Campionat d'escacs de la Unió Soviètica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infobox sports competitionCampionat d'escacs de la Unió Soviètica
Vista aèria
Imatge
Tipustorneig d'escacs Modifica el valor a Wikidata
Localització  i  Dates
EstatUnió Soviètica Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps1920 – 1991 Modifica el valor a Wikidata

Els participants del quart Campionat de l'URSS (1925)

El Campionat d'escacs de la Unió Soviètica (masculí) era el campionat nacional d'escacs que servia per determinar el campió de l'URSS. Ha estat el més fort campionat estatal d'escacs que mai s'hagi dut a terme, amb no menys de vuit Campions del món,[1] quatre finalistes del campionat del món[2] i tretze participants en almenys un Torneig de Candidats[3] entre els seus vencedors. Kaspàrov va declarar en una entrevista:[4]

« guanyar un campionat de l'URSS era un èxit i una fita personal. Aquells qui ho van fer més d'un cop eren sens dubte jugadors d'una classe superior. »

Els campions del món Mikhaïl Botvínnik i Mikhaïl Tal van obtenir el títol sis cops, però mai no es van enfrontar en un campionat de l'URSS. Botvínnik va participar onze cops en una final, entre 1927 i 1955. Tal hi participà vint vegades: dinou cops entre 1956 i 1979, així com a la darrera edició, el 1991. Van obtenir el seu primer títol als vint anys, i el sisè i darrer als quaranta-dos anys.

Entre 1951 i 1969, cada tres anys, el campionat de l'URSS va fer també de Torneig Zonal,[5] classificatori per al cicle de candidats al Campionat del Món. Només quatre jugadors soviètics eren seleccionats per participar en el Torneig Interzonal organitzat l'any següent. A partir de 1956, les finals asseguraven també al vencedor una plaça dins d'equip de l'URSS que participaria en les següents Olimpíades d'escacs.

Pels períodes anteriors a 1920 o posteriors a 1991, vegeu Campionat d'escacs de Rússia.

Organització[modifica]

Retrospectivament, es considerà que el primer campionat d'escacs de l'URSS havia estat l'Olimpíada Panrussa d'Escacs de 1920. Amb el nom definitiu, l'esdeveniment començà a celebrar-se el 1923, un cop fundada l'URSS.

La fase final del campionat d'escacs de l'URSS, rebatejada com a Lliga superior o divisió superior del campionat de l'URSS a partir de 1973, es va celebrar, de 1923 fins a 1991, sota la forma d'una lliga de tots contra tots, amb l'excepció de les edicions 35a i 58a (1967 i 1991 respectivament) que s'organitzaren per sistema suís i de la 6a edició (1929, quatre quarts de final amb 9 jugadors, dues semifinals amb 6 jugadors, i una final amb 3 jugadors). Els torneigs de lliga varen tenir entre un mínim de 13 participants (el 1923) i 23 participants (el 1969), tot i que el nombre de jugadors més vegades repetit fou de 18 o de 20 (un total de trenta-sis cops).

Fins al 1940, el campionat de l'URSS va celebrar-se cada dos anys; a partir de 1944, s'organitzà anualment llevat dels anys 1946, 1953 i 1982, en què no hi hagué campionat. El 1961 va veure dues edicions — la 28a i 29a, guanyades per Tigran Petrossian i Borís Spasski i que es varen jugar, respectivament, el gener-febrer i el novembre-desembre de 1961. En quatre ocasions, els anys 1965, 1967, 1969 i 1981, hi va haver dues edicions que finalitzaren el mateix any natural (la primera començant entre nadal i cap d'any, i acabant abans del 7 de febrer, i la segona a l'octubre o al desembre).[6] És a causa d'aquesta irregularitat que els campionats de l'URSS són sovint designats pel seu número, més que per l'any en què foren celebrats.

Els sistemes de selecció van anar canviant al llarg de les diferents edicions del campionat. Fins al 1927, els jugadors hi participaven per invitació. A partir de 1929, s'instauraren a tot el país les semifinals, en nombre variable (de 3 a 6), i els quarts de final. De vegades, els campionats de certes repúbliques soviètiques com la RSFS de Rússia, o fins i tot de la ciutat de Leningrad, varen servir de semifinals. El 1962, els campionats dels clubs esportius Spartak, Trud, Beretxnik varen servir també com a semifinals. A partir de 1973 les semifinals foren substituïdes per un o més torneigs de classificació, que repartien els jugadors entre el torneig de la lliga superior o super-lliga (l'antiga final), i el torneig de la "primera lliga" (o primera divisió).

Hi va haver sovint guanyadors ex æquo (en 22 edicions), i els jugadors empatats varen disputar desempats (en 9 ocasions) per matx o amb un mini torneigs, no sempre decisiu.

Cada tres anys, de 1951 a 1969, les finals[7] varen servir per seleccionar els jugadors soviètics que participarien en els Torneigs Interzonals.[8] Aquestes finals només podien classificar 4 jugadors, i foren les més disputades, amb, cada vegada, la participació d'un mínim de nou antics o futurs campions de la Unió Soviètica.[9] A partir de 1973, hi va haver 2 i després 3 torneigs interzonals, de manera que el nombre de jugadors soviètics seleccionats es va doblar i després tripilicar; per això, els campionats de l'URSS van esdevenir menys importants pels jugadors soviètics durant els anys 1970 i 1980s.

Palmarès[modifica]

Històric[modifica]

1920 – 1940 (Alekhin, Romanovski, Bogoliúbov, Botvínnik i Löwenfisch)[modifica]

Ed. Any Dates Ciutat Vencedor(s) Punts Notes
1 1920[10] 4 - 24 d'octubre Moscou Alekhin (+9−0=6) 12/15 2n : Romanovski
2 1923 8 - 24 de juliol Petrograd Romanovski (+9−1=2) 10/12 2n : Levenfish
3 1924 23 d'agost - 15 de setembre Moscou Bogoliúbov (+13−0=4) 15/17 2n : Löwenfisch
4 1925 11 d'agost - 6 de setembre Leningrad Bogoliúbov (+11−2=6) 14/19 2n : Romanovski
5 1927 26 de setembre - 25 d'octubre Moscou Bogatyrtchouk
Romanovski
(+10−1=9)
(+12−3=5)
14,5/20
6 1929 2-20 de setembre Odessa Verlinski (+11−2=4) 13/17 2n : Freiman després de la final a tres.
7 1931 10 d'octubre - 11 de novembre Moscou Botvínnik (+12−2=3) 13,5/17 2n : Rioumine
8 1933 16 d'agost - 9 de setembre Leningrad Botvínnik (+11−2=6) 14/19 2n : Alatortsev
9 1934/
1935
7 de desembre - 2 de gener Leningrad Löwenfisch
Rabinovitch
(+8−3=8)
(+9−4=6)
12/19
10 1937 12 d'abril - 14 de maig Tbilissi Löwenfisch (+9−3=7) 12,5/19 2n - 3r : Konstantinopolski i Ragozin
11 1939 15 d'abril - 16 de maig Leningrad Botvínnik (+8−0=9) 12,5/17 2n : Kótov
12 1940 5 de setembre - 3 d'octubre Moscou Lilienthal
Bondarevski
(+8−0=11)
(+10−2=7)
13,5/19 Els sis primers disputaren
un matx-torneig el 1941

El matx-torneig de 1941[modifica]

Del 23 de març al 29 d'abril de 1941, a Leningrad i posteriorment a Moscou es va celebrar un torneig de desempat entre els 6 primers jugadors del XII Campionat (Lilienthal, Bondarevski, Smislov, Keres, Boleslavski i Botvínnik) per designar un aspirant soviètic que jugués contra el Campió del món Alekhin.[11] Botvínnik va guanyar aquest torneig (+9 −2 =9), disputat a quatre rondes (cada jugador s'enfrontà als seus rivals quatre cops), amb 2,5 punts d'avantatge sobre Keres i 3,5 sobre Smislov. Va rebre el títol de campió absolut de l'URSS, tot i que aquest torneig no és pas considerat com un Campionat de l'URSS. La final del XIII campionat de l'URSS estava prevista per la tardor de 1941, amb els 6 jugadors del torneig de març-abril més Kótov, Löwenfisch i els millors de 3 semifinals, però l'Alemanya Nazi va envair l'URSS el 22 de juny de 1941.

1944 – 1956 (Botvínnik, Keres, Bronstein, Smislov, Averbakh i Taimànov)[modifica]

Ed. Any Dates Ciutat Vencedor(s) Punts Notes
13 1944 21 de maig - 17 de juny Moscou Botvínnik (+11−2=3) 12,5/16 2n : Smislov[12]
14 1945 1 de juny - 3 de juliol Moscou Botvínnik (+13−0=4) 15/17 2n : Boleslavski
15 1947 2 de febrer - 8 de març Leningrad Keres (+10−1=8) 14/19 2n : Boleslavski
16 1948 10 de novembre - 13 de desembre Moscou Bronstein
Kótov
(+7−1=10)
(+10−4=4)
12/18
17 1949 16 d'octubre - 20 de novembre Moscou Smislov
Bronstein
(+9−2=8)
(+8−1=10)
13/19
18 1950 10 de novembre - 12 de desembre Moscou Keres (+8−2=7) 11,5/17 2n-4t : Aronin, Lipnitski i Tóluix
19 1951 11 de novembre - 14 de desembre Moscou Keres (+9−2=6) 12/17 2n-3r : Hèl·ler i Petrossian. Torneig Zonal
20 1952
/1953
29 de novembre - 29 de desembre Moscou Botvínnik
Taimànov
(+9 −1 =9)
(+11−3=5)
13,5/19 1r : Botvínnik; 2n : Taïmanov, després del matx de desempat
disputat el 1953.
21 1954 7 de gener - 7 de febrer Kíev Averbakh (+10−0=9) 14,5/19 2n-3r : Kortxnoi i Taïmanov
22 1955 11 de febrer - 15 de març Moscou Hèl·ler
Smislov
(+10−5=4)
(+7−2=10)
12/19 2n : Smislov, després del matx de desempat. Torneig Zonal
Darrera participació de Botvínnik.
23 1956 10 de gener - 15 de febrer Leningrad Taimànov
Averbakh
Spasski
(+8−2=7)
(+7−1=9)
(+7−1=9)
11,5/17 2n-3r : Averbakh i Spasski, després del torneig de desempat.
Primera participació de Tal

1957 – 1973 (Tal, Petrossian, Kortxnoi, Spasski, Stein i Polugaevski)[modifica]

Ed. Any Dates Ciutat Vencedor(s) Punts Notes
24 1957 20 de gener - 22 de febrer Moscou Tal (+9−2=10) 14/21 2n-3r : Bronstein i Keres
25 1958 12 de gener - 14 de febrer Riga Tal (+10−3=5) 12,5/18 2n : Petrossian. Torneig Zonal
26 1959 9 de gener - 11 de febrer Tbilissi Petrossian (+8−0=11) 13,5/19 2n-3r : Spasski i Tal
27 1960 26 de gener - 26 de febrer Leningrad Kortxnoi[13] (+12−3=4) 14/19 2n-3r : Hèl·ler i Petrossian
28 1961a 11 de gener - 11 de febrer Moscou Petrossian (+9−1=9) 13,5/19 2n : Kortxnoi. Torneig Zonal
29 1961b 16 de novembre - 12 de desembre Bakú Spasski (+10−1=9) 14,5/20 2n : Polugaevski. Segona final organitzada el 1961
30 1962 21 de novembre - 20 de desembre Erevan Kortxnoi (+10−1=8) 14/19 2n-3r : Taïmanov i Tal
31 1963 23 de novembre - 27 de desembre Leningrad Stein
Spasski
Khólmov
(+6−1=12)
(+5−0=14)
(+6−1=12)
12/19 2n-3r : Spasski i Khólmov, després del torneig de desempat
a tres disputat el 1964. Els sis primers disputaren
un Torneig Zonal el 1964 (guanat per Spasski).
32 1964
/1965
25 de desembre - 27 de gener Kiev Kortxnoi (+11−0=8) 15/19 2n : Bronstein
33 1965 21 de novembre - 24 de desembre Tallinn Stein (+10−1=8) 14/19 2n : Polugaevski
34 1966
/1967
28 de desembre - 2 de febrer Tbilissi Stein (+8−2=10) 13/20 2n : Hel·ler. Torneig Zonal
35 1967 7-26 de desembre Kharkov Polugaevski
Tal
(+7?−?=2?)
(+7−0=6)
10/13 Un sistema suís a 126 jugadors.
36 1968
/1969
30 de desembre - 1 de febrer Alma-Ata Polugaevski
Aleksandr Zaitsev
(+7−1=11)
(+6−0=13)
12,5/19 2n : A. Zaitsev, després del matx de desempat.
3r: Anatoli Lútikov
37 1969 6 de setembre - 12 d'octubre Moscou Petrossian
Polugaevski
(+6−0=16)
(+7−1=14)
14/22 2n : Polugaevski, després del matx de desempat
disputat el 1970. Torneig Zonal.
38 1970 25 de novembre - 28 de desembre Rīga Kortxnoi (+12−1=8) 16/21 2n : Tukmakov
39 1971 15 de setembre - 17 d'octubre Leningrad Savon (+9−0=12) 15/21 2n-3r : Smislov i Tal
40 1972 16 de novembre - 19 de desembre Bakú Tal (+9−0=12) 15/21 2n : Tukmakov. Torneig Zonal.
41 1973 1- 27 d'octubre Moscou Spasski (+7−1=9) 11,5/17 2n-6è : Kàrpov, Kortxnoi, Kuzmin, Petrossian et
Polugaevski. La final fou rebatejada com a lliga superior.

1974 – 1991 (Tal, Beliavski, Kàrpov, Kaspàrov, Psakhis i Tseixkovski)[modifica]

Ed. Any Dates Ciutat Vencedor(s) Punts Notes
42 1974 30 de novembre - 23 de desembre Leningrad Beliavski
Tal
(+6−2=7) 9,5/15
43 1975 28 de novembre - 22 de desembre Erevan Petrossian (+6−1=8) 10/15 2n-5è : Vaganian, Gulko, Romànixin i Tal
44 1976 26 de novembre - 24 de desembre Moscou Kàrpov (+8−1=8) 12/17 2n : Balachov
45 1977 28 de novembre - 22 de desembre Leningrad Gulko
Dorfman[14]
(+4−0=11) 9,5/15 El matx de desempat acabà amb igualtat
entre els vencedors.
46 1978 1-28 de desembre Tbilissi Tal
Tseixkovski[15]
(+5−0=12)
(+6−1=10)
11/17
47 1979 29 de novembre - 27 de desembre Minsk Hèl·ler (+6−0=11) 11,5/17 2n : Iussúpov
48 1980
/1981
25 de desembre - 21 de gener Vilnius Psakhis
Beliavski[16]
(+8−4=5)
(+6−2=9)
10,5/17
49 1981 27 de novembre - 22 de desembre Frunze Kaspàrov,
Psakhis[17]
(+10−2=5)
(+9−1=7)
12,5/17
50 1983 2 - 28 d'abril Moscou Kàrpov (+5−1=9) 9,5/15 2n : Tukmakov
51 1984 3 - 28 d'abril Lviv Sokolov (+8−0=9) 12,5/17 2n : Lerner
52 1985 22 de gener - 19 de febrer Riga Gavrikov
Gurévitx
Txernín
(+4−1=14)
(+6−3=10)
(+5−2=12)
11/19 Torneig Zonal.
El torneig de desempat acabà amb igualtat entre els
vencedors.
53 1986 2 - 28 d'abril Kiev Tseixkovski[18] (+6−1=10) 11/17 2n-7è : Malaniuk, Eingorn, Lerner, Balachov, Gavrikov
i Baréiev
54 1987 4 - 29 de març Minsk Beliavski
Sàlov
(+7−2=8) 11/17 Torneig Zonal.
2n : Salov, després del matx de desempat (+0=2-2).
55 1988 25 de juliol - 19 d'agost Moscou Kàrpov
Kaspàrov
(+6−0=11) 11,5/17 El matx de desempat fou anul·lat per un acord entreels dos vencedors.
3r Sàlov, empatat amb Iussúpov.
56 1989 22 de setembre - 16 d'octubre Odessa Vaganian[19] (+5−2=8) 9/15 2n-5è : Beliavski, Gelfand, Dolmàtov i Eingorn
57 1990 18 d'octubre - 3 de novembre Leningrad Beliavski
Yudasin
Baréiev
Vyzmanavin
(+5−1=7)
(+4−0=9)
(+6−2=5)
(+5−1=7)
8,5/13
58 1991 1-13 de novembre Moscou Minassian


Maguerràmov

(+7−1=3)
(+6−0=5)
8,5/11 Un sistema suís amb 64 jugadors.
2n: Maguerràmov per desempat.

Balanç[modifica]

Victòries[modifica]

Títols[modifica]

Més victòries :

  • 6 títols:[20]
    • Botvínnik (el 1931, 1933, 1939, 1944, 1945 i, ex æquo, vencedor del matx de desempat, el 1952/1953)
    • Tal (en solitari el 1958, 1959 i 1978; ex æquo el 1967, 1972 i 1974),
  • 4 títols:
    • Kortxnoi (el 1960, 1962, 1964/1965 i 1970, quatre cops en solitari)
    • Petrossian (el 1959, febrer de 1961, 1969 i 1975, vencedor del matx de desempat el 1969)
    • Quatre cops ex æquo : Beliavski (el 1974, 1980/1981, 1987 i 1990, vencedor del matx de desempat el 1987),
  • 3 títols:
    • Keres (el 1947, 1950 i 1951, tres cops vencedor en solitari),
    • Stein (el 1963/1964, 1965 i 1966/1967, vencedor del torneig de desempat el 1963)
    • Kàrpov (el 1976, 1983 i 1988, ex æquo el 1988),
  • 4 primers llocs, i dos títols :
    • Spasski (vencedor en solitari el gener de 1961 i 1973, 1r-3r ex æquo el 1956 i 1963, dos torneigs de desempat perduts),
  • 3 primers llocs ex æquo consecutius i dos títols:
    • Polugaevski (el 1967, 1968/1969 i 1969/1970, 2 desempats disputats, un de guanyat),
  • 2 títols:
  • 1 títol :
  • Una primera plaça ex æquo i un matx-torneig de desempat perdut: Khólmov (el 1963/1964, tercer del torneig de desempat), A. Zaïtsev (el 1969, segon després del matx de desempat) i Salov (el 1987, segon després del matx de desempat).
  • Una primera plaça ex æquo i segon al desempat: Maguerràmov (el 1991).

Entre els jugadors soviètics importants que mai varen arribar a guanyar un Campionat de l'URSS hi figuren Ragozin (2n el 1937), Boleslavski (2n el 1945 i 1947, 3r el 1944), Fourman (3r el 1948), Tukmakov (2n el 1970, 1972 i 1983), Kuzmin (3r-5è el 1972 i 2n-6è el 1973), Balachov (2n el 1976, 2n-7è el 1986, 3r-4t el 1979 i 3r-5è el 1980/81), Romànixin (2n-5è el 1975, 3r-5è el 1980/1981 i 3r el 1981), Iussúpov (2n el 1979, 3r-5è el 1980/1981 i 3r-4t el 1988) i Eingorn (3r el 1984, 2n-7è el 1986, 3r-4t el 1987 i 2n-5è el 1989).

Victòries consecutives[modifica]

Polugaevski fou primer ex æquo tres cops seguits: el 1967, 1968/1969 i 1969/1970; va guanyar el matx de desempat el 1968/1969 i va perdre el de 1969/1970.

Nou jugadors van guanyar dos campionats consecutius: Bogoliúbov (el 1924 i 1925), Botvínnik (en dues diferents sèries: el 1931 i 1933, i el 1944 i 1945), Löwenfisch (1934/1935 i 1937, un cop ex æquo), Bronstein (dos cops ex æquo: el 1948i 1949), Keres (el 1950 i 1951), Tal (el 1957 i 1958), Stein (el 1965 i 1966/67), Polugaevski (ex æquo el 1967 i 1968/1969) i Psakhis (dos cops ex æquo: el 1980/1981 i 1981).

Vencedors més joves[modifica]

Kaspàrov fou primer ex æquo el desembre de 1981, als 18 anys i 8 mesos, sense disputa de desempat. Spasski fou primer ex æquo el 1956, als 19 anys, i perdé el torneig de desempat. Botvínnik, amb 20 anys i gairebé 3 mesos, ha estat el més jove vencedor en solitari d'una final, el novembre de 1931, seguit per Tal, amb 20 anys i una mica més de tres mesos (el febrer de 1957) i per Sokolov (el 1984), amb 21 anys. Beliavski fou primer ex æquo el 1974, als 21 anys, sense disputa de desempat.

Sokolov i Psakhis guanyaren el títol en la seva primera participació.[21] Kótov va acabar 2n en la seva primera participació.

Hèl·ler va ser el vencedor de més edat (als 54 anys, el 1979).

Millors actuacions en percentatge[modifica]

Botvínnik realitzà tres de les sis millors actuacions (i cinc de les 21 millors performances) i Kortxnoi, quatre de les quinze millors actuacions[22] amb almenys quinze partides disputades.

Millors percentatges en una final:

Entre un 76 i un 80% dels punts i almenys quinze partides disputades:

  • 80%, 12 / 15, +9 -0 =6 : Alekhin (el 1920),
  • 79,4%, 13,5 / 17, +12 -2 =3, (+10) : Botvínnik (el 1931),
  • 78,9%, 15 / 19, +11 -0 =8 : Kortxnoi (el 1964/1965)
  • 78,1%, 12,5 / 16, +11 -2 =3, (+9) : Botvínnik (el 1944)
  • 76,5%, 13 / 17, +11 -2 =4, (+9) : Verlinski (el 1929)
  • 76,3%, 14,5 / 19, +10 -0 =9 : Averbakh (el 1954),
  • 76,2%, 16 / 21, +12 -1 =8, (+11) : Kortxnoi (el 1970),

Entre un 73 i un 74% dels punts i almenys quinze partides disputades:

  • 73,6%, 14 / 19, (+9) :
    • +12 -3 =4 : Kortxnoi (el 1960),
    • +11 -2 =6 : Bogoliúbov (el 1925) i Botvínnik (el 1933),
    • +10 -1 =8 : Keres (el 1947), Kortxnoi (el 1962) i Stein (el 1965),
  • 73,5%, 12,5 / 17, (+8) :
  • 73,3%, 11 / 15, +10 -3 =2, (+7) : Romanovski (2n el 1920),[23][24]

Millors actuacions amb menys de 14 partides disputades (1923, 1967, 1990 et 1991):

Fites i nombre de victòries[modifica]

Dominació: marges més grans dels vencedors[modifica]

  • 3 punts d'avantatge sobre el segon (Boleslavski) i 5 punts d'avantatge sobre el tercer (Bronstein) per Mikhaïl Botvínnik el 1945,
  • 2,5 punts d'avantatge sobre el segon (Romanovski) i 3,5 punts d'avantatge sobre els tercers per Iefim Bogoliúbov el 1924
  • 2 punts d'avantatge sobre el segon (Rioumine) i 3,5 punts d'avantatge sobre els tercers per Bovinnik el 1931
  • 2 punts d'avantatge per Botvínnik (el 1944), Viktor Kortxnoi (el 1964/1965) i Mikhaïl Tal (el 1972).
  • 1,5 punts d'avantatge per Iuri Averbakh (el 1954), Kortxnoi (el 1970) i Vladímir Savon (el 1971).
  • El desembre de 1981, els dos vencedors ex æquo, Kaspàrov i Lev Psakhis, acabaren amb 2,5 punts d'avantatge sobre Oleg Romànixin.
  • El 1973, els sis jugadors a les dues primeres places (Spasski, Kàrpov, Kortxnoi, Kuzmin, Petrossian i Polugaevski) obtingueren 2 punts d'avantatge sobre els dos següents (K. Grigorian i I. Hèl·ler).
  • El 1927, el 1952 i el 1988, els dos vencedors ex æquo, (Romanovski i Bogatyrchouk el 1927, Botvínnik i Taimànov el 1952, Kaspàrov i Kàrpov el 1988), acabaren 1,5 punts per damunt del seu seguidor immediat.
  • El 1923, 1931, 1945, 1960 i el desembre de 1961, els jugadors de les dues primeres places acabaren igualment amb 1,5 punts d'avantatge sobre els següents.

Nombre de partides guanyades en una final[modifica]

  • 13 victòries i cap derrota per
    • Bogoliúbov (el 1924)
    • Botvínnik (el 1945)
  • 12 victòries per
    • Kortxnoi (el 1960 i 1970),
    • Romanovski (el 1927),
    • Abraham Model (+12 -6 =2, 3r-4t el 1927),
    • S. Freiman (+12 -4 =1, 2n el 1929),
    • Botvínnik (el 1931)
  • 11 victòries per
    • Botvínnik (el 1933 i 1944),
    • Romanovski (+11 -3 =3, 2n el 1924),
    • Bogoliúbov (el 1925),
    • Löwenfisch (+11 -4 =4, 2n el 1925),
    • Verlinski (el 1929),
    • Alatortsev (+11 -4 =4, 2n el 1933),
    • Taimànov (el 1952),
    • Tal (+11 -3 =5, 2n-3r el 1962),
    • Kortxnoi (invicte el 1964/1965).[26]

Invencibilitat[modifica]

  • Tigran Petrossian acabà invicte en sis finals (el 1954, 1955, 1958, 1959, 1969 i 1973);
  • Tal vencé en tres ocasions la final sense cap derrota (el 1967, 1972 i 1978)
  • Quatre jugadors acabaren dos cops invictes:
    • Botvínnik (el 1939 i 1945),
    • Kortxnoi (el 1964/1965 i 1966/1967),
    • Iefim Hèl·ler (el 1977 i 1979)
    • Iouri Balachov (el 1979 i 1980/1981).

Participacions[modifica]

Nombre de participacions[modifica]

Més participacions[20][27] a una final:

  • 23 finals :
    • Taimànov (entre 1948 i 1976, 23 participacions de 29 edicions)
    • Hèl·ler (entre 1949 i 1985)
  • 20 finals :
  • 19 finals :
  • 16 finals :
  • 15 finals :
  • 14 finals :
    • Furman (entre 1948 i 1975, 3r el 1948),
    • Tukmakov (entre 1967 i 1989, 2n el 1970, 1972 i 1983)
    • Béliavski (entre 1973 i 1990)
  • 13 finals :
  • 12 finals :
  • 11 finals :
    • Botvínnik[20] (entre 1927 i 1955),
    • Ragozin (de 1935 a 1949, el 1954 i 1956, 2n el 1937),
    • Boleslavski[20] (entre 1940 i febrer de 1961, 2n el 1945 i 1947),
    • Spasski (de 1955 a 1963, i el 1973),
    • Savon (entre desembre de 1961 i 1974, i el 1991)

Tseixkovski hi participà deu cops (entre 1967 i 1987); Stein: 9 cops (entre el febrer de 1961 i 1971); Bondarevski, 9 cops[20] (entre 1937 i 1951, i el 1963); Kótov, 9 cops (entre 1939 i 1958); I. Rabinovitch, 9 cops (entre 1920 i 1939); Romanovski: 8 cops (entre 1920 i 1945), Kàrpov: 6 cops (entre 1970 i 1988), Psakhis, 6 cops (entre 1980/81 i 1986) i Kaspàrov, 4 cops (el 1978, 1979, 1981 i 1988).

Pòdiums[modifica]

Més cops en el pòdium (tres primeres places):

  • 11 : Tal, Petrossian i Polugaevski,
  • 9 : Taïmanov i Hèl·ler,
  • 8 : Kortxnoi
  • 7 : Botvínnik,[20] Smislov[20] i Bronstein,
  • 6 : Spasski,
  • 5 : Levenfish, Stein i Beliavski
  • 4 : Romanovski, Bogatyrtchouk, Keres,[20] Kàrpov, Balachov, Vaganian i Eingorn
  • 3 : I. Rabinovitch, Boleslavski, Tukmakov, Romànixin, Iussúpov i Kaspàrov.

Participacions consecutives[modifica]

  • 13 finals consecutives : Taimànov (de 1951 a 1963, dos cops primer ex æquo)
  • 10 finals consecutives : Spasski (de 1955 a 1963, tres cops primer, en solitari o ex æquo)
  • 9 finals consecutives :
    • Kortxnoi (de 1952 a febrer de 1961, un cop primer),
    • Ragozin (de 1935 a 1949)
    • Tal (de 1971 a 1979, tres cops primer, en solitari o ex æquo)
  • 6 finals consecutives :
    • Keres (de 1947 a 1952, tres títols)
    • Bronstein (de 1957 a desembre de 1961)
    • Polugaevski (de 1973 a 1978)
    • Hèl·ler (de 1975 a 1980/1981, un títol)

De 1948 a 1967, Taimànov només va faltar dos cops en una final de 20: el 1950 i el 1964/1965.[30]

De 1952 a 1966/1967, Kortxnoi només va faltar en una final de 15 (el desembre de 1961) i aconseguí guanyar tres títols de Campió de l'URSS.

De 1967 a 1979, Tal només va faltar en una final de 13 (la de 1970) i obtingué quatre primeres places (en solitari o ex æquo).[31]

Nombre de participants a una final[modifica]

Més participacions en una final:

  • 126 : el 1967, sistema suís, 13 rondes.
  • 64 : el 1991, sistema suís, 11 rondes.
  • 36 : el 1929, sistema amb 4 grups de nou jugadors, i posteriorment dues semifinals de sis jugadors i una final de quatre jugadors.

Sistema lliga :

  • 23 : l'octubre 1969
  • 22 : el 1957, 1970, 1971 i 1972
  • 21 : el 1927, desembre de 1961 i 1966/67.
  • Hi hagué 20 participants en divuit edicions.[32]
  • 19 participants: el 1948 i 1958.
  • Hi hagué 18 participants en divuit edicions.[33]

Menys participants en una final:

  • 17 : el 1944
  • 16 : el 1920, 1974, 1975, 1977, 1983 i 1989
  • 14 : el 1990
  • 13 : el 1923.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Notes i referències[modifica]

  1. Alekhine, Botvínnik, Smislov, Tal, Petrossian, Spasski, Kàrpov i Kaspàrov
  2. Bogoliúbov (aspirant al títol mundial el 1929 i el 1934), Keres (el 1948), Bronstein (el 1951) i Kortxnoi (el 1978 i el 1981)
  3. Kótov (candidat el 1950 i 1953), Lilienthal (el 1950), Hèl·ler (candidat el 1953, 1956, 1962, 1965, 1968 i 1971), Taimànov (el 1953 i 1971), Averbakh (el 1953), Polugaevski (el 1974, 1977 i 1980), Beliavski (el 1983), Txernín (el 1985), Andrei Sokolov (el 1985-87), Vaganian (el 1985-86 i 1988), Salov (el 1988), Yudasin (el 1991) i Gulko (el 1994).
  4. Entrevista a chess.com (anglès)
  5. o de selecció per al torneig zonal (el 1963)
  6. Les edicions 32a i 33a es van celebar el desembre de 1964 - gener de 1965 i el novembre -desembre de 1965, les edicions 34a i 35a se celebraren el desembre de 1966 - febrer de 1967 i el desembre de 1967; les edicions 36a i 37a se celebraren el desembre de 1968 - gener de 1969 i el setembre-octubre de 1969; les edicions 48a i 49a se celebraren el desembre de 1980 - gener de 1981 i el novembre-desembre de 1981.
  7. Finals de 1951, 1955, 1958, febrer de 1961, 1963, 1966/67 i 1969
  8. Tourneigs interzonals de 1952, 1955, 1958, 1962, 1964, 1967 i 1970
  9. Els guanyadors d'aquestes finals foren Keres, Smislov & Hèl·ler, Tal, Petrossian, Spasski, Stein, Petrossian & Polugaevski
  10. «I Campionat Nacional de l'URSS, Moscou 1920». Narod.ru. [Consulta: 13 maig 2020].
  11. Segons Soltis a Soviet Chess, Botvínnik havia escrit, el desembre de 1940, una carta al responsables dels escacs soviètics, Snegiryov, dient que seria irònic que el títol de Campió de l'URSS es decidís en un matx Lilienthal-Bondarevski, entenent que jugadors com Bondarevski i Lilienthal no podien representar dignament la Unió Soviètica contra Alekhin, i que caldria organitzar un nou campionat.
  12. «Taula de classificació i resultats del 13è Campionat d'escacs de la Unió Soviètica». webcitation.org. Arxivat de l'original el 2015-04-03. [Consulta: 9 setembre 2015].
  13. «Quadre de classificació de la 27a edició del Campionat d'escacs de l'URSS, 1960» (en anglès). Graeme Cree's. [Consulta: 20 abril 2014].
  14. «45 Championship of USSR Leningrad 1977: Quadre de classificació.». narod.ru. [Consulta: 21 agost 2011].
  15. «Quadre de classificació del 46è Campionat de l'URSS, 1978». narod.ru. [Consulta: 4 gener 2012].
  16. «Quadre de creuaments i classificació del 48è Campionat d'escacs de l'URSS, Vílnius 1980». [Consulta: 10 agost 2011].
  17. «Quadre de creuaments i classificació del 49è Campionat d'escacs de l'URSS, Frunze 1981». [Consulta: 10 agost 2011].
  18. «Quadre de classificació del 46è Campionat de l'URSS, Kíev 1986». narod.ru. [Consulta: 4 gener 2012].
  19. «Taula de classificació i creuaments del 56è Campionat de l'URSS, Odessa 1989». [Consulta: 28 desembre 2011].
  20. 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 sense incloure el campionat de l'URSS absolut de 1941 celebrat per designar un rival d'Alekhine, i guanyat per en Botvínnik.
  21. Alekhin i Bogoliúbov ja havien participat en el Campionat de Rússia abans de la guerra, el 1912 i el 1913/1914
  22. Romanovski, Petrossian, Polugaevski i Tal apareixen tres cops en aquesta llista de les millors actuacions (amb com a mínim el 69% dels punts i com a mínim quinze partides disputades); Bogoliúbov, Keres i Taimànov, dos cops
  23. Entre 69 i 73% dels punts:
    • 72,5%, 14,5 / 20, (+9) :
      • +12 -3 =5 : Romanovski (el 1927),
      • +10 -1 =9 : Bogatyrtchouk (el 1927) i Spasski (el desembre de 1961)
    • 71,4%, 15 / 21, +9 -0 =12 : Savon (el 1971) i Tal (el 1972)
    • 71,1%, 13,5 / 19, (+8) :
    • 70,6%, 12 / 17, (+7) :
    • 70,0%, 14 / 20, +10 -2 =8, (+8) : Polugaevski (2n el desembre de 1961),
    • 69,4%, 12,5 / 18, +10 -3 =5, (+7) : Tal el 1958,
    • 69,05%, 14,5 / 21, +9 -1 =11, (+8) : Tukmakov (2n el 1970).
  24. Percentatges més baixos dels vencedors (menys del 65,5% dels punts):
    • 57,9%, 11 / 19 : el 1985,
    • 60%, 9 / 15 : el 1989
    • 61,8%, 10,5 / 17 : el 1980/1981,
    • 63,2%, 12 / 19 : el 1934/1935, 1955 i 1963,
    • 63,3%, 9,5 / 15 : el 1974, 1977 i 1983,
    • 64,7%, 11 / 17 : el 1978, 1986 i 1987,
    • 65,4%, 8,5 / 13 : el 1990
    • 9 / 12, 75%, +7 -1 =4 (+6): Levenfish (2n el 1923)
    • 9,5 / 13, 73,1%, (+6): Botvínnik (5è-6è el 1929), Vasiukov, Taimànov i Platonov (3r-5è el 1967, sistema suís)
    • 9 / 13, 69,2%, (+5): Sakharov i Antoxin (6è-7è el 1967, sistema suís)
    • 10 victòries per:
      • Hèl·ler (el 1949, 1951, 1955 i 1960),
      • Kortxnoi (el 1954 i 1962).
      • Romanovski (el 1920) Bogatyrchouk (el 1927), Dus-Chotimirski (el 1927), Lisitsyne (el 1933), Rauzer (el 1933), Bondarevski (el 1940), Keres (el 1947), Kótov (el 1948), Taimànov (el 1952), Averbakh (el 1954), Tòluix (el 1957), Tal (el 1958), Petrossian (el 1960), Spasski (el desembre de 1961), Polugaevski (el desembre de 1961), Taimànov (el 1962), Bronstein (el 1964/65), Stein (el 1965/66) i Kaspàrov (el 1981/82)
  25. Soviet Chess d'Andrew Soltis conté nombroros errors pel que fa al nombre de participacions de Furman. Compta una participació de més per Keres i Boleslavski. The soviet chess championships conté igualment un error pel que fal al nombre de participacions de Ragozin.
  26. sense incloure el campionat de 1983, on Mikhaïl Tal només hi jugà 5 partides i el campionat de 1988, en què fou reemplaçat per Eingorn després de la primera ronda.
  27. Lev Polugaevski tingué un marcador positiu en cadascuna de les seves 20 participacions
  28. De 1948 a 1976, Taimànov només va faltar en 6 edicions.
  29. De 1956 a 1979, Tal només es perdé 6 finals (les de 1960, febrer de 1961, 1963, 1965/1966, 1966/1967 i 1970).
  30. 20 participants : el 1933, 1934/35, 1937, 1940, 1947, 1949, 1952, 1954, 1955, 1959, 1960, febrer de 1961, 1962, 1963, 1964/65, 1965, 1968/69 i 1985
  31. 18 participants: el 1924, 1931, 1939, 1945, 1950, 1951, 1955, 1973, 1976, 1978, 1979, 1980/81, 1981, 1982, 1984, 1986, 1987, 1988

Enllaços externs[modifica]