Entramat de fusta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L’entramat de fusta és un mètode de construcció en el qual l'estructura de càrrega de l'obra és un esquelet de fusta, sovint de roure o pi per la seva resistència a la intempèrie, sense parets mestres.[1]

Els trams interns s'omplen de materials diversos, segons la disponibilitat i els costums locals: teixit de vímet estucat de guix, d'argila, de bonyiga i palla i més tard també maons. Per a una mateixa capacitat portadora, el fustam compensa la feblesa de l'argamassa i permet construir parets menys gruixudes i amb menys maons que les que estan fetes només de maons.

L'entramat de fusta tradicional[modifica | modifica el codi]

Entramat despullat a Eckelrade (Països Baixos)

L'edifici de fusta tradicional es fa a partir d'un esquelet de quadrats de roure o de pi fixats per grapa i mortasa que, de tant en tant, completa una biga obliqua per assegurar la rigidesa del conjunt. Sovint es posa sobre una base de pedres per a protegir el fustam contra el podriment. De vegades s'insereixen més peces obliqües de les necessàries estructuralment per raons de simetria o decoratives. Amb entramat de fusta s'han realitzat gran varietat d'edificis, des dels més senzills als més prestigiosos: cases de poble o de ciutat, masies, graners, escoles, esglésies, castells, ajuntaments...

Del mas de camperol, el temple maçònic cap a l'ajuntament prestigiós

Orígens i futur[modifica | modifica el codi]

Una casa rococó i una del renaixement a Einbeck (Alemanya)
La fundació Amalia Sieveking a Sankt Georg, una reinterpretació romàntica de la tècnica per l'arquitecte Alexis de Chateauneuf (1839)

S'han trobat restes d'edificis amb entramat de fusta de més d'uns 8500 anys a Çatal Hüyük a Turquia i de menys antigues, de les civilitzacions de Micenes i de l'Antiga Roma. A l'inventari de les tècniques de construcció de Vitruvi la tècnica és llistada com a opus graticium. A Anglaterra i Escòcia les restes més antigues localitzades daten del neolític. Els edificis més significatius amb entramat de fusta es troben principalment a Europa occidental i central, en especial els que van des de l'edat mitjana fins a la fi del segle XVIII. Per contra, a la conca mediterrània n'hi ha molt pocs.

Aquest mètode de construcció es va fer en paral·lel a la construcció amb pedra natural i maons, dos materials considerats més segurs en cas d'incendi, però més cars i més difícils de tractar. L'ús de l'entramat de fusta va tenir un gran èxit fins a l'aparició del morters a base de ciment, ja que anteriorment els conglomerants eren massa febles per prescindir d'aquesta estructura. Tot i així, diverses grans catàstrofes, com per exemple el gran incendi de Londres (1666), van fer que certes autoritats prohibissin la fusta com a material de construcció principal. A més, des del segle XIX, la desforestació va fer que la fusta s'encarís molt i, per contra, la industrialització començava a oferir materials alternatius, alguns de nous i d'altres de tradicionals, però molt menys cars, com el maó. Tots aquests factors van contribuir a l'ocàs de l'entremat. La invenció del ciment va obrir noves perspectives. Els arquitectes van preferir les estructures d'acer i al segle XX les estructures de formigó armat amb els quals poden aconseguir alçades molt superiors. Durant la segona meitat del segle XIX, però, el romanticisme a l'Alemanya i el moviment Tudor Revival Architecture al Regne Unit van oferir un renaixement a l'entramat de fusta que el va permetre sobreviure.

Des de la fi del segle XX torna a estar de moda gràcies a la tendència d'utilitzar materials renovables. Cal afegir, que la fusta té una capacitat d'aïllament sense ponts tèrmics molt superior a la de l'acer i del formigó. Els projectes amb bigues de fusta laminada-encolada permeten construir grans arcades. També la inseguretat en cas d'incendi s'ha relativitzat: en la majoria dels casos, en un incendi l'estructura de fusta manté la seva rigidesa molt més temps que l'acer, que es fon, o que el formigo armat, que es trenca ràpidament en condicions de temperatura extrema, i, per tant, permet més de temps per a l'evacuació.

Variants locals[modifica | modifica el codi]

Alemanya[modifica | modifica el codi]

Alemanya és coneguda per la seva abundància en cases, masos i edificis públics, sovint decorats molt ricament amb policromia i pa d'or. Els centres històrics de ciutats com Einbeck, al nord, o Dinkelsbühl, al sud, són fets quasi totalment d'entramat de fusta. S'ha creat un itinerari turístic, el circuit alemany de l'entramat de fusta (Deutsche Fachwerkstraße), que connecta desenes ciutats i pobles interessants del sud al nord del país.

Bèlgica[modifica | modifica el codi]

Avui, la majoria de les construccions es troben a les províncies de Lieja, de Limburg i de Luxemburg.[3] A les ciutats era costum construir la planta baixa de pedra natural i el reste de fusta. Un altra variant és una façana principal en pedra i les façanes menys visibles amb entramat de fusta, considerat menys noble. Els museus a l'aire lliure de Bokrijk i del Fourneau Saint-Michel en tenen una col·leció important, tot i que se'n troben tot arreu a les ciutats i als pobles. Contràriament a altres països, no hi ha gaire conjunts complets.

Catalunya[modifica | modifica el codi]

França[modifica | modifica el codi]

La tècnica va aplicar-se majoritàriament a Normandia, Bretanya, Borgonya, Xampanya i Alsàcia-Lorena. L'estil de Normandia va influir l'arquitectura anglesa. A les ciutats de Rouen i Troyes es troben encara conjunts de cases ben conservats tot i haver patit importants destruccions durant les dues guerres mundials. La ciutat de Richewihr està empremtada de les seves cases d'entramat de fusta molt riques.

Polònia[modifica | modifica el codi]

A l'antiga Prússia septentrional, ara Polònia, era una tècnica molt corrent. El mot polonès "mur pruski" significa, traduït, "paret prussiana" i es considera com una cosa típica alemanya. Després de la segona guerra mundial, el sentiment anti-alemany va fer que moltes cases s'estuquessin per a amagar l'entramat.

Regne Unit[modifica | modifica el codi]

Construccions modernes[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Entramat». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Lueger, Fachwand a: Lexikon der gesamten Technik, Stuttgart und Leipzig, Editorial Deutsche Verlags-Anstalt, 1904, tom 3, pàgines 533 i ss.
  3. David Houbrechts, Le logis en pan-de-bois dans les villes du bassin de la Meuse moyenne (1450-1650), Dossier de la Commission Royale des monuments, sites et fouilles, Liège, Commission Royale des monuments, sites et fouilles, 2008, 314 pàgines, ISBN 978-2-8056-0000-5 (en català: Les cases d’entramat de fusta a les ciutats de la conca del Mosa mitjà (1450-1650)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Entramat de fusta Modifica l'enllaç a Wikidata