La Vanguardia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 22:22, 11 gen 2011 amb l'última edició de Luckas-bot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de publicacions periòdiques'La Vanguardia'

Modifica el valor a Wikidata

Seu del Grupo Godó i redacció de La Vanguardia.
Tipusperiòdic i organització Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Llenguacastellà i català[1]
Data d'inici1881
DirectorJosé Antich
AdreçaAv. Diagonal 477, Barcelona
Lloc de publicacióBarcelona Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Format de periòdictabloide Modifica el valor a Wikidata
PeriodicitatDiari
ÀmbitEstatal
GènereInformació general
EditorialGrupo Godó
Tiratge246.170 (OJD, mitjana juliol 2007 juny 2008)
Difusió205.504 (OJD, mitjana juliol 2007 juny 2008)
Nominacions i premis
Premis
Part deGrupo Godó Modifica el valor a Wikidata
Identificadors
ISSN1133-4835 Modifica el valor a Wikidata
OCLC934008758 Modifica el valor a Wikidata
Lloc webwww.lavanguardia.es
Hemeroteca  Modifica el valor a Wikidata
Facebook: LaVanguardia Twitter (X): LaVanguardia Instagram: lavanguardia Modifica el valor a Wikidata

La Vanguardia és un diari en llengua castellana publicat a Barcelona. Va ser fundat el 1881 i és editat pel Grupo Godó, propietat de Javier Godó, comte de Godó. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya i el diari català més venut a l'Estat espanyol. Tot i ser un diari en llengua castellana, publica cartes al director en llengua catalana.

Segons algunes fonts, La Vanguardia comptarà amb una versió en català a partir del febrer del 2011.[1][2] De moment, hi ha una pàgina web alternativa que mostra la web de La Vanguardia traduïda automàticament al català mitjançant el traductor de Google.[3]

Història

Portada del primer número de La Vanguardia, Diario político de avisos y noticias, amb data de dimarts 1 de febrer.

La Vanguardia va ser fundada el 1 de febrer de 1881, per dos empresaris d'Igualada, els germans Carles Godó Pié i Bartomeu Godó Pié.[4] Inicialment va néixer com a medi d'expressió d'una facció del Partit Liberal de Barcelona, que aspirava aconseguir l'alcaldia de la ciutat.

Set anys després comença la historia de La Vanguardia com a diari plenament independent, plural i modern. El 1 de gener de 1888, primer dia de la Exposició Universal de Barcelona, presentà un nou format, amb doble edició de matí i tarda.

El periodista que aconseguí convertir un diari partidista en el referent de la premsa independent barcelonina fou Modesto Sánchez Ortiz, un director andalús que es va integrar plenament a la vida cultural de Barcelona. Fou director de 1888 a 1901, i va obrir les pàgines del diari als joves artistes i intel·lectuals catalans mes destacats, incloent Ramon Casas, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Raimon Casellas entre d'altres. L'any 1900, el diari publicava la primera crítica d'un jove pintor anomenat Pablo Ruiz Picasso. Durant aquella època, La Vanguardia va comptar amb la firma de Leopoldo Alas Clarín, Unamuno i els principals escriptors de la generació del 98.

El 25 d'octubre del 1903 el rotatiu es va traslladar del carrer de les Heures a un edifici modernista del carrer Pelai 28, i va renovar el sistema de composició. Sota la direcció del mallorquí Miquel dels Sants Oliver, La Vanguardia va contractar prestigiosos col·laboradors del Diari de Barcelona, degà de la premsa continental. Va ser el primer diari espanyol que va enviar corresponsals a París i Berlín. En aquella època es va convertir, amb mes de 80.000 exemplars, en el diari de major difusió de Catalunya. Des de l'any 1906 Miquel dels Sants Oliver va ser membre preeminent de la terna directiva del diari, juntament amb Ezequiel Boixet i Alfred Opisso, fins que el 1916 va ser designat director, càrrec que va mantenir fins al 1920, any que va morir.

A Miquel dels Sants Oliver el va succeir l'antic corresponsal de París, Agustí Calvet, Gaziel. Sota la seva direcció i amb l'empenta empresarial de Ramon de Godó i Lallana, La Vanguardia es va consolidar com el primer diari d'Espanya i un dels principals d'Europa. Aquell èxit va ser possible gràcies al fet que el diari va ser pioner introduint innovacions tècniques, la connexió amb les principals agencies, l'us de gravat en relleu el 1929, coincidint amb l'Exposició Universal, i la instauració d'una ampla xarxa de corresponsals. El 1931 va morir Ramon Godó, al qual va succeir el seu fill Carlos Godó Valls.

El 19 de juliol del 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola a Barcelona i la Generalitat de Catalunya va encautar el diari. Va acabar així l'etapa de direcció de Gaziel, que es va exiliar. Durant aquell període, La Vanguardia va ser el principal mitjà d'expressió del Govern de la Generalitat i, després, del Govern de la República. Durant la guerra, il·lustres intel·lectuals van escriure al diari, com Antonio Machado, Pere Bosch i Gimpera, Iliá Erenburg, André Malraux, Max Aub i Ramón J. Sender.

Amb la victòria franquista, la propietat va recobrar el control financer del diari però, a causa de la censura, no podia influir en la línia editorial. El diari va ser obligat a canviar la capçalera a La Vanguardia Española, i s'imposà com a director a Luis de Galinsoga, que no era de Barcelona. Tot i això, La Vanguardia va mantenir la seva hegemonia a la premsa catalana. La secció d'Internacional, encapçalada pel prestigiós periodista Santiago Nadal, va ser de les poques pro-aliades de la premsa espanyola durant la Segona Guerra Mundial. La direcció de Galinsoga va durar fins que Franco va decidir rellevar-lo el 1960, degut a la mobilització popular en contra en el que posteriorment s'ha anomenat l'afer Galinsoga. El 1963 el va succeir Javier de Echarri, director fins el 1966. En aquella etapa de transició política, el nou director, Horacio Sáenz Guerrero, va iniciar una obertura per tal d'aconseguir un diari plural i democràtic. Van començar a col·laborar firmes prestigioses, com Antoni Tàpies, Ramon Trias Fargas, Joan Fuster, Baltasar Porcel o Fabià Estapé, que reflectien l'espectre polític mes avançat de la societat catalana. A partir d'aquell moment, el diari va donar suport al canvi democràtic, la instauració de la monarquia i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'agost del 1978 va recuperar l'antic nom: La Vanguardia.[5]

El 1981 el diari va celebrar el primer centenari amb un profund canvi tecnològic impulsat per Javier Godó, fill de Carlos Godó Valls. Es van incorporar videoterminals a la redacció i a d'altres departaments. El 30 de juny del 1983, sent-ne director Lluís Foix, es va publicar l'últim exemplar amb tipografia realitzada amb plom. L'octubre del 1989, sota la direcció de Juan Tapia, La Vanguardia va culminar la reconversió tecnològica amb un nou disseny, projectat pel creatiu novaiorquès Milton Glaser, autor -entre moltíssimes altres coses- del logotip de la ciutat de Nova York. Aquell canvi va culminar amb una nova rotativa en offset color.

L'abril del 2000 José Antich va succeir Juan Tapia en la direcció del diari, en el marc d'un relleu generacional que va coincidir amb l'expansió del Grupo Godó. Alfredo Abián va substituí Lluís Foix com a director adjunt. Antich va reestructurar la redacció, va ampliar la xarxa de corresponsals (a Pequín, Buenos Aires o l'Havana) i va incorporar noves firmes a les pagines d'opinió (com Quim Monzó, Màrius Serra o Sergi Pàmies). El 2002 es va començar a publicar el nou suplement Cultura/s, que cada dimecres recull informació de libres, arts i noves tendències.

L'abril del 2004 La Vanguardia va canviar de seu, després de més de cent anys al carrer Pelai 28, i es va traslladar a la Diagonal, 477. Es van renovar del tot els ordinadors i els serveis tecnològics, i es va guanyar espai, confort i lluminositat. Part dels serveis auxiliars del diari es traslladaren a l'edifici del Poblenou, on està la planta impressora. En un local del carrer Pelai es va inaugurar un punt d'atenció a subscriptors i lectors.

El preu de La Vanguardia ha anat augmentant de mica en mica durant tot el segle XX. Amb l'arribada de l'euro el preu es va estabilitzar a 1 €. A l'inici del 2009, el preu es va igualar amb el d'altres diaris i es va situar en 1,10 € de dilluns a dissabte i 2,20 € els diumenges. El 2010 és d'1,20 €.

Col·laboradors

  • Antiga seu de La Vanguardia al carrer de Pelai, actualment convertida en hotel.
    Antiga seu de La Vanguardia al carrer de Pelai, actualment convertida en hotel.
  • Maqueta de l'antiga seu, a Catalunya en Miniatura
    Maqueta de l'antiga seu, a Catalunya en Miniatura
  • Bústia amb logo de La Vanguardia.
    Bústia amb logo de La Vanguardia.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «'La Vanguardia' estrenarà versió en català al febrer». El Triangle, 17-09-2010. [Consulta: 18 setembre 2010].
  2. ↑ «La Vanguardia tindrà versió en català al febrer». Comunicació 21, 17-09-2010. [Consulta: 18 setembre 2010].
  3. ↑ La Vanguardia traduïda automàticament en català
  4. ↑ Primer número
  5. ↑ Portada del número de 16 d'agost del 1978 de La Vanguardia

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Vanguardia
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=La_Vanguardia&oldid=6725621»