Lleó VI de Bizanci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lleó VI
Basil&leo.jpg
Representació de Lleó VI i el seu pare Basili I en un manuscrit del segle XI
Nom original Λέων ΣΤ΄ ὁ Σοφός (grec)
Emperador bizantí
886 – 912
Dades biogràfiques
Naixement 19 setembre 866
Mort 11 maig 912
Altres noms El savi o el filòsof
Dinastia Macedònica
Cònjuge Teòfano Martiniake(883-893)
Zoè Zaoutzaina(893-899)
Eudòcia Baiana(900-901)
Zoè Carbonopsina(906-912)
Fills

Lleó VI de Bizanci (en grec: Λεών) (865-911) anomenat Lleó el Savi o Lleó el Filòsof, fou emperador bizantí del 886 al 911. Era fill d'Eudòcia i Basili I el va reconèixer com a fill seu, tot i que la seva paternitat es va posar en dubte ja que Eudòcia era també amant del seu pare. Es va enfrontar amb el clergat el qual va voler controlar. Durant el seu regnat va el territori va patir els pirates àrabs, va tenir problemes amb els independentistes búlgars i amb les exigències comercials dels russos. Sobretot és recordat per la seva tasca com a escriptor, compilador i renovador de lleis.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Lleó era el fill il·legítim de l'emperador Basili el Macedoni i d'Eudòcia Ingerina[1][2][3] o, segons alguns autors fill d'Eudòcia i de Miquel III, el pare de Basili.[4][5][6] L'any 867 Basili va assassinar el seu pare i el va succeir.[7] El 870 Lleó fou proclamat august, és a dir successor del seu pare,[8] cosa que anteriorment havia fet amb el seu mig germà Constantí. Quan el 879 Constantí va morir, Lleó va quedar com a únic hereu al tron.[9]

Lleó i el seu pare Basili no tenien bona relació, cosa que va empitjorar quan Eudòcia va morir. El 883 es va casar amb Teòfano Martiniake però el matrimoni no el feia feliç i es va buscar una concubina, Zoè Zaoutzaina i el seu pare, per apartar aquesta dona del seu fill la va casar amb un oficial insignificant. Quan Lleó va protestar per aquest fet, el pare el va amenaçar amb arrencar-li els ulls, el càstig que se solia donar als conspiradors.[10][11] El 29 d'agost el 886 Basili va morir a causa d'una caiguda del cavall mentre estava caçant i, quan estava al llit moribund, va acusar a Lleó d'haver provocat l'accident.[12] Llavors fou acusat pel ministre Santabaren de planejar la mort del pare, i encara que no era culpable va estar a punt de ser castigat amb la pena capital. Finalment va succeir al seu pare i va fer destituir el patriarca Foci que donava suport a Santabaren i a aquest el va fer arrestar, li va treure els ulls i el va desterrar a un remot lloc d'Àsia Menor.

Política interna[modifica | modifica el codi]

Un dels primers actes de Lleó VI com a emperador va ser traslladar la tomba de Miquel III, amb gran pompa i cerimònia, al mausoleu reial de l'Església dels Sants Apòstols a Constantinoble.[13] Això va contribuir a confirmar el rumor que Lleó era fill seu (o si més no que això pensava ell).[9] Cercant una reconciliació, el nou emperador es va assegurar el suport de les autoritats de la capital i es va fer envoltar per buròcrates competents entre els que estaven: Estilià Zaoutzes (el pare de la seva concubina i més tard esposa, Zoè Zaoutzaina)[12] i l'eunuc Samonas, un desertor àrab al qui va elevar al rang de patrikios que més tard seria el sogre del seu fill Constantí VII.[14] Els seus intents per controlar les grans famílies aristocràtiques (per exemple el Focas o els Ducas) el va conduir en ocasions a seriosos conflictes, el més significatiu va ser la revolta d'Andrònic Ducas el 906.[15]

Lleó va voler prendre el control de l'Església a través del nomenament de patriarques.[16] El desembre del 886 va cessar el patriarca Foci,[17] el qual havia estat el seu tutor en la infantesa i el va substituir pel seu germà de 19 anys, Esteve.[9] A la mort d'Esteve el 893, Lleó el va reemplaçar per Zaoutzes, que es va canviar el nom pel de Anton II Kauleas, el qual va morir el 901.[18] Llavors l'emperador va triar el seu secretari (mystikos) Nicolau, però sospitós d'haver estat implicat en l'atemptat fallit del 903, i per la seva oposició al quart matrimoni de Lleó, el va substituir pel seu confessor personal Eutimi l'any 907.[19]

La magnífica església de sant Llàtzer a Larnaca fou construïda durant el regnat de Lleó VI, a finals del segle IX, amb l'objectiu d'allotjar les relíquies de Llàtzer de Betània que van ser traslladades de Xipre a Constantinoble.[20][21]

Lleó va encomanar la continuació d'un codi legislatiu anomenat Basilika, que s'havia iniciat en temps de Justinià I i s'havia començat a emprendre de nou amb l'emperador Basili.[22]

Atacs[modifica | modifica el codi]

El 887 i 888 els àrabs van envair l'imperi per la mar mediterrània: desembarcaren a la península itàlica i a diverses illes entre elles Sicília i Samos. Fins al 891 no va poder restablir el control als dominis italians.

Els búlgars tenien un intens comerç amb els bizantins i especialment activa era la factoria que tenien a Tessalònica on gaudien de privilegis comercials. El primer ministre Estilià Zaoutzes (sogre de l'emperador) va suprimir aquests privilegis i va exposar als comerciants búlgars a humiliacions i vexacions, provocant la guerra amb Bulgària.[23] El rei Simeó va assolar Macedònia i va derrotar l'exèrcit bizantí dirigit per Lleó Catacaló i Teodosi (aquest darrer va morir en la lluita). Estilià va perdre la confiança de l'emperador i,amb la mort poc després de la seva filla, l'emperadriu, el va acabar d'ensorrar i va morir de pena i vergonya (894). Lleó es va treure de damunt els búlgars empenyent-los a una guerra contra els hongaresos.[24]

En els anys següents hi van haver algunes conspiracions: el 895 es va descobrir a temps gràcies a un tal Samonas que fou creat patrici; uns anys després Lleó va patir un atac a una església però se'n va lliurar i l'atacant fou executat.

Els àrabs van tornar a envair Sicília dirigits per un renegat bizantí Lleó de Trípoli[25] i van ocupar Tauromenium. El 904 es van presentar amb una flota davant de Tessalònica, mal guarnida encara que amb muralles poderoses, i se'n van apoderar; en van destruir una gran part i la van saquejar durant deu dies i la van abandonar emportant-se botí i captius; la història d'aquesta conquesta la va escriure Joan Cameniata en la seva obra "La captura de Tessalònica" (Ἠἅλωσις τῆς Θεσσαλονίκης).

El 907 Constantinoble va ser atacada per Oleg de Kíev, el qual buscava millors condicions comercials amb l'imperi bizantí.[26] Lleó va aconseguir fer-lo for però el 911 va tornar atacar i llavors es va signar un tractat.[27]

El 910 l'eunuc Samonas fou condemnat a presó perpètua per abusar de la confiança de l'emperador.[28] El 911 els àrabs van derrotar a una flota grega dirigida per Romà Lecapè (més tard emperador) a Samos.


Matrimonis i descendència[modifica | modifica el codi]

Moneda d'or amb l'efígie de Lleó VI de Bizanci i el seu fill, Constantí VII.

Es va casar quatre vegades i per això l'església li va negar la comunió, ja que l'església ortodoxa només tolerava dos matrimonis, i havia censurat el tercer però condemnat el quart com a cosa atroç. El primer va ser imposat pel seu pare, qui volia assegurar-se el favor de la poderosa família d'ella, els Martinaci: es deia Teòfano, filla de Constantí Martinaci.[29] Segons Simeó Metafrastes el matrimoni amb Teòfano es va anul·lar a la mort del seu pare, tot i que havien tingut una filla, i l'emperadriu va ingressar en un convent. Anys més tard seria considerada santa.

El segon va ser amb Zoè, vídua de Teodor Guniatzita i filla d'Estilià que portà el títol de basileopàtor (que vol dir «pare de l'emperador»).[24] Segons consta al De Ceremoniis escrit per Constantí VII amb ella va tenir dues filles i va morir el 899.

El tercer va ser amb Eudòcia, l'any 900, una dona de gran bellesa. L'església no el va aprovar, però ell estava ansiós per tenir un fill mascle.[30] Segons la crònica del Theophanes Continuatus va morir a l'any següent donant a llum un nen mort.

Després en lloc de casar-se, va prendre com a concubina a Zoè Carbonopsina, la qual li va donar un fill, Constantí VII Porfirogènit, el qual el va succeir.[31][32] Amb el naixement d'aquest fill va decidir que es casaria amb ella[9] i com que el patriarca Nicolau Místic s'oposava el va destituir i el matrimoni el va celebrar el seu substitut el patriarca Eutimi.[18] El germà petit de Lleó VI, Alexandre II de Bizanci, nominal emperador junt amb Lleó però que havia preferit portar una vida despreocupada més que col·laborar en els assumptes de govern, quan el 911 va morir de disenteria,[33] va fer de regent de Constantí.[34]

Obres escrites[modifica | modifica el codi]

Lleó VI va ser un prolífic escriptor, va fer llibres sobre temes diversos i emprant diferents estils, entre els quals hi ha: discursos polítics, poemes litúrgics i tractats de teologia. En moltes ocasions ell mateix pronunciava en les esglésies els llargs sermons que escrivia. També era aficionat a l'astrologia i basat en aquest saber va escriure algunes prediccions.[26]

De Lleó destaca la seva compilació de lleis coneguda com Βασιλικαὶ Διατάξεις o abreujadament Βασιλικὰ, en llatí Basilica. Per fer aquesta tasca va crear una comissió que va estar dirigida pel comandant de la guàrdia imperial Sabati (Sabathius). Estava dividida en 60 llibres subdividits en capítols, incloent tota la legislació anterior de Justinià I (els Instituts, la Digesta, el Còdex) i les emeses pels successors de Justinià fins al mateix Lleó VI. Algunes lleis del Digest foren omeses i en canvi altres anteriors i foren incloses. A partir d'aquesta compilació es van escriure les Novellae o «noves lleis» entre les quals es va incloure una llei que prohibia fer quatre matrimonis.

Es va desfer de bona part de l'estructura legislativa, herència de l'època en què l'Imperi Romà i el bizantí eren un sol imperi,[14] que justificava l'existència d'institucions obsoletes com les assemblees anomenades Cúria, el senat al qual se li van atribuir funcions diferents, i la figura del cònsol.[35]

Els principals llibres escrits per l'emperador són:

  • Τῶν ἐν πολέμοις τακτικῶν σύντομος παράδοσις conegut com a "Tàctica," un assaig sobre l'art de la guerra.
  • Ναυμαχικά probablement fragments de Tàctica.
  • XVII Oracula, en vers iàmbic grec.
  • Orationes XXXIII, sobre temes teològics.
  • Epistola ad Omarum Saracenum de Fidei Christianae Veritate et Saracenorum Erroribus, conservat en llatí d'un original grec.
  • Canticum Compunctionis ex Meditatione extremi Judicii, en grec i traduïda al llatí.
  • Carmen iambicum de misero Graeciae Statu, versió llatina de l'original grec.
  • XXII Versus Retrogradi (Καρνικοί).
  • Ἠ γεγονυῖα διατύπωσις παρὰ τοῦ Βασιλέως Δεόντος τοῦ Σοφοῦ, ὅπως ἔχουσι τάξεως οἱ δρόνοι τῶν Ἐκκληοιῶν, τῶν ὑποκειμένων τῷ Πατριάρχῃ Κωνσταντινουπόλεως, Dispositio facta per Imperatorem Leonem Sapientem quem ordinem habeant throni Ecclesiarum Patriarchae Constantinopolitano subjectarun
  • Εἰς τὰ Μονομερίου, In Spectaculum Unius Dei, epigrama.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Treadgold, 1977, p. 462.
  2. Norwich, 1993, p. 102.
  3. Finlay, 1854, p. 306.
  4. Nicholas, 1933, p. 475-450.
  5. Charanis, 1963, p. 35.
  6. Ostrogorsky, 1969, p. 233.
  7. Treadgold, 1977, p. 455.
  8. Kazhdan, 1991, p. 1210.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Gregory, 2005, p. 225.
  10. Norwich, 1993, p. 99.
  11. Treadgold, 1977, p. 460.
  12. 12,0 12,1 Treadgold, 1977, p. 461.
  13. Finlay, 1854, p. 307.
  14. 14,0 14,1 Finlay, 1854, p. 308.
  15. Treadgold, 1977, p. 468.
  16. Finlay, 1854, p. 310.
  17. Norwich, 1993, p. 104.
  18. 18,0 18,1 Kazhdan, 1991, p. 1211.
  19. Treadgold, 1977, p. 467-468.
  20. Shepard, 2008, p. 493-496.
  21. Hein; Jakovljević; Kleidt, 1998, p. 131.
  22. Norwich, 1993, p. 105.
  23. Treadgold, 1977, p. 463.
  24. 24,0 24,1 Norwich, 1993, p. 108.
  25. Gregory,, p. 226.
  26. 26,0 26,1 Gregory, 2005, p. 226.
  27. Treadgold, 1977, p. 469.
  28. Tougher, 1997, p. 198, 201.
  29. Dagron, 2007, p. 203.
  30. Treadgold, 1977, p. 466.
  31. Finlay, 1854, p. 312.
  32. Norwich, 1993, p. 115.
  33. Lemprière; Lord, 1825, p. 198.
  34. Gregory, 2005, p. 228.
  35. Gregory, 2005, p. 227.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adontz, Nicholas. «L'Age et l'origine de l'empereur Basil I». Byzantion, 8, 1933.
  • Charanis, Peter. The Armenians in the Byzantine Empire. Fundação Calouste Gulbenkian, 1963. 
  • Dagron, Gilbert. Emperor and Priest:the Imperial Office in Byzantium, 2007. ISBN 978-0-521-03697-9. 
  • Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854. 
  • Gregory, Timothy, E.. A History of Byzantium, 2005. ISBN 0-631-23512-4. 
  • Hein, Ewald; Jakovljević, Andrija; Kleidt, Brgitte. Cyprus, Byzantine Churches and Monasteries. Hein Ewald Melina-Verlag, 1998. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Lemprière, John; Lord, Eleazar. Universal Biography. R. Lockwood, 1825. 
  • Michaelides, M.G.. Saint Lazarus, The Friend Of Christ And First Bishop Of Kition, 1984. 
  • Norwich, John Julius. "Byzantium: The Apogee". Penguin, 1993. ISBN 0-14-011448-3. 
  • Ostrogorsky, George. History of The Byzantine State. New Brunswick: Rutgers University Press, 1969. 
  • Shepard, Johnathan. The Cambridge History of the Byzantine Empire. CUP, 2008. ISBN 9780521832311. 
  • Tougher, Shaun (1997). The Reign of Leo VI (886–912): Politics and People. Leiden: Brill, 1997. ISBN 978-9-00-410811-0. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, CA: Stanford University Press, 1997. ISBN 978-0-8047-2630-6.