Fariseus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els fariseus eren una comunitat jueva que va durar fins al segon segle de la present era i es considera successora dels hassidim (devots). Van ser coetanis de saduceus, essenis i zelotes. El grup va tenir el seu inici durant la captivitat babilònica (587 - 536 aC). Després es definiren com a partit durant la revolta dels Macabeus contra els invasors siris (167165 aC). Els zelotes, més que un grup separat en la religió o la doctrina, eren fariseus que consideraven que l'única forma de desfer-se de l'ocupació romana era a través d'una revolta armada, tal com van intentar amb fatal resultat. La rebel·lió va acabar amb el suïcidi col·lectiu dins l'assetjada Massada (any 73 aC).

Advocaven pel compliment rigorós de l'Halajà, la llei oral mosaica, que va ser després codificada en el Talmud. S'enfrontaven amb l'opinió dels saduceus que negaven la validesa de la llei oral. Segons els evangelis, la seva minuciositat i casuisme els va valer la condemna de Jesús, qui els va acusar de respectar més la lletra que l'esperit de la llei. S'hi van enfrontar, rebutjant la doctrina dels cristians primitius que pregonaven que era el Messies promès a la Bíblia.

Els fariseus, després de la caiguda del Temple, van prendre el control del judaisme oficial, i en van transformar el culte. El més alt representant del judaisme era el Summe Sacerdot, càrrec que a la destrucció del temple es va tornar innecessari; així el culte va passar a la sinagoga (בית כנסת, beit knesset, "casa de reunió" en hebreu). Dels antics fariseus va sorgir la línia rabínica ortodoxa dels doctors de la llei que va ser la que va redactar els diferents Talmudim.

Fora de la història i escrits jueus, els fariseus s'han fet notables per referències al Nou Testament als conflictes entre ells i Joan Baptista[1] i amb Jesús. També hi ha diverses referències al Nou Testament a Pau de Tars sent un fariseu.[2] La relació entre el cristianisme primitiu i els fariseus no sempre va ser hostil, per exemple, Gamaliel se cita sovint com un líder dels fariseus, que simpatitzava amb els cristians. Tradicions cristianes han estat causa d'un coneixement generalitzat dels fariseus.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Fariseu es deriva del llatí pharisæus, -i; de l'hebreu פְּרוּשִׁים pĕrûshîm, plural de פָּרוּשׁ pārûsh, significant “posar a part”, un participi passiu Qal del verb פָּרָשׁ pārāsh,[3][4] a través del grec φαρισαῖος, -ου pharisaios[5]

Esquinçar-se les vestidures[modifica | modifica el codi]

El passatge de l'evangeli en què els fariseus "s'esquinçaven les vestidures" davant de les paraules de Jesús [6] (costum antiga en senyal de dol o d'ultratge públic), ha fet que la frase "esquinçar-se les vestidures"[7] sigui molt popular en alguns països cristians, per expressar la indignació d'algú davant d'un fet determinat, reprovant-lo.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (Mateu, 3:1–7, 9), (Lluc, 7:28–30,9)
  2. Apòstol Pau com a fariseu (Actes, 26:5, 9). Vegeu també (Actes, 23:6, 9),(cristians de Filips, 3:5)
  3. Klein, Ernest. A Comprehensive Etymological Dictionary of the Hebrew Language for Readers of English. City: University of Haifa, 1987. ISBN 965-220-093-X. 
  4. Plantilla:StrongHebrew
  5. Plantilla:StrongGreek
  6. “La” biblia, o el antiguo y nuevo testamento traducidos al espanol de la vulgata latina, por Phelipe Scio de S. Miguel, 1824, p. 1– [Consulta: 20 octubre 2012]. 
  7. esquinçar-se les vestidures a Optimot