Tità

Tità

Context
Mitologia	Religió a l'antiga Grècia

La titànide Febe

Un tità (en grec antic Τιτάν) o una titànide és, en la mitologia grega, una divinitat primordial gegantina que va precedir els déus de l'Olimp. Els titans i les titànides (Τιτανιδες) són els sis fills i les sis filles d'Urà (el Cel) i de Gea (la Terra).

Els titans podrien representar els déus de la religió d'un antic poble que vivia al territori de l'actual Grècia i que va ser desplaçat pels hel·lens. En ser els titans els fills de Gea representarien un culte a la fertilitat de la terra, molt important per a les primeres comunitats agricultores. La titanomàquia (guerra dels titans contra Zeus) representaria la lluita entre aquests dos pobles i la victòria dels Olímpics seria la victòria dels hel·lens.

Les titànides no formen un conjunt homogeni com els titans. Simplement són diverses divinitats molt antigues que van continuar sent venerades dins de la religió olímpica. En constituir-se l'arbre genealògic de la mitologia grega van quedar enquadrades com a filles d'Urà i de Gea i per tant germanes dels titans.

Tradició sobre els titans

Un tità, museu arqueològic nacional d'Atenes

Temorós que poguessin destronar-lo, Urà mantenia a tots els seus fills atrapats en el Tàrtar. Com a càstig, Gea va enviar al seu fill Crono, el menor d'ells, a atacar al seu pare. El va castrar amb una falç adamantina i va alliberar així a la resta de les entranyes de la Terra, proclamant-se rei dels titans al costat de la seva germana Rea com a esposa i reina.

Segons la Teogonia d'Hesíode els seus noms són els següents:

• Titans: Ceos, Crios, Cronos, Hiperió, Jàpet i Oceà.
• Titànides: Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia (Teia o Tea).

Alguns titans es van emparellar amb algunes titànides (Ceos amb Febe, Cronos amb Rea, Hiperió amb Tia i Oceà amb Tetis), la resta amb altres divinitats. Van tenir fills i a alguns d'aquests a vegades també se'ls anomena titans (titans de 2a generació). Normalment, es dóna aquest nom als fills de Jàpet i Clímene (filla d'Oceà) que són: Atles, Epimeteu, Meneci i Prometeu.

Tots dos van engendrar una nova generació de déus, però Crono, tement també que algun dia ho enderroquessin com ell havia fet, se'ls empassava sencers en néixer. Ressentida per això, Rea va aconseguir amagar al seu sisè i últim fill, Zeus, lliurant-li en el seu lloc a Crono una roca embolicada en bolquers que va empassar confiat. El petit va ser enviat a Creta, protegit pels guerrers Curetes i alletat per la cabra Amaltea.

Quan Zeus va arribar a l'edat adulta va sotmetre a Cronos per l'astúcia més que per la força, donant-li a beure un emètic preparat amb l'ajuda de la seva àvia Gea que li va fer vomitar als seus germans. Va començar llavors una guerra entre els déus més joves i els majors,coneguda com a Titanomàquia en la qual Zeus va ser auxiliat pels Hecatónquirs, els Gegants i els Cíclops, els qui una vegada més havien estat alliberats després del seu nou empresonament per Crono. Zeus va vèncer després d'una llarga batalla i va tancar als Titans que se li havien enfrontat en el Tàrtar. A partir de llavors, la tercera generació de déus, els Olímpics, van governar l'Univers amb Zeus al capdavant.

Els que no s'havien oposat a ell van seguir tenint de forma més o menys directa un paper en el nou ordre: Oceà va continuar circumdant el món, el nom de la ‘brillant’ Febe va ser emprat com a àlies d'Artemis i afegit com a epítet d'Apol·lo («Apol·lo Febus»), Mnemósine va il·luminar a les Muses, Temis va seguir encarnant el concepte de ‘llei de la naturalesa’ i Metis va ser mare d'Atenea.

En una altra ocasió els titans van agafar un nen-déu anomenat Zagreu, el van matar, el van esquarterar i van bullir els trossos en una caldera per menjar-se'ls. Com a càstig, Zeus els va fulminar amb el seu llamp. Segons Climent d'Alexandria, de les cendres dels titans en va néixer la raça humana.

En les fonts òrfiques

Hesíode no té no obstant això l'última paraula sobre els titans. Alguns dels fragments que es conserven de la poesia òrfica en particular guarden algunes variacions del mite.

En un text òrfic, Zeus no es va limitar a atacar al seu pare amb violència. En el seu lloc, Rea va preparar un banquet per Cronos, i aquest es va emborratxar amb mel fermentada. En lloc de tancar-lo en el Tàrtar, Cronos va ser arrossegat —encara borratxo— a la cova de Nix, on va seguir dormint i vaticinant per tota l'eternitat.

Un altre mite sobre els titans no esmentat per Hesíode gira entorn de Dionís. En un moment determinat del seu regnat, Zeus va decidir cedir el tron en favor de l'infant Dionís, que com Zeus a la seva edat era protegit pels Curetes. Els titans van decidir matar al nen i reclamar el tron per a ells: es van pintar les cares de blanc amb guix, van distreure a Dionís amb joguines, i llavors el van esbocinar, coure i rostir els seus membres, donant-se un festí amb ells, mentre que de la sang de la víctima naixia un magraner. Zeus, enfurismat, va castigar als titans fulminant-los amb els seus rajos. Atenea guardava el cor del nen en un ninot de guix, a partir del qual Zeus va fer a un nou Dionís. Aquesta història és narrada pels poetes Cal·limac i Nono, que anomenaven a aquest Dionís «Zagreo», i també en cert nombre de texts òrfics, en els quals no s'usa tal nom.

Una variació d'aquesta història, recollida pel filòsof neoplatònic Olimpiodoro, ja en l'era cristiana, diu que la humanitat va sorgir del fum greixós que acomiadaven els cadàvers dels titans en cremar, morts pels rajos de Zeus. Altres escriptors anteriors insinuen per contra que la humanitat va néixer de la sang vessada pels titans en la seva guerra contra els Olímpics.

Píndar, Plató i Opiano es referien sense pensar-li-ho dues vegades a la «naturalesa titànica» de l'home. Que això es refereixi a algun tipus de «pecat original» arrelat en l'assassinat de Dionís segueix sent objecte d'acalorat debat per part dels mitògrafs.[cita requerida]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tità