Vés al contingut

Miguel Indurain Larraya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaMiguel Indurain Larraya

(2009) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Miguel Induráin Larraya Modifica el valor a Wikidata
16 juliol 1964 Modifica el valor a Wikidata (60 anys)
Atarrabia (Navarra) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Alçada188 cm Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióciclista Modifica el valor a Wikidata
Nacionalitat esportivaEspanya Modifica el valor a Wikidata
Esportciclisme de carretera Modifica el valor a Wikidata
Trajectòria
  Equip Competició
1984-1984 Movistar Team
1985-1996 Movistar Team Modifica el valor a Wikidata
Participà en
1996Classificació UCI 1996 (14è)
1996cycling at the 1996 Summer Olympics – men's time trial (en) Tradueix  (medalla d'or olímpica)
1995Classificació UCI 1995 (3r)
1994Classificació UCI 1994 (2n)
1993Classificació UCI 1993 (1r)
1992Classificació UCI 1992 (1r)
1991Classificació UCI 1991 (2n)
1990Classificació UCI 1990 (4t)
1989Classificació UCI 1989 (20è)
1988Classificació UCI 1988 (79è)
1987Classificació UCI 1987 (97è)
Tour de França Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansPrudencio Indurain Larraya Modifica el valor a Wikidata
Premis

Olympics.com: miguel-indurain
Medaller
Ciclisme
Jocs Olímpics
Or Atlanta 1996 contrarellotge
Campionat del Món Mallot arc iris
Bronze Stuttgart 1991 ruta
Plata Oslo 1993 ruta
Plata Duitama 1995 ruta
Or Duitama 1995 contrarellotge

Miguel Indurain Larraya (Atarrabia, Navarra, 16 de juliol de 1964) és un ciclista professional navarrès retirat. Guanyador del Tour de França durant cinc anys consecutius (des del 1991 fins al 1995, l'únic que ho ha aconseguit consecutivament) i del Giro d'Itàlia en dues ocasions (1992 i 1993), és un dels ciclistes més destacats de la història. També fou campió del món en contrarellotge (1995), campió olímpic en contrarellotge (1996)[1] i va posseir el rècord de l'hora (1994) durant dos mesos.

A més, també es va proclamar campió de diverses voltes per etapes d'una setmana i de clàssiques d'un dia. Sobresurten els seus tres triomfs a la Volta a Catalunya (1988, 1991 i 1992), la París-Niça (1989 i 1990), la Clásica de San Sebastián (1990), el Campionat d'Espanya en Ruta (1992) i la Dauphiné Libéré (1995 i 1996),[1] destacant sobre manera en les etapes contrarellotge, encara que també fou un dels millors escaladors del panorama ciclista.[2]

Segons el Cycling Hall of Fame, és el cinquè millor ciclista de la història, superat només per Eddy Merckx, Bernard Hinault, Jacques Anquetil i Fausto Coppi, i, el 2003, fou considerat el vuitè millor ciclista de la història del Tour de França per un jurat integrat per cinc especialistes francesos seleccionats per l'organització de la competició.[3]

El seu palmarès ha fet que se'l consideri el millor ciclista espanyol de la història[4][5] i un dels millors esportistes estatals, destacant per la seva capacitat de sacrifici i pel seu savoir gagner.[6][7][8][9] Per aquest motiu, ha guanyat diversos guardons en reconeixement de la seva trajectòria esportiva,[10] entre els quals destaquen el Premi Príncep d'Astúries dels Esports (1992).[11] El seu germà petit, Prudencio Induráin, també fou ciclista professional.

Biografia[modifica]

Nascut el 16 de juliol a la població navarresa d'Atarrabia, fou corredor professional des del 1984, any en què va fitxar per l'equip Reynolds (posteriorment Banesto), després d'haver format part de l'equip de la seva població natal els vuit anys anteriors. El mateix any va participar en els Jocs Olímpics d'estiu de 1984, celebrats a la ciutat nord-americana de Los Angeles, i va finalitzar la temporada amb deu victòries.

El 1985 va prendre part en el seu primer Tour de França i va ser el líder més jove de la Volta a Espanya, on va lluir el jersei groc de líder de la classificació general durant quatre jornades.

Durant els primers anys va fer de gregari del seu company d'equip Pedro Delgado, guanyador de la ronda francesa el 1988. El 1989 es va imposar a la clàssica París-Niça i va obtenir la seva primera victòria d'etapa al Tour, en l'etapa Pau - Cauterets, on va arribar tan cansat que ni va celebrar el triomf.[12]

El 1991 va guanyar per primera vegada la classificació general d'un Tour de França en què també va assolir la victòria en dues etapes contrarellotge. Esdevenia, així, el ciclista més alt (1,9 m) que havia guanyat la competició, només superat posteriorment per Bradley Wiggins.[4] Anteriorment, havia obtingut la segona posició a la Vuelta a Espanya.

El 1992 va aconseguir la fita de guanyar dues de les tres Grans Voltes, el Tour de França i el Giro d'Itàlia, gesta que va repetir l'any següent 1993. L'any 1992 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries dels Esports.

El 1994 es va imposar al Tour per quarta vegada consecutiva, però va ser derrotat al Giro pel rus Ievgueni Berzin. El setembre d'aquell mateix any va aconseguir el rècord de l'hora, millorant la marca fins llavors en poder de Chris Boardman i fixant-la en 53.040 km. En aquest esdeveniment va emprar un model revolucionari de bicicleta anomenat Espada. Tot i que era una marca excepcional, poques setmanes després el suís Tony Rominger la va superar novament.

El 1995 va guanyar el seu darrer Tour de França, el cinquè consecutiu, i el Campionat del Món de ciclisme en contrarellotge.

El 1996 no va aconseguir el gran objectiu de guanyar per sisena vegada el Tour, una gesta mai aconseguida per cap altre ciclista, finalitzant la cursa en onzena posició, a causa d'un defalliment en un dels ports de muntanya de la ronda francesa. Aquell mateix any participà en els Jocs Olímpics d'estiu 1996, realitzats a Atlanta i oberts per primera vegada als corredors professionals, on va guanyar la medalla d'or.

El 2 de gener de 1997 va anunciar públicament la seva retirada del ciclisme professional. Des d'aquell moment ha col·laborat amb diversos organismes esportius com el COI i la Unió Ciclista Internacional. El 1997 fou guardonat amb el premi Marca Leyenda.[13]

Palmarès[modifica]

Miguel Indurain durant el XXI Criterium Ciutat de L'Hospitalet, el 1996.

Resultats al Tour de França[modifica]

  • 1985. Abandona (4a etapa)
  • 1986. Abandona (12a etapa)
  • 1987. 97è de la classificació general
  • 1988. 47è de la classificació general
  • 1989. 17è de la classificació general. Vencedor d'una etapa.
  • 1990. 17è de la classificació general. Vencedor d'una etapa.
  • 1991. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 2 etapes.
  • 1992. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 3 etapes.
  • 1993. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 2 etapes.
  • 1994. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor d'una etapa.
  • 1995. Mallot groc 1r de la classificació general. Vencedor de 2 etapes.
  • 1996. 11è de la classificació general

Resultats al Giro d'Itàlia[modifica]

  • 1992. Mallot rosa 1r de la classificació general. Vencedor de 2 etapes. Mallot Intergiro 1r de l'Intergiro
  • 1993. Mallot rosa 1r de la classificació general. Vencedor de 2 etapes.
  • 1994. 3r de la classificació general

Resultats a la Volta a Espanya[modifica]

  • 1985. 84è de la classificació general
  • 1986. 92è de la classificació general
  • 1987. Abandona
  • 1988. Abandona
  • 1989. No surt (18a etapa)
  • 1990. 7è de la classificació general
  • 1991. 2n de la classificació general
  • 1996. Abandona (13a etapa)

Bibliografia[modifica]

  • Tigero, Carlos. La estela de Miguel en 101 imágenes. Editorial Cultura Ciclista, 2018. ISBN 978-84-943522-8-7. 

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Palmarés completo de Miguel Induráin». Urtekaria. Arxivat de l'original el 14 de febrer de 2009. [Consulta: 22 novembre 2006].
  2. «Escaladores contrarrelojistas». El País, 24-07-2009. [Consulta: 27 novembre 2009].
  3. «A Induráin no le quita el sueño el 'ranking' del Tour». El Mundo Deportivo, 05-07-2003. [Consulta: 23 març 2010].
  4. 4,0 4,1 Fotheringham, Alasdair. «Miguel Indurain: un enigma infinito» (en castellà). Volata. [Consulta: 20 abril 2021].
  5. «Miguel Induráin, el mejor ciclista español de todos los tiempos». espaciodeportes.com, 20-04-2009. [Consulta: 2 desembre 2009].
  6. «La fiesta del pedal». El Mundo Deportivo, 09-09-1999. [Consulta: 26 març 2010].
  7. «los 4 FANTÁSTICOS». El Mundo Deportivo, 31-12-2006. [Consulta: 26 març 2010].
  8. «Miguel Induráin: Un ‘Extraterrestre’ que vino desde marte a quedarse en este mundo en dos ruedas». La Nación. Arxivat de l'original el 13 d'octubre de 2009. [Consulta: 26 agost 2009].
  9. «Miguel Induráin, mucho más que un campeón». gentedigital.es. [Consulta: 13 octubre 2009].
  10. «Fundación Miguel Induráin», 06-03-2016. Arxivat de l'original el 2017-08-16. [Consulta: 5 maig 2020].
  11. «Premio Príncipe de Asturias de los deportes 1992». Fundación Príncipe de Asturias, 1992. Arxivat de l'original el 9 d'octubre de 2009. [Consulta: 9 juliol 2009].
  12. Cuenca Flores, Josep Maria. El último Tour del siglo XX : una crónica de la grande boucle de 1989. Primera edición: junio de 2019, 2019. ISBN 978-84-120287-1-3. 
  13. Guardó que atorga el Marca als millors professionals de la història de l'esport

Enllaços externs[modifica]

  • Fundació Miguel Indurain (castellà)