Rufino Tamayo

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaRufino Tamayo
Rufino Tamayo.jpg
Rufino Tamayo el 1945
Dades biogràfiques
Naixement Rufino Arellanes Tamayo[1]
26 d'agost de 1899[2]
Oaxaca de Juárez (Oaxaca, Mèxic)
Mort 24 de juny de 1991(1991-06-24) (als 91 anys)
Ciutat de Mèxic (Mèxic)[1]
Altres noms Rufino Tamayo
Nacionalitat Mèxic Mèxic
Activitat professional
Ocupació Pintor
Moviment Modernitat
Deixebles Herb Aach
Obra
Obres destacades Animals (1941), Cossos celestes (1946), Amèrica (1956)...
Dades familiars
Cònjuge Olga Flores Zárate
Premis i reconeixements

Lloc web http://www.museotamayo.org/
Modifica dades a Wikidata

Rufino Tamayo (1899-1991) fou un pintor i grafista mexicà i un dels primers artistes llatinoamericans que, juntament, amb els representants del conegut "grup dels tres" (Rivera, Siqueiros i Orozco), va aconseguir un relleu i una difusió autènticament internacionals.[3][4]

Biografia[modifica]

Primers anys i formació[modifica]

Nascut a Oaxaca de Juárez, fill d'indígenes zapoteques[5] i, potser, per això, sense necessitat de reivindicar ideològicament una herència artística indígena que li era absolutament natural, Rufino Tamayo va ésser un pintor de fecunda i llarga vida ja que va morir a la provecta edat de noranta-un anys, a la ciutat de Mèxic el 1991. La seua vocació artística i la seua inclinació pel dibuix se li van manifestar molt prompte i la seua família mai va pretendre contrariar aquestes tendències.[3]

El 1907 va morir la seua mare, Florentina Tamayo, i ell va quedar a cura de la seua tia Amalia, amb qui va viure a partir del 1911 a la capital de la república.[6] Tamayo va iniciar la seua formació professional i acadèmica ingressant (quan només tenia setze anys) a l'Academia de San Carlos (1917-1921),[1] alhora que atenia un negoci de fruites al mercat de la Merced.[6] No obstant això, el seu temperament rebel i les seues dificultats per a acceptar la fèrria disciplina que exigia aquella institució van impulsar-lo a abandonar de seguida aquells estudis i, a la fi d'aquell mateix any, va deixar les aules i es va llançar a un camí que el portaria a l'estudi dels models de l'art popular mexicà i a recórrer tots els camins de l'art contemporani.[3]

Paral·lelament a això, Tamayo va exercir càrrecs administratius i es va lliurar a una tasca didàctica: el 1921 (i fins als 1926) va aconseguir ésser cap del Departament de Dibuix Etnogràfic del Museu Nacional d'Arqueologia de Mèxic[5] (fet que, per a alguns crítics, va ésser decisiu en la seua presa de consciència de les fonts de l'art precolombí mexicà[1] ja que, entre les seues competències, hi havia la de dibuixar els objectes precolombins del departament).[7]

El 1926, i durant la seua primera exposició pública a la Weyhe Gallery de Nova York,[7] es van fer ja ostensibles algunes de les característiques de la seua obra i l'evolució del seu pensament artístic, posada en relleu pel pas d'un primitivisme de voluntat indigenista (palesa en obres tan emblemàtiques com el seu Autoretrat del 1931) a la influència del constructivisme (evident en els seus quadres posteriors, especialment Neula de maduixa, pintat el 1938). Una evolució que havia de dur-lo, també, a certs assajos vinculats al surrealisme.[3] Gràcies a l'èxit aconseguit en aquella primera exposició del 1926, fou convidat a exposar les seues obres a l'Art Center de Nova York. Més tard, el 1928, va exercir com a professor a l'Escola Nacional de Belles Arts i, el 1932, fou nomenat director del Departament d'Arts Plàstiques de la Secretaria d'Educació Pública[3] i rep l'encàrrec de pintar un mural a l'Escola Nacional de Música de Ciutat de Mèxic,[7] treball en el qual es va posar de manifest la seua ruptura amb els pressupostos estètics que havien inspirat, fins llavors, les obres dels muralistes encapçalats per Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros i José Clemente Orozco.[3] En aquesta obra mural es percep un rebuig voluntari a la grandiloqüència i un conscient allunyament dels missatges revolucionaris i dels plantejaments polítics esquemàtics que inspiraven les realitzacions d'aquell grup, la qual cosa el va enfrontar amb "els tres grans". No es pot afirmar, però, que la seua actitud fos apolítica o reaccionària (encara que moltes vegades se l'acusés d'això) però no hi ha dubte (i no es va abstindre mai de dir-ho amb claredat) que, per a ell, l'anomenada escola mexicana de pintura mural estava esgotada i que havia caigut en plena decadència després de la florida dels anys vint.[3]

L'any 1934 es va casar amb la pianista Olga Flores Zárate (el matrimoni va durar fins a la mort de Tamayo i no van tindre fills).[8]

Dècada del 1940[modifica]

Entre els anys 1938 i 1947 va ensenyar a la Dalton School i a la Brooklyn Museum Art School de Nova York[7] (hi impartia classes d'art durant els hiverns i tornava a Mèxic en arribar l'estiu),[9] ciutat en la qual romandria gairebé vint anys i que seria decisiva en el procés artístic del pintor.[3] A la ciutat que mai no dorm, en efecte, va donar per conclòs el període formatiu de la seua vida i se'n va anar desprenent lentament del seu interès per l'art europeu per a iniciar una trajectòria artística marcada per l'originalitat i per una exploració absolutament personal de l'univers pictòric.[3] A Nova York es va definir, també, el seu inconfusible llenguatge plàstic, caracteritzat pel rigor estètic, la perfecció de la tècnica i una imaginació que transfigura els objectes, recolzant-se en les formes de la cultura prehispànica i en el simbolisme de l'art precolombí per a alliberar una poderosa inspiració poètica que beu en les fonts d'una lírica visiònaria[3] (prova d'això és la seua obra Cossos celestes, 1946).[7] La proposta mural de Tamayo prenia camins diferents, innovadors, els quals menyspreaven les formes més superficialment populars, folklòriques gairebé, de la cultura mexicana i, per camins més elaborats, cercava la plasmació de les seues arrels indígenes i dels seus vincles amb l'Amèrica prehispànica en equivalències poètiques més subtils. Tot i la seua llarga residència a l'estranger (gairebé perllongada al llarg de tres dècades), va seguir visitant Mèxic per a encarregar-se dels treballs murals que li encomanaven (moltes vegades perquè els encarregats de fer-los els rebutjaven o no es veien amb cor de realitzar-los).[3] La part fonamental de la seua producció, però, es canalitza a través de la pintura de cavallet, en què Tamayo és un dels pocs artistes llatinoamericans que conrea la natura morta (representant objectes, fruites exòtiques i també figures o personatges pintorescs)[10] per mitjà d'una transmutació formal, un elaborat simbolisme d'indiscutibles arrels intel·lectuals i estètica experimental que el van allunyar sens dubte de la popularitat, però el van convertir en un dels grans artistes representatius de la pintura mexicana de la segona meitat del segle XX.[3]

El 1943, Tamayo va realitzar la seua primera obra completament abstracta: La naturalesa i l'artista (Smith College Collection, Northampton, Massachusetts). Moltes de les seues obres següents durant la dècada del 1950 van desenvolupar aquesta tendència cap a l'abstracció lligada a un estil summament emocional i violent.[11] El 1948, l'Institut de Belles Arts de Ciutat de Mèxic li organitza la seua primera retrospectiva i, encara que, fins al 1949, no viatja a Europa, coneix bé la pintura postimpressionista i cubista a través del que veu a Nova York.[7]

Dècada del 1950[modifica]

Durant els anys quaranta i cinquanta, treballa en un estil expressionista (com ara, Animals, 1941).[7] El seu èxit internacional es consolida quan, a principis de la dècada dels cinquanta, la Biennal de Venècia va instal·lar una Sala Tamayo i va obtindre el Primer Premi de la Biennal de São Paulo (1953),[12] al costat del francès Alfred Manessier.[3] S'inicia llavors l'època daurada en la vida i en la producció artística del pintor: comencen a ploure-li els encàrrecs i es llança a la producció de frescos tant a Mèxic (on realitza el seu primer fresc del Palau de Belles Arts de la capital, 1952) com a l'estranger, on les seues obres floreixen en els ambients i països més diversos. És així com realitza a Houston, els Estats Units, el que és, potser, el seu mural de més envergadura: Amèrica (1956). Abans, el 1953, havia realitzat el mural L'Home per al Dallas Museum of Cinema Arts; el 1957, i per a la biblioteca de la Universitat de Puerto Rico, fa el seu mural Prometeu i, un any després, el 1958, els ambients artístics i culturals europeus que tant li havien influït en els seus començaments li reten un càlid homenatge quan realitza un monumental fresc per al Palau de la UNESCO a París,[3] on fa una síntesi dels estils mexicans tradicionals amb una figuració derivada del cubisme.[7] Aquesta consagració internacional es veu avalada, també, per una llarga tirallonga de guardons, reconeixements i nomenaments a càrrecs d'organismes artístics del món sencer: el 1961 és escollit per a integrar-se en l'Acadèmia d'Arts i Lletres dels Estats Units, i abans, el 1959, ja havia estat nomenat membre corresponent de l'Acadèmia d'Arts de Buenos Aires. Però el guardó del que se sentiria més orgullós és anterior a tots els esmentats: el 1957 havia estat nomenat a França Cavaller de la Legió d'Honor (títol que sempre va considerar com un reconeixement valuosíssim perquè provenia d'un país que, per a ell, havia esta el bressol de l'art d'avantguarda)[3] i decideix establir-se aquest mateix any a París.[7]

Dècada del 1960[modifica]

En iniciar-se la dècada dels anys seixanta, Rufino Tamayo va tornar al seu Mèxic natal. La seua obra revelava ja la maduresa d'un home que havia begut de les més diverses fonts estètiques i intel·lectuals, integrant-les en una personalitat artística profundament original: és un gresol en el qual s'amalgamen les més vives tradicions del seu país i les investigacions estètiques en una síntesi superior de característiques personalíssimes i d'innegable força expressiva.[3] El 1963 realitza dos murals per a decorar el casc del paquebot Shalom: Israel Ahir i Israel Avui. Era el resultat de les seues amistoses (i controvertides) relacions amb l'Estat d'Israel, al qual va recolzar en els moments més difícils del seu conflicte amb els estats àrabs a causa de la qüestió palestina. S'explica així que diversos museus israelians (especialment, a Jerusalem i Tel-Aviv) posseeixin nombroses mostres de la seua producció artística, encara que la seua obra s'ha exposat pràcticament arreu del món i les seues creacions formen avui part de les més importants col·leccions i museus internacionals.[3]

Els seus darrers treballs monumentals daten del 1967 i 1968, quan, per encàrrec governamental, va realitzar els frescos per als pavellons de Mèxic a l'Exposició de Montreal i a la Fira Internacional de San Antonio (Texas). A partir de llavors, retirat gairebé, es va dedicar de ple a transmetre el saber acumulat en la seua llarga i intensa vida artística.[3]

Darrers anys[modifica]

Els nombrosos premis rebuts i les exposicions individuals que va realitzar a Nova York, San Francisco, Xicago, Cincinnati, Buenos Aires, Los Angeles, Washington DC, Houston, Oslo, París, Zuric o Tòquio van disparar la seua cotització artística (durant les dècades dels vuitanta i noranta arribaria a valors astronòmics a la borsa de l'art).[3]

El 1989, fou operat a cor obert. Va morir de pneumònia[9] el 24 de juny del 1991 a l'Institut Nacional de Nutrició de Ciutat de Mèxic, on havia estat ingressat sota vigilància intensiva durant els darrers 10 dies.[9] Les seues restes foren cremades i, després de la mort de la seua muller el 1994, les cendres de tots dos foren dipositades en un nínxol del Museu Tamayo d'Art Contemporani.[8]

Estil[modifica]

Home de poques paraules en la seua vida quotidiana (considerava que el pintor ha de manifestar-se amb els seus pinzells i que l'única raó d'una obra és la pròpia obra), en la producció de Tamayo sorprèn l'exquisida disposició dels signes que al costat de les superfícies que comparteixen es disputen de vegades la tela. Hi ha en el volum de la seua matèria (lentament forjada en capes superposades de color, de mica en mica elaborades) un colorit peculiar i sumptuós, el qual és fruit d'estudiades i brillants juxtaposicions. El poderós fluir dels seus orígens ètnics, la força mestissa que encoratja l'art mexicà, amara la seua paleta amb totes les qualitats i intensitat dels blaus nocturns, la pal·lidesa dels malves, l'impacte violent dels porpra, un espectre de taronges, rosats, verds, colors de les més primigènies civilitzacions que es concreten en símbols irònics o indesxifrables, fascinants per al profà, com els antics i inaccessibles jeroglífics dels temples, com un ritual insòlit i colpidor. El treball de Rufino Tamayo es caracteritza per la seua voluntat d'integrar plàsticament, en les seues obres, l'herència precolombina autòctona, l'experimentació i les innovadores tendències plàstiques que revolucionaven els ambients artístics europeus al començament de segle. Aquesta activitat sincrètica, aquesta atenció als moviments i teories artístiques de l'altre costat de l'Atlàntic el distingeixen, precisament, del nucli fonamental dels "muralistes", la preocupació central dels quals era mantindre una absoluta independència estètica pel que fa als paràmetres europeus i beure només en les fonts d'una pretesa herència pictòrica precolombina i indigenista.[3] I és que, des del punt de vista teòric, Tamayo no va subscriure el radical compromís polític que recolzava les produccions dels muralistes esmentats i va prestar més atenció a les qualitats pictòriques. És a dir, encara que per la monumentalitat del seu treball i les dimensions i funció de les seues obres podria incorporar-se al moviment muralista mexicà, en divergeix, però, per la seua independència dels plantejaments ideològics i revolucionaris, i per una voluntat estètica que desenvolupa el tema indígena amb un estil més formal i abstracte.[3]

Entrada al Museu Tamayo d'Art Contemporani (Chapultepec, Ciutat de Mèxic)

En els seus inicis pintà obres de petites dimensions i després va evolucionar cap a un cromatisme més brillant i amb una temàtica social.[6] Tot amb tot, la part més significativa de la seua obra correspon a la seua pintura de cavallet, la qual no va abandonar fins poc abans de la seua mort. La seua obra com a muralista (ciclòpia i feta en el més pur "mexicanisme") culmina en el mural El dia i la nit: realitzat el 1954 per al Museu Nacional d'Antropologia i Història de Mèxic, simbolitza la lluita entre el dia (serp emplomallada) i la nit (jaguar).[3]

Octavio Paz, el poeta mexicà guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1990, parlant de Tamayo, en va escriure:

«
"Si pogués expressar amb una sola paraula què és el que distingeix Tamayo d'altres pintors del nostre temps, diria, sense un moment de vacil·lació: el Sol. Perquè el Sol està a totes les seues imatges, el puguem veure o no; la nit mateixa per a Tamayo no és més que el Sol carbonitzat.".[9]
»

Llegat[modifica]

Tamayo fou un artista sempre a la recerca de noves tècniques i així, juntament, amb Lea Remba va crear un nou tipus de tècnica gràfica anomenada mixografia, la qual és una impressió sobre paper a la qual se li afegeix profunditat i textura. Una de les seues mixografies més famoses és Dos personatges atacats per gossos (1983).[13] A més, el seu interès per l'art precolombí es va fer palès quan va inaugurar el 1974, a la ciutat d'Oaxaca de Juárez, el Museu d'Art Prehispànic Rufino Tamayo,[5] amb 1.300 peces arqueològiques col·leccionades, catalogades i donades per l'artista.[3][14]

Obres destacades[modifica]

Exposicions[modifica]

Reconeixements[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Encyclopædia Britannica (anglès)
  2. Peggy Guggenheim Collection, Venècia (anglès) i (italià)
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 Biografías y Vidas (castellà)
  4. Col·lecció Gelonch-Viladegut (català)
  5. 5,0 5,1 5,2 Triadó, J-R.; Chilvers, Ian; Osborne, Harold; Farr, Dennis, 1996. Diccionari d'Art d'Oxford. Des del segle V aC fins a l'actualitat. Barcelona: Edicions 62. ISBN 8429742271. Pàg. 785.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 BuscaBiografias (castellà)
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 7,8 Enciclonet (castellà)
  8. 8,0 8,1 Ciudad de la Pintura (castellà)
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Rufino Tamayo, a Leader in Mexican Art, Dies at 91 - The New York Times (anglès)
  10. Corredor-Matheos, José, 1990. Tamayo. Rizzoli. ISBN 9780847808557. [1]
  11. 11,0 11,1 El Poder de la Palabra (castellà)
  12. Gran Enciclopèdia Catalana (català)
  13. 13,0 13,1 Galeria d'Art Dolors Junyent (castellà)
  14. Gowing, Sir Lawrence (ed.), 1995. A Biographical Dictionary of Artists. Checkmark Books. ISBN 9780816032525.[2]
  15. Google Arts and Culture (castellà)
  16. Museu Tamayo (anglès) i (castellà)
  17. Exhibition history (Rufino Tamayo) - MOMA (anglès)
  18. Museu Reina Sofia (castellà)

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rufino Tamayo Modifica l'enllaç a Wikidata