Centres d'origen de Vavilov

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els centres d'origen de Vavilov són una formulació teòrica[1] del botànic rus Nikolai Vavilov. Es tracta de la fixació de les àrees geogràfiques on s'assumeix que grup d'organismes, ja siguin domesticats o silvestres, van desenvolupar primer les seves característiques distintives. Molts especialistes creuen que els centres d'origen també ho són de la diversitat.

(1) Mèxic-Guatemala, (2) Perú-Equador-Bolívia, (2A) Sud de Xile, (2B) Sud del Brasil, (3) Mediterrani, (4) Orient Mitjà, (5) Etiòpia, (6)Àsia Central, (7) Indo-Birmana, (7A) Siam-Malaia-Java, (8) Xina.[2]

Aquests centres són regions que aquest botànic indicà[3] com a llocs inicials de domesticació de les plantes; segons Vavilov, la domesticació no es va fer geogràficament a l'atzar, sinó en terrenys i zones que reunien unes determinades característiques distintives. En l'actualitat, els centres de Vavilov són regions amb alta diversitat de plantes silvestres relacionades amb les conreades.

Centres mundials d'origen de les plantes cultivades[4][5][modifica | modifica el codi]

Centre Plantes
1) Centre del sud de Mèxic i Amèrica Central: Inclou part de Mèxic, Guatemala, Hondures i Costa Rica.
2) Centre d'Amèrica del Sud: 62 plantes llistades; tres subcentres

2) Peruvià, Equatorià, Bolivià:

  • Arrels tuberoses: Patata andina i altres 60 patates, nasturtium
  • Cereals i verdures: blat de moro, mongeta de Lima, mongeta comuna
  • Tubercles: canna, patata
  • Altres verdures: cogombre, tomàquet, carbassa, pebrot
  • Planta de fibra: Cotó egipci
  • Fruits i diversos: cacau, maracujà, guaiaba, quinina, tabac

2A) Centre Chiloè de Xile (Illa del sud de Xile)

  • Patata comuna(48 cromosomes), maduixot

2B) Centre Brasiler-Paraguaià

  • manioc, cacauet, arbre de la goma, pinya tropical, nou del Brasil, granadilla.
3) Centre del Mediterrani: Inclou la Conca del Mediterrani. 84 plantes llistades
  • Cereals i verdures: blat dur, emmer, blat polonès, espelta, civades mediterrànies, civades de sorra, escaiola, pèsol, llobí
  • Plantes farratgeres: Trèvol egipci, trèvol blanc trèvol crimson, serradella
  • Oli i plantes de fibra: lli, mostassa negra, olivera
  • Vegetals: bleda, col de cabdell, nap enciam, espàrrec, api, xicòria, xirivia, ruibarbre,
  • Olis essencials i espècies: anís, farigola menta, sàlvia, llúpol.
4) Orient Mitjà: Inclou Àsia menor, Transcaucàsia, Iran, i les terres altes de Turkmenistan. 83 espècies
5) Etiòpia: Inclou Abissínia, Eritrea, i part de Somàlia. 38 espècies; ric en blat i ordi.
6) Centre central asiàtic: Inclou nor-oest de l'ïndia, (Punjab, Caixmir), Afghanistan, Tadjikistan, Uzbekistan, ai oest de Tian-Shan. 43 plantes
7) Centre Indi: Dos subcentres

7) Indo-Birmà: Centre principal(Hindostà): Inclou Assam i Birmània 117 plantes

  • Cereals i verdures: arròs, cigró, pèsol dels coloms, mongeta urd, mung, mongeta d'arròs,cowpea
  • Vegetals tubercles: albergínia, cogombre, rave, taro, iam
  • Fruits: mango, taronja, mandarina, llimona, tamarind
  • Sucre, oli i plantes de fibra: canya de sucre, coco, sèsam, safrà, arbre de cotó cotó oriental, jute, crotalaria, kenaf
  • Espècies, estimulants, tints i diversos: cànem, pebra negra, goma aràbiga, sàndal, índigo, canyella, croton, bambú.

7A) Siam-Malaya-Java: Centre Indo-Malai: Inclou Indo-Xina i l'arxipèlag Malai, 55 plantes

  • Cereals i verdures: llàgrimes de Job, mongeta de vellut
  • Fruits: pomel, banana, fruit del pa, mangostà
  • Oli sucres espècia i fibra: candlenut, coco, canya de sucre, clove, nutmeg, pebra negra, cànem de Manila.
8) Centre Xinès: 136 plantes endèmiques

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ITPGRFA, Article 2
  2. G. Ladizinsky Plant Evolution under Domestication The Netherlands: Kluwer Academic Publishers, 1998
  3. Blaine P. Friedlander Jr. «Cornell and Polish research scientists lead effort to save invaluable potato genetic archive in Russia», 20-6-2000. [Consulta: 19-3-2008].
  4. Adaptat de Vavilov (1951) de R. W. Schery Plants for Man Prentice Hall, Englewood Cliffs, NJ, 1972
  5. Jules Janick History of Horticulture Purdue University, 2002

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]