Secta dels alawites

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els alauites (de l'àrab العلوي, al-ʿalawīiyya) o nussayrites (de l'àrab النصيري , an-nuṣayrī) són una secta derivada del xiisme, estesa per Síria occidental i el sud-est de Turquia. A Síria formen el 10% de la població i tenen el poder polític; a Turquia viuen principalment a Província de Hatay.[1] Hi han també algunes comunitats al Líban.

Història[modifica | modifica el codi]

El fundador fou Muhàmmad ibn Nussayr an-Namirí al-Abdí, mort el 884. El 859, quan el califat estava en decadència i la propaganda xiïta al seu zenit, Muhàmmad ibn Nussayr es va declarar bab («emanació o manifestació») del desè imam Alí an-Naqí, encarnació de l'Esperit Sant i profeta. L'onzè imam al-Hàssan al-Askarí (mort el 874) li va confiar una nova revelació que fou el nucli de la doctrina alauita. Inicialment la secta fou coneguda com a An-Namiriyya (per la nisba d'Ibn Nussayr) i a partir del segle XI com An-Nussayriyya.

Al segle X van tenir el seu centre a Alep, a Síria. El 1032 el cap local de la secta, Surur ibn al-Qàssim at-Tabaraní, va abandonar Alep i es va establir a Laodicea [text imprecís]que era bizantina. La dinastia local dels Banu Tanuh va adoptar les doctrines nussayrites i At-Tabaraní va convertir als camperols de la muntanya que potser encara no eren musulmans. Va morir a Latakia vers 1034/1035; la seva tomba és venerada a la mesquita d'As-Saraní, no lluny del port.

Al segle XII l'oest de Síria fou sotmès pels croats però la penetració del cristianisme hi fou feble; els croats parlaven dels «nossorites». A partir de 1132/1133, els ismaïlites nizarites es van apoderar d'algunes fortaleses i van ser hostils als nussayrites. Una mena de « concilis » organitzats a Ana, a l'Eufrates mitjà, i el 1291 a Safita, van intentar la reconciliació entre els dos grups, però foren un fracàs. El 1188 Saladí va ocupar Jeblé, Lataquia i el Sahyun i el domini aiúbita va durar fins al 1220; llavors uns beduïns procedents del Jebel Sinjar van anar a la zona per ajudar als nussayrites contra els nizarites. D'aquests beduïns descendeixen les tribus Haddadiyya, Matawira, Mahaliba i Darawisa, i Numaylatiyya i Banu Ali.

El sultà del Caire Bàybars I va voler convertir als alauites al sunnisme però això va acabar provocant una revolta, que va haver de ser reprimida per la força. Qalawun va reforçar aquesta política, però la secta va aguantar i sota els otomans la pressió va disminuir. Empesos per la misèria van organitzar bandes que saquejaven i extorsionaven la regió; hi havia molts ajustos de comptes amb els ismaïlites destacant el de 1808 quan l'emir de Masyaf fou assassinat per dos alauites. Quan el govern turc va voler controlar les muntanyes el 1854, va nomenar un cap local, el musir al-Jabal Ismail Beg com a governador del districte de Safita; es va instal·lar a Dreykiche i va posar final a les lluites entre famílies rivals sotmetent als qui s'oposaven a la seva autoritat. A canvi d'un tribut establert, els va deixar tot el poder sobre el territori; però se'l va considerar massa poderós i fou destituït el 1858 per Tahir Paixà. Diverses vegades els otomans van assolar el país i hi van construir mesquites delmant a les tribus, especialment el 1870 i 1877, però els alauites no van acceptar mai el sunnisme i ningú anava a les mesquites.

Després de la Primera Guerra Mundial els francesos, que van rebre el mandat de Síria, van crear un 'Territori dels Alauites' per a aquesta secta. Durant uns anys van exaltar el seu nacionalisme i van rebutjar ser considerats àrabs, proclamant-se un poble diferenciat originat en els fenicis. Sota el domini dels francesos van entrar a l'exèrcit i van ocupar els principals llocs a la independència. Amb la família dels Al-Assad van arribar al poder a Síria.

Doctrina[modifica | modifica el codi]

La seva religió està basada en el sentit ocult (batin o ensenyament esotèric); la massa dels fidels ignoren el sentit darrer del missatge diví reservat només als iniciats, pel que és difícil tenir certeses sobre les seves creences. Tenen una doctrina trinitària:

  • el Ma'na (essència divina)
  • el Ism ("Nom, Verb, la veu profètica que revela el Ma'na ocult)
  • el Bab (que té el paper d'iniciador als misteris religiosos).

Els dos darrers són hipòstasis del primer.

Pels alauites Alí ibn Abi-Tàlib és l'encarnació de Déu, de naturalesa divina i es manifesta com a imam. Creuen en el pas de l'Esperit Sant en la successió dels imams xiïtes i són antinòmics. Rebutgen la xaria i les obligacions de l'islam com el pelegrinatge (hajj). El seu llibre sant és el Kitab al-Makhmú que s'uneix a l'Alcorà.

La cosmogonia alauita és dialèctica: a l'inici dels temps les ànimes dels creients eren llums entorn de Déu i l'alabaven, però després es van revoltar i van dubtar de la seva divinitat i foren enviats a la terra on van quedar tancades en cossos materials condemnats a la metempsicosi però amb una oportunitat de rescat: Déu els apareix al llarg de la història i els commina a l'obediència; a cada teofania Déu és l'essència (ma'na) i està acompanyat de dos hipòstasis que li estan subordinades: el nom (ism), el vel (hijab) i la porta (bab).

Han estat Ma'na Abel, Set, Josep, Josuè, sant Pere i Alí, i després tots els imams fins a l'onzè (Al-Hàssan al-Askarí).

El hijab que cobreix la verdadera naturalesa de Déu i compleix la seva voluntat, han estat Adam, Noè, Jacob, Moisès, Salomó, Jesús i Mahoma; cadascun està acompanyat d'un bab que revela la verdadera naturalesa de Déu, intermediari entre la divinitat oculta i els creients iniciats.

La trinitat central és sempre aquella que té Alí per ma'na, Mahoma per hijab, i Salman al-Farisí per bab. Els onze imams són les següents encarnacions del ma'na, els seus hijab són els califes i uns abwad revelen la seva naturalesa divina; així Muhàmmad ibn Nussayr és el bab del darrer imam; el qui reconeix al ma'na està salvat, alliberat del cicle, i la seva ànima esdevé estel i retorna a través dels set cels cap al gaya, el destí final, la contemplació (mu'ayana) de la llum divina. La reencarnació pot ser un càstig, ja que l'ànima que sobrepassa les ordres d'Alí s'ha de reencarnar en un jueu, un sunnita o un cristià (o encara pitjor, en un animal) fins a ser purificada.

Sembla que a més de en la història es troba a la trinitat principal als estels; les interpretacions són divergents: segons René Dussaud, hi ha quatre punts de vista diferents que formen altres tantes sectes: haidarites, que identifiquen Mahoma al Sol i Salman a la Lluna; xamalites, que identifiquen Alí al cel i resideix al Sol que representa a Mahoma; ghaibites, que pensen que les hipòstasis manifestades són invisibles a l'atmosfera; i els qalazites que conserven vestigis d'antics cultes lunars. Sir Edward Evan Evans-Pritchard diu que els xamalites en realitat formen part dels hidarites.

Pràctiques[modifica | modifica el codi]

Els mascles alauites es fan la circumcisió i s'inicien cap als quinze anys. Se'ls hi designen pares espirituals i un xeic que els dóna ensenyament. Es practica el sawm i se celebren les festes de l' Id as-Saghir musulmà i el Nadal i l'Epifania cristians, i a més, com els altres xiïtes, l'aixura, que commemora el martiri d'Al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib a Karbala. Les dones en són excloses i no poden participar en els ritus. Hi ha algunes derivacions paganes (culte de llocs alts, de fonts, d'arbres verds i altres; també el culte de sants i les seves tombes o qibab en singular qubba).

Els alauites no eren considerats com a part de l'islam, però Hafez al-Assad va aconseguir de l'imam Mussa as-Sadr una fàtua que reconeixia als alauites com a una comunitat dels xiïtes,[2] ja que segons la constitució de Síria un no-musulmà no podia ser president.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alan Masters, Bruce; Ágoston, Gábor. Encyclopedia of the Ottoman Empire (en anglès). Infobase Publishing, 2009, p.27. ISBN 1438110251. 
  2. Ajami, Fouad. The Syrian Rebellion (en anglès). Hoover Press, 2012. ISBN 0817915060. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alain Nimier (pseudònim d'Abdallah Naaman), Les Alawites, París, 1987, ISBN 2-906983-01-2
  • René Dussaud, Histoire et religion des Nosairis, París, 1900.
  • Aractingi Jean-Marc i Lochon Christian, "Secrets initiatiques en Islam et rituels maçonniques", París, 2008 ISBN 978-2-296-06536-9

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Secta dels alawites