Hipàtia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaHipàtia
Hypatia portrait.png
Nom original (grc) Ὑπατία
Biografia
Naixement 350
Alexandria
Mort 415 (64/65 anys)
Alexandria
Causa de mort Flaying Tradueix
Activitat
Camp de treball Astronomia, matemàtiques, mecànica i filosofia
Ocupació Matemàtica, filòsofa, astrònoma, escriptora i inventora
Període Imperi romà
Moviment Neoplatonisme
Mestre Hièrocles d'Alexandria
Influències de
Família
Pare Teó d'Alexandria
Modifica dades a Wikidata

Hipàtia (en grec Ὑπατία, transliterat Hypatía [hy.pa.ti.a]); Alexandria, 355 o 350-ibíd., Març 1728 o 4679)[1] va ser una filòsofa i mestra neoplatònica grega, natural d'Egipte, que va destacar als camps de les matemàtiques i l'astronomia, fou membre i cap de l'escola neoplatònica d'Alexandria a començaments del segle V. Seguidora de Plotí, va conrear els estudis lògics i les ciències exactes, portant una vida ascètica.

Biografia[modifica]

Filla i deixebla de l'astrònom Teó,[1] Hipàtia és la primera dona matemàtica de la qual hi ha un coneixement raonablement segur i detallat. Escrigué sobre geometria, àlgebra i astronomia.

Es va interessar per la mecànica i va construir un astrolabi plà, millorant el disseny dels instruments més primitius. Amb ajuda d'astrolabis Hipàtia va cartografiar diversos cossos celestes i va confeccionar un planisferi. També va construir un hidròmetre i un hidroscopi, i va inventar l'aeròmetre, un tipus de densímetre, per això es considera com una pionera en la història de les dones i la tecnologia.[1]

Va ensenyar filosofia a una selecta escola a la que hi havia fills d'aristòcrates cristians i pagans que amb el temps acabarien ocupant càrrecs elevats, entre els quals destaquen el bisbe Sinesi de Cirene - que va mantindre una important correspondència amb ella -, Hesiqui d'Alexandria i Orestes, prefecte d'Egipte en el moment de la seva mort, però no tenien cabuda persones de classe baixa ni dones.[1]

« Encara que a la vida dels morts a l'Hades domini l'oblit, fins i tot allà, jo recordaré l'estimada Hipàtia. »
— Sinesi de Cirene, Cartes

La seva mort[modifica]

Hipàtia fou assassinada als 45 o 60 anys (depenent de quina sigui la seva data correcta de naixement), linxada per una turba de cristians. La motivació dels assassins i la seva vinculació o no amb l'autoritat eclesiàstica ha estat objecte de molts debats. L'assassinat es va produir en el marc de l'hostilitat cristiana contra un paganisme ja en declivi i de les lluites polítiques entre les diferents faccions de l'Església, el patriarcat alexandrí en mans de Ciril i el poder imperial, representat a Egipte pel prefecte Orestes,[1] exalumne de la filòsofa. Sòcrates Escolàstic, l'historiador més proper als fets, afirma que la mort d'Hipàtia va ser causa de «no poc oprobi» per al patriarca Ciril i l'església d'Alexandría, i posteriors, tant paganes com cristianes, li atribuïen directament el crim, d'aquí que molts historiadors consideren probable la implicació de Ciril, si bé el debat al respecte segueix obert.

El seu caràcter singular de dona lliurada al pensament i l'ensenyament en plena tardança, la seva fidelitat al paganisme en el moment d'augment del catolicisme teodosià com a nova religió de l'Estat romà, i la seva mort a mans de cristians li han conferit gran fama. La figura d'Hipàtia s'ha convertit en un veritable mite: des de l'època de la Il·lustració es presenta com a «màrtir de la ciència» i símbol del final del pensament clàssic davant el progrés del cristianisme. No obstant això, en l'actualitat destaca que el seu assassinat va ser un cas excepcional i que, de fet, l'escola neoplatònica alexandrina, progressivament cristianitzada, va florir fins a ple VII segle.

Per la seva banda, els moviments feministes han reivindicat la seua figura com a paradigma de dona alliberada, fins i tot sexualment, encara que, segons la Suda, es va casar amb un altre filòsof ---anomenat Isidor--- i es va mantenir verge.També se l'ha associada a la Biblioteca d'Alexandria, si bé no hi ha cap referència d'aquesta vinculació: es creu que la Gran Biblioteca ptolemaica va desaparèixer en un moment incert del segle III, o possiblement del IV, i la seva successora, la Biblioteca-mare del Serapeu, va ser expulsada el 391. Segons les fonts, Hipàtia ensenyava als seus deixebles a la seva pròpia casa.[1]

Obres[modifica]

Totes les obres d'Hipàtia s'han perdut i només se'n coneixen els títols per les referències que hi fan altres autors:[2]

Hipàtia a la literatura[modifica]

Hipàtia apareix a moltes obres de la literatura al llarg dels anys. El 1720, John Toland publica la seva obra amb el llarg títol, Hipàtia o la història d'una dama de gran bellesa, virtut i saviesa, competent en tot, que va ser esquarterada pel clergat d'Alexandria, per satisfer l'orgull, l'enveja i la crueltat del arquebisbe a qui es coneix, de forma universal tot i que immerescuda, com San Ciril·li. Aquest assaig va provocar una gran revolta entre les jerarquies eclesiàstiques i feu que Thomas Lewis contestés amb la seva obra, La història d'Hipàtia, una desvergonyadíssima mestra d'Alexandria. En defensa de Sant Ciril i del cler d'Alexandria contra les acusacions del senyor Toland.[1]

La popularització de la seva figura va arribar amb el filòsof Voltaire qui, a la seva obra Exàmen important de Milord Bolingbroke o la tomba del fanatisme (1736), explica l'assassinat d'Hipàtia i aprofita per carregar contra el fanatisme religiós, en general, i contra l'esglèsia católica, en particular.[1] En una línia similar, Edward Gibbon, a la seva obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà, feia responsable a Ciril de tots els conflictes que van tenir lloc a Alexandria, inclosa la mort d'Hipàtia.[1]

Reconeixement[modifica]

Per les seues contribucions a l'astronomia, modernament s'han batejat un cràter i un espadat lunars amb el nom d'Hypatia. La figura d'Hipàtia va ser objecte d'atenció del director de cinema espanyol Alejandro Amenábar (és el personatge protagonista del film Agora), així com de l'escriptora madrilenya Olalla García, autora de la novel·la El jardín de Hipatia (2009). Isabel-Clara Simó li va dedicar el poema Hipaties, la sàvia.[3]

« El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisant-los del perill: que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
[…]
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga, és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotents.
»
— Isabel-Clara Simó, El conjur, 2009

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hipàtia Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Muñoz Páez, Adela. Sabias. La cara oculta de la ciencia. (en espanyol). Penguin Random House, 1/3/2017, p. 83-98. ISBN 9788499927022. 
  2. Smith, William (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). Boston: Little, Brown and Co., 1867, p. Vol II. pàg. 537 [Consulta: 27 octubre 2009]. 
  3. Simó, Isabel-Clara. «Hipaties, la sàvia». A: El conjur. Barcelona: Planeta, 2009, p. 72. ISBN 9788429764956.