Vés al contingut

Ur (bòvid)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuUr
Bos primigenius Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Alçada1,9 m Modifica el valor a Wikidata
Pes1.500 kg Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Extint (1627)
UICN136721 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreArtiodactyla
FamíliaBovidae
GènereBos
EspècieBos primigenius Modifica el valor a Wikidata
Bojanus, 1827
Distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata
Mida

L'ur (Bos primigenius)[1] és una espècie de boví extinta, considerada com l'avantpassat salvatge del bou domèstic modern. Amb una alçada de les espatlles de fins a 180 cm en mascles i 155 cm en femelles, era un dels herbívors més grans de l'Holocè; tenia unes grans banyes allargades i amples que arribaven als 80 cm de llarg.

Els urs formaven part de la megafauna del Plistocè. Probablement va evolucionar a Àsia i va emigrar cap a l'oest i el nord durant els períodes interglacials càlids.

Els fòssils d'ur més antics trobats a l'Índia i al nord d'Àfrica daten del Plistocè mitjà, i a Europa de l'interglacial Holstein. Tal com indiquen les restes fòssils del nord d'Europa, va arribar a Dinamarca i al sud de Suècia durant l'Holocè. Els urs van disminuir durant l'Holocè final a causa de la pèrdua d'hàbitat i la caça, i es van extingir quan l'últim individu va morir el 1627 al bosc de Jaktorów, Polònia.

L'ur està representat en pintures rupestres del paleolític, petroglifs neolítics, relleus de l'antic Egipte i figuretes de l'edat del bronze. Simbolitzava el poder, la potència sexual i la proesa en les religions de l'antic Pròxim Orient. Les seves banyes s'utilitzaven en exvots, com a trofeus, i banyes per beure.

Durant la revolució neolítica es van produir dos esdeveniments de domesticació dels urs. Un va donar lloc al bou domèstic (Bos taurus) al Creixent Fèrtil del Pròxim Orient, que va ser introduït a Europa a través dels Balcans i la costa de la mar Mediterrània. La hibridació entre ur i bou domèstic primerenc es va produir durant l'Holocè primerenc. La domesticació dels urs indis va donar lloc al zebú (Bos indicus) que es va hibridar amb els primers bous al Pròxim Orient fa uns 4.000 anys. Algunes races de bous modernes presenten característiques que recorden els urs, com ara el color fosc i la franja clara al llarg del llom dels bous, el color més clar de les vaques o una forma de banya semblant a la d'un ur.

Etimologia

[modifica]

Tant «aur» com «ur» són paraules germàniques o celtes que signifiquen «bou salvatge».[2][3]

Les paraules de l'alt alemany antic «ūr» que significa «primordial» i «ohso» per «bou» es van combinar per formar «ūrohso», que es va convertir en l'«ur» modern.[4]

La paraula llatina «ūrus» s'utilitzava per al «bou salvatge» des de les guerra de les Gàl·lies.[3][5][6]

L'ús de la forma plural «aurochsen» en anglès és un paral·lel directe del plural alemany «Ochsen» i recrea la mateixa distinció per analogia que l'anglès singular «ox» (bou) i plural «oxen» (bous).[7] En anglès, «aurochs» és tant el singular com el plural utilitzat per referir-se a l'animal.[8]

Taxonomia i evolució

[modifica]

El nom científic Bos taurus va ser introduït per Carl Linnaeus l'any 1758 per al bou feréstec a Polònia.[9]

El nom científic Bos primigenius va ser proposat per als urs per Ludwig Heinrich Bojanus l'any 1827 que va descriure les diferències esquelètiques entre els urs i el bestiar domèstic.[10]

El nom de Bos namadicus va ser utilitzat per Hugh Falconer l'any 1859 per als fòssils de bous trobats als jaciments de Nerbudda.[11]

Bos primigenius mauritanicus va ser encunyat per Philippe Thomas el 1881 que va descriure els fòssils trobats en jaciments prop de Oued Seguen a l'oest de Constantina, Algèria.[12]

L'any 2003, la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica va situar Bos primigenius a la Llista Oficial de Noms Específics en Zoologia i va reconèixer així la validesa d'aquest nom per a una espècie salvatge.[13][14]

Es reconeixen tres subespècies d'ur:

Cadascuna de les subespècies esmentades, va donar origen a les diferents races de bou domèstic que coneixem avui dia:

  • Bos primigenius primigenius:
    • 1. Uro europeu (haplotip mitocondrial «P», haplotip sexual masculí «Y1»): no es té certesa d'una raça bovina que descendeixi directament d'aquesta subespècie, però se sap de certa aportació genètica per part d'aquests animals al bestiar domèstic europeu actual.
    • 2. Ur del mig orient (haplotip mitocondrial «T», haplotip sexual masculí «Y2»): va donar origen al bestiar domèstic europeu actual (Bos primigenius taurus).
  • Bos primigenius africanus: va donar origen a les races africanes.
  • Bos primigenius namadicus: va donar origen a les races índiques (zebús) (Bos primigenius indicus).

Evolució

[modifica]

Probablement l'ur hauria sorgit de Bos platifrons o de Bos acutifrons, bovins primigenis coneguts dins les Siwalik.[17]

Les calibracions utilitzant fòssils de 16 espècies de bovids indiquen que la tribu Bovini va evolucionar fa uns 11,7 milions d'anys.[18] S'estima que els llinatges genètics Bos i Bison van divergir genèticament dels Bovini fa uns 2,5 a 1,65 milions d'anys.[19][20]

El cladograma següent mostra les relacions filogenètiques dels urs basades en l'anàlisi nuclear i mitocondrial de 12 espècies bovines:[19]

Bovini

Pseudoryx nghetinhensis (Unicorn asiàtic)




Bubalina 

Bubalus (Búfal asiàtic)



Syncerus (Búfal africà)



Bovina

Bos



Bos bison (Bisó americà) 

B. b. bison (Bisó de les planes)



B. b. athabascae (Bisó boscòs)





Bos bonasus (Bisó europeu) 

B. b. bonasus (Bisó europeu de les terres baixes)[a]



†B. b. hungarorum (Bisó europeu dels Càrpats) [b] 



†B. b. caucasicus (Bisó europeu del Caucas)[c]







†Bos priscus (Bisó estepari)



†Bos schoetensacki (Bisó boscòs del Pleistocè)



†Bos occidentalis (Bisó de l'Holocè)



†Bos antiquus (Bisó antic)



†Bos latifrons (Bisó de grans banyes)



†Bos sivalensis



†Bos palaeosinensis



†Bos hanaizumiensis



†Bos tamanensis



†Bos voigtstedtensis



†Bos suchovi



†Bos georgicus



†Bos menneri



†Bos degiulii



†Bos satrianensis







Bos mutus (Iak salvatge)  

B. mutus (Iak salvatge)  



B. m. grunniens (Iak domèstic)





†Bos baikalensis





†Bos primigenius

†B. primigenius (Ur)



Bos taurus

B. t. taurus (Bou)



B. t. indicus (Zebú)



B. t. africanus (Sanga)








†Bos acutifrons



†Bos caucasicus



†Bos buiaensis[25]






Bos sauveli (Couprei) /[d]
 
 





Bos gaurus (Gaur)  

B. gaurus (Gaur)



B. g. frontalis (Gaial)






Bos javanicus (Banteng)  

B. javanicus (Banteng)  



B. j. domesticus (Bou de Bali)





†Bos palaesondaicus








†Leptobos



†Pelorovis



†Platycerabos



†Urmiabos



†Yakopsis



†Epileptobos



†Ioribos



†Protobison



†Adjiderebos








  1. ↑ va sobreviure només en captivitat del 1921 al 1951[21][22]
  2. ↑ va sobreviure fins al 1852[23]
  3. ↑ va sobreviure fins al 1927[24]
  4. ↑ vist per última vegada el 1982[26][27]

El clima fred del Pliocè va provocar una extensió de pastures obertes, que va donar suport a l'evolució dels grans pasturadors.[4] Bos acutifrons és un possible avantpassat dels urs, dels quals es va excavar un crani fòssil als turons de Siwalik a l'Índia que data del Plistocè inferior sobre fa 2 milions d'anys . Els fòssils dels urs indis es van excavar en dipòsits al·luvials al sud de l'Índia que dataven del Plistocè mitjà.[28] Possiblement va emigrar cap a l'oest cap a l'Orient Mitjà durant el Plistocè.[4] Un crani d'ur excavat a la governació del Kef de Tunísia a partir d'estrats primerencs del Plistocè Mitjà d'uns 0,78 milions d'anys és l'exemplar fòssil més antic conegut fins ara, cosa que indica que el gènere Bos podria haver evolucionat a Àfrica i va emigrar a Euràsia durant el Plistocè mitjà.[29] També es van excavar fòssils d'ur del Pleistocè mitjà en un erg saharià a les muntanyes Ahggar.[30]

Els fòssils d'ur més antics excavats a Europa daten de l'interglacial de Holstein 230.000 anys abans del present (BP).[31]

Una anàlisi de l'ADN mitocondrial va demostrar que la hibridació entre els urs i els bisons esteparis (Bison priscus) es va produir fa uns 120.000 anys; el bisó europeu (Bison bonasus) conté fins a un 10% d'ascendència d'ur.[32]

Es van trobar fòssils d'ur del Pleistocè superior a Affad 23 (Sudan), que dataven de fa 50.000 anys, quan el clima d'aquesta regió era més humit que durant el període humit africà.[33] Dos ossos d'ur trobats a la cova Romito (Itàlia), eren datats per radiocarboni a 20.210 i 19.351 anys BP.[34] Els ossos d'ur trobats en una cova prop de San Teodoro (Sicília, Itàlia) daten del final de l'Epigravettià, 14.785–14.781 BP.[35] Els fòssils trobats a diversos llocs de Dinamarca daten de l'Holocè entre 9.925 i 2.865 anys BP.[36]

L'anàlisi de les dents premolars d'ur indica que va canviar d'un pasturador dominat per l'abrasió al preboreal danès a un alimentador mixt als períodes boreal, atlàntic i subboreal de l'Holocè.[37]

Descripció

[modifica]

D'acord amb una descripció del segle xvi de Sigismund von Herberstein, els urs eren de color negre fosc una ratlla grisa al dors; la seva talla de fusta feta el 1556 es basava en un ur sacrificat, que havia rebut a Masòvia.[38] El 1827, Charles Hamilton Smith va publicar una imatge d'un ur que es basava en una pintura a l'oli que havia comprat a un comerciant d'Augsburg, que es creu que es va fer a principis del segle xvi.[39]

Es creu que aquesta pintura mostrava un ur,[4][40] tot i que alguns autors van suggerir que podria haver mostrat un híbrid entre un ur i un bou domèstic, o un boví polonès.[41] Les reconstruccions contemporànies dels urs es basen en esquelets i la informació derivada de representacions artístiques contemporànies i descripcions històriques de l'animal.[4]

Color de la capa

[modifica]

Les restes de pèl d'ur no es van conèixer fins a principis de la dècada del 1980.[42] Les representacions mostren que els uros nord-africans poden haver tingut una lleugera marca de cadira a l'esquena.[40] Probablement els vedells van néixer amb un color castany, i els braus joves van canviar a negre amb una franja d'anguila blanca que recorre la columna vertebral, mentre que les femelles van conservar un color marró vermellós. Els dos sexes tenien un musell de color clar, però no hi ha proves de variació en el color del pelatge. Les pintures funeràries egípcies mostren bous amb un color de pelatge marró vermellós en ambdós sexes, amb una sella lleugera, però la forma de banya d'aquestes suggereix que poden representar bous domesticat.[4]

  • Dibuix d'un esquelet d'ur basat en l'esquelet d'un toro de Lund i el d'una vaca de Cambridge, amb trets característics dels urs
    Dibuix d'un esquelet d'ur basat en l'esquelet d'un toro de Lund i el d'una vaca de Cambridge, amb trets característics dels urs
  • Perfil especulatiu d'un ur indi
    Perfil especulatiu d'un ur indi

Moltes races primitives de bous, especialment les del sud d'Europa, presenten colors de pelatge similars als dels urs, inclòs el color negre dels mascles amb una ratlla clara d'anguila, una boca pàl·lida i un dimorfisme sexual similar en color.[4][40] Una característica que sovint s'atribueix als urs són els pèls rossos del front. Segons les descripcions històriques dels urs, tenia el cabell llarg i arrissat al front, però cap esmenta un determinat color. Tot i que el color està present en una varietat de races primitives de bous, probablement és una decoloració que va aparèixer després de la domesticació.[4]

Forma del cos

[modifica]

Les proporcions i la forma corporal dels urs eren sorprenentment diferents de moltes races de bous modernes. Per exemple, les potes eren considerablement més llargues i esveltes, donant lloc a una alçada de les espatlles que gairebé igualava la longitud del tronc. El crani, que portava les grans banyes, era substancialment més gran i més allargat que en la majoria de races de bestiar. Com en altres bovins salvatges, la forma del cos dels urs era atlètica, i sobretot en mascles, mostrava una musculatura del coll i de les espatlles fortament expressada. Per tant, les potes davanteres eren més gran que les posteriors, semblant al bisó europeu, però a diferència de molts bous domesticats. Fins i tot en portar vaques, el brager era petit i gairebé no es veia des del costat; aquesta característica és igual a la d'altres bovins salvatges.[4]

Mida

[modifica]

El ur va ser un dels herbívors més grossos de l'Holocè d'Europa. La mida d'un ur sembla haver variat segons la regió, amb exemplars més grans al nord d'Europa que més al sud. Els urs a Dinamarca i Alemanya tenien una alçada mitjana a les espatlles de 155-180 cm en mascles i 135-155 cm en femelles, mentre que els mascles d'ur a Hongria arribaven als 160 cm.[43]

Els urs africans tenien una mida semblant als urs europeus al Plistocè, però van disminuir de mida durant la transició a l'Holocè; també pot haver variat de mida geogràficament.[44]

La massa corporal dels urs sembla haver mostrat certa variabilitat. Alguns individus assoleixen uns 700 kg, mentre que els del final del Pleistocè mitjà s'estima que van pesar fins a 1500 kg.[4] Els urs presentaven un dimorfisme sexual considerable en la mida de mascles i femelles.[45]

Banyes

[modifica]

Les banyes eren grans, arribant als 80 cm de llargada i entre 10 i 20 cm de diàmetre.[40] Les seves banyes creixien des del crani en un angle de 60° fins al musell cap endavant i es corbaven en tres direccions, és a dir, cap amunt i cap a fora a la base, després girant cap endavant i cap a dins, després cap a dins i cap amunt. La curvatura de les banyes del mascle s'expressava amb més força que les banyes de les femelles.[4] La circumferència basal dels nuclis de banya va arribar als 44,5 cm en l'exemplar xinès més gran i als 48 cm en un exemplar francès.[46] Algunes races de bous encara presenten formes de banyes semblants a les dels urs, com el toro de corrida espanyol, i de vegades també individus de races derivades.[4]

Genètica

[modifica]

Un os d'ur ben conservat va produir suficient ADN mitocondrial per a una anàlisi de seqüències, que va demostrar que el seu genoma consta de 16.338 parells de bases.[47] Estudis posteriors que utilitzen la seqüència completa del genoma d'ur han identificat gens candidats de domesticació regulats per microARN.[48]

Distribució i hàbitat

[modifica]

Els urs es van distribuir àmpliament al nord d'Àfrica, Mesopotàmia i per tot Europa a l'estepa pòntica-càspia, al Caucas i a Sibèria occidental, a l'oest i al golf de Finlàndia, i al llac Làdoga al nord.[49]

Es van trobar banyes fòssils atribuïdes als urs en dipòsits del Pleistocè superior a una alçada de 3400 m al marge oriental de l'altiplà tibetà (prop del riu Heihe, al comtat de Zoigê) que daten d'uns 26.620±600 anys BP. La majoria dels fòssils de la Xina es van trobar a les planes per sota dels 1000 m a Heilongjiang, Yushu, Jilin, al nord-est de Manxúria, Mongòlia Interior, prop de Pequín, el comtat de Yangyuan a la província de Hebei, Datong i Dingcun a la província de Shanxi, el comtat de Huan a Gansu i les províncies de Guizhou.[46] L'ADN antic dels fòssils d'urs trobats al nord-est de la Xina indica que els urs van sobreviure a la regió fins almenys 5.000 anys BP.[50] També es van excavar fòssils a la península coreana[51] i a l'arxipèlag japonès.[52][53]

Els paisatges d'Europa probablement consistien en boscos densos durant gran part dels darrers milers d'anys. És probable que els urs hagin utilitzat boscos de ribera i zones humides al llarg dels llacs.[45] El pol·len de la majoria d'arbusts petits que es troben en sediments fossífers amb restes d'ur a la Xina indica que preferia les planes herbades temperades o les praderies que voregen els boscos.[46] També pot haver viscut en prats oberts.[54] En el període càlid de l'Atlàntic de l'Holocè, es va limitar a la resta de camps oberts i marges forestals, on la competència amb el bestiar i els humans va augmentar gradualment, donant lloc a un posterior declivi dels urs.[37]

Extinció

[modifica]

Al sud de Suècia, els urs van estar presents durant l'òptim climàtic de l'Holocè fins almenys 7.800 anys BP.[55]

A Dinamarca, la primera extinció local coneguda dels urs es va produir després de l'augment del nivell del mar a les illes daneses recentment formades entre 8.000 i 7.500 anys BP, i els darrers urs documentats van viure al sud de Jutlàndia al voltant de 3.000 anys BP.[36]

L'últim fòssil d'ur conegut a Gran Bretanya data de 3.245 anys BP, i probablement es va extingir fa 3.000 anys.[56]

A l'època d'Heròdot (segle v aC), els urs havien desaparegut del sud de Grècia, però seguien sent comuns a la zona al nord i a l'est del riu Equidor, prop de l'actual Tessalònica. Els darrers informes sobre l'espècie a l'extrem sud dels Balcans daten del segle i aC, quan Varró va informar que a Dardània (sud de Sèrbia) i Tràcia vivien ferotges bous salvatges.[57]

  • Representació d'un ur lluitant contra llops, de Heinrich Harder
    Representació d'un ur lluitant contra llops, de Heinrich Harder
  • Dibuix d'una ur femella. Aquesta pintura és una còpia de l'original que va estar present en un comerciant d'Augsburg al segle xix. L'original probablement data del segle xvi
    Dibuix d'una ur femella. Aquesta pintura és una còpia de l'original que va estar present en un comerciant d'Augsburg al segle xix. L'original probablement data del segle xvi

Els urs africans poden haver sobreviscut almenys fins a l'època romana, tal com indiquen els fòssils trobats a Buto i El Faium al delta del Nil.[44] Encara estava molt estès a Europa durant l'època de l'Imperi Romà, quan era molt popular com a bèstia de lluita als amfiteatres romans. La caça excessiva va començar i va continuar fins que gairebé es va extingir. Al segle xiii, els urs només existien en petit nombre a l'Europa de l'Est, i la caça es va convertir en un privilegi dels nobles i, posteriorment, dels reis.[4]

Els fòssils trobats a Bengala Occidental indiquen que els urs indis poden haver sobreviscut fins a principis del segle xii.[58]

Només als boscos europeus va continuar sent abundant fins a l'edat mitjana. L'extinció progressiva dels urs a l'Europa central va ser concurrent amb la tala i clereig de grans extensions forestals entre els segles ix i xii.[49] La població a Hongria va disminuir almenys des del segle ix i es va extingir al segle xiii.[59][60] Les dades subfòssils indiquen que va sobreviure al nord-oest de Transsilvània (Romania) fins al segle xiv al xvi, a l'oest de Moldàvia (també a Romania) fins probablement a principis del segle xvii,[61][62] i al nord-est de Bulgària i al voltant de Sofia com a màxim fins al segle xvii.[63] Una banya d'ur trobada en un jaciment medieval de Sofia indica que va sobreviure a l'oest de Bulgària fins entre la segona meitat del segle xvii i la primera meitat del segle xviii.[64]

Llavors es van prendre mesures de protecció per a l'animal, amb la finalitat de protegir-los de les caceres per la noblesa. Aquestes mesures de restricció van endarrerir l'extinció de l'espècie. L'últim ramat d'urs conegut va viure en un bosc pantanós de Jaktorów (Polònia). Va disminuir d'uns 50 individus a mitjans del segle xvi a quatre individus el 1601. L'última femella d'ur va morir el 1627 per causes naturals.[65]

Hàbits i ecologia

[modifica]

Els urs formaven petits ramats principalment a l'hivern, però vivien sols o en grups més petits durant l'estiu.[49] Si els urs tenien un comportament social semblant al dels seus descendents, l'estatus social s'obtenia mitjançant exhibicions i baralles, en les quals participaven tant femelles com vaques.[40]

Amb la seva mandíbula hipsodont, l'ur probablement era un pasturador, amb una selecció d'aliments molt semblant al bestiar[4] domesticat que s'alimentava d'herba, branques i glans.[49]

L'època d'aparellament era el setembre, i els vedells naixien a la primavera.[49] Els mascles tenien baralles severes, i les proves del bosc de Jaktorów mostren que aquests podrien provocar la mort. A la tardor, els urs es preparaven per a l'hivern i es posaven més grassos i brillants que durant la resta de l'any. Els vedells es quedaven amb la seva mare fins que eren prou forts per unir-se i mantenir-se al dia amb el ramat a les zones d'alimentació. Eren vulnerables a la depredació del llop gris (Canis lupus), l'ós bru (Ursus arctos), mentre que els urs adults probablement no havien de témer els depredadors. El lleó (Panthera leo), el tigre (Panthera tigris) i la hiena (Crocuta crocuta) van ser probablement depredadors en temps prehistòrics. Segons les descripcions històriques, el ur era ràpid i podia ser molt agressiu, i no tenia por dels humans.[4]

Significat cultural

[modifica]

En Àsia

[modifica]

Les capes d'Acheulià, a Hunasagi (a l'altiplà de Dècan, al sud de l'Índia) van aparèixer ossos d'ur amb marques de tall.[66]

Es va trobar un os d'ur amb marques de tall induïdes amb sílex en una capa del Paleolític mitjà al jaciment de Nesher Ramla (Israel); es va datar a l'estadi isotòpic marí 5, fa uns 120.000 anys.[67]

Una excavació arqueològica a Israel va trobar rastres d'una festa celebrada per la cultura natufiana al voltant de 12.000 anys BP, en la qual es van menjar tres urs. Sembla ser un fet poc freqüent a la cultura i es va celebrar juntament amb l'enterrament d'una dona anciana, presumiblement d'algun estatus social alt.[68]

Els petroglifs que representen urs a l'art rupestre de Gobustan a l'Azerbaidjan daten del Paleolític superior al neolític.[69]

Els ossos i els cranis d'ur trobats als assentaments de Mureybet, Hallan Çemi i Çayönü indiquen que la gent emmagatzemava i compartia aliments a la cultura del neolític preceràmic B.[70]

També es van trobar restes d'un ur en una necròpolis de Sidó (Líban), que data d'uns 3.700 anys BP; l'ur va ser enterrat juntament amb nombrosos animals, uns quants ossos humans i aliments.[71]

Els segells de la civilització de la vall de l'Indus trobats a Harappa i Mohenjo-daro mostren un animal amb banyes corbes com un ur.[72][73]

Unes figuretes d'ur van ser fetes per la cultura Maikop, al Caucas occidental.[74]

L'ur es denota amb les paraules accàdies rīmu i rēmu, ambdues utilitzades en el context de caceres per governants com Naram-Sin d'Accàdia, Teglatfalassar I, i Salmanassar III; a Mesopotàmia, simbolitzava el poder i la potència sexual, era un epítet dels déus Enlil i Xamaix, denotava la destresa com un epítet del rei Sennàquerib i l'heroi Guilgameix. Els bous salvatges es refereixen amb freqüència als textos ugarítics com a caçats i sacrificats al déu Baal.[75]

Un ur està representat a la porta d'Ixtar de Babilònia, construïda al segle vi aC.[76]

En Àfrica

[modifica]

Els petroglifs que representen urs trobats a la vall superior del Nil es van datar al Pleistocè superior entre 16.000 i 15.000 anys BP, utilitzant datacions per luminescència i són els gravats més antics trobats fins ara a Àfrica.[77]

Els urs formen part d'escenes de caça en relleus en una tomba de Tebes (Egipte), del segle xx aC, i al temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu datat cap al 1175 aC. Aquesta última és la representació d'urs més jove de l'art egipci antic fins ara.[78]

En Europa

[modifica]

L'ur està àmpliament representat a les pintures rupestres del paleolític a les coves de Chauvet i Lascaux al sud de França que daten de 36.000 i 21.000 anys BP, respectivament.[79] Dos gravats rupestres paleolítics a la cova Romito de Calàbria (Itàlia) representen un ur.[80] A la Gruta del Genovès de l'illa italiana de Levanzo també es van trobar gravats paleolítics que mostraven urs.[81] També es van trobar gravats rupestres del Paleolític superior i pintures que representen els urs en coves de la Península Ibèrica que daten des del Gravetià fins a les cultures Magdalenianes.[82][83][84] Es van trobar ossos d'ur amb marques de picat i tall a diversos llocs de caça i carnisseria mesolítics a França, Luxemburg, Alemanya, Països Baixos, Anglaterra i Dinamarca.[85] També es van trobar ossos d'ur als assentaments mesolítics dels rius Narva i Emajõgi a Estònia. Es van descobrir ossos d'urs i d'humans a les fosses i túmuls cremats en diversos jaciments neolítics a Anglaterra.[86][87]

Una copa trobada al jaciment grec de Vàfeio mostra una escena de caça, en la qual la gent intenta capturar un ur.[88] Un dels bous llança un caçador a terra mentre ataca el segon amb les seves banyes. La copa sembla datar de la Grècia micènica.[89][90] Els grecs i peonis caçaven urs i utilitzaven les seves enormes banyes com a trofeus, copes per a vi i ofrenes als déus i herois. El bou esmentat per Samus, Felip de Tessalònica i Antípatre com a mort per Felip V de Macedònia als peus de la muntanya d'Orbelos, era en realitat un ur; Felip va oferir les banyes, que feien 105 cm de llarg i la pell a un temple d'Hèrcules.[91]

Els urs van ser descrits als Commentarii de Bello Gallico de Juli Cèsar; a l'apartat dedicat a la descripció dels germànics, evoca els urs que es diu que viuen a l'immens bosc d'Hercínia amb ants i altres animals salvatges que ja no es trobaven a la Itàlia romana ni a les seves primeres colònies.[5] Els seus noms llatins són urus o ura. De tant en tant es capturaven urs i s'exposaven en espectacles de venatio en amfiteatres romans com el Colosseu.[92] Les banyes d'ur eren sovint utilitzades pels romans com a banyes de caça.[4]

Al Cant dels Nibelungs, Sigurd mata quatre urs.[93] Durant l'edat mitjana, les banyes d'ur s'utilitzaven com a banyes per beure, inclosa la banya de l'últim ur; encara es conserven moltes beines de banyes d'ur.[94] La banya de beure d'ur del Corpus Christi College de Cambridge va ser gravada amb l'escut de la universitat al segle xvii.[95] Un cap d'ur amb una estrella entre les banyes i elements iconogràfics cristians representa l'escut oficial de Moldàvia, perpetuat durant segles.[96] Els urs eren caçats amb fletxes, xarxes i gossos de caça, i li tallaven els cabells al front de l'animal viu; els cinturons es feien amb aquest cabell i es creia que augmentaven la fertilitat de les dones. Quan es sacrificaven els urs, s'extreia l'os cordis del cor; aquest os va contribuir a la mística i els poders màgics que se li atribuïen.[4]

A l'est d'Europa, l'ur ha deixat empremtes en expressions com «comportar-se com un ur» per a una persona borratxo que es porta malament, i «un tipus com un ur» per a gent gran i forta.[45]

Domesticació

[modifica]

La domesticació més antiga coneguda dels urs data de la Revolució Neolítica al Creixent Fèrtil, on el bestiar caçat i guardat pels agricultors neolítics va anar disminuint de mida gradualment entre el 9800 i el 7500 aC. Els ossos d'ur trobats a Mureybet i Göbekli Tepe són de mida més gran que els ossos de bestiar d'assentaments neolítics posteriors al nord de Síria com Dja'de el-Mughara i Tell Halula.[97] Als jaciments del neolític final del nord de l'Iraq i l'oest de l'Iran que daten del mil·lenni vi aC, les restes de bestiar també són més petites però més freqüents, la qual cosa indica que el bestiar domesticat va ser importat durant la cultura Halaf de la regió central de la Mitja Lluna Fèrtil.[98] Els resultats de la investigació genètica indiquen que el bou domèstic modern (Bos taurus) va sorgir de 80 urs domesticats al sud-est d'Anatòlia i al nord de Síria fa uns 10.500 anys.[15] El bou domèstic es va estendre pels Balcans i el nord d'Itàlia pel riu Danubi i per la costa de la mar Mediterrània.[99] La hibridació entre urs mascles i vaques domèstiques primerenques es va produir al centre d'Europa entre el 9500 i el 1000 aC.[100]

Les anàlisis de seqüències d'ADN mitocondrial d'exemplars d'urs italians datades de fa entre 17.000 i 7.000 anys i de 51 races de bous moderns van revelar un cert grau d'introgressió dels gens d'ur als bous del sud d'Europa, cosa que indica que les femelles d'ur van tenir contacte amb bous domèstics en llibertat.[101] Els ossos de bous de diverses mides trobats en un assentament calcolític al districte de Kutná Hora proporcionen més proves de la hibridació d'urs i bous domèstics entre el 3000 i el 2800 aC a la regió de Bohèmia[43]. La seqüenciació total del genoma d'un os d'ur de 6.750 anys trobat a Anglaterra es va comparar amb les dades de la seqüència del genoma de 81 bous i les dades de polimorfisme de nucleòtids simples de 1.225 bous. Els resultats van revelar que les races de bous britànics i irlandesos comparteixen algunes variants genètiques amb l'exemplar d'ur; els primers pastors a Gran Bretanya podrien haver estat els responsables del flux de gens locals dels ur als avantpassats dels bous britànic i irlandès.[102] La raça de bou Murboden també presenta una introgressió esporàdica de femelles d'ur europeu en bou domèstic als Alps.[103] El bestiar domèstic va continuar disminuint tant en mida corporal com en banya fins a l'edat mitjana.[88]

Es creu que els urs indis van ser domesticats fa entre 10.000 i 8.000 anys.[104] Els fòssils d'ur trobats al jaciment neolític de Mehrgarh (Pakistan) es daten al voltant de 8.000 anys BP i representen algunes de les primeres evidències de la seva domesticació al subcontinent indi.[58] Les femelles d'urs indis van contribuir a l'agrupació genètica del zebú (Bos indicus) entre 5.500 i 4.000 anys BP durant l'expansió del pasturatge al nord de l'Índia. El zebú es va estendre inicialment cap a l'est fins al sud-est asiàtic.[105] La hibridació entre el zebú i el bou domèstic primerenc es va produir al Pròxim Orient després de 4.000 anys BP coincidint amb el període de sequera durant l'esdeveniment climàtic del 4200 AP.[106] El zebú es va introduir a l'Àfrica oriental fa uns 3.500-2.500 anys,[99] i va arribar a Mongòlia als segles xiii i xiv.[107]

Un tercer esdeveniment de domesticació que es creu que va tenir lloc al desert occidental d'Egipte no està recolzat pels resultats d'una anàlisi de la barreja genètica, la introgressió i els patrons de migració de 3.196 bous domèstics que representen 180 poblacions.[99]

Cria selectiva de bous semblant a urs

[modifica]
Bou dels Heck

A principis de la dècada del 1920, Heinz Heck va iniciar un programa de cria selectiva al zoo de Hellabrunn intentant reproduir els urs amb diverses races de bous; el resultat s'anomena bou dels Heck.[108] Els ramats d'aquest bestiar es van alliberar a Oostvaardersplassen, un pòlder dels Països Baixos a la dècada del 1980 com a substituts d'ur per al pasturatge naturalista amb l'objectiu de restaurar els paisatges prehistòrics.[109] Un gran nombre d'ells van morir de fam durant els freds hiverns del 2005 i el 2010, i el projecte de no interferència va acabar el 2018.[110] A partir de l'any 1996, el bou dels Heck es va encreuar amb races de bou del sud d'Europa com el Sayaguesa, la Chianina i, en menor mesura, els brau de lídia espanyols amb l'esperança de crear un animal més semblant a l'ur. Els encreuaments resultants s'anomenen bous Taurus. Altres projectes de reproducció són el Programa Tauros[111] i el Projecte Uruz.[109]

Tanmateix, els enfocaments que tenen com a objectiu la cria d'un fenotip semblant al de l'ur no equivalen a un genotip semblant al de l'ur.[112]

Reconeixements

[modifica]

L'asteroide (6043) Aurochs va ser nomenat en honor d'aquesta espècie.[113]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Ur (bòvid)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Partridge, 1983, p. 523.
  3. ↑ 3,0 3,1 Lewis i Short, 1879, p. 1936.
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 Van Vuure, 2005.
  5. ↑ 5,0 5,1 McDevitte, 1869.
  6. ↑ Pyle, 1994, p. 275-288.
  7. ↑ Crystal, 2003.
  8. ↑ Campbell i Whittle, 2017, p. 29-48.
  9. ↑ Linnaeus, 1758, p. 71.
  10. ↑ Bojanus, 1827, p. 53-478.
  11. ↑ Falconer, 1859, p. 6414-6429.
  12. ↑ Thomas, 1881, p. 96-136.
  13. ↑ «Opinion 2027 (Case 3010). Usage of 17 specific names based on wild species which are pre-dated by or contemporary with those based on domestic animals (Lepidoptera, Osteichthyes, Mammalia)» (en anglès). The Bulletin of Zoological Nomenclature, 60(1), 2003, pàg. 81–84.
  14. ↑ Gentry, Clutton-Brock i Grove, 2004, p. 645-651.
  15. ↑ 15,0 15,1 Bollongino et al., Vigne, p. 2101-2104.
  16. ↑ Avise i Ayala, 2009, p. 9933-9938.
  17. ↑ Crégut-Bonnoure i Guérin, 1996.
  18. ↑ Bibi, 2013, p. 166.
  19. ↑ 19,0 19,1 Wang et al., Ma, p. 169.
  20. ↑ Zeyland et al., Nowak, p. 317-322.
  21. ↑ Pucek, Z.; Belousova, I. P.; Krasiñska, M.; Krasiñski, Z. A.; Olech, W.. European bison : status survey and conservation action plan (en anglès). Gland, Suïssa: IUCN/SSC Bison Specialist Group, 2004. ISBN 978-2-831-70762-5. 
  22. ↑ Pucek, Z.; Belousova, I. P.; Krasiñski, Z. A.; Krasiñska, M.; Olech, W. «European bison (Bison bonasus) Current state of the species and an action plan for its conservation» (en anglès). Convention on the Conservation of European Wildlife and Natural Habitats. Standing Committee of the Council of Europe [Białowieża, Polònia], 10-10-2003. Arxivat de l'original el 2014-03-02 [Consulta: 24 octubre 2023].
  23. ↑ Tokarska, Małgorzata; Pertoldi, Cino; Kowalczyk, Rafał; Perzanowski, Kajetan «Genetic status of the European bison Bison bonasus after extinction in the wild and subsequent recovery: European bison conservation genetics» (en anglès). Mammal Review, 41(2), abril 2011, pàg. 151–162. DOI: 10.1111/j.1365-2907.2010.00178.x.
  24. ↑ Bashkirov, I. S.. Caucasian European Bison (en rus). Moscou, Rússia: Central Board for Reserves, Forest Parks and Zoological Gardens, Council of the People's Commissars of the RSFSR, 1939. 
  25. ↑ Martínez-Navarro, Bienvenido; Rook, Lorenzo; Papini, Mauro; Libsekal, Yosief «A new species of bull from the Early Pleistocene paleoanthropological site of Buia (Eritrea): Parallelism on the dispersal of the genus Bos and the Acheulian culture» (en anglès). Quaternary International, 212(2), febrer 2010, pàg. 169–175. DOI: 10.1016/j.quaint.2009.09.003. ISSN: 1040-6182.
  26. ↑ Considine, Douglas M.; Considine, Glenn D. Van Nostrand's scientific encyclopedia (en anglès). Nova York: Springer Science & Business Media, 1995, p. 446. ISBN 978-1-4757-6918-0. 
  27. ↑ McDermid, Charles; Sokha, Cheang. «Search for the kouprey: trail runs cold for Cambodia's national animal» (en anglès). Wild Cattle News, 04-05-2006. Arxivat de l'original el 2007-10-10. [Consulta: 24 octubre 2023]. 1982: s'observa un petit ramat de coupreis al llarg de la frontera de Cambodja a Tailàndia. Una recerca massiva es veu obligada a tornar enrere quan una mina terrestre fereix el guia... els últims informes creïbles de primera mà d'avistaments de coupreis a Cambodja es van produir a la dècada del 1980.
  28. ↑ Pilgrim, 1947, p. 272-286.
  29. ↑ Martínez Navarro et al., López García, p. 37-46.
  30. ↑ Thomas, 1977.
  31. ↑ Kurten, 1968, p. 171-190.
  32. ↑ Soubrier et al., Llamas, p. 13158.
  33. ↑ Osypinska et al., Wiktorowicz, p. 429-447.
  34. ↑ Craig et al., Martínez Labarga, p. 2504-2512.
  35. ↑ Mannino et al., Incarbona, p. 3094-3100.
  36. ↑ 36,0 36,1 Gravlund et al., Bollback, p. 103-111.
  37. ↑ 37,0 37,1 Schulz i Kaiser, 2007, p. 155-164.
  38. ↑ Senglaub, 2002, p. 253-266.
  39. ↑ Lydekker, 1912, p. 37-67.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 Frisch, 2010.
  41. ↑ Pyle, 1995, p. 437-438.
  42. ↑ Ryder, 1984, p. 99-101.
  43. ↑ 43,0 43,1 Kysely, 2008, p. 7-37.
  44. ↑ 44,0 44,1 Linseele, 2004, p. 165-185.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 Van Vuure, 2002, p. 1-16.
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 Zong, 1984, p. 239-245.
  47. ↑ Edwards et al., Lohan, p. e9255.
  48. ↑ Braud et al., Waters, p. 3.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 Heptner, Nasimovich i Bannikov, 1988, p. 539-549.
  50. ↑ Cai et al., Wang, p. 72-80.
  51. ↑ Jo, Baccus i Koprowski, 2018.
  52. ↑ Kurosawa, Y. «モノが語る牛と人間の文化 - ② 岩手の牛たち» ( PDF) (en japonès). 奥州市牛の博物館, LIAJ (109), pàg. 29–31.
  53. ↑ Hasegawa, Okomura i Tatsukawa, 2009, p. 47-52.
  54. ↑ Beutler, 1996, p. 51-106.
  55. ↑ Magnell, 2017, p. 123-125.
  56. ↑ Clutton-Brock, 1989, p. 31-37.
  57. ↑ Kitchell, 2013.
  58. ↑ 58,0 58,1 Turvey et al., Chakraborty, p. 106740.
  59. ↑ Bartosiewicz, 1997, p. 1007-1010.
  60. ↑ Bartosiewicz, 2006, p. 153-163.
  61. ↑ Bejenaru et al., Cotiuga, p. 603-614.
  62. ↑ Nemeth et al., Pazonyi, p. 38-52.
  63. ↑ Boev, 2016, p. 415-424.
  64. ↑ Boev, 2021, p. 139-142.
  65. ↑ Rokosz, 1995, p. 5-12.
  66. ↑ Sathe i Paddayya, 2012, p. 79-97.
  67. ↑ Groman-Yaroslavski et al., 2021.
  68. ↑ Munro i Grosman, 2010, p. 15362-15366.
  69. ↑ Farajova, 2011, p. 41-66.
  70. ↑ Bogaard et al., Yalman, p. 649-668.
  71. ↑ Makarem, 2012.
  72. ↑ Mackay, 1935, p. Plate J.
  73. ↑ Geer, 2008, p. 111-114.
  74. ↑ Reinhold et al., Knipper, p. 78-97.
  75. ↑ Wyatt i Wyatt, 2013, p. 417-450.
  76. ↑ Shugart, 2014, p. 35-70.
  77. ↑ Huyge et al., Claes, p. 1184-1193.
  78. ↑ Beierkuhnlein, 2015, p. 107-118.
  79. ↑ Geneste, 2017, p. 29-40.
  80. ↑ Vacca, 2012, p. 155-164.
  81. ↑ Di Maida et al., 2018, p. 38-55.
  82. ↑ Weniger, 1999, p. 133-140.
  83. ↑ Fernandes, 2008, p. 85-92.
  84. ↑ Soares De Figueiredo et al., Mirao, p. 63-77.
  85. ↑ Prummel i Niekus, 2011, p. 1456-1467.
  86. ↑ Lynch, Hamilton i Hedges, 2008, p. 1025-1039.
  87. ↑ Kriiska, 2000, p. 153-166.
  88. ↑ 88,0 88,1 Ajmone-Marsan, Garcia i Lenstra, 2010, p. 148-157.
  89. ↑ Davis, 1974, p. 472-487.
  90. ↑ De Grummond, 1980, p. 335-337.
  91. ↑ Douglas, 1927.
  92. ↑ Knight, 1847, p. 367-371.
  93. ↑ Heinzle, 2013, p. 300.
  94. ↑ Bro-Jørgensen et al., Hallström, p. 47-54.
  95. ↑ Oman, 1972, p. 305-307.
  96. ↑ Boutic et al., 2020, p. 4766.
  97. ↑ Helmer et al., Segui, p. 86-95.
  98. ↑ Arbuckle et al., 2016, p. 1-9.
  99. ↑ 99,0 99,1 99,2 Pitt et al., Park, p. 123-136.
  100. ↑ Götherström et al., Smith, p. 2345-2351.
  101. ↑ Beja Pereira et al., Ferrand, p. 8113-8118.
  102. ↑ Park et al., Edwards, p. 234.
  103. ↑ Cubric-Curik et al., Krebs.
  104. ↑ Bradley et al., 1996, p. 5131-5135.
  105. ↑ Chen et al., Lopes, p. 1-6.
  106. ↑ Verdugo et al., Daly, p. 173-176.
  107. ↑ Mannen et al., Bradley, p. 539-544.
  108. ↑ Heck, 1951, p. 117-122.
  109. ↑ 109,0 109,1 Lorimer i Driessen, 2016, p. 631-652.
  110. ↑ Theunissen, 2019, p. 341-345.
  111. ↑ BrunzelDrüke, 2001, p. 240-252.
  112. ↑ Sinding i Gilbert, 2016.
  113. ↑ «6043 Aurochs» (en anglès). Minor Planet Center.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ur

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ur_(bòvid)&oldid=34131455»