Eleccions al Parlament de Catalunya de 2003

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eleccions al Parlament de Catalunya de 2003
135 escons al Parlament de Catalunya
16 de novembre de 2003
Primer partit Segon partit Tercer partit
Artur Mas Pasqual Maragall Josep Lluís Carod-Rovira
Cap de llista Artur Mas Pasqual Maragall Josep-Lluís Carod-Rovira
Candidatura CiU PSC ERC
Escons anteriors 56 52 12
Escons aconseguits 46 42 23
Variació escons -10 -10 +11
Vots 1.024.425 1.031.454 544.324
Percentatge 30,94% 31,16% 16,44%
Quart partit Cinquè partit
Josep Piqué Joan Saura
Cap de llista Josep Piqué Joan Saura
Candidatura PP ICV-EUiA
Escons anteriors 12 3
Escons aconseguits 15 9
Variació escons +3 +6
Vots 393.399 241.163
Percentatge 11,89% 7,28%
Resultats Eleccions al Parlament de Catalunya 2003.svg
Resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya 2003.
1999 Catalunya 2006

Les eleccions al Parlament de Catalunya corresponents a la VII legislatura del període democràtic van estar convocades el 23 de setembre i es van celebrar el dia 16 de novembre de 2003 per elegir els 135 diputats de la cambra catalana.

Aquestes eleccions van representar un repte per les formacions catalanes degut a la decisió de Jordi Pujol de no presentar-se com a cap de llista i retirar-se de la política activa, després de vint-i-tres anys ocupant la presidència de la Generalitat i d'haver guanyat consecutivament els sis comicis electorals als quals s'havia presentat al capdavant de la federació de CiU.

La cita electoral va ser retransmesa en un programa especial de TV3, presentat per Ramon Rovira, Carme Ros i Carles Francino, que va obtenir una audiència rècord de 821.000 espectadors i el 35,8% de quota de pantalla.[1] [2][3]

Context polític[modifica | modifica el codi]

La retirada de Jordi Pujol com a cap de llista per Convergència i Unió va donar pas a Artur Mas, aleshores era Conseller en Cap (anomenat irònicament com «el delfí»), com a culminació d'un llarg procés successori. Mas va ser nomenat com a candidat el novembre de 2002 amb el repte d'aconseguir assolir el lideratge i mantenir el control sobre la política interna de la federació entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, que s'havia creat el desembre de 2001 per donar més estabilitat a la coalició electoral que ja formaven ambdós partits.

La coalició formada pel PSC i Ciutadans pel Canvi, liderada per Pasqual Maragall, es trobava en una difícil situació després d'haver aconseguit superar a CiU en nombre de vots a les eleccions de 1999, però havent obtingut quatre diputats menys a conseqüència de l'asimetria territorial. Maragall en la seva última oportunitat per assolir la presidència de la Generalitat de Catalunya havia d'aconseguir concretar el canvi que havia promès quatre anys abans, però que no l'hi havia permès formar govern.

ERC havia aconseguit millorar els seus resultats electorals de forma constant des de 1988 i s'estava convertint en una força política capaç de trencar el bipartidisme imperant des del restabliment de la democràcia.

El PP de Catalunya reemplaçava com a cap de llista a Alberto Fernández Díaz per l'aleshores ministre Josep Piqué i Camps, que va abandonar la cartera de Ciència i Tecnologia per assumir la presidència del grup Popular català. L'aposta de Piqué passava per millorar els resultats de 1999, molt inferiors als del 95 i donar viabilitat al projecte català del PP, que havia donat suport des de l'oposició al govern de Jordi Pujol.

ICV es presentava en coalició amb els Verds i EUiA, sota el lideratge de Joan Saura, que era president de ICV des del febrer de 2002. D'aquesta manera, i renovant el discurs ecosocialista, ICV s'allunyava de la coalició amb que s'havia presentat quatre anys abans amb PSC i CpC a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Girona.

Campanya electoral[modifica | modifica el codi]

Els canvis en el cartell electoral dels diferents partits van precipitar l'inici de la precampanya molt abans de la seva convocatòria, i que el president Pujol va anunciar que les eleccions tindrien lloc entre finals d'octubre o començaments de novembre. Així mateix, les eleccions municipals que havien de tenir lloc al març van propiciar un clima electorals creixent, que van aprofitar els diferents partits per iniciar la precampanya de cara al Parlament. La campanya electoral va tenir lloc entre el 31 d'octubre i el 14 de novembre amb una clara orientació al canvi, fent referència als vint-i-tres anys de Pujol al capdavant de la Generalitat, i a Catalunya.[4] Al llarg de tota la campanya els sondejos assenyalaven una clara majoria socialista i un augment d'esquerra republicana, en cap cas sembla que CiU podria aconseguir sumar una majoria per governar.[5]

Sondejos[modifica | modifica el codi]

Les enquestes publicades als mitjans de comunicació catalans i espanyols assenyalaven, en la seva gran majoria, una clara victòria dels socialistes i auguraven un creixement d'Esquerra Republicana que passava a ser la tercera força a la cambra catalana. El principal dubte radicava en si el PSC necessitaria els vots de les altres formacions d'esquerres per formar govern. Per altra banda, en quasi cap sondeig es podia preveure una victòria de CiU amb marge suficient per formar una majoria parlamentaria reeditant el Pacte del Majestic amb el Partit Popular de Catalunya o format un govern nacionalista Esquerra.


Enquesta CiU PSC-CpC PP ERC ICV-EUiA Altres
El Periódico (05/10) 33,0% 37,0% 8,9% 13,3% 5,7% 2,1%
Projecció d'escons 45/49 50/53 11/12 18/19 5 0
Europa Press (31/10) 34,0% 34,5% 10,0% 12,5% 6,5% 2,5%
Projecció d'escons 49/50 47 12/13 19 7 0
Agència EFE (31/10) 30,0% 35,5% 12,0% 13,0% 7,0% 2,5%
Projecció d'escons 44/46 49 16 17/18 7/8 0
ABC (02/11) 33,2% 36,1% 10,5% 12,0% 7,5% 0,7%
Projecció d'escons 49 48/49 13 18/19 6 0
La Razón (05/11) 31,5% 37,1% 11,1% 13,1% 5,5% 1,8%
Projecció d'escons 45/47 49/50 14/15 18/19 6/7 0
Centre d'Investigacions Sociològiques (07/11) 32,4% 34,4% 11,1% 12,6% 7,4%  %
Projecció d'escons 48 47 14 18 8 0

Lemes[modifica | modifica el codi]

Els lemes en aquestes eleccions es caracteritzaven per una orientació per Catalunya i també per una orientació al canvi, referit al fet de la trajectòria de 23 anys de govern de CIU.

CIU
Sí a Catalunya
ERC
+ a prop
ICV-EUiA
Un canvi de debò
Partit Popular de Catalunya 
Jo crec en Catalunya
PSC
El canvi per Catalunya

Resultats[modifica | modifica el codi]

Malgrat que el candidat de Convergència i Unió, Artur Mas, va aconseguir el màxim nombre d'escons per a la seva formació, no va obtenir la majoria necessària per formar govern.

Per contra, es produeix un acord, anomenat Pacte del Tinell, per formar un Govern Catalanista i d'Esquerres entre el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA).[6]

Una altra de les dades destacables d'aquestes eleccions va ser el gran ascens d'Esquerra Republicana de Catalunya que, amb un 16,5 per cent dels vots, va obtenir 23 escons i es va convertir en la tercera força política del Parlament.

Investidura del President[modifica | modifica el codi]

El 16 de desembre de 2003 es va realitzar el debat d'investidura a President. Pasqual Maragall va ser el candidat amb suport suficient per a presentar-se al haver obtingut el suport del PSC, ERC, ICV-EUiA.

Pasqual Maragall va ser investit com a 127e. President de la Generalitat de Catalunya, amb un resultat de 74 vots a favor, 61 en contra i cap abstenció, acabant un període de 23 anys de govern de Convergència i Unió.

Amb la presa de possessió del càrrec es constitueix el govern de la VII legislatura del període democràtic.

Fitxa[modifica | modifica el codi]

Altres Eleccions

1980 1984 1988 1992

1995 1999 2003 2006

  • Escons : 135
  • Electors: 5.307.837, dels que 279.530 ho feien per primera vegada en unes eleccions al Parlament.
  • Vots finals: 3.319.276 (62.54%).
    • A candidatures: 3.280.271
    • En blanc : 30.212
    • Nuls : 8.793


Resultat de les eleccions

Resultats per candidatura[modifica | modifica el codi]

Només es presenten les candidatures amb més de 1.000 vots.

En negreta, els partits de Govern

Resum Resultats Eleccions al Parlament de Catalunya 2003

Candidatures Vots 2003 % Vot 2003 Parl. 2003 Vots 1999 % Vot 1999 Parl. 1999
Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC) 1.031.454 31,16 42 1.183.299 37,85 52
Convergència i Unió (CiU) 1.024.425 30,94 46 1.178.420 37,70 56
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) 544.324 16,44 23 271.173 8,67 12
Partit Popular de Catalunya (PPC) 393.399 11,89 15 297.265 9,51 12
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) 241.163 7,28 9 78.441 2,51 3
Els Verds-Alternativa Ecologista (EV-AE) 18.470 0,56 0 8.254 0,13 0
Plataforma per Catalunya (PxC) 4.892 0,15 0 - - -
Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI) 4.226 0,13 0 2.784 0,09 0
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) 2.580 0,08 0 - - -
Escons Insubmisos (EI-ADD) 2.220 0,07 0 - - -
Estat Català (EC) 1.890 0,06 0 1.774 0,06 0
Els Verds-Alternativa Verda (EV-AV) 1.886 0,06 0 8.254 0,13 0
Izquierda Republicana-Partit Republicà d'Esquerres (IR-PRE) 1.714 0,05 0 - - -
Partit Humanista de Catalunya (PHC) 1.647 0,05 0 1.327 0,04 0
Una Altra Democràcia és Possible (UADP) 1.386 0,04 0 - - -
Centro Democrático y Social (CDS) 1.073 0,03 0 1.161 0,04 0

Diputats escollits[modifica | modifica el codi]

CiU PSC-CpC ERC PPC ICV-EUiA
Barcelona
  1. Artur Mas i Gavarró
  2. Josep Antoni Duran i Lleida
  3. Felip Puig i Godes
  4. Francesc Homs i Ferret
  5. Núria de Gispert i Català
  6. Ramon Camp i Batalla
  7. Marta Llorens i Garcia
  8. Antoni Fernàndez i Teixidó
  9. Lluís M. Corominas i Díaz
  10. Carme Laura Gil i Miró
  11. Josefina Cambra i Giné
  12. Ramon Espadaler i Parcerisas
  13. M. Eugènia Cuenca i Valero
  14. Lluís Recoder i Miralles
  15. M. Glòria Renom i Vallbona
  16. Jaume Camps i Rovira
  17. Antoni Castellà i Clavé
  18. Josep Rull i Andreu
  19. Joan Raventós i Pujadó
  20. Jordi Casas i Bedós
  21. Oriol Pujol i Ferrusola
  22. Carles Puigdomènech i Cantó
  23. Josep Lluís Cleries i Gonzàlez
  24. Francesc Homs i Molist
  25. Esteve Orriols i Sendra

Girona

  1. Pere Macias i Arau
  2. Irene Rigau i Oliver
  3. Elena Ribera i Garijo
  4. Josep Micaló i Aliu
  5. Esteve Vilanova i Vilà
  6. Eudald Casadesús i Barceló
  7. Albert Riera i Pairó

Lleida

  1. Josep Grau i Serís
  2. Josep M. Pelegrí i Aixut
  3. Josep Pont i Sans
  4. Francesc Xavier Ballabriga i Cases
  5. Albert Batalla i Siscart
  6. Agustí Lluís López i Pla
  7. Anna Miranda i Torres

Tarragona

  1. Joan Miquel Nadal i Malé
  2. Joan Carrera i Pedrol
  3. Joan M. Roig i Grau
  4. Carles Pellicer i Punyed
  5. Josep Poblet i Tous
  6. Francesc Sancho i Serena
  7. Mateu Montserrat i Miquel
Barcelona
  1. Pasqual Maragall i Mira
  2. Manuela de Madre Ortega
  3. Josep Maria Vallès i Casadevall
  4. Antoni Castells i Oliveres
  5. Carme Valls i Llobet
  6. Miquel Iceta Llorens
  7. Higini Clotas Cierco
  8. Ernest Maragall i Mira
  9. Carme Figueras Siñol
  10. Montserrat Tura i Camafreita
  11. Joan Ferran i Serafini
  12. Caterina Mieras i Barceló
  13. Miquel Barceló i Roca
  14. Josep Maria Carbonell i Abelló
  15. Teresa Serra i Majem
  16. Manel Royes Vila
  17. José Maria Rañé i Blasco
  18. Oriol Nel·lo i Colom
  19. Consol Prados i Martínez
  20. Lidia Santos i Arnau
  21. Alexandre Masllorens i Escubós
  22. Ramon Espasa i Oliver
  23. Joan Roma i Cunill
  24. David Pérez i Ibáñez
  25. Assumpta Baig i Torras
  26. Anna del Frago i Barés
  27. Flora Vilalta i Sospedra
  28. Mohammed Chaib Akhdim
  29. Pilar Díaz i Romero

Girona

  1. Joaquim Nadal i Farreras
  2. Marina Geli i Fàbrega
  3. Manel Nadal i Farreras
  4. Carme Carretero i Romay

Lleida

  1. Jordi Carbonell i Sebarroja
  2. Joaquim Llena i Cortina
  3. Marta Camps i Torrens
  4. Francés Boya Alòs

Tarragona

  1. Lluis Miquel Pérez Segura
  2. Joan Sabaté i Borràs
  3. María Teresa Carrera i González
  4. Martí Carnicer i Vidal
  5. Nuria Segú i Ferré
Barcelona
  1. Josep-Lluís Carod-Rovira
  2. Josep Huguet i Biosca
  3. Pere Esteve i Abad
  4. Carme Porta i Abad
  5. Carles Bonet i Revés
  6. Joan Ridao i Martín
  7. Xavier Vendrell i Segura
  8. Teresa Aragonès i Perales
  9. Pilar Dellunde i Clavé
  10. Uriel Bertran i Arrué
  11. Oriol Amorós i March
  12. Marina Llansana i Rosich
  13. Josep Maria Freixanet i Mayans

Girona

  1. Pere Vigo i Sallent
  2. Maria Mercè Roca i Perich
  3. Carme Capdevila i Palau
  4. Alfons Quera i Carré

Lleida

  1. Carmel Mòdol i Bresolí
  2. Jordi Ausàs i Coll
  3. Miquel Angel Estradé i Palau

Tarragona

  1. Ernest Benach i Pascual
  2. Marta Cid i Pañella
  3. Sergi de los Ríos i Martínez
Barcelona
  1. Josep Piqué i Camps
  2. Dolors Nadal i Aymerich
  3. Mª Belén Pajares Ribas
  4. Francesc Vendrell i Bayona
  5. Dolors Montserrat i Culleré
  6. Daniel Sirera i Bellés
  7. Josep Llobet Navarro
  8. Eva García Rodríguez
  9. Mª Angeles Olano García
  10. Rafael López Rueda
  11. Santiago Rodríguez Serra

Girona

  1. Alicia Sánchez-Camacho Pérez

Lleida

  1. Jordi Montanya i Mías

Tarragona

  1. Rafael Luna Vivas
  2. Juan Bertomeu Bertomeu
Barcelona
  1. Joan Saura i Laporta
  2. Elisabet Font Montanyà
  3. Jordi Miralles Conte
  4. Jaume Bosch i Mestres
  5. Joan Boada i Masoliver
  6. Maria Dolors Camats i Luis
  7. Maria Dolors Clavell i Nadal

Girona

  1. Josep Lluís Postigo i Garcia

Tarragona

  1. Maria Dolors Comas d'Argemir i Cendra

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «TV3, líder destacada d'audiència en el seguiment de la jornada electoral». Sant Joan Despí: Televisió de Catalunya, 15 març 2004. [Consulta: 30 novembre 2010].
  2. «Informe Anual 2003». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 14 març 2006. [Consulta: 30 novembre 2010].
  3. «TV» (PDF) (en castellà). La Vanguardia. Vivir Barcelona [Barcelona], núm. 43.839, 16 novembre 2003, p. 8 [Consulta: 30 novembre 2010].
  4. «Calendari electoral» (PDF). Generalitat de Catalunya, 19 setembre 2003. [Consulta: 30 novembre 2010].
  5. «Sondejos. Departament de Governació i Administracions Públiques. Generalitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya, 02 abril 2008. [Consulta: 30 novembre 2010].
  6. Reniu, Josep Maria. Els governs de coalició. Editorial UOC, 2010, p. 55. ISBN 8497888936. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]