Gavot gegant
Pinguinus impennis  | |
|---|---|
 Gran gavot per GE Lodge | |
| Dades | |
| Alçada | 85 cm |
| Pes | 5 kg |
| Estat de conservació | |
 | |
| Extint (1852) | |
| UICN | 22694856 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Charadriiformes |
| Família | Alcidae |
| Gènere | Pinguinus |
| Espècie | Pinguinus impennis Linnaeus, 1758 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | |
| Distribució | |
El gavot gegant, pingüí boreal o simplement pingüí[3] (Pinguinus impennis) és un ocell no volador de la família dels àlcids, extint a mitjan segle xix. Era l'única espècia moderna del gènere Pinguinus, gènere que no té relació amb els pingüins (encara que el gran gavot fou el primer ocell a ser anomenat «pingüí»). Criava en illes isolades amb fàcil accés a l'oceà i menjar abundant; la singularitat d'aquests llocs feia que hi hagués pocs llocs de criança pels gavots. Quan no criaven, els gavots invertien el seu temps cercant aliment a les aigües de l'Atlàntic Nord, arribant fins al nord d'Espanya i també a les costes del Canadà, Groenlàndia, Islàndia, les Illes Fèroe, Noruega, Irlanda i Gran Bretanya.
El gran gavot feia entre 75 i 80 cm d'alt i pesava prop de 5 kg, essent doncs el membre més gran de la família dels àlcids. D'esquena negra i panxa blanca, el seu bec negre era pesat i ganxut i amb osques a la seva superfície. Durant l'estiu, el plomatge del gran gavot mostrava una taca blanca damunt cada ull; durant l'hivern, perdia les taques i desenvolupava una línia blanca enmig dels ulls. Les seves ales només feien 15 cm de llarg, deixant-lo incapaç de volar. El gavot era un nedador poderós, cosa que l'ajudava en la caça. Les seves preses preferides eren peixos, incloent el menhaden de l'Atlàntic i Mallotus villosus, i crustacis. Tot i la seva agilitat a l'aigua era inhàbil a terra ferma. Els gavots s'aparellaven de per vida i criaven en colònies extremadament denses i socials, ponent un ou damunt d'una pedra nua. L'ou era blanc i jaspiat d'un color marró variable. Ambdós pares incubaven l'ou durant unes sis setmanes, fins a l'eclosió de la cria. El gavot jove abandonava el lloc de criança al cap de dues o tres setmanes, encara que els pares continuaven cuidant-lo.
El gran gavot era important per moltes cultures ameríndies, per les quals servia com a aliment i com a element simbòlic. Molta gent de Maritime Archaic s'enterrava amb ossos de gavot, fins i tot un individu fou enterrat cobert amb més de 200 becs de gavot, que es creu que formaven part d'una capa feta amb la seva pell. Els primers exploradors europeus de les Amèriques descobriren que era fàcil de capturar, per la qual cosa empraven el gavot com a font d'aliment o com a esquer de pesca, reduint-los en nombre. Això sumat a l'alta demanda de plomes de gavot que venia des d'Europa gairebé n'eliminà les poblacions europees cap a mitjan segle xvi. Els científics aviat s'adonaren que el gran gavot estava desapareixent i això fou el beneficiari de moltes lleis mediambientals, que malauradament no foren suficients. La seva creixent raresa va despertar l'interès de museus i col·leccionistes privats per les pells i ous de l'ocell, cosa que agreujà encara més la situació. El 3 de juliol de 1844, els dos últims espècimens coneguts moriren a Eldey, a la costa d'Islàndia, la qual cosa també eliminà l'últim intent de cria conegut. Alguns reports no confirmats posteriors afirmen haver-ne vist o capturat individus. Un report que data del 1852 és considerat per alguns l'últim albirament de l'espècie. El gran gavot apareix en diverses novel·les i la publicació científica de l'American Ornithologists' Union rep el nom The Auk («El Gavot») en honor d'aquest ocell.
Referències[modifica]
- ↑ Grieve, Symington. The Great Auk, or Garefowl: Its history, archaeology, and remains. Thomas C. Jack, London, 1885.
- ↑ Parkin, Thomas. The Great Auk, or Garefowl. J.E. Budd, Printer, 1894 [Consulta: 14 març 2015].
- ↑ «Gavot gegant». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
