Vés al contingut

Rodes

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaRodes
Vista aèria
Imatge
Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 36° 10′ N, 27° 55′ E / 36.17°N,27.92°E / 36.17; 27.92
EstatGrècia
Administració descentralitzadaadministració descentralitzada de l'Egeu
RegióEgeu Meridional
Unitat perifèricaRodes Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població115.490 (2011) Modifica el valor a Wikidata (82,47 hab./km²)
Geografia
Superfície1.400,459 km² Modifica el valor a Wikidata
Banyat permar Egea i mar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
Altitud1.215 m Modifica el valor a Wikidata
Punt més altAttàviros (1.215 m) Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creaciósegle XVI aC Modifica el valor a Wikidata
Esdeveniment clau
Organització política
Membre de
Identificador descriptiu
Codi postal85x xx Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Prefix telefònic2241, 2244 i 2246 Modifica el valor a Wikidata
Altres
Agermanament amb
Lloc webrhodes.gr Modifica el valor a Wikidata
Topografia de Rodes.

Rodes (en llatí: Rhodes, en grec antic: Ῥόδος) és l'illa més gran del Dodecanès[1] i la més oriental de les illes principals de Grècia, a la mar Egea. Està situada a tan sols 18 km a l'oest de la costa de Turquia, entre la Grècia continental i l'illa de Xipre.[2] L'any 2004, tenia una població d'uns 110.000 habitants, dels quals la meitat residien a la ciutat de Rodes, el nucli més habitat i el principal centre comercial de l'illa. Rodes era la capital de la prefectura del Dodecanès, que després del programa Cal·lícrates va quedar dividida en quatre unitats perifèriques. Rodes, en l'actualitat, és una d'aquestes 74 unitats perifèriques. El gentilici és rodi, ròdia.

Històricament, és coneguda sobretot pel Colós de Rodes, una de les set meravelles del món antic. La ciutat medieval de Rodes ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat.

Des del punt de vista de la geografia, el paral·lel de Rodes coincideix amb el Diafragma de Dicearc de Messana.

Referències antigues

[modifica]

El seu nom primitiu era Ofiüssa (Ὀφιοῦσσα) un topònim del grec antic que significa 'plena de serps' (ὄφις).[3] Més tard se la va conèixer amb els noms de Stadia, Telchinis,[4] Asteria, Aethraea, Trinacria, Corymbia, Poieessa, Atabyria, Macària i Oloessa.[5] La seva muntanya més alta era l'Atabyris o Atabyrion (actualment Attaviros, 1.215 metres), que tenia al punt més alt un temple dedicat a Zeus. Les ciutats es trobaven a la costa.

Història

[modifica]

Història antiga

[modifica]

Es creia que l'illa havia sorgit del mar i els seus primers habitants van ser els Telquins (Τελχῖνες), unes divinitats marines que haurien vingut de Creta.[6] Els telquins tenien una germana, Hàlia, que es va aparellar amb Posidó i va tenir sis fills i una filla anomenada Rode que va donar nom a l'illa. És més probable, però, que el nom derivi del grec ῥόδον ('rodon', rosa), perquè la rosa apareix com a símbol en les monedes de l'illa.[7]

Els telquins van morir o van marxar de l'illa a causa d'una inundació, i Hèlios, ajuntat amb Rode, va tenir set fills, que van ser els nous habitants, els heliades. Durant el seu domini tota l'illa estava dedicada al culte al sol, que, suposadament, corresponia a la veneració que li tributaven, i era estrany que hi hagués un dia sense sol a Rodes. Els helíades, en part van emigrar a Lesbos, Cos, Cària i Egipte. Als Heliades se'ls considerava experts en astronomia, navegació i altres ciències, i se'ls atribuïa la divisió de l'any en dies i hores.[8][9][10]

Van fer cap a l'illa diversos pobles colonitzadors. Es parla dels egipcis, dirigits per Dànau dels fenicis, capitanejats per Cadme, els tessalis i els caris, i que tots van portar habitants a l'illa. Finalment una branca dels doris va ocupar l'illa. També diu la llegenda que els heraclides hi van fer cap abans de la Guerra de Troia, perquè l'heraclida Tlepòlem es va dirigir a Troia amb nou naus des de l'illa.[11] Després de la guerra de Troia, Etèmenes, un heràclida, d'Argos, va portar més colons a Rodes.[12] Els rodis van treure profit dels recursos de l'illa, i tenien una gran prosperitat i riquesa.

Les tres ciutats més antigues de l'illa eren Lindos, Ialisos i Camiros, que es creia que havien fundat tres néts d'Òquim, un dels helíades, que portaven aquests noms, o potser pel mateix Tlepòlem.[13] Aquestes tres ciutats, juntament amb Cos, Cnidos i Halicarnàs, formaven l'hexàpolis dòrica, amb un santuari comú a la costa de Cària, i tenien Apol·lo com la divinitat tutelar de la confederació.[14]

Els rodis van fundar colònies colònies als països llunyans de l'oest: a les illes Balears, a Rode a la costa gironina, Partènope, Salàpia, Siris i Síbaris a Itàlia, i Gela a Sicília. També van fundar colònies a llocs propers, com ara Solos a Cilícia i Gagues i Coridal·la a Lícia.

L'any 478 aC, van ingressar a la Lliga de Delos, que dirigia Atenes. Les ciutats ròdies van pagar tribut a Atenes durant la primera part de la guerra del Peloponès, però el 412 aC es van passar als espartans després del desastre d'Atenes a Sicília.[15] Un intent de contrarevolució dels populars, favorables a Atenes, va ser esclafat a les tres ciutats.

El 408 aC, les tres ciutats es van unir i en van fundar una de nova, Rodes, a l'extrem nord, que es va convertir en la capital d'un estat unificat que abraçava tota l'illa.[15] L'any 396 aC, Conó amb la flota atenenca es va presentar a l'illa i la van forçar a abandonar l'aliança amb Esparta i a retornar al seu bàndol. S'hi va establir un govern democràtic que no va durar, i el 390 aC els aristòcrates enviats a l'exili sis anys abans, van prendre el poder amb ajut espartà.[16]

L'excessiu poder d'Esparta va allunyar el govern de Rodes d'aquesta potència, i llavors es va acostar a Atenes, però el 371 aC després de la batalla de Leuctra, es va aliar amb Tebes. Durant la guerra social que va durar fins al 355 aC es van posicionar contra Atenes, instigats pel dinasta de Caria. El 357 aC, va caure en mans del príncep de Cària, Mausol, conservant però la seva autonomia.[17]

El 342 aC, Mentor de Rodes, un cap militar que havia lluitat al servei d'Artabazos II, sàtrapa rebel de Dascilios o Frígia Hel·lespòntica i, més tard, al servei d'Egipte ajudant el rei de Sidó, Tabnit II, revoltat contra Pèrsia, va obtenir el perdó del rei (que va apreciar les seves qualitats militars, ja que lluitant a Sidó havia derrotat els sàtrapes Mazeos de Cilícia i Belisis de Síria, i només va poder ser derrotat per les forces superiors de l'exèrcit reial persa) que el va enviar a Rodes, i d'aquesta manera l'illa es va convertir en un estat vassall de Pèrsia l'any 340 aC.[18] Mentor va fer cridar al seu germà Memnon de Rodes i al seu cunyat Artabazos II, exiliats a Macedònia, i especialment el primer es va demostrar un general mot hàbil, i va ser el darrer cap dels perses que va fer front a Alexandre el Gran, però la seva sobtada mort el 333 aC va deixar Pèrsia a la mercè d'Alexandre.[19]

La conquesta macedònica de Pèrsia va implicar també la submissió de l'illa de Rodes a Macedònia i es va establir una guarnició a l'illa l'any 332 aC, però a la mort d'Alexandre va ser expulsada (323 aC). Des de llavors, va establir una política independent amb aliança amb els Ptolemeus d'Egipte, que era d'interès pel seu comerç.[20]

Per trencar l'aliança amb Egipte, Rodes va patir un èpic setge per part de Demetri Poliorcetes, fill d'Antígon, entre els anys 305 aC i 304 aC. Finalment, Demetri es va retirar i va signar la pau, i va deixar una gran quantitat de material militar al lloc, que els rodis van vendre, i amb el diner recollit van erigir una estàtua al déu Sol, Hèlios, coneguda con el colós de Rodes.[21]

En aquestos anys, Rodes va estendre el seu domini a la costa de Lícia i a Cària, a l'anomenada Perea Ròdia ( Ῥοδίων περαία) a la costa sud de Cària, i a les illes veïnes: Casos, Càrpatos, Telos i Calce.

Agatàgetos i Astimedes van prendre partit pels romans i van intentar convèncer el govern de l'illa d'aliar-se a Roma cap a l'any 171 aC, però l'illa es va mantenir neutral. Però després de la derrota de Perseu de Macedònia l'any 168 aC, Rodes va haver de cedir molts dels seus territoris a Roma, acusada d'haver donat suport al rei macedoni. El 164 aC, va signar un tractat d'amistat amb Roma i l'illa es va convertir en el centre d'educació de molts joves de famílies nobles romanes.[22]

En les Guerres Mitridàtiques (contra Mitridates VI Eupàtor rei del Pont), els rodis, aliats dels romans, es van defensar contra el rei sense ajut i, en premi, Lucul·le els va retornar la Perea i algunes illes. En la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, van estar al costat del primer i després de la mort de Cèsar es van oposar també a Cassi. Alexandre de Rodes, el dirigent polític de l'illa que dirigia el partit popular, va ser elevat al càrrec de Prítanis el 43 aC, però poc després Alexandre i l'almirall Mnàsees van caure derrotats per Cassi a la batalla naval de Cnidos, i els republicans van entrar a la ciutat, van matar tots els caps hostils i van vendre o saquejar la propietat pública incloent-hi les ofrenes dels temples l'any 42 aC. Des d'aquest moment, el poder econòmic i cultural de Rodes va perdre volada.[23]

Tiberi hi va residir uns anys abans de ser emperador. Sota Claudi, es va posar fi al seu estatus de nominal estat independent i es va incorporar a la província d'Àsia.[24] Encara que més tard va recuperar la condició d'estat nominalment independent, només va ser una ficció, ja que les coses realment no van canviar. Antoní Pius va suspendre la recaptació d'impostos quan el terratrèmol de Lícia va afectar greument l'Illa el 141,[25] Cap a l'any 300, l'illa es va incloure a la Província de les Illes (Provincia Insularum), de la qual va ser la capital.[26]

El govern de Rodes

[modifica]

El poder corresponia a una assemblea del poble, que tenia la decisió final sobre qualsevol afer; a aquesta assemblea, però, només votava els fets discutits prèviament pel senat. El poder executiu era en mans de dos magistrats anomenats πρυτάνεις ('prítanis')i cadascun governava sis mesos a l'any; al seu costat, els almiralls (ναύαρχοι, 'navarcs') eren els que seguien en poder. Hi havia altres càrrecs, però les seves funcions i drets són incerts.[27]

Alta edat mitjana

[modifica]

En aquesta època estava sota el poder de Roma i després de l'Imperi Romà d'Orient. El 654, la va atacar Muàwiya ibn Abi-Sufyan, governador de Síria, que hi va construir un fort que va conservar set anys, però després va rebre ordre d'abandonar-lo (661).[28] L'any 672, la van ocupar temporalment les forces del califa Muawiyah I, dirigides altre cop pel general Muàwiya ibn Abi-Sufyan. Els àrabs van trobar-hi les restes del colós i els fragments van ser venuts tot seguit a un mercader jueu que va usar 900 camells per transportar les peces, i va fondre el metall. El 718, després del fracàs àrab a Constantinoble (Setge de Constantinoble (717-718)), van evacuar l'illa.[29]

El 1082, Bizanci va concedir a Venècia una base naval comercial a Rodes que va garantir la tranquil·litat a la zona, fins llavors objecte de depredacions de pirates de tota mena, i els illencs del Dodecanès van tornar a la mar i a la pesca com a principal ocupació. El 1204, a la caiguda de Constantinoble a mans de l'Imperi Llatí, Rodes i les altres illes van quedar sota el control de l'emperador establert a Nicea, que l'any 1261 va recuperar l'antiga capital. El 1234, els venecians hi van establir emporis comercials, però el 1248 van ser substituïts pels genovesos, que van rebre el reconeixement dels romans d'Orient.[29]

Baixa edat mitjana

[modifica]

El 1299, el Papa Bonifaci VIII (que no hi tenia cap dret) va donar l'illa en feu a Frederic II de Sicília. El 1302, els venecians es van establir a l'illa (i en alguna més entre 1302 i 1306) i les seves possessions es va considerar que estaven sota sobirania de la República veneciana. L'any 1303, l'illa va patir un terratrèmol que va matar bona part de la població grega i els otomans es van establir en algun punt de l'illa, d'on van ser-ne expulsats entre el 1306 i el 1309.[30]

Frederic II va enviar, el 1305, el seu germà Alfons el Franc, cavaller hospitalari, a ocupar algunes illes gregues, expedició que va fracassar. El 1306, els venecians van atacar i potser ocupar Nísiros i el venecià Andreu Cornaro es va apoderar de Càrpatos; la posició genovesa a les illes era molt feble i l'almirall genovès Vignolo de Vignoli, al·legant que tenia Cos, Leros i una hisenda de Rodes (Lardos) en feu de l'emperador, es va reunir secretament a Limassol amb el gran mestre dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, Fulc de Villaret (27 de maig del 1306) i va vendre els seus drets, acordant conjuntament la conquesta de Rodes de la qual Vignolo es reservava Lardos i un altre castell de la seva elecció, a més d'un terç de les rendes de les altres illes.[30]

El 23 de juny, Villaret va sortir de Limasol amb dues galeres a les quals es van unir d'altres proveïdes pels genovesos i es van apoderar de Kastelórizo. Vignolo, denunciat a les autoritats gregues de Rodes, es va escapar de l'illa i es va reunir amb Villaret. Van ocupar Cos per sorpresa, però els grecs van recuperar el castell i els van expulsar. El 5 de setembre del 1307, el papa va confirmar la cessió de Rodes (a la qual no tenia cap dret) ara als cavallers de sant Joan de Jerusalem. El 20 de setembre del 1306, els cavallers van ocupar Peraclos a la costa oriental de Rodes, però el dia 25 quan atacaven la ciutat de Rodes, van ser rebutjats.[31]

El novembre, per la traïció d'un grec, van ocupar el castell de Fileremos i van iniciar el setge de la ciutat, però el 1307 l'emperador Andrònic II Paleòleg va enviar unes galeres i els va obligar a aixecar el setge. L'octubre del 1307, van arribar galeres de reforç des de Xipre i es van apoderar de Lindos. L'abril del 1308, van oferir a l'emperador de governar l'illa sota la seva sobirania, però Andrònic va rebutjar l'oferta. La captura d'una nau amb subministraments per a Rodes, que va arribar accidentalment a Famagusta, va ser un element determinant, i finalment, amb la complicitat del capità de la nau, van ocupar la ciutat de Rodes segons la data tradicional del 15 d'agost del 1309. Des del 1310, els cavallers van voler fer complir la prohibició del Papa de comerciar amb els musulmans i això va portar a l'enfrontament amb els genovesos.[31]

Els cavallers van dominar les illes del Dodecanès (1410), menys Astipàlea (dels Querini), Càrpatos (Cornaro) i Kasos. Nísiros va ser donada en feu als Assanti d'Ischia el 1316. El 1325, els feus de Vignolo van passar a son germà Fulc de Vignoli per herència, però amb prohibició de vendre's sense consentiment dels cavallers.

Els anys 1312 i 1315 els cavallers van ocupar Cos, on els grecs havien rebut l'ajut de 50 soldats venecians mercenaris, però aquesta possessió no la va reconèixer Bizanci, que en va atorgar la concessió als Giustiniani de Quios el 1362, i hi van tenir alguna factoria, però un segle després, abans del 1481, hi van renunciar a favor dels cavallers. El 1319, una revolta a l'illa de Leros dels grecs va retornar l'illa a l'Imperi Romà d'Orient, però el 1320 els cavallers la van recuperar.[31]

El 1344, en el marc d'una lliga organitzada pel papa Climent VI, els cristians van arrabassar Esmirna a l'emir d'Aidin. La ciutat va ser confiada als cavallers, que la van conservar tot i els atacs turcs, fins que el 1403 hi va arribar Tamerlà, que la va saquejar i la van haver d'evacuar. El 1365, van participar en el saqueig d'Alexandria dirigit per rei Pere I de Xipre.[30]

Cap a l'any 1420, el soldà Mehmet I va permetre als cavallers de Rodes ocupar la ciutat d'Halicarnàs on hi van construir un castell (el castell de Sant Pere, que encara es conserva i, amb les seves torres, és el símbol de la moderna ciutat de Bodrum).

Entre 1440 i 1444, Rodes va ser atacada tres vegades (1440, 1443 i 1444) pels mamelucs d'Egipte sense èxit. El 1443, van ocupar l'illa de Kastelórizo, però no van atacar la ciutat de Rodes fins al 1444, que va estar assetjada 40 dies.

Després del 1450, els otomans dirigits per Hanza Bey van atacar Cos i la fortalesa d'Arcangelos a la costa nord-est de Rodes, però es va resoldre amb un tractat que establia la fi de les depredacions al comerç otomà per part de corsaris protegits pels cavallers.[31]

Els otomans van ocupar Constantinoble l'any 1453 i llavors Kasos va passar a Rodes. Mesih Paixà va assetjar Rodes -Setge de Rodes (Vegeu Obsidionis Rhodiæ urbis descriptio)- de maig a juliol, però va fracassar en l'assalt final el 28 de juliol. L'estiu del 1482, el shehzade Djem, derrotat per son germà Baiazet II, es va refugiar a Rodes des d'on va ser enviat a França, on va morir el 1495.

El juliol del 1522 es va iniciar l'atac a Rodes; el castell de Sant Pere amb la ciutat d'Halicarnàs va caure sota la sobirania de Solimà I el Magnífic (llavors la ciutat era anomenada Petrion, probablement pel nom del castell) i els otomans la van convertir en Bodrum. Finalment, els turcs van conquerir Rodes (25 de desembre del 1522) i l'1 de gener del 1523, en virtut del tractat de capitulació, es va permetre l'evacuació dels cavallers de les illes sans i estalvis. Murad, fill de Djem, que havia optat per quedar-se a l'illa, i s'havia convertit al cristianisme, va morir executat junt amb un fill (a la dona i a dues filles les van enviar a Istanbul). Cos va caure poc després. El 1537, els otomans van ocupar Càrpatos i Kasos.[30]

Dominació otomana

[modifica]

L'illa es va convertir en un sandjak de l'eyalet de l'arxipèlag, sota autoritat del kapudan paixà. La reforma administrativa del 1867, que va establir el wilayet com a unitat administrativa superior, dividits en sandjaks i kades, la va incloure en el wilayet de l'arxipèlag, dividit en els sandjaks de Lesbos, Quios, Lemnos i Rodes, amb capital a Quios. El 1876, la capital del wilayat es va transferir a la ciutat de Rodes.[32]

Dominació italiana

[modifica]

El 4 de maig del 1912, un cos expedicionari italià de sis mil homes va desembarcar a l'illa i la va ocupar sense resistència. El wali va fugir al continent i la petita guarnició es va refugiar a Psintos, una fortalesa de l'interior, que els italians van ocupar l'1 de juny. El tractat d'Ouchy (octubre del 1912) va establir la restitució de l'illa (i altres illes) a Turquia, però Itàlia va al·legar indemnitzacions per la Guerra dels Balcans i va demorar-ne el lliurament; i ja va esclatar la Primera Guerra Mundial, al final de la qual el Tractat de Lausana en va reconèixer la possessió italiana (24 de juliol del 1923).

Els anglesos van ocupar l'illa el 1944 i va ser donada a Grècia el 7 de març del 1948.[33]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Rodes». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «Tourist Guide | Rhodes.gr» (en grec). [Consulta: 15 agost 2018].
  3. ↑ Esteve de Bizanci. sub voce Ῥόδος
  4. ↑ Estrabó. Geografia, XVI, 653
  5. ↑ Plini el Vell. Naturalis Historia, V, 36
  6. ↑ Píndar. Olímpiques, VII, 23
  7. ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 509. ISBN 9788496061972. 
  8. ↑ Píndar. Olímpiques, VII, 160
  9. ↑ Diodor de Sicília. Biblioteca històrica, V, 56
  10. ↑ Estrabó. Geografia, XIV, 654
  11. ↑ Homer. Ilíada, II, 653
  12. ↑ Estrabó. Geografia, XV, 653
  13. ↑ Diodor de Sicília. Biblioteca històrica, IV, 58; V, 57
  14. ↑ Heròdot. Històries, I, 144
  15. ↑ 15,0 15,1 Tucídides. Història de la Guerra del Peloponnès, VII, 57
  16. ↑ Xenofont. Hel·lèniques, IV, 8, 20
  17. ↑ Demòstenes. Περὶ τῆς Ῥοδίων ἐλευθερίας.
  18. ↑ Kasperson, Roger E. The Dodecanese; diversity and unity in island politics (en anglès). University of Chicago, 1967, p. 12. 
  19. ↑ Diodor de Sicília. Biblioteca històrica, XVI, 34, 52; XVII, 7, 18, 23-24
  20. ↑ Quint Curci Ruf. Història d'Alexandre el Gran, IV, 5
  21. ↑ Plini el Vell. Naturalis Historia, XXXIV, 18
  22. ↑ Polibi. Història, XXVII, 6; XXVIII, 2
  23. ↑ Apià. Història de Roma, XII, 4, 72
  24. ↑ Cassi Dió. Història de Roma, LX, 24
  25. ↑ Erel T.L.; Adatepe F. «Traces of Historical earthquakes in the ancient city life at the Mediterranean region». Journal of Black Sea/Mediterranean Environment, 13, 2007, pàg. 241–252.
  26. ↑ Hièrocles. Συνέκδημος, 685
  27. ↑ Polibi. Història, XVI, 35; XXIII, 3; XXVII, 6; XXVIII, 15
  28. ↑ Teòfanes el Confessor «Cronografia», a J.P. Migne, Patrologia Graeca, vol.108, col.705
  29. ↑ 29,0 29,1 Treadgold, Warren. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Calif.: Stanford University Press, 1997, p. 347. ISBN 9780804724210. 
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 Kazhdan, Alexander P. (ed.). Oxford Dictionary of Byzantium. Nova York: Oxford University Press, 1991, p. 1791-1794. ISBN 9780195046526. 
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 Vatin, Nicolas. Rhodes et l'Ordre de Saint-Jean-de-Jérusalem. París: CNRS éditions, 2000, p. 46-49. ISBN 9782271055453. 
  32. ↑ Birken, Andreas. Die Provinzen des Osmanischen Reiches. Wiesbaden: Reichert, 1976, p. 106-107. ISBN 9783920153568. 
  33. ↑ «Visit Greece | Rhodes». [Consulta: 5 maig 2019].

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Rodes&oldid=33976428»