Vall de Ferganà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La tomba d'Alí a Xakhimardan

La vall de Ferganà (en uzbek Vodiysi Farg'ona; en kirguís Фергана өрөөнү, Fergana öröönu; en tadjik водии Фaрғонa, Vodin Farg'ona; en rus Ферганская долина, Fergànskaia dolina; en persa دشت فرغانه, Dasht e-Ferganah) és una depressió entre la serralada del Hissar-Alay al sud i la serralada de Tian Shan al nord. S'estén a l'Àsia Central a través de l'Uzbekistan oriental, el Tadjikistan i el Kirguizistan. Té uns 22.000 km². El pic més alt té una altitud de 7.459m i s'anomena Pic Comunisme.

La vall és ètnicament diversa amb uzbeks, tadjiks, i Kirguísos. Tradicionalment, els grups majoritaris que han habitat la zona van ser sarts i uzbeks a la vall, i kirguisos a les muntanyes.[1] Altres grups presents a la zona són els tadjiks, kashgarians, kiptxaks o cumans, jueus i gitanos. A més, els russos (eslaus), van prednre després el control de la zona, venint a habitar-la, encara que en minoria. S'ha de dir que la Vall és un dels punts més conflictius d'Àsia Central. La tomba d'Alí a Xakhimardan, es troba en un extrem de la vall

Geografia física[modifica | modifica el codi]

És una gran vall triangular i deu la seva fertilitat a dos rius, el Naryn i el Kara Darya que acaben formant el riu Sirdarià. La Vall de Ferganà és una depressió entre muntanyes de l'Àsia central entre els sistemes muntanyosos de Tien Shan al nord i Gissar-Alai al sud. La vall fa uns 300 km de llarg i uns 70 d'ample formant una vall d'uns 22.000 km².[2]

La part central de la depressió geològica està caracteritzada per la subsidiència de blocs, originalment la fondària estimada era de 6 a 7 km omplerts per sediments. Els anticlinals associats a les falles tenen petroli i gas.[3]

Situació geogràfica Vall Fergana

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima de la vall de Fergana és el més temperat de l'Àsia central i es pot conrear la vinya i, també, es conrea el cotó a gran escala. Al mes de març les temperatures màximes arriben als 20 °C i ràpidament als 35 °C al juny, juliol i agost. Després d'abril la pluja és escassa però torna a augmentar a l'octubre. Les glaçades arriben a -20 °C el desembre i gener.

Geografia Humana[modifica | modifica el codi]

Llengües[modifica | modifica el codi]

Els Tayics: Fins a principis de la dècada de 1920, la llengua literària dels tayics era el persa clàssic; escrit amb caràcters àrabs; en les conversacions corrents utilitzaven diversos dialectes d'aquesta mateixa llengua. El pas de l'alfabet àrab a l'alfabet llatí, el 1930, va ser acompanyat de la introducció de formes dialectals en la llengua escrita, de tal manera que una llengua tayica va poder aparèixer com a diferent del persa. L'any 1940, l'alfabet ciríl·lic substituí l'alfabet llatí, i durant tots els períodes soviètic la llengua tayica, aïllada de la resta dels dialectes perses, va modernitzar el seu vocabulari amb paraules russes.

Els pobles turcs: Avui en dia es tendeix a reservar el nom de turcs tan sols als habitants de Turquia, però les llengües turques inclouen moltes més llengües. No existeix una classificació de les llengües turques en la qual es posin d'acord els especialistes. L'admesa més comunament les distingeix de la següent manera:

  • Grup Meridional: turc de Turquia (o osmanlí), atzarí, turkmení, "gaguzo", i altres llengües de la meseta iraní.
  • Grup Oriental: Uzbec i uiguro.
  • Grup Septentrional: Yakuto, tuvinià, Kalpac i nogai.
  • Grup Occidental: tàrtar (del Volga), bashkir, kumic, tàrtar de Crimea i Karanchai-Balkaro.

[4]

Demografia[modifica | modifica el codi]

La Vall de Fergana és la regió d'Àsia Central amb més densitat poblacional, potser amb l'excepció de les grans ciutats, però, sens dubte, ho és quant a població rural. La densitat de població està compresa entre els 300 i 500 habitants/km². L'alta pressió demogràfica en una terra limitada de recursos dóna lloc a una falta de feina i una perspectiva econòmica reduïda especialment en les zones més marginades, però cada cop més en les zones irrigades de l'Uzbequistan.

Economia[modifica | modifica el codi]

La majoria de la població es dedica a tasques agrícoles. El conreu de cotó és l'activitat més important a la zona, des del període soviètic, tot i que ara es prova de retornar a una situació més plural (blat, blat de moro, arròs, tabac,...), però el sòl està exhaust i emmetzinat amb fertilitzants inadequats.

En aquests moments[Quan?] la indústria més pròspera és la fabricació de cotxes, amb empreses com la coreana Daewoo (a Namangan). També hi ha una producció creixent de paper, cuir, etc. A més, des de 1908 compta amb diverses refineries de petroli. El gas natural de l'oest d'Uzbekistan arriba a la vall a través de gasoductes per ser transformat en fertilitzants. Però l'activitat econòmica que s'ha mantingut des de fa segles és el comerç, ja que, històricament, la vall de Fergana va ser una parada important en l'anomenada Ruta de la Seda,[5] que connectava el Llunyà Orient amb Orient Mitjà i Europa.[6]

Indústria[modifica | modifica el codi]

Carbó, ferro, sofre, guix, sal de roca, sal lacustre i nafta són minerals que es poden trobar en aquesta zona, però solament els dos primers s'han extret sempre en quantitats significatives. En l'endarrerit dinovè segle hi havia alguns pous de petroli petits a la Vall de Ferghana, però aquests van deixar de funcionar. En el període Tsarista les úniques empreses industrials eren unes setanta o vuitanta fàbriques contractades a la neteja del cotó. El cuir, el paper i la indústria ganivetera eren els productes principals de les indústries domèstiques. Això no va canviar gaire a les èpoques soviètiques, quan la industrialització va ser concentrada a les ciutats de Samarcanda i Bukharà. L'any 1991 la firma coreana “Daewoo” va construir una gran fàbrica produint els cotxes a Andizhan, que s'ha convertit en un component crucial en l'economia local. Els seus productes es veuen pertot arreu a l'Uzbekistan, i representa la part d'inversio estrangera més significativa que s'ha rebut a la zona.

Recursos naturals[modifica | modifica el codi]

L'aigua ha sigut una font de conflicte al llarg dels anys en aquest territori. El govern soviètic va desenvolupar tota una xarxa de canals, pantans i centrals hidroelèctriques, que principalment servien per alimentar les grans fàbriques de cotó d'Uzbekistan i les grans extensions de conreu de cotó d'aquest. El conflicte en l'actualitat es basa en el fet que hi ha una partició molt desigual pel que fa a la localització dels recursos hídrics, ja que el 90% de l'aigua es concentra en els països més petits i pobres de l'Àsia Central: Kirguizistan i Tadjikistan. En aquest problema, cal afegir-hi que els principals consumidors d'aigua no són aquests dos països sinó Uzbekistan i Turkmenistan. Tot i tenir necessitats diferents, aquests quatre països fa anys que lluiten per arribar a una negociació que benefici a totes les parts, i d'aquesta manera es pugui fer una bona gestió d'aquest recurs tan preuat com és l'aigua.

En aquest territori també ens trobem amb el conflicte de falta de territori per al conreu, un conflicte relacionat amb el dels recursos hídrics. Aquest problema és degut a diferents factors:

  • Augment de la demografia.
  • Persistència de la política de “mobilitat” del sistema soviètic, on existia una residència assignada per a la vida de cada ciutadà, i si es donava el cas que alguna persona volgués canviar de lloc de residència, necessitava una autorització que era molt difícil d'aconseguir.
  • Existència d'una estructura social on les famílies estan obligades a donar un part del seu territori als seus fills per tal que aquests puguin construir la seva casa, i com que la majoria de les famílies d'aquest territori disposen de terres de conreu, moltes vegades s'ha acabat construint damunt de terres fèrtils.
  • Existència de grans edificacions rurals, típiques construccions del sistema soviètic, fet que fa que hi hagi una ocupació molt extensa de possible terreny de conreu.

Comunicacions[modifica | modifica el codi]

Les comunicacions entre les principals ciutats situades dins la vall són bastant precàries. Al llarg de la història i inclús fins a finals del segle XIX, el mitjà de transport més utilitzat a l'Àsia central era el camell o el cavall, un mitjà que no precisava de grans camins ni carreteres. No va ser fins ben entrada de la dècada del 1870 que amb l'arribada dels russos es creà una carretera que comunicava les ciutats d'Andijan, Kokand, Margilan i Khodjend i una altra que unia Samarkand i Tashkend. Cap als anys 20 del segle passat, amb la presència dels soviètics, es va construir la Carretera de Pamir unint Osh amb Khorog. Aquesta és considerada com la segona carretera més alta del món, ja que té traçats que assoleixen els 4400 metres d'altitud. Estem doncs, davant un sistema complex de carreteres amb una diferència d'alçades extremadament important, que pot causar un tall temporal de les comunicacions segons en l'estat que es trobin aquestes (risc de temporals de neu, pluges...). Cal destacar també la presència del ferrocarril a la vall des de l'any 1898 amb la construcció d'una sèrie de línies també complexes, plenes de ramificacions i traçades que entren i surten en els diferents països. Prova d'aquest fet és la línia que uneix Osh i Bishkek (les dues principals ciutats kirguizes); aquesta línia que comença al Kirguizistan, passa per Uzbekistan, Tadjikistan, Uzbekistan i Kazakhstan i finalment torna al Kirguizistan. Un dels fets que afavoreixen aquesta complexitat de comunicacions tant per carretera com per ferrocarril, és la preocupació que els governs tenen per les comunicacions del seu país, i la problemàtica de no actuar conjuntament per tal que els habitants de la vall se'n vegin afavorits.

Història[modifica | modifica el codi]

Fou habitada des de molt antigament. El 329 aC Alexandre el Gran va fundar Alexandria Escate (Alexandria Ultima o Alexandria d'Escítia) al sud-oest de la vall a la vora del riu Iaxartes, prop de la moderna Khokand, i avui a Tadjikistan. La ciutat va restar en contacte segurament amb el Regne Grec de Bactriana. Es creu que els grecs d'Alexandria Escate van arribar fins a Ürümqi i Kashgar al Xinjiang, i van fer els primers contactes amb els xinesos vers 220 aC. Estàtues de soldats grecs s'han trobat a Xina i Estrabó diu que els grecs es van estendre fins al país dels seres (xinesos) i els prhyni.

Fonts xineses en parlen abans de la conquesta musulmana: una ambaixada xinesa dirigida per Zhang Qian a l'anomenat país dels dayuan o ta-yuan hi va estar el 128 aC. Una dinastia indígena governava el país potser d'origen grec. Els xinesos el van anomenar el país dels Cavalls Celestials i el 104 aC hi estaven en guerra.

Va ser part del khanat dels Turcs que van conquerir la regió entre 627 i 649, i la ciutat principal aleshores era Kasan (xinès K'o-sai); el 657 va passar a Xina que va establir un governador a Kasan dominant sobre alguns prínceps locals. Vers 680 es va establir una dinastia turca.

La notícia que els àrabs hi van arribar en temps del califa Uthman ibn Affan (644-656) sota la direcció de Muhammad ibn Djafar, és probablement llegendària. La realitat és que els àrabs hi van arribar quan Kutayba ibn Muslim va envair Transoxiana, vers 712/713; quan va intentar revoltar-se contra el califa fou mort pels seus propis homes i la seva tomba estaria prop d'Andidjan (715); el 715 i 717 els xinesos van derrotar als àrabs[7] i el país no fou dominat per aquests i fou finalment abandonat vers 721 o 722; les lluites civils van impedir la progressió del califat a la zona; es va establir llavors un príncep indígena sogdià que es creu que va portar el títol d'Ikhshedh. El 739 els àrabs van instal·lar altre cop un governador i en aquest any apareix esmentat Arslan Khan com a sobirà a Fergana.[cal citació] Els xinesos van avançar cap a Transoxiana entre 745 i 751; el príncep local va fugir a Kashgar i va enviar un missatger al califa, enviat que fou retingut durant anys en negar-se a convertir-se a l'islam. La batalla del Talas el 751 va marcar el final de la presència xinesa però també de l'expansió àrab.

La resta del segle VIII els àrabs van continuar provant d'expandir-se per la regió i eliminar l'oposició a l'islam. Fins que el territori va quedar inclòs en els dominis samànides després del 821 sota Nuh ben Asad, governador de Samarcanda (819-842), no es va començar a establir regularment l'autoritat musulmana a Kasan i Urast. La dinastia indígena va desaparèixer. Va quedar com a terra de frontera amb els turcs expulsats cap al nord-oest. La principal guarnició es va establir a Osht amb fortaleses de suport, especialment a Akhsikah (que va fer funcions de capital). Al segle X el territori de Fergana es va dividir en tres províncies i nombrosos districtes.

El 993, enfonsats els samànides, el país va passar als karluks i d'aquests als karakhànides. Ozkand va esdevenir el centre del territori. Quan la dinastia karakhànida es va dividir en branques, un khan va governar a Ozkand. El 1089/1090 van resistir un atac dels seljúcides.

El 1141 Fergana va passar als kara-khitay però la dinastia local es va mantenir com a vassalla. La dinastia karakhànida de Fergana va governar també a Samarcanda del 1165 al 1179 però després una branca separada es va establir en aquesta ciutat.

Del 1212 al 1218 els khwarizmshah van disputar el domini de Fergana als kara-khitay. Llavors va entrar en la disputa el príncep mongol naiman Kutchlug; finalment va caure en mans dels mongols de Genguis Khan vers 1220. Llavors hi havia prínceps locals a Akhsikah i a Kasan. Dins de l'Imperi Mongol va quedar dins l'ulus de Txagatai però els prínceps locals van restar al poder com a vassalls durant el segle XIII. Els mongols van establir el seu govern a la nova vila de Andidjan (Andukan), i Marghinan va passar a ser la segona vila del territori.

Al segle XIV el khanat Txagatai es va dividir en dos parts, Transoxiana i Moghulistan, que es van disputar Fergana si bé generalment va estar en mans de Moghulistan. Finalment Tamerlà va dominar la regió al quart final del segle XIV i sota els seus descendents forma part de la branca d'Herat, amb Shah Rukh i el seu fill Ulug Beg de Samarcanda. Després va passar a Abu Saïd a la mort del qual el 1469, va passar a un fill (1469 a 1494) Umar Shaykh II (o Umar Shaykh Mirza, i aquesta branca timúrida va governar Fergana amb el seu fill Baber i el seu germà Jahangir Mirza. Baber va fer la guerra als Shibànides o Shaybànides i va avançar fins a Samarcanda. Finalment el 1504 va haver d'evacuar Fergana i fugir a l'Índia deixant el país en mans dels uzbeks. Llavors a la vall hi havia nou viles importants a les quals després es va afegir Khokand que llavors era només un llogaret (la capital era Andidjan).

A la Babur-name la vall de Fergana és descrita per Baber: diu que té a l'est Kashghar i a l'oest Samarcanda, al sud Badakhxan i al nord ciutats que abans foren Almaligh, Almatu i Yangi (Faraz o Taraz, que per un temps fou coneguda com a nova Yangi), que aleshores estaven abandonades a causa de les depredacions primer dels mongols i més tard dels uzbeks. El país estava rodejat de muntanyes excepte a l'oest. El riu Saihun (Saihun Darya) o Sihun anomenat "L'Aigua de Khujand", entrava al país per nord-est i corria a l'oest passant pel nord de Khudjand i al sud de Fanakat (Shahrukhia) girant al nord cap al Turkestan i es perdia a l'arena. Hi havia set ciutats importants: cinc al sud del Saihun i dues al nord del riu; entre les del sud, Andijan, que tenia una posició central, era la capital, produint gra, fruites, raïm i melons; la seva fortalesa era la més gran de Transoxiana després de Samarcanda; els habitants eren turcs; el clima no era gaire bo i a la tardor amb les pluges les febres eren habituals. Una altra ciutat era Osh (Aush o Ush) al sud-est, de millor clima i abundància d'aigües; al sud-est tenia la muntanya Bara Koh on Mahmud Khan (khan de Mogulistan) tenia una "haira" (una residència per retirar-se); la creuava el riu (torrent) Andijan. Una altra ciutat era Marghinan a l'oest d'Andijan. La quarta ciutat Isfara o Asfara, en un turó al sud-oest de Marghinan; la comarca es dividia en quatre districtes (Asfara, Warukh, Sukh i Hushyar). La cinquena ciutat era Khudjand a uns 125 km a l'est de Samarcanda, que era una ciutat emmurallada (gurghan) per la que passava al nord el riu Sihun al nord del qual les muntanyes Munughul; la vila de Kand-i-Badam (Vila de les Aumetlles) depenia de Khujand, ja que no arribava a ciutat; entre Kand-i-Badam i Khujand hi havia el desert de Ha Darwesh on sempre feia vent (hamqsha). De les dues ciutats al nord del riu una era Akhsi o Akhsikit i antigament Akhsikint. Akhsi era la segona ciutat de la vall, després d'Andijan i estava a uns 50 kms a l'oest de la capital de la vall; fou capital sota Umar Shaykh Mirza; era una ciutat emmurallada al costat de la qual corria el Sihun; els seus suburbis s'estenien tres kms. La darrera ciutat era Kasan, la més petita, al nord d'Akhsi, dotada de jardins i amb un clima excel·lent. Així les ciutats eren set però com que Kasan era petita a vegades s'esmentava el país com Alti-Shahr (Sis ciutats).

Andidjan fou seu d'un khanat uzbek; després de l'enfonsament de la dinastia shibànida el 1598/1599 les famílies khodjes es van repartir el país amb centre a Çadak, i van quedar sota dependència del khan de Bukharà, pactant amb kazakhs i kirguizos que feien incursions a la vall. El 1709 es va erigir el [Khanat de Kokand], governat per Shahrukh Bi.

Palau del khan a Khokand.

El 1876 el khanat de Khokand fou annexionat pels russos i esdevingué la província de Fergana (Ferganskaya Oblast) amb una superfície de 160.141 km² i més d'un milió i mig d'habitants (1897). Limitava amb les províncies de Sir Darya al nord i nord-oest, Samarkanda a l'oest, Zhetysu al nord-est, el Xinjiang o Kashgària a l'est, i Bukharà i Afganistan al sud. El límit sud era a les muntanyes Pamir i fou fixat per una comissió anglo-russa el 1885 de Zorkul (Llac Victoria) a la frontera xinesa: Khignan, Roshan i Wakhan foren assignats a Bukharà a canvi de part de Darvaz (a l'esquerra del Panj) que fou entregat a l'Afganistan. L'àrea demarcada era de 53.000 km² dels que 17.600 km² eran als Pamirs. La capital fou a Margelan, ciutat fundada pels russos que va portar el nom de Skolev del 1907 al 1924, per agafar després el nom de Fergana. Una revolta el 1898 fou sufocada. Del 1917 al 1924 fou una de les regions que més suport va donar als basmatxis. Entre 1924 i 1927, es van crear artificialment cinc repúbliques en el si de l'URSS: Uzbekistán, Kazajistán, Turkmenistán, Tayikistán i Kirguizistán. Aquesta divisió no respetava l'existència de minories ètnicas com els Sarts, els Kipchaks o els Karapalks.

El 1924 amb el repartiment ètnic de l'Àsia Central, la part occidental de la vall va passar a Tadjikistan i la resta (centre i orient) a l'Uzbekistan, mentre les muntanyes que rodegen la vall van passar al Kirguizistan.

Províncies d'Uzbekistan a la vall de Fergana:

àrea població.
Província d'Andijan 4.200 km² 1,9 milions
Província de Fergana 6800 km² 2,6 milions
Província de Namangan 7900 km² 1,86 milions
Total 18,900 km² 6.36 million

La província de Fergana estava dividida en 5 districtes: Fergana (abans Margelan), Andijan, Kokand, Namangan i Osh.

La ciutat de Fergana va arribar als 50000 habitants el 1951. Després del 1924 el districte de Fergana fou un districte d'Uzbekistan (8.029 km² i 720.000 habitants el 1951)[cal citació]. Khokand i Namagan eren les principals ciutats, més grans que la capital, ja que la primera tenia el 1912 uns 113000 habitants i Namagan uns 70000 i el 1951 tenien 93.000 i 115.000. La introducció de la indústria del cotó, les troballes de materials (urani, petroli i carbó) i el desenvolupament dels sistemes de regadiu va convertir la regió en un centre de desenvolupament industrial i agrícola. És la regió més fèrtil i més densament poblada de tota l'Àsia Central.

La divisió de la vall en tres repúbliques per part dels soviètics va començar a generar conflictes ja abans de l'extinció de l'URSS, la major part de marcat caràcter ètnic, tot i que els motius reals són principalment de tipus socio-econòmic. Els més destacats es van ocasionar a:

  • Kuvasi (1989): disputa en la part uzbeka de la vall entre població d'origen uzbek i turcs meskhetians, els quals van haver d'emigrar cap a altres països a causa de la neteja ètnica que es va derivar del conflicte.
  • Samarkandek (1989): conflicte a la zona del Kirguizistan entre població kirguissa i tadjik, amb el rerefons de disputes per la distribució de les terres i l'aigua. Van morir-hi un nombre indeterminat de persones, a més de nombrosos ferits.
  • Batkén (1989): escalada de la tensió i disputes entre refugiats tadjiks i població kirguissa a causa de la quota de l'aigua.

La desaparició de l'URSS (1991) i la independència assolida el 1991, pels tres estats que es divideixen la vall, va comportar greus problemes fronterers i ha deixat a la regió en un estat de contínues tensions on es barregen conflictes ètnics, religiosos,[8] polítics i socioeconòmics.

Conflictes entre regions i corrupció[modifica | modifica el codi]

El poder en els cinc estats centreasiàtics està en mans de grups de solidaritat/partits politics/dictadors amb una forta identitat regional. Aquesta identitar regional té declinacions diferents:

  • A Kirguistan la Vall de Fergana correspon a la part sud del país, més pobre, menys desenvolupat, amn una minoria uzbeka molt important i també una religiositat més alta. Kurmanbek Bakiev, president entre 2005 i 2010 venia del sud i després de les revoltes contra el seu govern es va refugiar a Osh abans d'abandonar el país. Alguns analistes (i el govern interí de la Rosa Otunbayeva) el van fer responsable directe dels últims afrontaments interetnics. ata-Zhurt, partit que milita pel seu retorn al poder és el més important partit del parlament Kirguís (amb 28 escons sobre 130) pero alguns dels altres partits politics del Nord del país han demanat la seva extradició per portar-ho davant d'un tribunal.
  • A Tadjikistan la guerra civil ha estat una guerra entre faccions regionals. La part nord del país (dins de la Vall de Fergana) ha estat sempre aliat amb el poder "postcomunista" que està actualment governat en la capital Dushanbe.
  • A Uzbekistan, el president Islam Karimov ve de Samarkand i existeix una forta discriminació contra les elits de la Vall de Fergana que ha portat algunes d'aquestes a aliar-se amb els grups islamistes.

Lògicament aquesta realitat política és també una realitat econòmica, i, de fet, el detonador dels esdeveniments d'Andizhan en 2005 va ser l'acusació de corrupció feta contra 14 homes d'afers de la ciutat, que va ser viscut com un intent del govern de Taizkent d'apropiar-se del teixit empresarial de la ciutat (el govern els va cusar d'islamisme).

Principals conflictes posteriors a la desintegració de la Unió Soviètica:

Part de la raó d'aquests conflictes és precisament la divisió ordenada per Stalin en la dècada de 1930. La divisió creada pel mapa ignorava el factor que la vall era ètnicament molt variable i es feia difícil incorporar cada ètnia a una nació. Les tensions van néixer arran de la desintegració de l'URSS, combinada amb dos factors més: d'una banda, el naixement de tres noves repúbliques que feien especial referència a la seva identitat nacional quan en realitat eren formades per una gran heterogeneïtat ètnica. De l'altre, el sistema agrícola predominant a la vall es va ensorrar, provocant una aguda competència pels mitjans de subsistència i els recursos entre els tres nous Estats.[10]

Alters factors causants de tensions a l'àrea, a més de les ja anomenades com la pobresa i la desocupació, i les diferències ètniques, inclouen l'alta superpoblació de les terres en alguns punts, el negoci de narcòtics i el crim organitzat, corrupció i incompetència administrativa dels règims de govern, l'auge dels nacionalismes, la repressió estatal i les desestabilitzacions degudes a l'impacte de les guerres i desordres al Tadjikistan i l'Afganistan.

Segons el United States Institute of Peace[11] es discuteixen com a mètodes més efectius per a la prevenció de conflictes a la zona, l'establiment de democràcies de mercat lliure i cooperacions regionals més properes entre els estats de la vall de Fergana. Els governs donants occidentals i les organitzacions internacionals haurien de posar això com a prioritat de política, implicant un enfocament que s'estén amplament a factors tan diversos com distribució d'ajut exterior, educació, direcció/gestió dels refugiats, els assumptes de seguretat regional, i combatent la màfia de narcòtics.[12]

Les províncies dels països que conformen la Vall de Fergana són:

  • A Tajikistan hi ha la província de Soghd amb capital a Khodjend.
  • A Uzbekistan hi ha les províncies de Namangan, Andijan i Fergana
  • A Kirguiztan hi ha les províncies de Batkén, Jalalabad i Osh.

Islamisme[modifica | modifica el codi]

Amb la guerra civil al Tadjikistan i sobretot després de l'11 de setembre de 2001, molts experts occidentals han començat a parlar del perill d'islamització de la Vall de Fergana. Moviments com l'IMU són una clara demostració de l'existència d'alguns grups armats islamistes però la situació real és molt complexa.

  • Alguns moviments islamistes com Hizb ut-Tahrir són molt actius en la Vall de Fergana. Hizb ut-Tahrir en concret és contra la violència però defèn posicions relativament radicals com la instauració d'un Califat al lloc dels estats actuals.
  • Moviments islamistes com l'IMU tenen relacions directes amb grups terroristes transnacionals com Al Qaeda (membres de l'IMU lluitant actualment contra l'exèrcit Pakistanès a la frontera Afgano-Pakistanesa.
  • Existeix un fenomen de "redescobriment" de l'Islam en tota la Vall del Fergana amb construcció de Mesquites i reaparició de la religió en l'ambit públic.
  • En l'absència d'oposició legal i davant d'una impossibilitat d'accedir a posicions de responsabilitat, algunes persones (en particular els joves) es giren cap a l'islamisme –més com a forma de demostrar la seva oposició al govern dictatorial sota el qual viuen o de defendre la seva regió que com a declaració ideològica.
  • El govern Uzbek en particular reprimeix amb molta duresa qualsevol expressio de religiositat forta (en certs àmbits, la gent prega de manera amagada per no atirar l'atenció de les forces de seguretat sobre ells).

Moviment Islàmic de l'Uzbekistan[modifica | modifica el codi]

El Moviment Islàmic de l'Uzbekistan (IMU) és un grup militant islamista format el 1991 per l'ideòleg islàmic Tahir Yuldashev, i l'exparacaigudista de la Unió Soviètica Juma Namangani – tots dos d'ètnia uzbeka de la vall de Fergana. El seu objectiu era enderrocar el president Islam Karimov, d'Uzbekistan, i per crear un estat islàmic a la xaria. El seu objectiu era enderrocar el president Islam Karimov, d'Uzbekistan, i crear un estat islàmic a la xaria. Operant a les bases de Tadjikistan i les zones controlades pels talibans al nord de l'Afganistan, la IMU va enviar una sèrie d'incursions militars al sud del Kirguizistan el 1999 i 2000. No obstant això, el 2001, l'IMU va ser destruït en gran mesura, mentre lluitava amb els talibans contra les forces de la coalició dirigida pels Estats Units a l'Afganistan. Namangani va ser assassinat, i els combatents que queden de l'IMU es dispersen. Yuldeshev i un nombre desconegut de combatents van escapar amb les restes dels talibans de Waziristan, a les Àrees Tribals sota Administració Federal del Pakistan. Des d'aleshores, el Moviment Islàmic de l'Uzbekistan ha informat que van obrir camps d'entrenament a Waziristan i ara es troba involucrat amb altres grups que intenten enderrocar el govern de Pakistan. Malgrat les proclamacions ocasionals de Yuldeshev, i els rumors d'una reaparició sota el nom de Moviment Islàmic del Turquestan (IMT), no hi ha evidència fiable que indiqui que l'IMU / IMT segueix sent una força operativa a l'Àsia Central fora de la regió fronterera de l'Afganistan i Pakistan.

Sobirans i sobiranies[modifica | modifica el codi]

  • Nasr Tigin 1013
  • Mansur Abu l-Muzaffar Arslan Khan 1013-1024
  • Desconeguts
  • Muhammad Ayn al-Dawla vers 1041-1052
  • Ibrahim Abu Ishaq Tamghach Khan vers 1059
  • Abd al-Mumin
  • Ali
  • al-Hasan Tigin
  • Husayn Djalal al-Dunya wa l-Din 1132-1156 (sota domini feudal kara-khitay des de 1141)
  • Mahmud Toghan Khan 1156-1164
  • Ibrahim Arslan Khan (a Bukharà 1178-1203) 1164-1178
  • Nasr 1178- ?
  • Muhammad ? -vers 1182
  • Desconeguts 1182-?
  • Kadir Khan Djalal al-Dunya wa l-Din ? -1209
  • Mahmud ? -1213 (vassal de Khwarizm)
  • Kutchlug Naiman 1213-1218
  • Genguis Khan
  • Ulus i després Khanat de Txagatai 1227-1469
  • Khanat timúrida de 1469 a 1504
  • Khanat uzbek després de Bukharà 1504-1709
  • Part als Calmucs 1626-1758 i a Xina 1758-1798
  • Khanat de Khokand 1709-1876
  • a Rússia 1876-1917
  • Governs antibolxevics 1917-1921
  • A la Unió Soviètica 1921-1991
  • La major part a l'Uzbekistan 1991.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Olson, James Stuart. An Ethnohistorical Dictionary of the Russian and Soviet Empires (en anglès). Greenwood Publishing Group, 1994, p.615. ISBN 0313274975. 
  2. grida.no: topography and hydrography of the ferghana valley.
  3. http://web.archive.org/web/20091027103235/http://geocities.com/internetgeology/L34.html
  4. Sellier,J i Sellier, A. Atlas de los pueblos de Oriente. Madrid:Acento,1997
  5. http://www.silk-road.com/toc/index.html
  6. [enllaç sense format] http://revistas.ucm.es/cps/16962206/articulos/UNIS0505330173A.PDF
  7. Shouyi Bai et al. (2003). A History of Chinese Muslim (Vol.2). Beijing: Zhonghua Book Company. ISBN 7-101-02890-X
  8. [enllaç sense format] http://csis.org/publication/ferghana-valley-south-waziristan
  9. [enllaç sense format] http://www.silkroadstudies.org/new/inside/publications/0507Akiner.pdf
  10. [enllaç sense format] http://www.rferl.org/content/Why_Is_The_Ferghana_Valley_A_Tinderbox_For_Violence/2074849.html
  11. http://USIP http://www.usip.org
  12. Calming the Fergana Valley. Tabyshalieva, Anara. Peaceworks Number 28. The Challenge of Regional Cooperation in Central Asia: Preventing Ethnic Conflict in the Ferghana Valley. Washington, DC: United States Institute of Peace, 1999.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 40° 44′ 24″ N, 72° 37′ 48″ E / 40.74000°N,72.63000°E / 40.74000; 72.63000