Francesc Permanyer i Tuyet
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 29 gener 1817 Barcelona |
| Mort | 29 desembre 1864 (47 anys) Madrid |
| Sepultura | Cementiri del Poblenou (Barcelona, Dep. II, panteó 163) |
 Alcalde de Barcelona | |
| juliol de 1856 – octubre de 1856 | |
 Ministre d'Ultramar | |
| 6 d'agost de 1863 – 29 de novembre de 1863[1] | |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Catalunya |
| Formació | Universitat de Cervera |
| Es coneix per | com ministre del govern espanyol i alcalde de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | polític, escriptor, advocat, jurista, professor titular |
| Ocupador | Universitat de Barcelona |
| Família | |
| Fills | Joan Josep Permanyer i Ayats |
Francesc Permanyer i Tuyet (Barcelona, 29 de gener de 1817 - Madrid, 29 de desembre de 1864)[2] fou un jurisconsult, polític i escriptor català, alcalde de Barcelona en 1856 i ministre d'Ultramar en 1863.
Biografia[modifica]
Va néixer a Barcelona el 29 de gener de 1817, fill del fabricant de sabó Joan Permanyer i Planagomar (vegeu casa-fàbrica Permanyer) i Joana Tuyet.[2] Des de jove es va dedicar a la jurisprudència, cursant després dels estudis preliminars els dos primers anys de la carrera a Cervera i a Barcelona la resta, entre 1833 i 1839.[2] Es va llicenciar el 14 de juny de 1839 a la Universitat de Sevilla. El 30 de setembre s'incorporaria al Col·legi d'Advocats de Barcelona.[2] Va ser substitut de la càtedra de segon any de jurisprudència, i al següent, agregat, després secretari de la facultat, per oposició pública en 1848, catedràtic de Codis a la Universitat de Valladolid, de la qual seria traslladat a la de Barcelona, i en 1858 a la càtedra d'Història i elements de dret comú i foral, fins que en 1862 se li va concedir la categoria d'ascens, i el 15 de desembre la càtedra numerària de la filosofia del dret i dret internacional.[3] Col·laborà a la premsa barcelonesa amb articles i composicions literàries (El Guardia Nacional. La Corona) i una obra seva fou inclosa al volum Los trobadors nous (1859); presidí els jocs florals de Barcelona el 1850.
Va ser secretari de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, més tard successivament vicepresident i president, aquest últim càrrec en 1862. Va ser examinador en la carrera del Notariat, jutge per a les oposicions de la càtedra de Retòrica i poètica de l'institut de San Isidro i per la de dret civil i comerç, vacant a Salamanca en 1862, advocat suplent dels magistrats en l'Audiència, diputat de la Junta del Col·legi; individu del Consell de disciplina, de la Universitat i de la Comissió Científica de l'Institut català de San Isidro; director de la secció d'història en l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; comissionat per a la reconstrucció de la universitat, consultor substitut del Tribunal de Comerç i principal de l'ajuntament, de societats de crèdit, de l'hospital, de la batllia del Reial patrimoni, tresorer de l'associació de Socors mutus d'advocats, vocal de la Junta per a la restauració del monestir de Montserrat i de la comissió directiva de l'Institut de San Isidro, president de la comissió d'informes sobre el projecte de Codi Civil i del consistori de Jocs Florals, i membre de la Societat Econòmica del País en 1860.[3] Va mantenir una bona amistat amb Estanislau Reynals i Rabassa.[a 1] Milità al Partit Moderat[2] i després a la Unió Liberal. Va ser escollit diputat pel districte de la Universitat de Barcelona, va prendre seient al Congrés el 8 de febrer de 1858, i fou reelegit tres vegades pel de Sant Pere, sense que l'última arribés a jurar el càrrec.[3][5] Entre juliol i octubre de 1856 va ser alcalde de Barcelona.[6] L'abril del 1862 va ser nomenat vicepresident del Congrés i en 1863 va ser cridat als Consells de la corona per la reina Isabel II,[2] exercint el càrrec de ministre d'Ultramar entre el 6 d'agost i el 29 de novembre de 1863.[7]
Va caure greument malalt a Barcelona el 18 de desembre de 1863, tement-se per la seva vida i arribant a rebre la Unció dels malalts.[2] No obstant això va aconseguir recuperar-se, encara que recauria a la fi de 1864.[2] Va morir a les dues de la matinada del 28 de desembre de 1864 a causa d'una paràlisi cardíaca, quan estaven a la seva casa el senyor de Fábregas i Laureà Figuerola.[2] Col·laborà a l'edició de las Siete Partidas.
Notes[modifica]
- ↑ Segons Manuel Duran i Bas «íntim amic».[4]
Referències[modifica]
- ↑ «Ministros y miembros de organismos de gobierno. Regencias, Juntas de Gobierno, etc (1808-2000)». Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS) del CSIC. Arxivat de l'original el 2015-08-03. [Consulta: 25 gener 2016].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Galindo y de Vera, 1865, p. 38.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Galindo i de Vera, 1865, p. 38.
- ↑ Duran i Bas, 1870, p. 16.
- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
- ↑ Ajuntament de Barcelona. «Els Alcaldes de Barcelona».
- ↑ Urquijo y Goitia, 2008, p. 59.
Bibliografia[modifica]
- Tom núm. 11, pàg. 497, de la Gran Enciclopèdia Catalana ISBN 84-85194-05-5
- Duran i Bas, Manuel. Ateneu Barcelonès. Noticia de la vida y escritos del excmo. Sr. D. Francisco Permanyer y Tuyet. colabora la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona: Imprenta del Diario de Barcelona, 1870.
- Galindo y de Vera, León «El Excmo. Sr. D. Francisco Permanyer». El Museo Universal [Madrid], 9, 5, 29-01-1865, pàg. 38. ISSN: 1889-8440.
- Urquijo y Goitia, José Ramón de. Gobiernos y ministros españoles en la edad contemporánea. Editorial CSIC - CSIC Press, 2008. ISBN 9788400087371.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Permanyer i Tuyet |
- «Francesc Permanyer i Tuyet». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- Aquesta obra inclou fragments d'un article de la revista El Museo Universal (L'Excm. Sr. D. Francisco Permanyer) del 29 de gener de 1865, obra de León Galindo y de Vera, que va entrar en el domini públic segons la Llei de 10 de gener de 1879 sobre Propietat Intel·lectual 80 anys després de la mort del seu autor, el 1969.
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
