Bernard Hinault

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaBernard Hinault

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 novembre 1954 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Yffiniac (Bretanya) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballCiclisme Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióciclista, agricultor, esportista Modifica el valor a Wikidata
Esportciclisme de carretera Modifica el valor a Wikidata
Trajectòria
  Equip Competició
1975-1977 Gitane-Campagnolo
1978-1983 Renault
1984-1986 La Vie claire Modifica el valor a Wikidata
Participà en
1986Classificació UCI 1986 (6è)
1985Super Prestige Pernod 1985 (4t)
1985Classificació UCI 1985 (3r)
1984Super Prestige Pernod 1984 (2n)
1984Classificació UCI 1984 (3r)
1983Super Prestige Pernod 1983 (8è)
1982Super Prestige Pernod 1982 (1r)
1981Super Prestige Pernod 1981 (1r)
1980Super Prestige Pernod 1980 (1r)
1979Super Prestige Pernod 1979 (1r)
1978Super Prestige Pernod 1978 (2n)
1977Super Prestige Pernod 1977 (3r)
Tour de França
Volta ciclista a Espanya Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm1425034 TMDB.org: 1348815
Musicbrainz: a4e9a1d7-59bf-498d-8666-c5ad30a19d04 Modifica el valor a Wikidata
Medaller
Ciclisme
Campionat del Món
Or Sallanches 1980 ruta
Bronze Praga 1981 ruta

Bernard Hinault (Yffiniac, 14 de novembre de 1954) va ser un ciclista francès, que fou professional entre 1975 i 1986.[1] És un dels ciclistes amb millor palmarès internacional al llarg dels temps, amb 147 victòries professionals al seu sarró.[2] Va ser un dels cinc ciclistes que ha aconseguit guanyar les tres grans voltes: cinc edicions del Tour de França, tres del Giro d'Itàlia i dues de la Volta a Espanya. Pel seu caràcter obstinat i combatiu al principi de la seva carrera fou anomenat el Petit Blaireau (petit teixó), després Blaireau (teixó) i finalment caiman.

Amateur[modifica]

Hinault va participar en la seva primera cursa el 2 de maig de 1971 a Planguenoual, i la va guanyar.[3] Ben premonitori de com seria com a corredor, de les vint curses en què va participar, en va guanyar dotze. Aquesta etapa la tancaria el 1972, en què es va proclamar campió júnior de França. Tot tornant del servei militar, ja el 1974 decideix dedicar-se totalment a la bicicleta. Amb uns resultats molt bons en pista, i també en ruta a la Route de France i a l'Étoile des Espoirs. Del 1971 a 1974 va aconseguir 36 victòries, en el que seria el seu balanç amateur.

Carrera professional[modifica]

El 1975 Bernard Hinault comença a córrer com a professional per l'equip Gitane-Campagnolo, amb companys com Lucien Van Impe i Maurice Le Guilloux. La seva primera gran victòria és al Circuit de la Sarthe. I guanya la Promotion Pernod, que premia al millor corredor francès de menys de 25 anys.[4]

El 1976, Cyrille Guimard es converteix en el director de l'equip, amb qui van establir una societat fructífera, els dos tenien un fort caràcter i obsessió por guanyar.[5] Aquell any va resultar vencedor de la Paris-Vimoutiers, el Tour d'Indre-et-Loire i el Tour de l'Aude, entre d'altres. I com a l'any anterior, van decidir com a estratègia no participar encara al Tour de França. Va continuar engrandint el seu palmarès amb el Trophée Prestige, i el de millor corredor francès de l'any. El 1977 guanya la Gant-Wevelgem, la Lieja-Bastogne-Lieja. Com un bon test, guanya el Critèrium del Dauphiné, però amb Guimard tornen a decidir que encara no aniran al Tour. Acaba la temporada guanyant el Gran Premi de les Nacions.

El 1978 decideixen que segons el resultat que faci a la Volta ciclista a Espanya, correria o no el Tour. Primera participació en una gran volta, i la guanya. Com el Campionat de França de ciclisme en ruta. Aquest any aconsegueix el seu primer Tour gràcies al seu domini aclaparador de les contrarellotges.

Segueix engrandint el seu palmarès, fins a aconseguir el 1979 la seva segona victòria al Tour, amb un triomf de prestigi a l'esprint a París. Un any sensacional. I l'any 1980 guanya el seu primer Giro d'Itàlia. Essent el número u, s'encamina cap al seu tercer Tour, però una lesió al genoll durant la cursa el fa abandonar quan tenia el maillot groc. Aquesta frustració segurament la va convertir en ràbia per aconseguir el campionat del món.

En 1981 guanya la París-Roubaix i arrasa al Tour. I aconsegueix a la temporada 1982 el doblet Giro-Tour. Any en què Laurent Fignon entra a l'equip Renault (Greg LeMond ho havia fet dos anys abans). I l'ambient a l'equip comença a no ser bo, perquè Hinault no acaba de veure bé la renovació de l'equip, per un tema de fidelitat envers els seus antics gregaris. Tot i així no té rival i guanya la Grande Boucle. L'ambient a Renault és tens, però decideixen afrontar un any 1983 ambiciós, amb els objectius de la Vuelta i Tour. La Vuelta d'aquell any és la gran ronda més difícil que va guanyar mai el bretó. De fet, tanta dificultat li va provocar una tendinitis al genoll que el va allunyar del Tour, que acabaria guanyant el seu company d'equip, Laurent Fignon. En aquell moment Hinault va demanar que Renault decidís entre ell o Guimard, i l'empresa es va decidir pel director.[6] Així comença l'etapa amb La Vie claire de Bernard Tapie.

Al Tour 1984 és favorit juntament amb els corredors Greg LeMond i Laurent Fignon. El Teixó acaba segon, tot un cop per ell en aquell moment.[7] Es revenja al final de temporada amb el Gran Premi de les Nacions, la Volta a Llombardia, i el Trofeu Baracchi.

L'any 1985, La Vie Claire fitxa Greg LeMond,[8] qui l'ajuda a guanyar el seu tercer Giro, així com un molt polèmic Tour, amb un LeMond que sempre s'ha penedit de no lluitar-lo fins al final.[9] Aquesta polèmica va tornar el 1986, ja que Hinault va decidir disputar el Tour a LeMond, malgrat que va prometre que ajudaria l'estatunidenc a guanyar-lo.[10] El bretó va acabar en un gran segon lloc i es retirava del ciclisme professional –amb un palmarès sensacional– en una cursa de ciclocròs prop d'Yffiniac.[11][12]

En l'actualitat treballa en l'organització del Tour de França.

Dopatge[modifica]

Hinault mai va donar positiu en drogues per millorar el rendiment durant la seva carrera professional i mai va ser implicat en cap pràctica de dopatge.[13] No obstant això, va liderar una protesta de ciclistes durant un criterium a Callac el 1982, contra la introducció sobtada dels controls de dopatge. Va rebre una sanció de suspensió d'un mes i una multa de 1.110 francs suïssos, tot i que la pena mai es va fer complir.[14]

Palmarès[modifica]

Resultats al Tour de França[modifica]

  • 1978. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 3 etapes. Porta el mallot groc durant 3 etapes
  • 1979. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 7 etapes. Mallot verd 1r de la classificació per punts. Porta el mallot groc durant 17 etapes
  • 1980. Abandona (13a etapa). Vencedor de 3 etapes. Porta el mallot groc durant 2 etapes
  • 1981. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 5 etapes. 1r del Premi de la Combativitat i 1r de la Combinada. Porta el mallot groc durant 18 etapes
  • 1982. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 4 etapes. 1r de la Classificació de la combinada. Porta el mallot groc durant 12 etapes
  • 1984. 2n de la classificació general. Vencedor d'una etapa. 1r del Premi de la Combativitat. Porta el mallot groc durant 1 etapa
  • 1985. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 2 etapes. Porta el mallot groc durant 16 etapes
  • 1986. 2n de la classificació general. Vencedor de 3 etapes. 1r del Gran Premi de la Muntanya. 1r del Premi de la Combativitat. Porta el mallot groc durant 5 etapes

Resultats al Giro d'Itàlia[modifica]

  • 1980. Mallot rosa 1r de la classificació general. Vencedor d'una etapa
  • 1982. Mallot rosa 1r de la classificació general. Vencedor de 4 etapes
  • 1985. Mallot rosa 1r de la classificació general. Vencedor d'una etapa

Resultats a la Volta a Espanya[modifica]

  • 1978. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 5 etapes
  • 1983. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 2 etapes

Referències[modifica]

  1. ↑ Rebouh, Sarah. «Tour de France : "Pinot n’est pas fait pour gagner le Tour mais pour remporter des étapes" selon Bernard Hinault» (en francès). France Info, 09-09-2020. [Consulta: 8 desembre 2021].
  2. ↑ «Bernard Hinault wins». ProCyclingStats. [Consulta: 6 novembre 2019].
  3. ↑ Laborde, 2015, p. 25.
  4. ↑ Fotheringham, 2015, p. 63–64.
  5. ↑ I, I. «Se cumplen 40 años del primer Tour de Hinault» (en castellà). Diario Vasco, 12-07-2018. [Consulta: 8 desembre 2021].
  6. ↑ Gutiérrez, Juan. «El potente Renault de Fignon aplastó a su exlíder Hinault» (en castellà). As, 15-07-2017. [Consulta: 8 desembre 2021].
  7. ↑ Moore, 2014, p. 133–140.
  8. ↑ Moore, 2011, p. 138.
  9. ↑ Moore, 2011, p. 150–160.
  10. ↑ Moore, 2011, p. 188.
  11. ↑ «LeMond and Hinault Near Fisticuffs! LeMond: "Hinault's gonna pay."». Competitor Group, 11-07-2012. [Consulta: 13 novembre 2019].
  12. ↑ Fotheringham, 2015, p. 292-293.
  13. ↑ «Dopingfälle bei der Frankreich-Rundfahrt – Die Tour-Täter» (en alemany). Süddeutsche Zeitung, 06-02-2012 [Consulta: 10 gener 2019].
  14. ↑ Fotheringham, 2015, p. 205.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bernard Hinault
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bernard_Hinault&oldid=33287404»