Estibina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estibina
Classificació
Categoria sulfurs
Fórmula química Sb2S3
Nickel-Strunz 02.DB.05a
Dana 2.11.2.1
Propietats fisicoquímiques:
Sistema cristal·lí ortoròmbic
Hàbit cristal·lí radiada i cristalls allargats. Massiva i granular
Estructura cristal·lina a = 11.229 Å, b = 11.31 Å, c = 3.8389 Å; Z = 4
Simetria ortoròmbica dipiramidal
Color gris plom o acer amb tonalitats blavoses o verdoses. A la superfície acostuma a presentar un color blau fosc
Macles rares
Exfoliació {010} perfecta i fàcil; imperfecta en {100} i {110}
Fractura subconcoïdal
Tenacitat altament flexible però no elàstica; lleugerament sèctil
Duresa 2
Lluïssor metàl·lica, grassa
Ratlla gris plom
Diafanitat opaca
Gravetat específica 4,63
Densitat 4,6 a 4,7
Anisotropia forta
Solubilitat es descompon amb àcid clorhídric
Referències [1]

L'estibina o estibnita[2] és un mineral de la classe dels sulfurs. Va rebre el seu nom actual l'any 1832 per François Sulpice Beudant, del grec Στιβι "stibi", Στιμμι "stimmi". El nom antic, spiessglas, va ser posat de l'any 1430 per Basil Velentine. És un mineral dimorf de la metastibnita. També és coneguda amb el nom: antimonita.

Característiques[modifica | modifica el codi]

L'estibnita és un sulfur d'antimoni, amb fórmula Sb2S3. Cristal·litza en el sistema ortoròmbic, formant cristalls allargats o radiats segons l'eix c. Acostuma a ser trobada en agregats de cristalls aciculars i en masses radiades columnars o granulars, tot i que també se'n pot trobar de manera massiva.[3] Té una duresa 2 a l'escala de Mohs i una densitat 4'66. És opaca, de color gris de plom i de lluentor metàl·lica.

És un mineral que es fa servir en aliatges, a la pirotècnia i a les indústries tèxtil, del cautxú i del cristall. També s'usa des de l'antiguitat per a fer alcofoll. L'estibina és la mena més important de l'antimoni, metall relativament rar (0,2 per milió en l'escorça terrestre), un element tòxic utilitzat per endurir els aliatges de metall per a suports, terminals de bateries i semiconductors.

Hi ha cristalls radials allargats d'estibnita, així com formes massisses, que es poden confondre amb la galena, tot i que la forma dels cristalls és distintiva, així com el punt de fusió més baix de l'estibnita.

Formació i jaciments[modifica | modifica el codi]

N'hi ha als filons i als dipòsits de reemplaçament formats a baixa temperatura, a les calcàries, i també en els formats per les fonts termals, principalment a Human (Xina), Mèxic, Bolívia, Algèria i, als Països Catalans, al Ripollès.[3] Es troba associada amb realgar, orpiment, cinabri, galena, pirita, marcassita, arsenopirita, cervantita, estibiconita, calcita, ankerita, barita i calcedònia.[4]

L'exemplar més gran que es coneix, d'unes 1.000 lliures de pes, va ser descobert a la Xina i s'exposa al Museu Americà d'Història Natural de Nova York.[5]

Varietats[modifica | modifica el codi]

Es coneix una varietat d'estibnita, l'estibnita selènica, una varietat amb una proporció de sofre-seleni 2:1, amb fórmula Sb2(S,Se)3. Se n'ha trobat a les províncies de Sichuan i Gansu, a la Xina i a la Baixa Silèsia, Polònia.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Stibnite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 15 juliol 2014].
  2. Garrido, Josep Lluís; Ybarra, Joan Manuel. Nomenclàtor de les espècies minerals, 2010, p. 374. D.L. B-38531-2010 [Consulta: 15 juliol 2014]. 
  3. 3,0 3,1 Estibina Enciclopèdia Catalana
  4. «Stibnite» (en anglès). Handbook of mineralogy. [Consulta: 15 juliol 2014].
  5. «Chinese stibnite crystal on display in US». CCTV, 4 juny 2007 [Consulta: 15 juliol 2014].
  6. «Selenian Stibnite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 15 juliol 2014].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estibina Modifica l'enllaç a Wikidata