Vés al contingut

Campionat del Món de Trial 1981

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infobox sports competitionCampionat del Món de Trial 1981
Imatge
Manuel Soler camí de la seva victòria al Trial de Sant Llorenç de 1981 (Mura, 22 de febrer)
TipusTrialGP Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorFIM Modifica el valor a Wikidata
Lloc  i  dates
Interval de temps22 febrer 1981 – 27 setembre 1981 Modifica el valor a Wikidata
Número d'edició7  (1981) Modifica el valor a Wikidata
Competició
Primer llocGilles Burgat↔SWM. 122 total punts. Modifica el valor a Wikidata
← 1980 Modifica el valor a Wikidata
1982 → Modifica el valor a Wikidata

La temporada de 1981 del Campionat del Món de trial fou la 7a edició d'aquest campionat, organitzat per la FIM. El calendari oficial constava de 12 proves puntuables, celebrades entre el 22 de febrer i el 27 de setembre.

Aquella temporada, Gilles Burgat esdevingué el primer pilot a guanyar el campionat del món amb una motocicleta italiana, concretament la SWM.[1] A més a més, Burgat guanyà el títol a només 19 anys, en la seva segona temporada al campionat, essent el pilot més jove a aconseguir-ho fins aleshores (Bernie Schreiber l'havia guanyat a vint anys el 1979). Aquell fou el primer i únic títol tant per al francès com per a SWM.[2]

A certa distància de Burgat, els tres següents classificats van mantenir una ajustada lluita pel subcampionat fins a la darrera prova de la temporada, Alemanya. Finalment, tots tres van quedar separats per un sol punt l'un de l'altre: Ulf Karlson (87), Yrjö Vesterinen (86) i Eddy Lejeune (85). Darrere seu, Manuel Soler. El català, ja adaptat a la Montesa, va obtenir tres victòries durant la temporada –tantes com Burgat–, però les diverses incidències que va anar patint durant el campionat (caigudes, avaries i altres) li van impedir d'aconseguir una classificació encara millor. Soler va començar el campionat liderant-ne la classificació provisional després de guanyar la primera prova puntuable, el Trial de Sant Llorenç,[3] fins que Lejeune el va superar en guanyar a Bèlgica; Soler va tornar a guanyar més tard a Àustria i Alemanya, però no va poder puntuar en quatre proves i va quedar despenjat de la lluita pel títol. Tot amb tot, el seu cinquè lloc final era el millor resultat obtingut per un català al mundial fins aleshores.

Bernie Schreiber, clar favorit al títol, va travessar una temporada molt complicada a causa de la nova Italjet: si el model de l'any passat no era més que una Bultaco Sherpa T "maquillada", el del 1981, modificat a Itàlia, era més pesat i menys competitiu.[4] L'americà no va poder guanyar ni una sola prova i acabà el campionat en sisena posició.

Pel que fa als catalans, aquell any va ser força reeixit no només per a Manuel Soler, sinó també per a Toni Gorgot, que va obtenir a Itàlia amb l'OSSA "groga" l'única victòria al mundial de la seva carrera,[5][6] una victòria que fou també l'única al campionat de la marca catalana (OSSA, però, ja havia guanyat nombroses proves de l'anterior Campionat d'Europa amb Mick Andrews).

Novetats

[modifica]

Després del petit parèntesi de l'edició anterior, en què la prova es traslladà a Olot, el Trial de Sant Llorenç tornà aquell any al seu escenari original, Sant Llorenç del Munt, per bé que en aquesta ocasió es va celebrar als contraforts del vessant nord del massís, fora ja dels límits del Parc Natural i dins la comarca del Bages, amb centre a Mura.[7] En aquest nou escenari, amb el terreny encara amb els efectes d'una intensa nevada de feia poc, Soler va obtenir una ajustada victòria sobre Eddy Lejeune (empatats a punts, la victòria es va decidir pel major nombre de zeros).

Pel que fa als canvis de marca, el més significatiu va ser el d'Yrjö Vesterinen, que tornà a Bultaco, malgrat la crisi que travessava l'empresa, després d'un any amb Montesa el 1980.[8] També canvià a la marca catalana John Reynolds, després d'haver començat la temporada amb Suzuki. Per la seva banda, Rob Shepherd es va trobar sense moto en no renovar-li el contracte Honda[9] i va passar a pilotar les Majesty de Mick Andrews, tot i que ara centrat en el campionat britànic. Honda es quedà només amb Eddy Lejeune per a seguir el mundial, al costat del japonès Kiyoteru Hattori.[10]

Per primera vegada des de la instauració del campionat el 1964 com a Challenge Henry Groutards, cap britànic no va acabar entre els cinc primers classificats. El millor va ser Martin Lampkin, desè amb la SWM.

Sistema de puntuació

[modifica]

Barem de puntuació de 1969 a 1983:

Posició 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Punts 15 12 10 8 6 5 4 3 2 1

Calendari

[modifica]
Ronda Data Prova Lloc Guanyador
1 22 de febrer Espanya Espanya CAT Mura CAT Manuel Soler
2 1 de març Bèlgica Bèlgica Aywaille BEL Eddy Lejeune
3 7 de març Irlanda Irlanda Newtownards BEL Eddy Lejeune
4 15 de març GBR Gran Bretanya Bainbridge SWE Ulf Karlson
5 17 de maig França França Les Rousses FRA Gilles Burgat
6 24 de maig Itàlia Itàlia Cuorgnè CAT Toni Gorgot
7 31 de maig Àustria Àustria Spital am Semmering CAT Manuel Soler
8 14 de juny Estats Units Estats Units Watkings Glen FRA Gilles Burgat
9 8 de setembre Finlàndia Finlàndia Espoo FIN Yrjö Vesterinen
10 13 de setembre Suècia Suècia Älvängen SWE Ulf Karlson
11 20 de setembre Txecoslovàquia Txecoslovàquia Ricany FRA Gilles Burgat
12 27 de setembre Alemanya Alemanya Gefrees CAT Manuel Soler

Classificació final

[modifica]
Posició Pilot Motocicleta Punts
1 França Gilles Burgat SWM 122
2 Suècia Ulf Karlson Montesa 87
3 Finlàndia Yrjö Vesterinen Bultaco 86
4 Bèlgica Eddy Lejeune Honda 85
5 Catalunya Manuel Soler Montesa 76
6 EUA Bernie Schreiber Italjet 66
7 França Charles Coutard Montesa 52
8 Catalunya Toni Gorgot OSSA 49
9 Catalunya Jaume Subirà Fantic 35
10 Regne Unit Martin Lampkin SWM 32
16 CAT Pere Ollé Montesa 9
20 CAT Albert Juvanteny OSSA 1

Galeria

[modifica]
  • Ulf Karlson, subcampió
    Ulf Karlson, subcampió
  • Eddy Lejeune, quart classificat
    Eddy Lejeune, quart classificat
  • Bernie Schreiber (6è) travessà un mal any
    Bernie Schreiber (6è) travessà un mal any
  • Charles Coutard fou setè amb la Montesa
    Charles Coutard fou setè amb la Montesa
  • Toni Gorgot, vuitè, va guanyar a Itàlia
    Toni Gorgot, vuitè, va guanyar a Itàlia
  • Martin Lampkin fou desè amb la SWM
    Martin Lampkin fou desè amb la SWM

Referències

[modifica]
  1. ↑ «An Exclusive Interview with 1981 World Trials Champion Gilles Burgat» (en anglès). retrotrials.com, 01-04-2017. [Consulta: 1r agost 2025].
  2. ↑ «SWM History» (en anglès). r2wtrials.co.uk. Arxivat de l'original el 15 d'abril 2009. [Consulta: 25 desembre 2009].
  3. ↑ «Sant LIorenç: ¡Manel Soler y Montesa!» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 22-02-1981. [Consulta: 14 gener 2014].
  4. ↑ San Martín, Horacio; Schreiber, Bernie. «Bernie Schreiber, campeón del mundo 1979» (en castellà). todotrial.com, 01-03-2008. [Consulta: 23 octubre 2009].
  5. ↑ «Go Gorgot» (en anglès). Classic Trial. pressreader.com, núm. 63, 01-08-2021 [Consulta: 2 agost 2025].
  6. ↑ «Reunión de ‘ossos’ en casa de Toni Gorgot» (en castellà). mundodeportivo.com. Mundo Deportivo, 15-11-2022. [Consulta: 1r agost 2025].
  7. ↑ «El Trial de St. LIorenç, de nuevo en casa» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 21-02-1981. [Consulta: 14 gener 2014].
  8. ↑ San Martín, Horacio. «Yrjo Vesterinen, tres veces campeón del mundo de trial» (en castellà). todotrial.com, 01-03-2007. [Consulta: 1r octubre 2009].
  9. ↑ Dikinson, John; Hulme, John; Rapley, Mike. «Rob Shepherd Honda» (en anglès). pressreader.com. Classic Trial, 01-08-2021. [Consulta: 24 febrer 2023].
  10. ↑ San Martín, Horacio. «Eddy Lejeune, tres veces Campeón del Mundo» (en castellà). todotrial.com, 01-09-2005. [Consulta: 30 juliol 2025].

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Campionat del Món de Trial 1981
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Campionat_del_Món_de_Trial_1981&oldid=36235312»