Vés al contingut

Campionat del Món de Trial 1987

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infobox sports competitionCampionat del Món de Trial 1987
Imatge
La Beta TR 34 de 1987, rèplica de la que pilotà Jordi Tarrés aquell any per a guanyar el seu primer mundial
TipusTrialGP Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorFIM Modifica el valor a Wikidata
Lloc  i  dates
Interval de temps5 març 1987 – 13 setembre 1987 Modifica el valor a Wikidata
Número d'edició13  (1987) Modifica el valor a Wikidata
Competició
Primer llocJordi Tarrés↔Beta. 202 total punts. Modifica el valor a Wikidata
← 1986 Modifica el valor a Wikidata
1988 → Modifica el valor a Wikidata

La temporada de 1987 del Campionat del Món de trial fou la 13a edició d'aquest campionat, organitzat per la FIM. El calendari oficial constava de 12 proves puntuables, celebrades entre el 5 de març i el 13 de setembre.

Jordi Tarrés va guanyar el primer dels set títols mundials que va obtenir al llarg de la seva carrera,[1] xifra que el situa com al tercer pilot amb més títols mundials en la història del trial, superat només per Dougie Lampkin (que en té també set de trial a l'aire lliure i cinc de trial indoor) i Toni Bou (amb 19 mundials a l'aire lliure i 19 d'indoor a data del 2025).

Aquella era la primera vegada que un català (i un pilot de Beta) guanyava el mundial. A més, Tarrés representa un punt d'inflexió en el trial en motocicleta pel que fa a l'estil de pilotatge, ja que hi introduí les tècniques de conducció del trialsín -el trial en bicicleta-, esport del qual procedia.[2]

Resum de la temporada

[modifica]

Jordi Tarrés va guanyar el seu primer títol de forma clara, amb set victòries i tres podis a les onze proves que acabà de les dotze puntuables. El subcampió, Diego Bosis, només en va guanyar una (Estats Units),[3] mentre que dos catalans més en van guanyar també una cadascun, tots dos amb motos catalanes: Gabino Renales a Bèlgica amb la Gas Gas[4] i Lluís Gallach el Trial de Sant Llorenç amb la Mecatecno.[5] Les altres dues victòries van ser per a Steve Saunders, quart classificat final. El campió de l'any anterior, Thierry Michaud, va quedar tercer sense haver obtingut cap victòria (però vuit podis) en tota la temporada.

Novetats

[modifica]

Steve Saunders va canviar aquell any d'Honda a Fantic,[6] com a company d'equip de Michaud, deixant Eddy Lejeune com a l'únic pilot oficial de la marca japonesa.[7] Philippe Berlatier va canviar d'Aprilia a Montesa (una històrica marca que havia estat absorbida per Honda el 1986) alhora que Diego Bosis passava de Montesa a Aprilia, en un intercanvi de pilots de primera línia. Bernie Schreiber va deixar Yamaha per a pilotar una Fantic, essent, a 27 anys, el pilot més veterà del campionat. L'americà només va disputar la primera prova, el Trial de Sant Llorenç, i la dels Estats Units i es retirà tot seguit de les competicions internacionals.[8]

Pascal Couturier va deixar la JCM en fitxar per Merlin i el seu lloc a l'equip francès l'ocupà Tony Scarlett.

Sistema de puntuació

[modifica]

Barem de puntuació a partir de 1984:

Posició 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15
Punts 20 17 15 13 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1

Calendari

[modifica]
Ronda Data Prova Lloc Guanyador
1 5 de març Espanya Espanya CAT Sant Llorenç de Morunys CAT Lluís Gallach
2 12 de març Bèlgica Bèlgica Bilstain CAT Gabino Renales
3 19 de març GBR Gran Bretanya Merthyr Tudful GBR Steve Saunders
4 25 de març Irlanda Irlanda Newtownards CAT Jordi Tarrés
5 24 de maig Alemanya Alemanya Kiefersfelden[a] CAT Jordi Tarrés
6 31 de maig França França Les Rousses GBR Steve Saunders
7 21 de juny Estats Units Estats Units Bodines ITA Diego Bosis
8 12 de juliol Àustria Àustria Spital am Semmering CAT Jordi Tarrés
9 19 de juliol Itàlia Itàlia Falcade CAT Jordi Tarrés
10 30 d'agost TCH Txecoslovàquia Ricany CAT Jordi Tarrés
11 6 de setembre  Suïssa Grimmialp[b] CAT Jordi Tarrés
12 13 de setembre Suècia Suècia Hällefors CAT Jordi Tarrés
Notes
  1. ↑ A Baviera
  2. ↑ A Diemtigen

Classificació final

[modifica]
Posició Pilot Motocicleta Punts
1 Catalunya Jordi Tarrés Beta 202
2 Itàlia Diego Bosis Aprilia 170
3 FRA Thierry Michaud Fantic 168
4 Regne Unit Steve Saunders Fantic 127
5 FRA Philippe Berlatier Montesa 97
6 França Pascal Couturier Merlin 92
7 Itàlia Renato Chiaberto Beta/Fantic 84
8 Itàlia Donato Miglio Garelli 83
9 Bèlgica Eddy Lejeune Honda 81
10 Catalunya Gabino Renales Gas Gas 77
11 GBR Tony Scarlett JCM 72
12 CAT Andreu Codina Montesa 69
13 CAT Lluís Gallach Mecatecno 59
21 CAT Joan Freixas Merlin 10

Referències

[modifica]
  1. ↑ Llurba, Lluís. «These are the best trials riders of all time» (en anglès). redbull.com. Red Bull, 15-08-2017. [Consulta: 31 juliol 2025].
  2. ↑ De la Torre, Juan Pedro «Campeones esenciales. Jordi Tarrés» (en castellà). Moto Verde. Motor Press Ibérica [Madrid], núm. 478, 5-2018, p. 66.
  3. ↑ Hulme, John. «Trials Legends - Diego Bosis (Italy) 1967 – 2012» (en anglès). trialsguru.net. [Consulta: 20 febrer 2023].
  4. ↑ «Entrevista a Gabino Renales» (en castellà). todotrial.com, 18-12-2019. [Consulta: 3 agost 2025].
  5. ↑ «Gallach, excelente en el Trial de Sant Llorenç» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 08-03-1987. [Consulta: 20 juliol 2014].
  6. ↑ «Exclusive Steve Saunders Interview 2013» (en anglès). retrotrials.com, 01-06-2013. [Consulta: 27 març 2023].
  7. ↑ San Martín, Horacio. «Eddy Lejeune, tres veces Campeón del Mundo» (en castellà). todotrial.com, 01-09-2005. [Consulta: 5 gener 2010].
  8. ↑ San Martín, Horacio; Schreiber, Bernie. «Bernie Schreiber, campeón del mundo 1979» (en castellà). todotrial.com, 01-03-2008. [Consulta: 23 octubre 2009].

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Campionat_del_Món_de_Trial_1987&oldid=36076539»