Serra Calderona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Serra Calderona
Serra Calderona
Cota màxima: 907 m msnm
Coordenades: 39° 43′ 45″ N, 0° 29′ 34″ O / 39.72917,-0.49278Coord.: 39° 43′ 45″ N, 0° 29′ 34″ O / 39.72917,-0.49278
Situació: País Valencià País Valencià: Camp de Túria, Horta Nord, Alt Palància i Camp de Morvedre
Serralada: Sistema Ibèric
Cims destacats: El Gorgo (907 m), El Puntal de l'Abella (635 m), el Garbí (600 m)
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

La Serra Calderona,[1] és una serralada del País Valencià. Forma una alineació muntanyosa d'orientació nord-oest a sud-est en estendre des de la Serra de Javalambre fins a morir a prop de la mar, a Puçol. Separa les conques dels rius Palància i Túria, i les províncies de Castelló i València. Al seu voltant se situen les comarques de l'Alt Palància, Camp de Morvedre, Camp de Túria i l´Horta Nord. Amb una distància de solament 20 km de la ciutat de València, la serra ocupa part o tot dels termes de Segart, Albalat dels Tarongers, les Alcubles, Algímia d'Alfara, Estivella, Gàtova, Gilet, Llíria, Marines, Nàquera, Olocau, El Puig, Puçol, Sagunt, Serra, Torres Torres, Altura i Sogorb. La part oriental d'aquesta serra queda inclosa al Parc Natural de la Serra Calderona.

Descripció física[modifica | modifica el codi]

La Serra Calderona forma part del Sistema Ibèric. Constitueix, amb l'Espadà, una de les derivacions més pròximes a la costa. Una cadena muntanyosa que es troba entre les comarques del Camp de Túria, l'Alt Palància, el Camp de Morvedre i l'Horta Nord, que ocupa aproximadament 60.000 hectàrees. És una serra amb un paisatge molt humanitzat, de clars contrastos entre els terrenys calcaris, de grisos clars, i els rojos dels gresos o "rodenos", on solen créixer les alzines sureres, els marfulls i alborcers..., que juntament amb els camps cultivats de garrofers i oliveres configuren un espai típicament mediterrani. És un espai natural fràgil. Aquesta fragilitat, determina la necessitat de protecció. Però la serra no és una sèrie de cims més o menys pintorescs que s'albiren des de la ciutat i la seua àrea urbana. És també un sistema complex, de múltiples dimensions que posseeix una gran quantitat de recursos importants com espai natural que és i ocupa una posició privilegiada a l'àrea metropolitana valenciana. Zona boscosa amb una rica màquia poblada de mil arbusts que protegeix un sòl on conservar i guardar l'aigua filtrada de les escasses pluges que el cel ens vol donar, màquia que evita l'augment de la velocitat d'escorrentia de les pluges als llits dels barrancs, entre els quals destaca el Carraixet i els seus afluents, que pot produir episodis importants d'inundacions en l'àrea urbana i l'Horta Nord, a més d'altres funcions que aquestes modestes màquies plenes d'olors agradables fan, la de recarregament ordenat dels aqüífers, de tants pous com hi ha en aquest entorn. La serra és també un espai agrícola ordenat per segles i segles de treballs , amb plantacions agraonades de garrofers i oliveres, hortetes envoltant les poblacions, amb marges de pedra seca que han retés la protecció del sòl, amb unes construccions rurals que són dignes de conservar-se amb la seua funció, de camins i sendes on encara és agradable passejar i admirar un paisatge humanitzat en segles, com un jardí anglés d'aquells que manaven fer els il·lustrats... Heus ací altres recursos que cal potenciar, deixant i recolzant la tasca d'una agricultura del paisatge integrat en la natura, recursos d'una Serra situada en lloc privilegiat per ser un parc metropolità... Per això, és necessari mantenir o recuperar els processos físics que han donat existència a aquests recursos. Cada recurs no és una peça aïllada. Conjuntament forma un sistema d'interrelacions i coherències, que tenen funcions ecològiques, hídriques, territorial i socials molt concretes.

Els límits de la serra[modifica | modifica el codi]

El Garbí

Els seus límits són clars, excepte al nord-oest, on enllaça amb les serres que davallen de Javalambre (serres d'Andilla, la Bellida, les Alcubles, i la Cova Santa). Segons el criteri, l'àmbit pot ser més gran o més petit. Sento Puchades, a "Notes sobre la Serralada de Portaceli i la Calderona", proposa el Coll de Carcasses, un espai que Cavanilles ja va tractar com a "Montes de Cucacló". Darrerament, s'inclouen dins l'àmbit de la serra les muntanyes de la Cova Santa, bo i prenent com a límit el Montmajor d'Altura (1.015 m). El vessant septentrional de la serra és la Vall del Palància. Les meridionals davallen vers les planes del Camp de Túria i l'Horta Nord. Els cims més representatius que hi trobem són: el Gorgo (907 m), Montmajor (892 m), Alt de la Calera (850 m), Rebalsadors (798 m), Alt del Pi (798 m), El Puntal de L'Abella (635 m), El Garbí (593 m), la Mola de Segart (565 m).

El nom de la serra[modifica | modifica el codi]

La denominació no ha estat clara. Els escriptors que l'han tractat, han variat el topònim al llarg del temps. El botànic Cavanilles va ser el primer que el descriurà i el tractarà com a Muntanyes de Portaceli. Després, els excursionistes, ja en el segle XX, seguint el criteri d'unificació i de recerca de solucions, han divulgat el nom de Calderona, que correspon al sector més meridional, on existia un coll i un barranc amb aquest nom. Possiblement, la difusió de la dita popular "a robar a la Calderona"* tinga molt a veure amb el nom definitiu d'ara. *[primer, durant el segle XVII, amb els moriscos, i després, en el XVIII, que va ser niu de roders i bandolers]. La serra presenta un desordenat conjunt de muntanyes i moles, trencades per barrancs, valls i colls, que han mantingut un paisatge esquerp, ple d'amagatalls, coves i avencs…, cosa que va facilitar que fos usada de refugi pels bandolers.

Fonts i ullals[modifica | modifica el codi]

Una sèrie de cursos d'aigua drenen la serra, bo i portant les aigües de la carena principal del Nord cap al riu Palància, i al sud al Túria i al barranc de Carraixet. Aquest últim és el curs autòcton més important de la serra. Naix entre els termes d'Altura i Gàtova, i, després de recórrer quaranta-cinc quilòmetres desaigua a la mar, al terme d'Alboraia. Té un llarg historial de barrancades a la tardor. Característic de la xarxa hídrica de la serra són les fortes pendents, els cabals minsos i la irregularitat extrema. Com les pluges són escasses, no existeixen grans manantials, i els cursos dels barrancs van gairebé sempre eixuts a l'estiu, llevat d'alguns trams del Carraixet i algun dels seus afluents, com el barranc d'Olla. Però és l'aigua de les nombroses fonts que hi ha a la serra, més per la seua qualitat que no pel seu cabal, les que li han donat fama. El tast i les propietats de l'aigua de cada font depenen dels materials que ha dissolt en el seu circular pel subsòl. Les de més renom són les situades en terrenys calcaris. Hi ha centenars de fonts, al llarg de la serra, com ara el Campaner, sant Jaume, sant Josep, sant Carlàmpio, el Meliquet, el Llavaner, el Berro, el Llentiscle, la Vella, la Gota, la Magdalena, el Salt, l'Or, el Poll, el Marge, el Frare, la Penya, etc.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Serra Calderona». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serra Calderona