Urania's Mirror

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llibreUrania's Mirror

Modifica el valor a Wikidata
Tipuscatàleg astronòmic Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Publicació1824 Modifica el valor a Wikidata

Urania's Mirror (El Mirall d'Urània) o A view of the Heavens (Una vista dels cels), és un conjunt de 32 cartes estel·lars astronòmiques, publicades per primera vegada el novembre de 1824.[1][2] Són il·lustracions basades en el llibre A Celestial Atlas d'Alexander Jamieson,[2] però amb forats afegits que permeten passar la llum per veure les estrelles de les constel·lacions.[1] Van ser gravades per Sidney Hall i es va dir que van ser dissenyades per «una dama», però posteriorment es van identificar com a treballs del reverend Richard Rouse Bloxam, un mestre ajudant del Rugby School.[3]

A la portada del llibre es mostra Urània, la musa de l'astronomia. Originalment, les cartes van aparèixer junt amb un llibre titulat A Familiar Treatise on Astronomy (Un tractat familiar sobre astronomia), escrit com acompanyament.[2][4]

Peter D. Hingley, l'investigador que va resoldre el misteri de qui va dissenyar les cartes 170 anys després de la seva publicació, les va considerar entre les cartes estel·lars més atractives de les moltes produïdes a principis del segle xix.[4]

Descripció[modifica]

El Mirall d'Urània il·lustra 79 constel·lacions en 32 cartes estel·lars separades. Algunes de les constel·lacions il·lustrades són actualment obsoletes, com també algunes de les subconstel·lacions, com ara Caput Medusæ (el cap de Medusa, portat per Perseu).[2]

El Mirall d'Urània es va publicar originalment amb el títol Totes les constel·lacions visibles a l'Imperi Britànic,[1][4] però, de fet, va deixar fora algunes constel·lacions de l'hemisferi sud. A la segona edició (1825), els anuncis deixaven clar que només apareixien les il·lustracions de les constel·lacions visibles des de la «Gran Bretanya».[4]

Algunes cartes només apareix una sola constel·lació, d'altres n'hi ha diverses, com la carta 32 centrada en la constel·lació de l'Hidra Femella (Hydra), que il·lustra dotze constel·lacions (algunes de les quals ja no es reconeixen). La carta 28 en té sis, i cap altra carta en té més de quatre.[2] Cada carta mesura uns 20 x 14 cm (8 x 5 1⁄2 polzades).[4]

Jehoshaphat Aspin va escriure un llibre titulat A Familiar Treatise on Astronomy (o, per donar el seu nom complet, A Familiar Treatise on Astronomy, Explaining the General Phhenomena of the Celestial Body, with Many Illustrations Graphical; Un tractat familiar sobre l'astronomia, que explica els fenòmens generals dels cossos celestes, amb moltes il·lustracions gràfiques), per acompanyar les cartes.[2] Les cartes i el llibre s'entregaven en una capsa il·lustrada amb una dona que, gairebé amb tota seguretat, era Urània, musa de l'astronomia.[4] Les cartes i el llibre van ser publicades originalment per Samuel Leigh, 18 Strand, Londres,[4] tot i que, a la quarta edició, la firma editorial s'havia traslladat a 421 Strand i va canviar el seu nom per M. A. Leigh.[5]

L'investigador P.D. Hingley descriu El mirall d'Urània com «un dels més encantadors i visualment atractius de les moltes ajudes a l'autoinstrucció astronòmica produïda a principis del segle xix».[4] Destaquen els forats que hi ha en cada estrella destinats a mostrar la constel·lació quan se situa la carta davant d'una font lluminosa (la mida dels forats corresponen a la magnitud de les estrelles), produint una representació força realista de la constel·lació.[4] Ian Ridpath descriu el dispositiu com una «característica atractiva», però assenyala que, a causa del tipus de llum que hi havia en aquella època, principalment la produïda per espelmes, probablement moltes cartes es van cremar a causa del descuit quan s'intentava mantenir-les davant de la flama per veure les estrelles. Assenyala tres altres intents d'utilitzar el mateix truc dels forats: Atlas céleste, de Franz Niklaus König (1826); Himmels-Atlas in transparenten Karten, de Friedrich Braun (1850); i Himmelsatlas d'Otto Möllinger (1851), però afirma que els manquen el toc artístic del Mirall d'Urània.[2]

Copiat d'A Celestial Atlas[modifica]

Les representacions de les constel·lacions al Mirall d'Urània són còpies dels dibuixos d'A Celestial Atlas d'Alexander Jamieson, publicat uns tres anys abans, però inclouen atributs únics que difereixen del atles del cel de Jamieson, com la nova constel·lació del mussol (Noctua) (carta 32), i la Norma Nilotica (un aparell de mesura de les inundacions del Nil agafada per Aquarius, l'aiguador) (carta 26).[2]

El misteri del dissenyador[modifica]

Anunci del Mirall d'Urània de desembre de 1824, suggerint que és un regal de Nadal «acceptable»

Els anuncis del Mirall d'Urània, així com la introducció al seu llibre d'acompanyament Un tractat familiar sobre astronomia, acrediten el disseny de les targetes simplement a una «dama», que es descriu a la introducció del llibre com una «jove». Això va provocar especulacions sobre la seva identitat. Alguns van proposar destacades dones astrònomes com Caroline Herschel i Mary Somerville, altres van acreditar el gravador Sidney Hall.[4]

La identitat del dissenyador va romandre desconeguda durant 170 anys. El 1994, mentre arxivava antics certificats electorals on se solia proposar que les persones fossin admeses a la Royal Astronomical Society, P. D. Hingley en va trobar un proposant al reverend Richard Rouse Bloxam qui el va nomenar com a «Autor del Mirall d'Urània».[3] Si bé va tenir diversos fills notables, no té cap altra publicació coneguda, i la seva principal distinció és haver estat ajudant de mestre a l'Escola de Rugby durant 38 anys.[3]

Es desconeixen els motius d'amagar l'autoria. Hingley assenyala que moltes publicacions contemporànies van intentar suggerir que les dones havien tingut un paper en la seva creació, potser per fer-les semblar menys amenaçadores. Suggereix que l'anonimat podria haver estat necessari per protegir la posició de Bloxam a Rugby, però destaca que Rugby era força progressista, cosa que fa que això sigui poc probable; i, finalment, suggereix la modèstia com a possibilitat.[6] Ian Ridpath, tot assenyalant el plagi dels dibuixos d'A Celestial Atlas, suggereix que només això pot ser suficient per fer que l'autor vulgui mantenir-se en l'anonimat.[2]

Edicions[modifica]

Un anunci de desembre de 1824, que afirmava que les cartes estaven «acabades de publicar», oferia les cartes «senzilles» a £1/81s o «completament acolorides» per £1/14s.[1] L'edició senzilla no va incloure cap estrella que envoltava les constel·lacions anomenades, deixant aquestes parts en blanc. A l'edició en color es van afegir estrelles al voltant de les constel·lacions anomenades.[2]

  • Primer edició. «Pisces», sense les estrelles de les constel·lacions circumdants (edició senzilla)
    Primer edició. «Pisces», sense les estrelles de les constel·lacions circumdants (edició senzilla)
  • Segona edició. «Pisces», amb les estrelles que l'envolten i en color (edició en color)
    Segona edició. «Pisces», amb les estrelles que l'envolten i en color (edició en color)

Es va publicar el 1832 una edició als Estats Units d'Amèrica. Les reimpressions modernes es van produir el 1993, i Barnes & Noble va reproduir l'edició estatunidenca (junt amb el llibre que l'acompanyava) el 2004.[2] El llibre que l'acompanya, A Familiar Treatise on Astronomy de Jehoshaphat Aspin es va editar almenys quatre vegades, amb la darrera publicació el 1834.[2] La segona edició presenta una notable ampliació del contingut, passant de 121 pàgines de la primera edició a 200 pàgines de la segona.[4]

El llibre, en l'edició estatunidenca de 1834, consistia en una introducció, una llista de les constel·lacions de l'hemisferi nord i de l'hemisferi sud, una descripció de cadascuna de les cartes, amb la història i el fons de les constel·lacions representades i una llista alfabètica de noms d'estrelles (com Achernar) amb la seva designació de Bayer, magnitud i respectiva constel·lació.[7]

Es va anunciar una «segona part» del Mirall d'Urània, que havia d'incloure il·lustracions dels planetes i un planetari mecànic portàtil,[8] però no hi ha proves que demostrin que mai fos llançat.[2]

Les 32 cartes estel·lars[modifica]

Llista de les constel·lacions que apareixen[modifica]

Les constel·lacions representades, en l'ordre en què apareixen a les cartes, són:

A més, Mons Mænalus es mostra a sota de Boötes (carta 10), i Cerberus es mostra amb Hèrcules (carta 11).[2]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Advertisement» (en anglès). Monthly Critical Gazette. Sherwood, Jones, and Co. [Londres], Desembre 1824, pàg. 578.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 Ridpath, Ian. «Urania's Mirror» (en anglès). Ian Ridpath's Old Star Atlases.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Hingley, P. D. «Urania's Mirror — A 170-year old mystery solved?» (en anglès). Journal of the British Astronomical Association, 104(5), 1994, pàg. 238–40. Bibcode: 1994JBAA..104..238H. p. 239
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 Hingley, P. D. «Urania's Mirror — A 170-year old mystery solved?» (en anglès). Journal of the British Astronomical Association, 104(5), 1994, pàg. 238–240. Bibcode: 1994JBAA..104..238H. p. 238
  5. ↑ Hingley, P. D. «Urania's Mirror — A 170-year old mystery solved?» (en anglès). Journal of the British Astronomical Association, 104(5), 1994, pàg. 238–240. Bibcode: 1994JBAA..104..238H. p. 239 (illus.)
  6. ↑ Hingley, P. D. «Urania's Mirror — A 170-year old mystery solved?» (en anglès). Journal of the British Astronomical Association, 104(5), 1994, pàg. 238–240. Bibcode: 1994JBAA..104..238H. p. 240
  7. ↑ A partir de la reproducció del llibre inclòs a l'edició facsímil de Barnes & Noble de la col·lecció El Mirall d'Urània.
  8. ↑ «Advertisement». The Quarterly Literary Advertiser (Part de The Quarterly Literary Journal). John Sharpe [Duke-Street, Piccadilly, London], Octubre 1828, pàg. 67.
  9. ↑ Forma plural obsoleta del nom de la constel·lació Triangulum
  10. ↑ Ridpath, Ian. «Rangifer» (en anglès). Star Tales.
  11. ↑ Ridpath, Ian. «Custos Messium» (en anglès). Star Tales.
  12. ↑ Ridpath, Ian. «Honores Friderici» (en anglès). Star Tales.
  13. ↑ Ridpath, Ian. «Telescopium Herschilii» (en anglès). Star Tales.
  14. ↑ Ridpath, Ian. «Quadrans Muralis» (en anglès). Star Tales.
  15. ↑ Ridpath, Ian. «Taurus Poniatovii» (en anglès). Star Tales.
  16. ↑ Ridpath, Ian. «Scutum» (en anglès). Star Tales.
  17. ↑ Ridpath, Ian. «Antinous» (en anglès). Star Tales.
  18. ↑ Ridpath, Ian. «Vulpecula» (en anglès). Star Tales.
  19. ↑ Ridpath, Ian. «Musca Borealis» (en anglès). Star Tales.
  20. ↑ Ridpath, Ian. «Globus Aerostaticus» (en anglès). Star Tales.
  21. ↑ Ridpath, Ian. «Harpa Georgii» (en anglès). Star Tales.
  22. ↑ Hill, John. «Fluvius». A: Urania: Or, a Compleat View of the Heavens; Containing the Antient and Modern Astronomy, in Form of a Dictionary: Illustrated with a Great Number of Figures ... A Work Intended for General Use, Intelligible to All Capacities, and Calculated for Entertainment as Well as Instruction (en anglès). Londres: T. Gardner, 1754. 
  23. ↑ Ridpath, Ian. «Machina Electrica» (en anglès). Star Tales.
  24. ↑ Hill, John. «Pigeon». A: Urania: Or, a Compleat View of the Heavens; Containing the Antient and Modern Astronomy, in Form of a Dictionary: Illustrated with a Great Number of Figures ... A Work Intended for General Use, Intelligible to All Capacities, and Calculated for Entertainment as Well as Instruction. Londres: T. Gardner, 1754. 
  25. ↑ Ridpath, Ian. «Officina Typographica» (en anglès). Star Tales.
  26. ↑ Ridpath, Ian. «Turdus Solitarius» (en anglès). Star Tales.
  27. ↑ Ridpath, Ian. «Sextans» (en anglès). Star Tales.
  28. ↑ Ridpath, Ian. «Felis» (en anglès). Star Tales.
  29. ↑ Ridpath, Ian. «Antlia» (en anglès). Star Tales.
  30. ↑ Ridpath, Ian. «Argo Navis» (en anglès). Star Tales.
  31. ↑ Ridpath, Ian. «Pyxis» (en anglès). Star Tales.

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Urania's Mirror

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Urania%27s_Mirror&oldid=33179467»