Dodo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuDodo
Raphus cucullatus Modifica el valor a Wikidata
Dodo 1.JPG
Reconstrucció d'un dodo al Museu d'Història Natural de la Universitat d'Oxford Modifica el valor a Wikidata
Dades
Alçada1 m Modifica el valor a Wikidata
Pes10,2 kg (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Període
Recent
Estat de conservació
Status iucn3.1 EX-ca.svg
Extint
UICN22690059 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreColumbiformes
FamíliaRaphidae
GènereRaphus
EspècieRaphus cucullatus Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Nomenclatura
Sinònims
Didus ineptus
Distribució
Mauritius island location.svg
Modifica el valor a Wikidata
Endèmic deilla Maurici Modifica el valor a Wikidata
Mida
Dodo size comparison diagram.svg

El dodo (Raphus cucullatus, anomenat Didus ineptus per Linnaeus) era una espècie d'ocell no volador de 70 cm d'alçada i d'un pes de 13 a 25 kg. Els dodos habitaven a l'illa Maurici, situada a l'oceà Índic. S'alimentaven de fruits. El seu bec, gràcies a la seva forma, els permetia desescorçar els cocos. Feien el niu a terra.[1]

Es creu que l'origen evolutiu el tenien en els coloms que migraven entre l'Àfrica i el sud-est asiàtic, per això es tractava d'un peculiar colúmbid relativament àpter, ja que la manca de depredadors va fer que aquest ocell no desenvolupés el seu sistema muscular per al vol. Era un parent proper del Solitari de Rodrigues, un altre ocell de la regió propera a l'illa Maurici que també s'extingí, un segle més tard.

L'home arribà al seu hàbitat al segle xvi. Les primeres notícies que a Europa es van tenir de l'ocell semblen datar de l'any 1674; l'any 1681 un conquistador espanyol en portà un exemplar a Europa. Es creu que els descobridors portuguesos anomenaren dodo (de doudo, forma arcaica de doido, "estúpid", en el parlar col·loquial portuguès) l'ocell per la seva poca traça i la facilitat amb què podia ser caçat. En alguns idiomes s'anomena també dront o dronte, possiblement un nom nadiu.[2]

L'arribada de l'home portà la propagació de noves espècies per l'illa, com el porc i les rates, l'aparició de noves malalties i la destrucció del bosc, del qual depenia la subsistència del dodo. Com a conseqüència es produí la completa extinció d'aquest ocell un segle després de l'arribada de l'home a l'illa. Es tracta d'un dels exemples de la sisena extinció, provocada per l'ésser humà.

Descobriment i extinció[modifica]

L'ésser humà va arribar al seu hàbitat al segle XVI. Les primeres notícies que es van tenir a Europa de l'au semblen datar del 1574; el 1581 un conqueridor espanyol va portar un exemplar a Europa. Els descobridors portuguesos el van anomenar dodo «estúpid» (en la parla col·loquial portuguesa) per la seva malaptesa i la facilitat amb la què podia ser caçat (el dodo va evolucionar sense cap contacte amb éssers humans, de manera que no els veia com una amenaça). També se l'ha anomenat dronte, una denominació una mica més científica.

L'arribada de l'ésser humà va implicar la propagació de noves espècies a l'illa, incloent-hi porcs, macacos, cranc, gossos, gats i rates, l'aparició de noves malalties i la mateixa destrucció dels boscos, dels quals depenia en gran manera la subsistència del dodo. Es calcula que el saqueig dels seus nius per part de les noves espècies va tenir un efecte més devastador que el de la caça. En particular, els porcs portats per l'ésser humà a l'illa van acabar amb els ous d'aquesta au, ja que assaltaven els seus nius i se'ls menjaven. Com a conseqüència es va produir la completa extinció d'aquesta au un segle després de l'arribada d'éssers humans a l'illa.

Sir Thomas Herbert, l'introductor de la paraula «dodo», va dedicar a l'animal en 1627 un dramàtic epitafi:

« Tenen un aspecte malenconiós, com si fossin sensibles a la injustícia de la natura en modelar un cos tan massís destinat a ser dirigit per ales complementàries certament incapaces d'aixecar-de terra. »

L'últim exemplar va ser vist per última vegada en 1.662,[3] encara que existeix un albirament per part d'un esclau el 1674, i es creu que va haver d'existir fins al 1690.[4]

Alimentació[modifica]

Segons una hipòtesi de l'investigador Stanley Temple, el tambalacoc, també conegut com a "arbre dodo", era part de l'alimentació dels dodos, i que només després de passar pel tracte digestiu d'un d'ells, les seves llavors podien germinar, per tant la seva l'extinció estava propera, donada la desaparició del dodo. Per demostrar la seva tesi, va alimentar per força a galls dindis salvatges amb 17 fruits de tambalacoc, dels quals tres van germinar. La seva teoria tenia certs punts sense aclarir, com el que no es va comprovar com funcionava la germinació d'altres fruites després de ser menjades per galls dindis, de manera que l'efecte demostrat no quedar del tot clar. A més, Temple no va tenir en compte els informes sobre la germinació de les llavors del tambalacoc de la germinació d'altres fruites d'AW Hill el 1941 i d'HC King el 1946, els qui van descobrir que les llavors germinaven sense necessitat de corrosió prèvia, encara que molt rarament.[5][6][7][8]

Restes i investigación recents[modifica]

Dibuix d'un dodo de 1626, per Roelant Savery.

L'octubre de 2005, una zona del Mare aux Songes (el jaciment més important de restes de dodo) va ser excavat per un equip internacional d'investigadors. Es van trobar moltes restes, incloent-hi ossos d'aus de diferents edats,[9] i bona part de l'esquelet d'un únic individu.[10] Abans d'això es disposava de molt poques restes de dodos, i la major part del que es tenia eren ossos aïllats, sense tenir el conjunt de l'esquelet d'un únic dodo, sent els esquelets existents muntatges a partir d'ossos de diversa procedència.

Hi ha un ou de dodo exposat al museu d'East London a Sud-àfrica. Una de les restes que s'han conservat més intactes i els únics que han conservat una mica de teixit tou són els que s'exposen al Museu d'Història Natural de la Universitat d'Oxford; consistents en el cap i les potes d'un mateix individu. Les restes de l'últim exemplar dissecat de dodo conegut es van mantenir al Museu Ashmolean, però cap al 1755 el conservador del museu, donat l'estat de deteriorament, es va desfer d'ell.

El juny de 2007, uns aventurers explorant una cova a les Illes Maurici van trobar, fins al moment, el més complet i millor conservat esquelet de dodo.[11]

En la cultura popular[modifica]

Il·lustració de Alícia en terra de meravelles, amb un dodo, 1869.

La història del seu descobriment i extinció, el seu estrany aspecte i la idea que era un ocell ximple, han convertit al dodo en un referent cultural important i a què es fa esment des de diversos camps. L'escut de Maurici incorpora un dodo rampant.[12]

El dodo ha fet nombroses aparicions en diverses obres literàries, tot i que potser la més coneguda és a Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. Apareix en el capítol 3 de l'esmentat llibre, on el dodo organitza una absurda carrera circular, en la qual decideix que tots han guanyat i per tant, tots han de rebre un premi.[13]

L'escut de Maurici incorpora un dodo en la seva parte esquerra.

El dodo és esmentat en l'obra filosòfica Sobre la voluntat en la naturalesa de Schopenhauer, on es refereix a l'au com "Didus ineptus", assenyalant que la seva extinció es va deure a la incapacitat de la seva voluntat (essència) per desenvolupar alguna forma natural de protecció, puntualitzant que davant la falta d'un cos apropiat, l'au va haver d'haver desenvolupat una intel·ligència de nivell suficient per a sobreviure, com passa amb els rosegadors.22

En les novel·les de la detectiva literària Thursday Next, de Jasper Fforde, els dodos clonats són una mascota habitual, per exemple, a El cas Jane Eyre.

En el llibre Bèsties fantàstiques i on trobar-les, de J.K. Rowling, apareix entre el llistat d'animals mítics i es diu que el seu veritable nom és «diricawl» i que té l'habilitat de desaparèixer en un esclat de plomes i reaparèixer en qualsevol altre punt, el que fa que es pensi que està extint quan no és així.

El 1938, es va crear un dibuix animat dels Looney Tunes anomenat Yoyo Dodo que va protagonitzar Porky in Wackyland i des de llavors és conegut com un personatge de dibuixos reeixit. També han aparegut dodos en televisió, còmics i en pel·lícules, com és el cas de la pel·lícula d'animació Ice Age, on els personatges principals s'enfronten per una síndria a una manada d'insensats dodos.

El dodo és el símbol del zoo de Jersey, a Anglaterra, especialitzat en la conservació, reproducció i reintroducció d'espècies en perill d'extinció.

Referències[modifica]

  1. Masanés, Cristina «El periple d'un llibre únic». Sàpiens [Barcelona], núm. 87 data = gener 2010, p. 9. ISSN: 1695-2014.
  2. Jan Dodd; Philippe, Madeleine. Mauritius, Réunion & Seychelles. Lonely Planet, 30 desembre 2004, p. 55–. ISBN 978-1-74059-301-4 [Consulta: 17 octubre 2012]. 
  3. Plantilla:Clements v2015
  4. Allister Macmillan. Mauritius Illustrated: Historical and Descriptive, Commercial and Industrial Facts, Figures, & Resources. Asian Educational Services, 2000, p. 83–. ISBN 978-81-206-1508-3 [Consulta: 17 octubre 2012]. 
  5. Temple, Stanley A. (1977): Plant-animal mutualism: coevolution with Dodo leads to near extinction of plant. Science 197(4306): 885-886. Resumen
  6. Hill, A. W. (1941): The genus Calvaria, with an account of the stony endocarp and germination of the seed, and description of the new species. Annals of Botany 5(4): 587-606. Texto íntegro PDF (requiere cuenta de usuario)
  7. King, H. C. (1946). Interim Report on Indigenous Species in Mauritius. Government Printer, Port Louis, Mauritius.
  8. Witmer, M. C. & Cheke, A. S. (1991): The dodo and the tambalacoque tree: an obligate mutualism reconsidered. Oikos 61(1): 133-137. Resumen
  9. «Scientists find 'mass dodo grave'». BBC News, 24-12-2005. [Consulta: 22 octubre 2008].
  10. «Dodo skeleton find in Mauritius». BBC News, 24-06-2006. [Consulta: 22 octubre 2008].
  11. «Dodo Skeleton Found on Island, May Yield Extinct Bird's DNA». National Geographic, 03-07-2007. [Consulta: 22 octubre 2008].
  12. Jonathan Fryer. «Bringing the dodo back to life». BBC News, 14-09-2002. [Consulta: 22 octubre 2008].
  13. Carrol, Lewis. Alicia en el País de las Maravillas.