Joan III Ducas Vatatzés

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan III Vatatzés
St. John Vatatze the Merciful.jpg
Nom original Ιωάννης Γ΄ Δούκας Βατάτζης (grec)
Emperador bizantí de Nicea
1222 – 1255
Dades biogràfiques
Naixement 1193
Demòtica, (Grècia)
Mort 30 d'octubre del 1255
Nimfeon (Àsia Menor)
Cònjuge 1-Irene Lascarina
2-Constança II de Hohenstaufen
Fills Teodor
Pares Vasili Vatatzés i Angelina Àngel
Sant Joan III Vatatzés
John III Doukas Vatatzes.jpg
Sant
Naixement 1192
Demòtica
Mort 3 novembre 1254
Q1693611
Commemoració en Església Ortodoxa
Festivitat 4 de novembre
Fets destacables creació del monestir de Sosandra, convocar el concili de Nimfeon
Iconografia Com a rei

Joan III Ducas Làscaris Vatatzés (Demòtica, 1193 - Nimfeon, 1254) fou emperador bizantí de Nicea (1222 - 1254/1255). El nom de Ducas el portava perquè era descendent per línia femenina dels Ducas però fou conegut com a Joan III Vatatzés. Està considerat un bon governant que va defensar les fronteres i les va ampliar mantenint a ratlla els seus enemics, però també com un home culte i obert al diàleg per la reconciliació entre les esglésies catòlica i ortodoxa. Segons l'església ortodoxa és, també, un sant.

Relació amb la família imperial de Nicea[modifica | modifica el codi]

A través d'un dels seus oncles, capellà i conseller de l'emperador, el jove Joan Vatatzés va entrar al servei de l'emperador bizantí.[1] Va participar en la defensa de Constantinoble el 1204 contra els croats i després va fugir amb Teodor I Làscaris a Nicea, i li va donar suport en les seves accions en l'exili per recuperar el tron. Teodor li va donar en recompensa pels seus serveis la mà de la seva filla Irene, quan ella va enviudar, i el va nomenar successor, ja que no tenia fills, i el preferia als seus propis germans Aleix, Joan, Manel i Miquel Làscaris, ja que el considerava més capacitat.[2]

Primers anys del regnat: guerres contra l'Imperi Llatí[modifica | modifica el codi]

El 1222 va succeir al seu sogre en el tron. Aquell mateix any Teodor I Àngel-Comnè, dèspota d'Epir i Etòlia, es va apoderar de Tessalònica i part de Macedònia i va assolir de facto el títol d'emperador (coronat el 1224 pel bisbe d'Ocrida, fet que va elevar a quatre el nombre d'emperadors que es consideraven hereus de l'Imperi Bizantí (Trebisonda, Epir, Nicea i l'emperador llatí de Constantinoble), tres dels quals van assolir el tron o títol aquell any 1222 i el quart, Robert de Courtenay havia estat proclamat el 1221. El primer que va fer va ser traslladar la capital de Nicea a Nymphaion.[3]

Després de pujar al tron, els germans del difunt Teodor, Manel i Miquel Làscaris, se'n van anar a Constantinoble i van convèncer Robert de Courtenay de declarar la guerra a Vatatzés, però la guerra fou favorable a Vatatzés que va derrotar decisivament els llatins a la batalla de Poemaneneon (1224). Els dos germans Làscaris foren fets presoners i cegats;[4] les possessions llatines a Àsia van caure quasi totes en mans de l'Imperi de Nicea; a la mar en canvi els llatins foren victoriosos i van bloquejar la flota dels niceus al port de Làmpsac i Vatatzés va preferir cremar els vaixells abans que permetre que els llatins se n'apoderessin. Les pèrdues navals foren, però, relativament petites i Robert va haver de demanar la pau i deixar la major part de les possessions llatines a Àsia en mans de Vatatzés.

La pau fou de curta durada doncs el 1228 Joan de Brienne va ser proclamat regent sobirà de l'Imperi Llatí i el 1231 va anar a Constantinoble amb un exèrcit que el 1233 va atacar Vatatzés. El de Brienne fou derrotat a Bitínia i es va retirar cap a Tràcia, però va renovar els seus atacs amb el suport de la flota veneciana; Vatatzés va organitzar una nova flota que es va fer la mestressa de la mar i va sotmetre aviat Samos, Lesbos, Quios, Cos, Rodes, i altres illes; la principal força veneciana era a Creta (Càndia) que fou parcialment conquerida per Vatatzés però el seu progrés fou aturat pel governador venecià Marino Sanuti, l'historiador, que finalment va obligar els niceus a reembarcar cap a Àsia.[5]

El 1232 va haver una reunió a Nimfaion per tractar el tema.[6] Les qüestions religioses es van debatre amb profunditat, especialment la qüestió de l'existència del purgatori i la introducció en el credo de l'expressió filioque (i del fill), però finalment es va arribar a un punt mort perquè el papa es va negar a acceptar la condició bàsica imposada per Joan Vatzatzés: deixar de donar suport als governants de l'Imperi Llatí.[7]


El 1234 Vatatzés es va aliar amb el rei búlgar Ivan II, els búlgars van renunciar a submissió al papa i van acceptar el patriarca ortodox enviat pels nicens.[8] Per consolidar l'aliança la filla d'Asen, Helena, es va casar amb Teodor, fill de Joan Vatatzés.[9] Forces conjuntes van assetjar Constantinoble per terra i mar (1235) però foren derrotats per la superior habilitat dels mariners llatins, i 24 galeres nicenes foren capturades.[10] L'aliança no va durar molt, el 1237, mentre Helena estava de retorn en una visita al seu pare, Ivan II va pactar amb els llatins per atacat el lloc fronterer de Tzurulum. El regent que governava l'Imperi Llatí en nom de Balduí II, Messire Anseau de Cahieu, va mig convèncer Ivan II d'abandonar la unió amb Nicea i aquest no es va presentar el 1237 quan Vatatzés va iniciar el setge per segon cop a Constantinoble. En canvi, per terra, Vatatzés fou més afortunat i va conquerir la resta de les possessions llatines a Àsia. A finals d'any una epidèmia que va afectar la capital de Bulgària va matar el fill i la dona d'Ivan II, el qual va interpretar això com un senyal diví de càstig per la seva traïció i va refer el vincle amb Vatatzés.[10][11]El 1241, mort Ivan II, Joan Vatatzés va renovar l'aliança amb el seu successor Kaliman.[12]

Els darrers anys: Reducció del poder de l'Epir[modifica | modifica el codi]

Vatatzés va desembarcar a Macedònia, va fer pres a Teodor de l'Epir i va obligar el seu fill Joan I Àngel-Comnè a cedir Macedònia i renunciar al títol imperial conservant només el de dèspota de l'Epir (1242).[13]

Hyperpyron d'or amb el nom de Joan Vatatzés; durant el seu regnat l'economia dels seus súbdits va millorar.

El 1243 Vatatzés es va aliar a Gaiath al-Din d'Iconium per lluitar contra la invasió dels mongols[14] El soldà del Rüm, no només s'enfrontava a la invasió dels mongols sinó que també es va trobar amb una crisi de fam i va haver d'importar articles de primera necessitat de l'Imperi de Nicea, fet que va contribuir a augmentar la riquesa monetària de Vatatzés.[15] La seva fama es va estendre i l'emperador Frederic II li va donar la mà de la seva filla natural Anna (1244; la primera dona de Vatatzés havia mort el 1240).[16]L'aliança amb Frederic va anar bé perquè es va oposar a la crida del papa Gregori IX que volia fer una croada per fer cessar les hostilitats de Joan Vatatzés contra l'Imperi Llatí.[17]

El 1245 Vatatzés va decidir conquerir Bulgària per després utilitzar-la per conquerir Constantinoble. El 1246 ja havia dominat una part de Bulgària (el sud-oest) i va donar el seu govern al seu magnus domesticus Andrònic Paleòleg; els seus avanços foren frenats per un atac conjunt dels llatins i de Miquel II Àngel-Comnè dèspota de l'Epir a Tessàlia, però la guerra fou favorable a Vatatzés que va conquerir diverses ciutats llatines a Tràcia i finalment va fer la pau amb Miquel Comnè el 1253 (tractat de Larissa).[18] Per consolidar les bones relacions amb Miquel de l'Epir, li va oferir un enllaç matrimonial entre la seva néta Maria i el fill de Miquel, Nicèfor.[19] El papa Innocenci IV el va instar a complir la promesa feta quinze anys enrere d'unir les esglésies catòlica i ortodoxa i es va tornar a entrar en negociacions.[20] Malgrat el matrimoni, Miquel Comnè va atacar a finals del 1251 per recuperar alguns territoris cedits però no ho va aconseguir.[21]

Els anys següents foren pacífics. Va afavorir l'art i la ciència, va construir camins, va redistribuir les taxes, va encoratjar el desenvolupament cultural i fou apreciat per la seva justícia.[22][23]A la seva cort va destacar l'erudit Nicèfor Blemmides.[24]

Mort[modifica | modifica el codi]

Estava a Macedònia quan es va posar malalt, l'epilèpsia que patia des de feia anys havia empitjorat, va tornar cap a Àsia i va morir a Nimfeon el 30 d'octubre de 1255 als 60 o 62 anys. El va succeir Teodor II Làscaris.[25]

Santificació[modifica | modifica el codi]

Per la seva virtut cristiana, l'Església ortodoxa el va proclamar sant, amb festivitat el 4 de novembre. Entre els seus fets destacats està la proclamació d'una llei decretant la separació de poders entre les autoritats polítiques i les eclesiàstiques. A més ell i la seva dona van aportar diners a la reconstrucció i manteniment de les esglésies existents i van fer construir altres de noves, com la del monestir de Sosandra a Magnèsia.[22]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan III Ducas Vatatzés Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Abulafia, David. The New Cambridge Medieval History, volum V : c. 1198-c. 1300. Cambridge University Press, 1999. ISBN 0-521-36289-X. 
  • Borgolte, Michael; Schneidmüller, Bernd. Hybride Kulturen im mittelalterlichen Europa: Vorträge und Workshops einer internationalen Frühlingsschule. Academie Verlag, 2010. ISBN 3-05-004695-3. 
  • Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest. Ann Arbor, University of Michigan Press, 1994. ISBN 0-472-08260-4. 
  • Gardner, A. The Lascarids of Nicaea: the story of an Empire in exile, 1912. 
  • Herrin, Judith; Saint-Guillain, G. Identities and Allegiances in the Eastern Mediterranean After 1204. Ashgate Publishing, 2011. ISBN 1-4094-1098-6. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988. 
  • Ostrogorsky, Georges. Histoire de l'Etat byzantin. París: Payot, 1983. 
  • Ostrogorsky, Georges; Facci, Javier. Historia del Estado Bizantino. Ediciones AKAL, 1984. ISBN 84-7339-690-1. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. 
  • Vasiliev, A. History of the Byzantine Empire: 324-1453. University of Wisconsin Press, 1971. ISBN 0-299-80926-9. 


Precedit per:
Teodor I Làscaris
Emperador de Nicea
1222-1254
Succeït per:
Teodor II Làscaris