Manel II Paleòleg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manel II
Manuel II Paleologus.jpg
Nom original Μανουήλ Β΄ Παλαιολόγος (grec)
Emperador bizantí
16 de febrer del 1391 – 21 de juliol del 1425
Joan V
Dades biogràfiques
Naixement 27 de juny de 1350
Constantinoble
Mort 21 de juliol de 1425(1425-07-21) (als 75 anys)
Constantinoble
Ocupació polític
Dinastia Paleòleg
Cònjuge Helena Dragaš
Pares Joan V Paleòleg i Helena Cantacuzè
Modifica dades a Wikidata

Manel II Paleòleg (en llatí: Manuel II Paleologus, en grec Μανουήλ ὁ Παλαιολόγος) (1348-1425) fou emperador bizantí del 1391 al 1425, recordat també pels seus escrits teològics. Durant el regnat del seu pare l'Imperi Bizantí va passar a ser vassall de l'Imperi Otomà, tanmateix va gosar plantar cara, guerrejant contra els otomans i viatjant a Europa per demanar suport militar.

De dèspota a emperador[modifica | modifica el codi]

Era el segon fill de Joan V Paleòleg i el germà d'Andrònic IV Paleòleg. A començaments del 1366 va acompanyar el seu pare, juntament a un altre germà anomenat Miquel a la cort de Lluís I d'Hongria a cercar suport militar contra l'amenaça otomana,[1] aquest però va posar com a condició que renunciés a la seva fe i acceptés el catolicisme. De tornada, passant per territori búlgar, tots tres foren fets captius i no van ser alliberats fins a l'arribada del comte Amadeu VI de Savoia.[2]

Després d'aquest ensurt, va ser nomenat dèspota de Tessalònica, la segona ciutat més important de l'imperi.[3] El 1370 va vendre les seves possessions per pagar el rescat del seu pare quan aquest fou retingut a la República de Venècia en espera que pagués els seus deutes.[4][5]

Manel va estar lluitant contra l'avanç dels otomans als Balcans. Joan V, en lloc de donar-li suport en aquesta lluita, va pactar amb el soldà Murad I i va acordar sotmetre l'Imperi Bizantí a vassallatge: haurien de pagar un tribut i participar en les seves guerres. En compliment d'aquest pacte, dos anys més tard, el maig del 1373, Manel va haver d'anar a Àsia Menor a combatre al costat de Murad.[4][6]

L'intent d'usurpació del tron per part del seu germà Andrònic (1373) va fer que el pare el nomenés successor i va tenir el títol de coemperador en el període del 1376–1379. El 4 d'abril del 1390 el seu nebot Joan de Selímbria, fill d'Andrònic, va donar un cop d'estat: després d'un setge de 32 dies va deposar el seu avi i es va proclamar sota el nom de Joan VII Paleòleg.

Manel Paleòleg va escapar de la presó d'Anema i va anar a demanar un exèrcit a Murad per deposar el seu nebot i tornar a entronitzar el seu pare Joan V; el soldà li va demanar a canvi augmentar el tribut que pagaven als otomans. Manel també va rebre l'ajut dels venecians, que estaven en contra dels pactes que feia amb els genovesos. Joan VII i Andrònic es van refugiar a Galata, allà va morir Andrònic l'any 1385 i el soldà Baiazet I va confirmar Joan VII com a príncep de Selímbria i altres llocs el 17 de setembre del 1390).

Manel es va veure forçat a participar en una campanya otomana contra Filadèlfia, la darrera possessió bizantina a Àsia Menor. El 1391, tan bon punt li va arribar la notícia que el seu pare havia mort, va escapar cap a Nicea per arribar a Constantinoble abans que el seu nebot Joan VII es pogués apoderar del tron i fou proclamat emperador com Manel II Paleòleg.[7]

La pèrdua de Tessalònica[modifica | modifica el codi]

El 2 de novembre del 1382 Manel va tornar a Tessalònica per recuperar el seu càrrec de dèspota.[8] Va atacar els otomans que estaven assetjant Serres i els va derrotar, això va ser un incompliment de la política de submissió que havia adoptat el seu pare.[9] El 19 de setembre del 1383 Serres es va rendir a Manel i el general otomà, Khayr al-Din, va enviar un ultimàtum a Manel demanant la rendició de Tessalònica, altrament, la ciutat seria assetjada i, un cop conquerida, els seus ciutadans serien massacrats. Manel es va negar a rendir-se, va convocar tots els seus súbdits a la plaça del mercat i va incitar la població a defensar la ciutat dels otomans, donant ordre de reforçar les muralles. El setge de Tessalònica va començar l'octubre del 1383.[10] La ciutat va resistir tres anys i mig amb l'esperança de rebre reforços d'Occident, que mai van arribar. Al final la moral dels ciutadans estava tan baixa que es començava a parlar de rendició. Manel, disgustat i frustrat, va marxar cap a Lesbos el 6 d'abril del 1387, mentre Tessalònica es lliurava als otomans el 9 d'abril per tal d'evitar la massacre dels seus habitants.[9] Durant el setge, el juny del 1385 li va arribar la notícia de la mort del seu germà Andrònic.[11][12]

Primer setge de Constantinoble i coronació[modifica | modifica el codi]

El pare, com a càstig per haver incomplert el pacte amb els otomans, el va obligar a viure a l'illa de Lemnos, on s'hi va estar dos anys. La fugida va molestar també al nou soldà Baiazet I que, sense declarar la guerra, va moure les tropes en direcció a la capital bizantina i la va bloquejar, assegurant que no es retiraria fins a haver conquerit la ciutat i matat l'emperador i al seu lloc posaria a Joan VII. Finalment Joan V va amnistiar Manel, el qual va sortir de Lemnos el 31 març del 1390 per ajudar el seu pare a superar el setge, però ja feia una mica tard perquè el 13 d'abril Joan VII fou entronitzat.[13] Manel i el seu pare es van amagar a la torre de la Porta Àurea i, quan va poder, Manel va marxar cap a Lemnos on va aconseguir cinc galeres amb les quals es va presentar a Constantinoble el 25 d'agost. El 17 de setembre Joan V, va sortir de la torre on estava amagat i, amb un grup de fidels seus, va anar a capturar el seu nét, el qual no tenia cap defensa preparada i va haver de fugir.[14]

Quan Baiazet va saber que havien fet fora a Joan VII, es va enrabiar i va cridar pare i fill a participar en la campanya militar per conquerir Filadèlfia la tardor d'aquell any. El 16 de febrer del 1391 Joan V va morir de gota[15] i Manel era l'hereu escollit però hi havia el problema que estava vivint a Bursa, la cort otomana, com a ostatge. Tot i saber que aixecaria la ira del soldà, la nit del 7 de març es va presentar a Constantinoble i es va fer coronar.[16] Bajazet per humiliar-lo es va apoderar d'una barriada de la ciutat i allà hi va instal·lar una comunitat de mercaders musulmans els quals es governarien segons unes lleis pròpies.[17] Pel maig del 1391, el soldà va reclamar la presència de Manel en el seu exèrcit per combatre a la mar Negra.[18]

A mitjan gener del 1392 Manel va tornar a Constantinoble. El 10 de febrer es va celebrar el seu matrimoni amb Elena Dragaš, una princesa sèrbia, filla d'un vassall de Baiazet. L'11 de febrer tots dos van ser coronats, aquesta cerimònia va ser amb més festa i luxe que la primera coronació, sembla que amb l'objectiu d'aixecar la moral als seus súbdits.[19][20]

L'amenaça otomana i viatges per Europa[modifica | modifica el codi]

L'hivern dels 1393 al 1394 Baiazet va decidir eliminar els seus vassalls cristians: el seu pla era convocar-los a Serres, on estava acampat amb el seu exèrcit, i fer-los assassinar. Els convocats eren: Manel, Teodor I Paleòlg dèspota de Morea, Constantí Dragaš, Joan VII i el rei serbi Stefan III. Cadascú va arribar pel seu compte, ignorant que els altres també estaven citats, però quan es van trobar sota la mateixa tenda i van saber que havia fet executar Miquel Xixman de Bulgària, van sospitar la intenció del soldà. No se sap ben bé per què Baiazet I va canviar d'idea i es va limitar a recordar als seus vassalls quines eren les seves obligacions i que qualsevol desobediència equivaldria a una declaració de guerra. Dit això els va acomiadar.[19][20]

Poc temps després, Manel fou cridat per Baiazet, però no es va presentar per por de ser assassinat. El soldà, en resposta, va arrasar el territori bizantí de Tràcia. Baiazet, assegurat per aquest costat, va decidir conquerir la resta de Grècia, governada en bona part per ducs hereus del romanent Imperi Llatí, dels quals el més important era el d'Atenes.[21] Ocupat el ducat s'hi va establir un paixà i després va anar a assetjar Constantinoble. Entre el 1397 i l 1398 Manel va enviar ambaixadors a diferents corts europees demanant socors, inclòs el papa. Els primers a arribar van ser els exèrcits hongaresos i després els francesos, comandats pel gran estrateg Jean II Le Meingre (també anomenat Boucicault), tots plegats es van presentar a la frontera otomana el 1399, cosa que va obligar Baiazet a aixecar el setge per defensar els seus propis territoris.[22] Això van desbloquejar momentàniament la ciutat però l'estrateg francès va dir que calia més tropes si es pretenia una defensa efectiva i permanent. La batalla de Nicòpolis el 1396 va capgirar la situació altre cop: els europeus foren derrotats pels otomans i van tenir deu mil baixes; tot seguit Baiazet va tornar a Constantinoble i en lloc del bloqueig com abans la va assetjar estretament. Els bizantins van resistir obstinadament. Llavors Manel va marxar per implorar en persona l'ajut occidental, mentrestant va donar el govern de Constantinoble a Joan (Joan VII), i el va designar hereu, atès que els seus fills eren encara molt nens. Va visitar les corts de: Enric IV d'Anglaterra, Carles VI de França, Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic, Margarida I de Dinamarca, Martí d'Aragó i a tot arreu fou ben rebut però no tots li van fer costat. El rei anglès li va donar 4.000 lliures esterlines però no li va poder facilitar soldats, ja que la situació política al seu país era delicada, El rei francès li va prometre encapçalar la croada però llavors va embogir a causa d'una malaltia i les seves promeses van quedar en poca cosa. Els altres li van donar moltes excuses

Al setembre del 1402 va arribar a París un missatger amb notícies de Constantinoble dient que Jean Le Meingre havia deixat la ciutat amb només 300 soldats perquè Bajazet havia estat derrotat i capturat per Tamerlà a la batalla d'Ankara del 28 de juliol del 1402.[23]

El retorn[modifica | modifica el codi]

El 1402 va tornar a Constantinoble. En la seva absència Joan havia tingut tots els poders i el reconeixement de Baiazet I i s'havien establert tres mesquites on els musulmans gaudien de llibertat de culte i a les quals Joan encara va haver de permetre l'establiment d'una quarta; fins i tot els otomans van obtenir el privilegi d'establir un tribunal de justícia (mehkeme) amb un cadi per la seva gent, ja que una nombrosa colònia s'havia establert a Kiniki, al costat de Constantinoble. L'Imperi Bizantí havia afegit deu mil ducats a l'any al tribut que ja pagava. Quan el final de l'imperi semblava imminent, Tamerlà va envair Àsia Menor i va neutralitzar per un temps el poder otomà a la batalla d'Ankara, en la qual Baiazet i el seu fill Musa van caure presoners del conqueridor centreasiàtic, i el soldà va morir poc després. Tamerlà va morir el 1405 i els fills de Baiazet es van repartir els antics dominis patrimonials mentre els principats conquerits pels otomans recuperaven la seva independència. Joan VII li guardava una bona notícia: Suleyman I, fill de Baiazet, havia signat el tractat de Gal·lípoli pel qual l'Imperi Bizantí deixava de ser un estat vassall dels otomans.[24]

Manel, acabat el perill, va apartar del poder a Joan VII, cosa que ell va acceptar.

La recuperació d'antics estats bizantins[modifica | modifica el codi]

El 1407 va morir el seu germà Teodor I, que no va deixar hereus, i el seu territori, el Despotat de Morea va passar a mans de Manel. L'estiu del 1408, Manel va nomenar dèspota de Morea al seu fill segon, Teodor II .[25] El setembre va morir el seu germà Joan VII, també sense deixar hereus, ja que el seu fill, Andrònic V Paleòleg, havia mort l'any abans. L'emperador va donar al seu tercer fill Andrònic Paleòleg (1408-1423) el títol que havia tingut Joan VII, dèspota de Tessalònica.[25] A començaments del 1409 Manel va tornar a Constantinoble amb l'esperança de recuperar el poder sobre tots els antics territoris bizantins.[26]

El setge del 1422[modifica | modifica el codi]

Els somnis de Manel es van veure capgirats amb la mort de Suleyman el 1411 per ordre del seu germà Musa I, que es va imposar sobre els territoris europeus.,[27] Manel es va aliar el 1413 a Muhàmmad (Mehmet I), un altre fill de Baiazet, al qui intuïa com el més probable successor, i així fou, ja que es va imposar finalment el 1415 sobre Musa, amb ajut de Manel.[28] En recompensa, Mehmet va cedir a Manel diverses ciutats a la costa de l'Euxí, Tessalònica i el seu territori, i diversos districtes al Peloponès.[29] Això va provocar la ira de Murat II, que va fer un altre setge de Constantinoble (1422) amb la meitat del seu exèrcit i va enviar l'altra meitat a assetjar Tessalònica.[30] Manel va enviar ambaixades demanant als reis europeus i Sigimon, que havia estat derrotat pels otomans en la darrera crida (1396), va acceptar l'oportunitat de cobrar-se venjança, però llavors van sorgir guerres a Bohèmia i li fou impossible acudir a la cita. El 1423 Manel va patir un ictus i la seva salut va anar empitjorant fins que va morir el 1425 als 77 anys i el va succeir el seu fill Joan VIII Paleòleg, que ja estava associat al govern des del 1419.

Mentre va durar la guerra entre els fills de Baiazet per la successió (1411-1415), el regnat de Manel fou tranquil i va aprofitar per casar els seus fills. Va enviar delegats al concili de Constança amb instruccions per la unió de les esglésies, unió que, segons l'historiador Jordi Franza, contemporani de Manel, oferia com a mitjà per fer fora el perill otomà, però que no desitjava.

Obra com a escriptor[modifica | modifica el codi]

A Manel li agradava escriure i se'n conserven algunes obres seves: cartes, poemes, una hagiografia, tractats de teologia i de retòrica, un epitafi dedicat al seu germà Teodor I Paleòleg i un espill de prínceps per aconsellar al seu fill Joan. Aquest espill té un valor especial perquè va ser el darrer exemple d'aquest gènere literari escrit en grec.

El papa Benet XVI durant un discurs pronunciat a la Univesitat de Ratisbona el setembre del 2006 sobre el tema de la fe i la raó va citar un fragment de l'obra de Manel titulada Diàlegs amb un persa:
« Ensenya'm allò que Mahoma ha aportat de nou i veuràs que les coses dolentes i inhumanes, com el seu manament de difondre per l'espasa el que predica... (Perquè) a Déu no li plau el vessament de sang i no actuar raonablement és aliè a Déu ».

Això va ser el començament d'una controvèrsia, i es va interpretar com una crítica al jihad.[31]

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manel II Paleòleg Modifica l'enllaç a Wikidata

Als 42 anys Manel II es va casar amb Helena, filla del príncep serbi Constantí Dragas. Van tenir els següents fills:

  • Una filla, esmentada com la primogènita, però de nom desconegut, potser una confusió amb Isabella Paleòleg, una fila il·legítima de Manel II que es va casar amb Ilario Doria.
  • Constantí Paleòleg, nascut c. 1393/8 i mort abans del 1405 a Monemvasia.[32]
  • Joan VIII Paleòleg, nascut el 18 de desembre del 1392, emperador 1425–1448.
  • Andrònic Paleòleg, senyor de Tessalònica.
  • Una segona filla de nom desconegut.
  • Teodor II Paleòleg, senyor de Morea.
  • Miquel Paleòleg, nascut el 1406/7 i mort nen de malaltia 1409/10.[32]
  • Constantí XI, nascut el 1405, dèspota de Morea i després emperador bizantí 1448–1453.
  • Demetri Paleòleg, nascut el 1407, dèspota de Morea.
  • Tomàs Paleòleg, nascut vers el 1409, dèspota de Morea.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Norwich, 1988, p. 384.
  2. Ostrogorsky, 1968, p. 484.
  3. Lilie, 2005, p. 452.
  4. 4,0 4,1 Treadgold, 1997, p. 780.
  5. Norwich, 1988, p. 387.
  6. Ostrogorsky, 1968, p. 486.
  7. Ostrogorsky, 1968, p. 487.
  8. Ostrogorsky, 1968, p. 488.
  9. 9,0 9,1 Ostrogorsky, 1968, p. 489.
  10. Norwich, 1988, p. 388.
  11. Lilie, 2005, p. 453.
  12. Treadgold, 1997, p. 782.
  13. Ostrogorsky, 1968, p. 490.
  14. Ostrogorsky, 1968, p. 491.
  15. Treadgold, 1997, p. 783.
  16. Treadgold, 1997, p. 784.
  17. Miquel Ducas Història, XIII, 7-8
  18. Norwich, 1988, p. 391.
  19. 19,0 19,1 Norwich, 1988, p. 392.
  20. 20,0 20,1 Treadgold, 1997, p. 785.
  21. Treadgold, 1997, p. 787.
  22. Norwich, 1988, p. 393.
  23. Jordi Franza Història, I
  24. Miquel Ducas, Història XXII, 11
  25. 25,0 25,1 Jordi Franza Història, III
  26. Treadgold, 1997, p. 790.
  27. Miquel Ducas, Història XXV, 3
  28. Miquel Ducas, Història XXVI, 4
  29. Miquel Ducas, Història XXIII, 1
  30. Treadgold, 1997, p. 791-792.
  31. Melloni Alberto, Il Testo della discordia, publicat en Corriere de la sera, 19 de setembre del 2006
  32. 32,0 32,1 Trapp, Erich; Beyer, Hans-Veit; Kaplaneres, Sokrates; Leontiadis, Ioannis : "21490. Παλαιολόγος Κωνσταντῖνος". Prosopographisches Lexikon der Palaiologenzeit (en alemany), volum 9, editorial Verlag der Österreichischen Akademie der Wissenschaften, Viena, 1989.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lilie, Ralph-Johannes. Bisanzio la seconda Roma. Newton & Compton, 2005. ISBN 88-541-0286-5. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries. Nova York: Viking, 1988. 
  • Ostrogorsky, Georg. Storia dell'Impero bizantino, Torino. Torí: Einaudi, 1968. ISBN 88-06-17362-6. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.