Usuari:Mcapdevila/Guerra d'Itàlia de 1494–98
| Guerres Italianes | |||
|---|---|---|---|
| Data | 1494-1498 | ||
| Lloc | Itàlia i Pirineus | ||
| Bàndols | |||
| |||
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
La Guerra d'Itàlia de 1494–98 va enfrontar França contra la Lliga de Venècia (Ducat de Milà, República de Venècia, el Sacre Imperi Romanogermànic i els Estats Pontificis), entre el 1494 i el 1498.
Antecedents[modifica]
Carles VIII de França, successor al tron de França de Lluís XI, es va proposar començar una ambiciosa expansió militar, en la qual preveia fins i tot possibles incursions en territori de l'Imperi Otomà i en Terra Santa.
El primer objectiu del rei francès era guanyar una posició forta en el Mar Mediterrani. Després de la mort de Ferran I de Nàpols el 25 de gener de 1494, va reclamar drets successoris al tron vacant. Va enviar ambaixadors a Roma a reunir-se amb el Papa Alexandre VI, per demanar que li investís com a nou rei de Nàpols. Però el pontífex no va accedir a això, i va coronar en el seu lloc Alfons II de Nàpols el 8 de maig de 1494.
El regent de Milà, Lluís Sforza, buscant un aliat en el seu enfrontament particular amb Alfons II, va animar Carles VIII a fer efectives les seves pretensions manu militari . Pels tractats de Étaples (1492) i Senlis (1493) França havia segellat la pau amb el regne d'Anglaterra i el Sacre Imperi Romanogermànic respectivament, i pel tractat de Barcelona (19 de gener de 1493) signat pel monarca gal amb Ferran el Catòlic, aquest últim s'havia compromès a mantenir-se neutral a Nàpols a canvi de rebre la possessió del Rosselló i la Cerdanya. Per això Carles es va sentir segur per obtenir el regne per les armes.
La " Guerra del Guix "[modifica]
A Lió es va reunir un poderós exèrcit de 38.000 homes fortament armats, acompanyat de nombrosa artilleria (la millor d'Europa per aquells anys). Altres 10.000, al comandament del duc d'Orleans (futur rei Lluís XII de França) es van concentrar a Marsella, llestos per avançar cap a Ligúria i reunir-se després amb el contingent anterior. Esgotades les vies diplomàtiques després de la negativa papal a satisfer els seus desitjos, Carles VIII va donar l'ordre de marxa a l'agost de 1494.
Les tropes franceses, que van tenir via lliure per creuar el Milanesat, van vèncer després amb facilitat la resistència que van oferir els dos contingents enviats per Nàpols i el Papat com contraofensiva. El primer va ser derrotat estrepitosament a Rapallo. El segon, al capdavant del duc de Calàbria (futur Ferran II de Nàpols), va prendre Bolonya però després va haver de retirar davant l'assetjament de tropes enemigues cada vegada més grans. Florència, debilitada per una revolta interna incitada per Savonarola, també va caure.
Durant diversos mesos els exèrcits francesos passarien a través d'Itàlia sense oposició, ja que els condottieri de les ciutats estat italianes no podien resistir-s'hi. Ben al contrari, es van unir a ells. Els Orsini van ser l'excepció.
El 27 de desembre Carles VIII va arribar a Roma. El Papa, tancat a Sant'Angelo, no va tenir més remei que rendir la ciutat. El francès va pressionar llavors personalment al pontífex perquè li coronés com a sobirà de Nàpols, ia més li va exigir la participació del seu fill Cèsar com gonfaloniere en la propera campanya de l'exèrcit francès a Itàlia. Intentant negociar, el Papa va accedir només al segon, encara que Cèsar va aconseguir després fugir de Roma.[1]
Per aquelles dates el rei de França es va entrevistar amb l'ambaixador espanyol Antoni de Fonseca, que li va mostrar una de les clàusules del Tractat de Barcelona que li prohibia atacar els feus del Papa i el va instar a obrir negociacions diplomàtiques amb Ferran el Catòlic . Va contestar Carles, com a expressió de menyspreu, que primer prendria Nàpols i després, potser, parlarien. Fonseca va reaccionar iradament trencant davant seu interlocutor el document, el que va causar un gran enrenou entre els presents, i va abandonar la reunió. El 8 de gener de 1495 el francès va iniciar la marxa cap al Regne de Nàpols, per la qual cosa el Catòlic es va considerar, des d'aquest moment, legitimat per utilitzar la força si així ho decidís.
Alfons II de Nàpols va demanar ajuda a Ferran el Catòlic per aturar l'imparable avanç gal cap al seu regne, però les condicions que aquest últim va exigir a canvi d'ella li van semblar molt dures, i no es va arribar a un acord. El napolità abdicar després a favor del seu jove fill Ferran (o Ferrante), duc de Calàbria, i ara Ferran II.
Carles VIII va ocupar la capital del Regne de Nàpols el 20 de febrer. Durant tot el recorregut de nord a sud de la Península Itàlica els oficials francesos requisaven cases per a ús militar, marcant-les amb guix. Per això a aquesta ràpida campanya se li donés el sobrenom de " Guerra del Guix ".
Ferran va aconseguir sortir a temps de Nàpols, va creuar l'Estret de Messina i es va refugiar a Sicília, regne integrant de la Corona d'Aragó. Va demanar auxili al senyor Ferran, que li va posar les mateixes condicions que al seu pare. I donada la seva desesperada situació el jove monarca es va veure forçat a acceptar-les. Aquestes consistien en córrer amb totes les despeses de la contesa i en cedir cinc places al sud de Calàbria (zona no ocupada en aquell moment pels francesos): Reggio, Crotona, Squillace, Tropea i Amantea.
La Lliga de Venècia[modifica]
Obtinguda un cap de pont espanyola a la Península, el rei Ferran va iniciar negociacions secretes per formar una coalició anti-francesa. Fructificar les l'abril de 1495 en què es va anomenar Lliga Santa (ja que el seu pretext era una defensa de la Cristiandat davant els turcs), també coneguda com Lliga de Venècia . La integraven Milà, Venècia, el Sacre Imperi Romanogermànic, Espanya i els Estats Pontificis, i el seu capità general seria Francesc II Gonzaga, marquès de Màntua. A la creació d'aquesta aliança van contribuir les violències i saquejos que exercien les tropes ocupants a les poblacions preses, amb les consegüents protestes dels seus habitants. El canvi de bàndol de Milà es va deure al fet que Lluís Sforza va descobrir que entre els plans del monarca francès estava també gravar el vostre ducat.
Al poc temps de conèixer l'acord forjat contra ell, Carlos va veure perillar la seva situació i va marxar en direcció nord cap a França, deixant com Virrei de Nàpols a Gilbert de Montpensier al capdavant de 10.000 soldats. Tement quedar bloquejat per venecians i milanesos afanyar el moviment, però el 6 de juliol, en Fornovo, no va tenir més remei que presentar batalla davant d'ells, dirigits per Gonzaga. I tot i patint menys baixes que l'enemic, les seves van ser tan greus que es va veure obligat a retirar-se a Asti, deixant sense assistència a la guarnició de Novara, que va capitular el 25 de setembre davant del venecià Pitigliano. El 9 d'octubre el francès signava un acord amb els seus dos recents vencedors, després del qual retirava el que quedava de les seves tropes del nord d'Itàlia, acabant així les hostildades en aquesta zona.
El front de Calàbria[modifica]
_04a.jpg)
Els Reis Catòlics van decidir l'abril del 95 enviar un exèrcit expedicionari a Nàpols, i van triar com a comandant del mateix a Gonzalo Fernández de Córdoba, un capità que havia destacat en la Guerra de Granada (1482-1492) i que també ho faria en aquesta, al final de la qual rebria el sobrenom de Gran Capità per l'èxit aconseguit en una contesa a priori molt desfavorable per a ell. Ell mateix va reclutar homes en Cartagena, la majoria amb experiència en les recents guerres contra Granada i Portugal. Mentre es preparava el gruix de l'expedició va partir una avançada al comandament del comte de Trivento, que a l'arribar a la zona en conflicte es va unir a les tropes sicilianes de Hug de Cardona ja les del rei Ferran per conquerir Reggio (4 de maig).
El 24 maig 1495 Gonzalo de Còrdova va arribar a Messina i dos dies després va creuar l'estret, desembarcant a Calàbria amb 2.000 infants i 300 genets lleugers. Va establir el seu quarter general a la fortalesa de Reggio i va ocupar amb petites guarnicions les places cedides per Ferran el Rei Catòlic. El militar espanyol tindria davant l'escocès Bérault Stuart, senyor de Aubigny, designat per Montpensier per a ocupar la Calàbria, i que comptava amb major nombre de soldats.
Després d'avaluar la situació, Còrdova va comprendre que no era convenient combatre en camp obert amb el seu rival, ja que en aquesta circumstància l'experimentada i eficaç cavalleria pesada gala era molt superior a les tropes espanyoles. No obstant això aquestes eren notablement hàbils en la guerra de guerrilles (que havien practicat recentment a Granada): escaramusses, emboscades, atacs per sorpresa, nocturns, etc. Aquesta seria, doncs, la tàctica que va portar a terme Còrdova, que es va veure afavorida a més per executar-se en terrenys escarpats. A més d'aquest assetjament, els espanyols també van emprar amb èxit l'artilleria, que va donar els seus fruits amb les conquestes de Fiume i Santa Àgata. A elles es sumaria després la de Seminara (6 de juny), aconseguida amb ajuda d'una insurrecció popular.
Abans d'iniciar operacions més ambicioses (que esperava escometre amb un futur reforç de 1.500 infants), Gonzalo de Còrdova va continuar amb la seva tàctica de desgast de l'enemic, alhora que consolidava les posicions preses, procurant no perdre el contacte amb Sicília i no allargar en excés les línies de subministraments. Per la seva banda Stuart va agrupar les seves forces, a les quals es van sumar, arribades des de la Basilicata, les dels germans François i Ivo D'Allegre, i va marxar des de Terranova amb intenció de capturar Seminara o Tropea. Després va incitar Ferran a presentar batalla, va titllar de covard i pregonant l'acusació per tota la comarca.
El 28 de juny de 1495 l'escocès es trobava per les rodalies de Seminara. Còrdova desaconsellà rotundament al jove monarca napolità anar a la provocació. Però aquest, impulsiu i ferit en el seu orgull, i il·lusionat amb les revoltes populars antifranceses que s'estaven donant en diferents llocs (inclosa la capital) del seu regne, estava decidit a lluitar en aquella ocasió. I en qualitat de comandament suprem, va ordenar a l'espanyol (al costat dels seus homes) que el secundés a la imminent batalla.
El enfrontament es va dirimir al costat d'un tram franquejable del riu Petracos, les ribes ocupaven els respectius contrincants. Va prendre la iniciativa la cavalleria pesada gala creuant les aigües. Davant d'ella hi havia els genets lleugers espanyols, els quals, ni per les seves condicions ni per experiència bèl·lica amb enemics d'aquestes característiques en camp obert, podien afrontar amb èxit un xoc frontal amb ells. Cavalcaren llavors " a la morisca ", amb successius atacs i retorns davant dels seus oponents, als que van aconseguir contenir momentàniament. No obstant això, un d'aquests replecs va ser interpretat per la inexperta i nerviosa infanteria napolitana com l'inici d'una fugida definitiva, i va abandonar el camp de batalla, deixant així a l'exèrcit aliat en clar desavantatge. La retirada es va fer aleshores inevitable, però per executar ordenadament i evitar mals majors, la infanteria espanyola, al comandament de Còrdova, va haver de sacrificar al màxim. Finalment, D'Aubigny va donar per bo el resultat i va deixar marxar als hispano-napolitans, que es van refugiar temporalment a Seminara.
Contraofensiva aliada[modifica]
Ferran va anar a Messina i Gonzalo de Còrdova es va establir a Reggio, que gaudia de la protecció de la potent flota aragonesa. De la recent derrota el capità espanyol va extreure els ensenyaments necessàries per afrontar el millor possible la resta de la campanya. Desestimar definitivament un enfrontament obert amb els francesos i va fer modificacions en la composició i tàctiques de combat de les seves tropes. Substituir als ballesters per arcabussers, va reduir el nombre de genets lleugers per donar més rellevància a la infanteria, a la qual va dotar d'una nova organització mitjançant coronelies, i va configurar unitats de cavalleria pesada que, encara que amb pocs components, tinguessin major eficàcia tàctica. A això se sumava l'ús intensiu de l'artilleria per a la presa de fortaleses.
Pel que fa a l'immediat, els espanyols van tornar a la guerra irregular, de desgast i fustigació de l'enemic, que com a conseqüència es va atrinxerar en les seves posicions. Ara, a més, comptaven aquells amb el nouvingut reforç de 1.500 peons gallecs. Al mateix temps, Còrdova va iniciar una sèrie de conquestes de petites places secundàries mitjançant les que va envoltar als exèrcits de D'Aubigny: Fiume de Muro, Calen, Bagnara, Terranova, Sinopolis, Mellicota, Nicotero, Melito, Tropea, Pizzo, Maida i Nicastro. En aquesta última s'assentaria seu campament d'hivern.
Mentrestant, Ferran va desembarcar a Nàpols, i mitjançant una insurrecció popular es va apoderar de la ciutat (7 juliol 1495), i de la mateixa manera, també de Càpua, Aversa i Aquila. Montpensier es va retirar cap al nord, reagrupar les seves forces i es va establir a Atella.
El Príncep de Bisignano, senyor de Morano va agrupar sota el seu lideratge a tots els elements angevins de la comarca, i va preparar una emboscada a Còrdova i els seus homes, que des de Castrovillari havien partit a unir-se al rei Ferran. No obstant això, els observadors espanyols van descobrir el parany prop de Morano. Gonzalo de Còrdova va simular no tenir coneixement d'això en arribar al lloc en qüestió, però alhora manava envoltar als emboscats, frustrant així els plans de Bisignano i derrotant després amb facilitat. A continuació va conquerir la vila i el castell de Morano.
Després d'aquestes victòries, el capità espanyol va decidir marxar cap a Atella, en les rodalies es trobaven les tropes de Ferran i de la Lliga, i agrupar-se amb elles. Ho va considerar una bona opció, tot i saber del risc que comportava deixar D'Aubigny a l'esquena, amb l'amenaça que això suposava per a les posicions conquerides a la Baixa Calàbria.
Presa d'Atella[modifica]
Al campament aliat pròxim a Atella van rebre a Gonzalo de Còrdova, a més del sobirà de Nàpols, Francisco Gonzaga i Cèsar Borja, al capdavant dels seus respectius soldats. Aquesta força combinada, tot i ser molt poderosa, no aconseguia doblegar als francesos, que se situaven en Atella i en diversos destacaments voltants a ella. Després d'avaluar la situació, al senyor Gonzalo li van cridar l'atenció uns molins mitjançant els quals els assetjats obtenien aigua i farina, la qual cosa els permetia perllongar per més temps el setge, a l'espera d'una possible arribada de auxilis exteriors. Es va fixar llavors com a primer objectiu privar a l'enemic dels beneficis d'aquests molins, que eren custodiats per piquers suïssos i ballesters i arcabussers gascons.
Al setge d'Atella l'1 de juliol de 1496, els rodelers espanyols van carregar amb gran força contra els esmentats defensors, fent retrocedir desordenadament. La cavalleria lleugera hispana els va tallar la retirada, i pràcticament van ser aniquilats. Va sortir llavors de la ciutat la cavalleria pesada gala, i Gonzalo Fernández de Córdoba reagrupar totes les seves forces per fer-hi front. Després d'un nou xoc, aquella va ser cedint terreny, i finalment va optar per refugiar-se a la ciutat, aconseguint així els espanyols apoderar-se dels molins.
En els dies següents els aliats van prendre la resta de posicions enemigues circumdants a Atella, entre elles les fortaleses de Ripacandida i Venosa. Estret llavors al màxim el setge, i privats d'aliments dels assetjats, Montpensier es va rendir al cap de poc temps. François D'Allegre, esperant encara poder rebre reforços, va acordar una treva de 30 dies, al cap dels quals també va capitular. Els 5.000 homes que van sortir de la ciutat van haver de recórrer 100 quilòmetres fins al Golf de Nàpols, on havien embarcar cap a França, i van patir una epidèmia de pesta que assolava la regió. Alguns van haver de tornar a peu. Finalment, només sobreviure aproximadament una desena part d'ells. La malaltia va afectar el propi Montpensier, que moriria més tard a causa d'ella.
D'Aubigny, que va quedar aïllat al sud de la península, també es va rendir a Còrdova. Posteriorment van fer el mateix els prínceps de Salern i Bisignano. En premi al seu bon fer, el militar espanyol va ser nomenat Virrei de Calàbria.
Fase final[modifica]
El jove Ferran va morir sense hereus el 7 de setembre de 1496. Tot i que Ferran el Catòlic, a través de la seva germana Joana d'Aragó i d'Enríquez, li va recordar al Papa Alexandre VI els seus drets al tron, aquest va decidir prendre partit per l'oncle de la víctima, Frederic III de Nàpols. El nou monarca, francòfil i emparentat amb Carles VIII, va voler canviar la política del regne i va obtenir el suport dels angevins que abans havien combatut al seu nebot. El Catòlic i Gonzalo Fernández de Córdoba no es van precipitar, i van tractar d'obrar amb prudència. Mentre el primer aparentava acceptar la decisió del pontífex amb tranquil·litat, el segon anava consolidant a poc a poc el control militar sobre el terreny (per a això va rebre més soldats), i procurava evitar friccions amb els nobles italians.
Setge d'Òstia[modifica]
El 14 de gener de 1497, l'exèrcit del Papa al comandament del seu fill Joan, és derrotat a la batalla de Soriano pels Orsini. La seva situació es va complicar quan Menaldo Guerri, un corsari biscaí al servei dels francesos, es va fer amb el control de Òstia. A través del port d'aquesta ciutat arribaven habitualment els proveïments a Roma, que ara es veia privada d'ells. Cap a febrer, la situació derivada d'aquesta mancança era molt preocupant, i per això Alexandre VI va sol·licitar la presència de Gonzalo Fernández de Córdoba. Aconsellat per Joana de Nàpols, el militar, que estava dirigint llavors la conquesta de Rocca Guglielmo, va postergar aquesta operació i va anar a la trucada. Després d'entrevistar amb el pontífex, es va desplaçar a Òstia amb 1.500 rodeleros, 300 genets lleugers i unes poques peces d'artilleria, a més d'un reforç addicional al comandament de l'ambaixador espanyol a Roma Garcilaso de la Vega.
L'enemic s'atrinxera en el castell de la ciutat, que Còrdova va envoltar del tot preveient la possibilitat d'un setge prolongat, per assegurar que la conclusió no fos altra que la presa o la rendició de la plaça. Després de tres dies d'intensos bombardejos combinats amb enèrgics intents d'assalt, els defensors continuaven resistint. Llavors el comandant espanyol va analitzar minuciosament els punts febles de la fortalesa i la seva guarnició, i preparar un pla per a la seva conquesta definitiva. El 9 de març l'artilleria va obrir foc contra un llenç esquerdat (orientat cap a Roma) de la muralla. Quan es va ensorrar, va deixar un buit pel qual es van disposar a penetrar els atacants. Gairebé tots els defensors van anar a tancar la bretxa, moment que va aprofitar una altra capitania per iniciar l'assalt pel costat oposat, acorralant després als homes de Guerri i facilitant el triomf final.
Sis dies després, els vencedors, exhibint captiu al corsari, van desfilar per la Ciutat Eterna , i aclamats pels seus habitants. El Papa va rebre cerimonialment a Gonzalo Fernández de Córdoba, a qui va concedir la Rosa d'Or, màxima condecoració pontifícia.
Últims episodis[modifica]
Després de reprendre amb èxit l'atac a Rocca Guglielmo, Còrdova es va retirar a descansar a Nàpols, on va ser complimentat per la població i el rei Frederic, que li va fer entrega dels ducats de Terranova i Mont Santangelo.
Des d'agost de 1497, Antonello Sanseverino, príncep de Salern, amb el suport dels comtes de Llúria i Capaccio, va iniciar una revolta contra Fadrique a Calàbria. Es va fer forta a Diano, on va anar Gonzalo Fernández de Córdoba al capdavant de 500 espanyols i altres tants alemanys al servei del monarca napolità. La situació va culminar amb la detenció dels líders insurgents.
El 7 abril 1498 va morir a causa d'un accident Carles VIII. El va succeir Lluís XII, duc d'Orleans, que va començar converses de pau amb Ferran el Catòlic, que van culminar amb la signatura del Tractat de Marcoussis (5 d'agost del 98).
Acabat oficialment el conflicte entre Espanya i França, Frederic va voler negociar amb el rei Ferran la possessió de les places calabreses que el seu nebot havia lliurat al sobirà espanyol a l'inici de la campanya. Aquest, encara que va discutir (a través de Còrdova) llargament l'assumpte amb ell, no va cedir finalment a les seves peticions, i les guarnicions espanyoles van romandre al sud d'Itàlia. Aquest desencontre va provocar que es trenquessin les relacions amb Nàpols. D'altra banda, la Lliga es va desfer quan Roma i Venècia van buscar pel seu compte un acostament a França.
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Martín Gómez, Antonio L.: El Gran Capità. Les campanyes del Duc de Terranova i Santàngel , 2000, ISBN 84-930713-1-5
- Quintana, Manuel J.: # I_7_ El Gran Capità , a Vides dels espanyols cèlebres (1807 i 1830).
- Ruiz-Domènec, José Enrique: El Gran Capità. Retrat d'una època , 2002, ISBN 84-8307-460-5
- Zurita i Castro, Jeroni: Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia (PDF), 1580.
Notes[modifica]