, donant origen a les confusions sobre el seu origen.

Llegenda del rei més poderós[modifica | modifica el codi]

Offerus o Reprobus era un gegant cananeu que mesurava 2.3 metres i posseïa una fortalesa tremenda; es considerava tan fort que deia que només serviria al ser més poderós, al senyor del món, i va sortir a la recerca del seu amo. Va sentir que hi havia un monarca tan poderós que la seua sola menció feia estremir les persones i va pensar que l'hauria de servir; el va trobar i es va convertir en el seu servidor. El rei era malvat i despietat, i imposava la seua voluntat amb puny de ferro. Un dia, però, Ofero el va veure tremolant de por: el rei va dir que havia venut l'ànima al Dimoni i que el temia.

Decidix el gegant posar-se al servici del diable i va buscar un bruixot perquè se'l presentara. El bruixot va accedir a canvi d'alguns favors d'Offerus i van pujar a cavall per buscar-lo. De camí, van passar davant una creu de pedra i el bruixot va tremolar de por, ja que temia "qui va morir en la creu", Jesucrist. El gegant va preguntar al fetiller que si el dimoni temia també Jesús i el bruixot li va dir que el diable tremola només sentir-ne el nom. Llavors Ofero decidix servir tan poderós personatge. Hi ha versions que diuen que eixe fetiller és el dimoni disfressat.

Ofero comença a vagar i a preguntar a tothom com podria servir Jesús i ningú és capaç de contestar-li, fins que un ermità li diu: "Ací al costat hi ha un riu on solen morir molts de què intenten travessar-ho. Tens una estatura i força descomunal, perfectament podràs passar-los de vora a vora sobre els teus muscles. Hi trobaràs la persona que et donarà la resposta correcta". I efectivament, va començar a passar viatgers recolzat en una vara grossa i resistent, convertint-se en portador.[1] Era tan bona persona que no negava a ningú el servei encara que no li poguera pagar.

Un dia creua el corrent carregant a un xiquet i a mig camí es fa pesat com una càrrega de plom, i només a costa d'enormes esforços aconseguix arribar a la vora. Li pregunta Ofero: "Qui ets, xiquet, que em pesaves tant que pareixia que transportava el món sencer?" I el xiquet li diu: "Tens raó, pes més que el món sencer, perquè sóc el creador del món. Jo sóc Crist. Em buscaves i m'has trobat. Des d'ara et diràs Cristòfor, el portador de Crist. Quan ajudis algú a creuar el riu, m'ajudes a mi. Fixa en la terra eixe àrid tronc que et servix de bàcul, que demà el veuràs, no sols florit, sinó coronat de fruits". Efectivament, l'endemà al matí l'estaca seca plantada a terra s'havia transformat en palmera, amb incomptables fruits.

Cristòfor va rebre el baptisme de mans del patriarca Babilas a la basílica d'Antioquia: des de llavors, Cristòfor va portar Crist no només a les espatlles, sinó als llavis (quan predicava), al cor i a tot el cos (quan va ésser martiritzat). Va començar a predicar a Samos i a Lícia. En la seua prèdica, Cristòfol va realitzar nombrosos miracles. Fou empresonat pel Dagó, que el va fer martiritzar.

Veneració a Sant Cristòfol[modifica | modifica el codi]

El culte a Cristòfor de Lícia és d'origen oriental, i ja consta una església dedicada a Bitínia al 452. Arriba a Occident després del segle V, passant de Constantinoble a Sicília (al segle VI hi ha un monestir amb el seu nom a Taormina) i d'allí a Europa Occidental. Durant l'Edat mitjana va ser un dels sants més venerats, tant en orient com en occident. La festa de sant Cristòfol en occident se celebra el 25 de juliol i a les esglésies ortodoxes i orientals el 9 de maig. La tradició hispana (com n'és un exemple Premià de Mar, que el té com a patró), però, el celebra el 10 de juliol (d'acord amb la tradició mossàrab) per a deixar lliure el 25 de juliol per a la festa de Sant Jaume el Major apòstol; a Cuba, la festa es desplaça, a l'Havana, al 16 de novembre, aniversari de la fundació de la ciutat.

Sant Cristòfol va ser venerat com un dels Catorze Sants Auxiliadors, especialment com a protector contra la pesta: això va fer que, durant l'Edat mitjana, a moltes esglésies europees es pintés un gran Sant Cristòfor a l'entrada, vora les piles d'aigua baptismal, per evitar-ne el contagi. Per haver portat el Nen Jesús, com a sant patró dels xòfers i conductors. Fins a la seua supressió, sant Cristòfol era patró dels viatgers, els arquers, els automobilistes, els solters, els barquers, els conductors de autobús i de taxi, els venedors de fruita, els mariners, els mossos de corda, els aiguaders, les tempestes, la pedra, els afectats de mal de queixal i la ciutat de Rab, en l'actual Croàcia.

Alguns historiadors han suggerit que les restes del sant van ésser portades a Alexandria, on van ésser confoses amb les del màrtir Menna d'Alexandria. La tradició vol que unes relíquies del sant puguin ésser a la catedral de Morelia (Mèxic), on arribaren com a obsequi de la Santa Seu per la inauguració de la diòcesi en el segle XVI. Erasme de Rotterdam va criticar el seu culte en la seua obra Elogi de la follia (Moriae Encomium).

Igualment, el sant té un paper important en la santeria, sent la representació de Agaiú.

Posició actual de l'Església[modifica | modifica el codi]

Al febrer de 1969, Pau VI va ordenar revisar el calendari litúrgic per a suprimir-ne les festivitats dels sants de l'existència dels quals no hi haguera proves. Junt amb Sant Jordi i altres sants, es va dictaminar l'abril del mateix any, l'eliminació de sant Cristòfol del santoral. Es va mantenir, però, el dret a la seua representació iconogràfica i veneració per raons històriques.

Possible identificació amb Sant Menna[modifica | modifica el codi]

David Woods,[2] professor d'Història antiga a la University College de Cork (Irlanda), va publicar l'any 1999 un estudi basat en en fonts documentals gregues, llatines, egípcies i en manuscrits etiòpics, on es manté la tesi que sant Cristòfor i Cristòfol, que en la documentació antiga figura amb els d'Offero, Adokumus, Relicto, Rebrebus o Reprebus, es pot identificar amb el màrtir sant Menna d'Egipte, la historicitat del qual no presenta dubtes, i que també va ser membre de les legions romanes i com sant Cristòfor va morir màrtir per proclamar la fe de Crist al principi del segle IV.

El nom grec Christóforos, o "portador de Crist", sembla més aviat un nom atorgat a títol honorífic, que prengué en el baptisme. Un element important dels textos grecs i llatins és la història de la captura de Cristòfor, que va ésser obligat a servir en una unitat militar anomenada als textos grecs Unitat Marmaritana. Els marmaritans eren un poble del nord de l'Àfrica, de la moderna Líbia. Segons C.Zuckerman,[3] només hi havia una unitat romana amb el nom d'aquest poble en el seu títol, la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum, que va servir a les províncies de Síria i de Síria Euphratensis, formada durant el regnat de Gai Valeri Dioclecià. El fet que Cristòfor fos martiritzat a Síria i que la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum hagués servit a Síria, confirma que podria ésser era la unitat on Cristòfor havia estat assignat i que el martiri no podia ser abans del 284, any en què Dioclecià fou nomenat emperador.

Un manuscrit etiòpic del s. XIV publicat fa poc comenta la formació de la Cohors Marmaritarum, quan el bisbe Pere d'Alexandria (300-311) va fer gestions i va redimir marmaritans que havien estat fets presoners durant la guerra.[4] El document demostra que la guerra contra els marmaritans va ser posterior al 300, any del nomenament de Pere com a arquebisbe d'Alexandria. Per tant, com que les persecucions contra els cristians van ésser entre el 303 i el 311, el bisbe Pere hauria d'haver-los alliberat entre el 300 i el 302, i seria llavors quan Cristòfor hauria estat fet presoner i soldat de la cohort.

De l'anàlisi dels primers documents que expliquen el martiri de Cristòfor, es pot deduir que el temps transcorregut des del moment que va ser capturat fins a la seva mort, va ser relativament curt i que va ser precisament el baptisme la causa del seu martiri. D'acord amb els primers textos grecs (p. ex. BHG 310, ch.7), Cristòfor havia estat batejat pel bisbe Bàbiles d'Antioquia, martiritzat l'any 251, per la qual cosa el Martirologi jeronimià va situar erròniament la mort de Cristòfor l'any 250. En oposició a aquest text, la Passio llatina (BHL 1764, ch.7) assegura que Cristòfor va ser batejat pel prevere Pere, potser el bisbe Pere d'Alexandria, que havia estat absent de la seva seu d'Alexandria entre l'any 306 i el seu martiri, l'any 311.[5] És raonable pensar que convertís membres de la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum, entre els quals hi hauria Cristòfor, que hauria rebut el baptisme de mans seves en aquest període de temps.

Presència del sant a les arts[modifica | modifica el codi]

En la llegenda de Cristòfor s'han basat algunes obres literàries i musicals, com La légende de Saint-Christophe, drama sacre (òpera) en tres actes amb llibret i música de Vincent d'Indy; escrita en 1908-1915, s'estrenà a l'Opéra de París en 1920.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Abans hi havia molt pocs ponts i era un problema travessar els rius; el barquer o portador era un ofici habitual i per una remuneració homes corpulents passaven a les persones d'una vora a una altra dels rius.
  2. Woods, David. "St. Christopher, Bishop Peter of Attalia, and the Cohors Marmaritarum: A Fresh Examination", Vigiliae Christianae, Vol. 48, No. 2 (Jun., 1994), p.170
  3. C. ZUCKERMAN. Comtes et ducs en Egypte autour de l'an 400 et la date de la Notitia Dignitatum Orientis, Antiquité Tardive 6, 1998, p. 137-147.
  4. G.HAILE.The Martyrdom of St. Peter Archbishop of Alexandria, Analecta Bollandiana, 98, 1980, p. 85-92.
  5. T.VIVIAN.St.Peter of Alexandria Bishop and Martyr, Filadèlfia, 1988.

Consulteu també: BRUGADA, Martirià, SANT CRISTÒFOR, EL PORTADOR DE CRIST, Edit. Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona 1ª edició 2003, 2ª edició 2004, Col·lecció Sants i Santes n. 84 (en català i en castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cristòfor de Lícia Modifica l'enllaç a Wikidata