El

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge de El lluitant amb dos lleons

El (en hebreu אֵל) era un déu principal de la Mitologia cananea. Es solia representar en forma de brau. També se l'anomenava Eloà, Elà, que en àrab es va convertir en Al·là).

Orígens[modifica | modifica el codi]

El déu El és d'origen babilònic o mesopotàmic en la personificació d'Anu, pels pobles cananeus era la deïtat principal, el rei, creador de totes les coses, el jutge que dictava el que tenien de fer tant els homes com els déus, tingué dues esposes Ashera i Anat germana de Hadad Baal Raman (el tro, senyor del tro), les dues eren deesses de la fertilitat.

El és el pare de la «divina família» i president de l'assemblea dels déus a la Muntanya de la Reunió. És anomenat «bou» per la seva fortalesa i potència creativa, és «l'Ancià de Dies», la «Roca de les Edats», està representat en una roca a Ras Shamra.[1]

En els mites és classificat com Bny Bnwt que significa «creador de totes les coses creades», encara que alguns ho tradueixen com «donador de potència». En les dues inscripcions trobades a Ras Shamra, El és retratat com un déu fred i distant, «en el flux dels [dos] rius», possiblement l'Edèn, d'on un riu fluïa per formar els rius Tigris, Eufrates, Guihon i Fison.

A part de ser "el Creador", també era anomenat «el bondadós», «el compassiu», títols que apareixen fins i tot en la Bíblia i l'Alcorà. L'adoració d'aquesta divinitat (o el seu nom) mai va ser estigmatitzada a la Bíblia ni tan sols pels patriarques. De fet Abraham va donar els delmes a un sacerdot de «El, l'Altíssim», anomenat Melquisedec.[2]

A Canaan el rei era nomenat «servent de El» (similar al nom del rei israelita David «El servent de Déu». Això descrivia l'estatus dels reis antics com executors de la voluntat divina. Aquest títol era vist com un privilegi i com una càrrega.

En els temps de Palestina, «els fills de El» significava els amos dels guanyats, adoradors del déu-bou El, i «les filles d'Adam» significaria les dones d'Adamà (sòl, terra), Adamà era una deessa de l'agricultura, a la Bíblia simbolitza la terra d'on Adam va ser pres, les filles d'Adamà eren notòries per les seves orgies (prostitució ritual). En aquells temps era comú que hi hagués sacerdotesses sexuals, que servissin en els temples, és possible que d'aquí vingui la història de El seduint a dues dones mortals, i aquestes donant-li fills semidivins, anomenats Xalem (perfecte), i Xahar (alba), que té ales (segons el salm 139:9), i el seu fill va ser l'Àngel caigut Helel (segonsIsaïes14:12).[3]

Influencia en religions posteriors[modifica | modifica el codi]

Aquesta mitologia cananea va arribar introduir-se al poble monoteista d'Israel. La Bíblia mostra tal sincretisme en molts passatges, per exemple la concepció de Déu com a president en la "cort dels déus" o "la divina assemblea" (Bene El), també és per referir-se a la divina família de El, en Deuteronomi 32, comença amb Israel en els seus "lapsus" de fe i acaba amb l'asserció de la destrucció dels seus enemics. En Deuteronomi 32:8 es representa la primera etapa dels israelites en la seva adaptació del concepte de Déu al comandament de la "cort divina" de la mitologia cananea, la concepció de Déu com simplement «el primer» en la «divina assemblea» no podria estar sense contenció, desapareixent la cort completa en aquesta religió. La història d'Israel és exposada originalment anomenant al seu Déu Jahvè per l'"altíssim" a l'assemblea de «els fills de El».

La unió entre els déus i els mortals es troba en gairebé totes les religions del món, en el cristianisme, Jesucrist és el Fill de Déu, anterior a la creació, la seva concepció virginal no pot entendre's com a fruit de la unió amb una criatura, la Mare de Déu, sinó com el mitjà per a l'encarnació per l'acció de l'Esperit Sant. El nom de Alà deriva d'aquesta divinitat.

El, va arribar a tenir una descendència de més de 70 deïtats, per dir-ho antigament els habitants de la terra creien que la reialesa eren Fills de Déu o dels déus, aquestes creences es troben des de la Mediterrània i tot l'oest d'Àsia, sense comptar les altres parts del món, des del moment en què el judaisme va fer a un costat totes les deïtats deixant només al seu Déu transcendental, i la transformació d'aquest El (En)-Elohenu, el qual mai es va casar amb cap deïtat, ni mortal, per tant mai va tenir fills, anomenar-se fill de Déu era un anatema, així el rabí Ximon bar Yohaï es va veure obligat a maleir a tot aquell que pretengués llegir a la Torà i altres llibres, com els "Fills de Déu" en el sentit ugarític. Aquesta interpretació havia estat immutable fins a la seva època (el segle II), i només va permetre el sentit bené elohim, que signifiqués 'déu' i 'jutge'. D'aquí la idea jueva que Elohim no vol dir 'déus', la teoria de bar Yohaï era que un magistrat d'un cas era posseït per l'Esperit de Déu (salm 82:6).

Títols[modifica | modifica el codi]

El és el pare de la «divina família» i president de la assemblea dels déus en la Muntanya de la Reunió. També és anomenat:

  • Toro per la seva fortalesa i potencia creativa,
  • l'Ancià de Dies,
  • La Roca de les Edats, està representat en una roca en Ras Shamra.[4]
  • El creador.
  • El bondadós.
  • El compassiu (títols que apareixen en la Bíblia).
  • l'Altíssim.

Antic Testament[modifica | modifica el codi]

Els israelites utilitzaven el terme El per referir-se al déu Jehovà, només que en comptes d'usar-lo en singular l'usaven en plural: (Elohim, אֱלׂהִים). Els jueus i els cristians consideren Elohim en plural com símbol de majestat, de manera que quan Elohim s'aplica al déu Jehovà significaria el fort, o ser poderós.

Fins i tot alguns catòlics diuen que podria referir-se a un anunci de la Trinitat. Altres erudits simplement el tradueixen de manera literal: déus.

En altres ocasions els israelites feien servir el nom El, o Elohim, per referir-se a una o diverses divinitats estrangeres:

« ...escolliu-vos avui a qui donareu culte: potser als déus (elohim), que van adorar els vostres pares a Mesopotàmia, o bé als déus (elohim) dels amorreus al país dels quals viviu. »
Llibre de Josuè 24.15

També era freqüent emprar El en topònims bíblics.

  • Eladah: eternitat de Déu
  • Elasah: Fets de Déu
  • El-beth-el: el Déu de Betel
  • Eldaah: coneixement de Déu
  • Eldad: favorit de Déu
  • Elead: testimoni de Déu
  • Elealeh: ofrena cremada per Déu
  • Eleazar, Eliezer: ajuda de Déu
  • Elhanan: gracia, regalo o misericòrdia de Déu
  • Elí: Déu meu
  • Eliab, Eliabba: Déu es el meu pare
  • Eliada: coneixement de Déu
  • Eliakim: resurrecció de Déu
  • Eliam: poble de Déu
  • Elies (Eliyah): El-Yahvé (dos noms del mateix déu) o ‘¡Déu meu, Yahweh!'
  • Eliasaph o Eliasaf: Déu augmenta
  • Eliashib: Déu de la conversió
  • Eliathah: tu ets el meu Déu
  • Elidad: amat de Déu
  • Eli-el: Déu, el meu Déu
  • Elienai: el Déu dels ulls
  • Elihoreph o Elijoref: Déu de l'hivern, Déu de la joventut
  • Elika: pelican de Déu
  • Elim: cervol
  • Elimelech: Déu es rei
  • Eliphal o Elifal: miracle de Déu
  • Eliphalet o Elifalet: Déu d'alliberació
  • Eliphaz: esforç de Déu
  • Elizabeth, Elisabet: jurament de Déu
  • Elisha: Déu salva
  • Elishah: és Déu, anyell de Déu, Déu ajuda
  • Elishama: Déu escolta
  • Elishaphat: Déu jutja
  • Elishua: Déu es la meva salvació
  • Eliud: Déu es la meva alabança
  • Elizur: Déu es la meva força o la meva roca; El-roca
  • Elkanah: Déu gelós
  • Elkeshai: Déu dur
  • Ellasar: rebel·lant-se contra Déu
  • Elmodam: Déu de la mesura, Déu de la roba
  • Elnaam: Déu imparcial
  • Elnathan: Déu ha donat, regal de Déu
  • Elohim: els déus, el Poderós (segons el context)
  • Elpaal: treball de Déu
  • El Shadai: Déu de les Muntanyes. (No esta clar si es un atribut del déu Yahweh, o s'adoptà la denominació d'un déu de la mitologia amorrea, que unit al nom del déu cananeu, s'usa com un nom més del Déu d'Israel).
  • Elteketh: cas de Déu
  • Eltolad: generació [procedent] de Déu
  • Eluzai: Déu és la meva força
  • Elyón: el Déu més alt o Altísim
  • Elzabad: Déu de la dot
  • Elzaphan: Déu del vent nord

Ugarit[modifica | modifica el codi]

El és presentat pels textos de la mitologia d'Ugarit com el pare del panteó local. És, però, mitjançant la substitució de Baal (Haddad), el déu de la tempesta. El llavors és un déu de vapor, que està dominat pels déus de la generació més jove. La seva consort era Ashera.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. John Gray:Near eastern mythology.
  2. The archaeology of the Bible lands.
  3. Robert Graves i Raphael Patai:Hebrew Myths).
  4. Near Eastern mythology; John Gray, Feltham.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]