Usuari:Mcapdevila/Història de la ràdio
Descobriment de les ones electromagnètiques[modifica]
És difícil atribuir la invenció de la ràdio a una única persona. En diferents països es reconeix la paternitat en clau local: Aleksandr Stepánovich Popov va fer les seves primeres demostracions en Sant Petersburg, Rússia; Nikola Tesla a Saint Louis (Missouri); Guillermo Marconi al Regne Unit o el comandant Julio Cervera a Espanya. En 1873 el físic escocès James Clerk Maxwell va formular la teoria de les ones electromagnètiques, que són la base de la ràdio. El 1888 el físic alemany Heinrich Hertz va descobrir les ones de ràdio. El 1894 Nikola Tesla va fer la seva primera demostració en públic d'una transmissió de ràdio, i gairebé al temps, el 1895, l'italià Guillem Marconi va construir el primer sistema de ràdio, i el 1901 va aconseguir enviar senyals a l'altra banda de l'Atlàntic. Marconi va inventar la telegrafia sense fils, però no treballar a la ràdio fins a 1913, mentre Julio Cervera Baviera va resoldre problemes de la telefonia sense fils i va registrar la patent en quatre països: Espanya, Anglaterra, Alemanya i Bèlgica.
Les bases teòriques de la propagació d'ones electromagnètiques van ser descrites per primera vegada per James Clerk Maxwell en un document adreçat a la Royal Society (1873) titulat Una teoria dinàmica del camp electromagnètic , que descrivia les seves treballs entre els anys 1861 i 1865: la seva teoria, bàsicament, era que els camps elèctrics variables creen camps magnètics variables, i viceversa, que els camps magnètics variables creen camps elèctrics variables amb el que uns o altres crearan al seu torn nous camps elèctrics o magnètics variables que es propagaran per l'espai en forma de camps electromagnètics variables successius els quals s'allunyaran en forma d'ones electromagnètiques de la font on es van originar.
Heinrich Rudolf Hertz, el 1888, va ser el primer a validar experimentalment la teoria de Maxwell, en idear com a "crear" artificialment com ones electromagnètiques i com detectar-ia continuació portant a la pràctica emissions i recepcions d'aquestes ones i analitzant els seus característiques físiques demostrant que les ones creades artificialment tenien totes les propietats de les ones electromagnètiques "teòriques" i descobrint que les equacions de les ones electromagnètiques podien ser reformulades en una equació diferencial parcial denominada equació d'ona.
El dispositiu que va dissenyar per produir ones electromagnètiques consistia en dues barres metàl·liques de la mateixa mida alineades i molt properes per un dels seus extrems i que acabaven en una bola metàl·lica de l'altra, sobre una d'aquestes barres eren injectats "paquets d'electrons" a molt alta tensió que al seu torn eren extrets de l'altre barra, els intensos canvis en el nombre d'electrons que això provocava en les barres donava origen a descàrregues d'electrons d'una a una altra barra en forma d'espurnes a través de l'estret espai que les separava , descàrregues que es produïen d'una forma que es podria qualificar de elàstica o oscil·lant ja que després d'una "injecció" d'electrons en una barra es produïen descàrregues alternades d'electrons d'una a una altra barra cada vegada de menor intensitat fins a desaparèixer al cap per les resistències elèctriques.
Aquests canvis alternants en el nombre d'electrons que tenia cada barra feia que al llarg d'elles es propaguessin variacions de la càrrega elèctrica que originava camps elèctrics variables de signe oposat al voltant d'elles. Aquests camps elèctrics variables donaven origen a camps magnètics variables i aquests a nous camps elèctrics variables amb el que es produïen ones electromagnètiques que es difonien des d'aquestes barres.
Les "injeccions" i "sostraccions" de "paquets d'electrons" s'aconseguien mitjançant intensos impulsos elèctrics provocats per una bobina d'un gran nombre d'espires que tenia els seus extrems units cadascun a una de les dues barres i que tenia una altra bobina d'un petit nombre d'espires concèntrica a ella. Aquesta segona bobina rebia breus impulsos elèctrics en baixa tensió que induïa a la bobina de gran nombre d'espires la qual els transformava en impulsos de molt alta tensió.
El receptor era una barra metàl·lica de forma circular i amb els seus dos extrems molt propers un de l'altre, la longitud d'aquesta barra estava calculada perquè fos ressonant als camps magnètics variables originats en les barres emissores, les corrents d'electrons provocades en aquest barra receptora pels camps magnètics variables que captava causaven petites descàrregues d'electrons entre els seus extrems, descàrregues que eren visibles en forma de espurnes.
Hertz va donar un pas de gegant en afirmar i provar que les ones electromagnètiques es propaguen a una velocitat similar a la velocitat de la llum i que tenien les mateixes característiques físiques que les ones de llum, com les de reflectir-se en superfícies metàl·liques , desviar-se per prismes, estar polaritzades, etc., establint així les bases per a l'enviament de senyals de ràdio.
Com a homenatge a Hertz per aquest descobriment, les ones electromagnètiques van passar a denominar-ones hertzianes.
Aquests científics van posar les bases teòriques i tècniques per a que la ràdio sortís endavant, ja que la propagació de les ones electromagnètiques va ser essencial per desenvolupar el que posteriorment s'ha convertit en un dels grans mitjans de comunicació de masses.
Primeres transmissions per ràdio[modifica]
És difícil atribuir la invenció de la ràdio a una única persona. En diferents països es reconeix la paternitat en clau local: Alejandro Stepánovich Popov va fer les seves primeres demostracions en Sant Petersburg, Rússia; Nikola Tesla a San Luis (Missouri, Estats Units) i Guillem Marconi a al Regne Unit.
El 1895, a Itàlia, un jove de tot just 20 anys, Guglielmo Marconi, rebia a través del diari la notícia dels efectes de les ones electromagnètiques generades per un oscil·lador elèctric inventat per Hertz. el 1896, Marconi va obtenir la primera patent del món sobre la ràdio, la patent britànica 12039, Millores en la transmissió d'impulsos i senyals elèctrics i un aparell per a això (els equips que feia servir eren: com a emissor un generador d'espurnes de molt alta tensió, similar a l'empleat per Hertz, que connectava per un extrem a una gran antena no sintonitzada i de l'altra a terra, de manera que produïa alguna cosa que es podria definir com "soroll electromagnètic" en un ampli marge de freqüències més que ones de ràdio d'una freqüència concreta. Com receptor feia servir un cohesor o coherent, tampoc de la seva invenció, que consistia en un petit recipient de vidre ple de llimadures de metall ideat inicialment per protegir dels raigs les instal·lacions telegràfiques, ja que en condicions normals aquest dispositiu tenia alta resistència elèctrica però aquesta disminuïa intensament en arribar-hi una descàrrega elèctrica d'un llamp; s'havia trobat que també els camps elèctrics intensos produïts pels raigs disminuïen així mateix la seva resistència elèctrica) però països com França o Rússia van rebutjar reconèixer la seva patent per aquesta invenció, referint-se a les publicacions de Popov, prèvies en el temps.
El 7 de maig de 1895 el professor i enginyer rus Aleksandr Stepánovich Popov havia presentat un receptor capaç de detectar ones electromagnètiques. Deu mesos després, el 24 de març de 1896, ja amb un sistema complet de recepció-emissió de missatges telegràfics, va transmetre el primer missatge telegràfic entre dos edificis de la Universitat de Sant Petersburg situats a una distància de 250 m. El text d'aquest primer missatge telegràfic va ser: "HEINRICH HERTZ".
El 1897 Marconi va muntar la primera estació de ràdio del món en la Illa de Wight, al sud de Anglaterra i el 1898 va obrir la primera factoria del món d'equips de transmissió sense fils a Hall Street (Chelmsford, Regne Unit) emprant-hi al voltant de 50 persones. El 1899 Marconi va aconseguir establir una comunicació de caràcter telegràfic entre Gran Bretanya i França. Només dos anys després, el 1901, això quedaria com una minúcia al aconseguir per primera vegada transmetre senyals de banda a banda de l'oceà Atlàntic.
Nikola Tesla, que per un camí diferent al de Hertz havia arribat també a produir i detectar ones de ràdio (generant mitjançant alternadors corrents elèctriques alternes de molt alta freqüència que eren aplicades a una gran antena ja terra amb el que s'originaven ones electromagnètiques que es transmetien a llarga distància i que eren captades aprofitant els corrents alternes que induïen en altres antenes unides a terra a través de circuits ressonants, formats per inductàncies i condensadors, que també havia ideat) buscant, més que transmetre senyals, transmetre energia elèctrica a llarga distància sense utilitzar conductors metàl·lics-va fer la seva primera demostració pública de radiocomunicació a San Luis (Missouri, USA), el 1893. Dirigint-se al Franklin Institute de Filadèlfia ia la National Electric Light Association descriure i va demostrar en detall els principis de la radiocomunicació. Els seus aparells contenien ia tots els elements que van ser utilitzats en els sistemes de ràdio fins al desenvolupament dels tubs de buit. A Estats Units, alguns desenvolupaments clau en els inicis de la història de la ràdio van ser creats i patentats a 1897 per Tesla. No obstant això, l'Oficina de Patents dels Estats Units va revocar la seva decisió el 1904 i adjudicar a Marconi una patent per la invenció de la ràdio, possiblement influenciada pels patrocinadors financers de Marconi als Estats Units, entre els quals es trobaven Thomas Alva Edison i Andrew Carnegie. Anys després, en la dècada dels seixanta el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que la patent relativa a la ràdio era legítimament propietat de Tesla, reconeixent de forma legal com a inventor d'aquesta, tot i que això no va transcendir a l'opinió pública, que segueix considerant Marconi com el seu inventor. El 12 de desembre de 1901, Marconi va transmetre, per primera vegada, senyals en codi Morse per ones electromagnètiques.
L'investigador Ángel Faus Belau ha descobert que la primera patent sobre l'aplicació de la veu en la telegrafia sense fils la va registrar el comandant espanyol juliol Cervera Baviera a 1899. Basant-se en aquest descobriment Jorge Álvarez sosté que «Cervera és el veritable inventor de la ràdio tal com l'entenem avui».[1]
Desenvolupaments durant el segle XX[modifica]
El 1906, Alexander Lee de Forest va modificar el díode inventat el 1903 per John Fleming afegint un tercer elèctrode, amb la intenció que detecta les ones de ràdio sense violar la patent del díode, creant així el tríode. Posteriorment es va trobar que el tríode tenia la capacitat d'amplificar els senyals radioelèctrics i també generar, especialment quan se li feia treballar en alt buit, cosa que va ser descobert, analitzat i perfeccionat per tècnics d'AT & T i de General Electric, cosa que va permetre la proliferació de les emissions de ràdio. El científic austríac d'origen jueu Von Liebe en un procés totalment independent però paral lel al seguit als Estats Units també va inventar el tríode.
El 1907, inventava la vàlvula que modula les ones de ràdio que s'emeten i d'aquesta manera va crear ones d'alta potència en la transmissió.
El 1909 Marconi, amb Karl Ferdinand Braun, va ser també premiat amb el Premi Nobel de Física per les seves "contribucions al desenvolupament de la telegrafia sense fils" .
No obstant això, la patent de Tesla nombre 645576 va ser restablerta el 1943 per la Cort Suprema dels Estats Units, poc temps després de la seva mort a causa d'una trombosi coronària. La decisió estava basada en el fet que hi havia un treball preexistent abans de l'establiment de la patent de Marconi. Hi ha la creença que això es va fer, aparentment, per raons financeres, per permetre al govern nord-americà eludir el pagament dels danys que estaven sent reclamats per la companyia Marconi per l'ús de les seves patents durant la Primera Guerra Mundial.
També s'havien fet reclams en el sentit que Nathan Stubblefield va inventar la ràdio abans que Tesla i Marconi, però l'aparell, segons sembla, funcionava mitjançant transmissió per inducció més que per ràdio transmissió.
La nova gran invenció va ser la vàlvula termoiònica detectora, inventada per un equip d'enginyers de Westinghouse.
La Nit de Nadal de 1906, utilitzant el principi heterodí, Reginald Fessenden va transmetre des Brant Rock Station (Massachusetts) la primera radiodifusió d'àudio de la història. Així, vaixells al mar van poder sentir una radiodifusió que incloïa Fessenden tocant al violí la cançó O Holy Night i llegint un passatge de la Bíblia.
Un gran pas en la qualitat dels receptors, es produeix el 1918 quan Edwin Armstrong inventa el superheterodí.
Les primeres transmissions per entreteniment regulars, van començar a 1920 a l'Argentina. El dia 27 d'agost des del terrat de l'Teatre Coliseu de Buenos Aires, la Societat Ràdio Argentina va transmetre l'òpera de Richard Wagner, Parsifal, començant així amb la programació de la primera emissora de radiodifusió en el món.[2] El seu creador, organitzador i primer locutor del món va ser el Dr Enrique Telèmac Susini. Per 1925 ja havia dotze estacions de ràdio en aquesta ciutat i altres deu a l'interior del país, els horaris eren breus i moltes vegades entretallats, des del vespre fins a la mitjanit.
La primera emissora de caràcter regular i informatiu és considerada per molts autors la KDKA de Pittsburg (EUA) que va començar a emetre l'any 1920, novembre. La KDKA transmetre per primera vegada un reportatge sobre les eleccions nord-americanes. Aquest mateix any, a Anglaterra, l'estació de Chelmsford, pertanyent a la Marconi Wireless, emetia dos programes diaris, un sobre música i un altre sobre informació. El 4 de novembre de 1922 es va fundar a Londres la British Broadcasting Corporation (BBC) que va monopolitzar les ones angleses. Aquest mateix any, la Ràdio arriba a Xile, amb la Primera Transmissió Radial que la Universitat de Xile va realitzar des del Diari El Mercuri de Santiago.
En els primers temps de la ràdio tota la potència generada pel transmissor passava a través d'un micròfon de carbó. En els anys 1920 l'amplificació mitjançant vàlvula termoiònica va revolucionar tant els radiorreceptores com els radiotransmissors. Philips, Bell, Radiola i Telefunken van aconseguir, a través de la comercialització de receptors de vàlvules que es connectaven a la xarxa elèctrica, l'audició col·lectiva de la ràdio el 1928. No obstant això, van ser els laboratoris Bell els responsables del transistor i, amb això, l'augment de la comunicació radiofònica.
En els anys cinquanta la tecnologia radiofònica experimentar un gran nombre de millores que es van traduir en la generalització de l'ús del transistor.
Normalment, les aeronaus utilitzaven les estacions comercials de ràdio de modulació d'amplitud (AM) per a la navegació. Això va continuar així fins a principis dels anys seixanta en què finalment es va estendre l'ús dels sistemes VOR.
A principis dels anys trenta ràdio-operadors aficionats van inventar la transmissió en banda lateral única (BLU).
El 1933 Edwin Armstrong descriu un sistema de ràdio d'alta qualitat, menys sensible als paràsits radioelèctrics que la AM, utilitzant la modulació de freqüència (FM). A finals de la dècada aquest procediment s'estableix de forma comercial, al muntar al seu càrrec el propi Armstrong una emissora amb aquest sistema.
El 1948, la ràdio es fa visible: es desenvolupa obertament la televisió.
El 1952, es transmet televisió comercial en color sistema NTSC, als EUA El primer en ser transmès en color va ser Meet the Press ( Trobada amb la Premsa ) de la cadena NBC, un cicle periodístic que segueix emetent fins als nostres dies.
El 1956 es desenvolupa el primer sistema de televisió europeu, que basant-se en ell millora el NTSC dels Estats Units. El sistema és l'anomenat SECAM. A Espanya durant diversos mesos TVE va transmetre en proves en SECAM, tot i que finalment la norma que va adoptar va ser PAL (vegeu 1963).
El 1957, la signatura Regency introdueix el primer receptor transistor hissat, prou petit per dur en una butxaca i alimentat per una petita bateria. Era fiable perquè en no tenir vàlvules no s'escalfava. Durant els següents vint anys els transistors van desplaçar a les vàlvules gairebé per complet, excepte per a molt altes potències o freqüències.
El 1963, s'estableix la primera comunicació ràdio via satèl·lit. Es desenvolupa el sistema de televisió en color PAL que millora el NTSC. La norma que s'utilitza a Espanya és PAL. L'avantatge del PAL sobre el SECAM és que la seva circuiteria és més senzilla.
Al final dels anys seixanta la xarxa telefònica de llarga distància als EUA comença la seva conversió a xarxa digital, emprant ràdio digital per a molts dels seus enllaços.
En els anys setanta comença a utilitzar-se el LORAN, primer sistema de radionavegació. Aviat, la Marina dels EUA experimentar amb la navegació satèl·lit, culminant amb la invenció i llançament de la constel lació de satèl·lits GPS a 1987.
Entre les dècades dels anys 1960 i 1980 la ràdio entra en una època de declivi a causa de la competència de la televisió i el fet que les emissores van deixar d'emetre en ona curta (d'abast global) per VHF (que només té un abast de centenars de quilòmetres)
En els anys 1990 les noves tecnologies digitals comencen a aplicar al món de la ràdio. Augmenta la qualitat del so i es fan proves amb la ràdio satelital, aquesta tecnologia permet (també anomenada ràdio HD) el ressorgiment en l'interès per la ràdio.
A finals del segle xx, experimentadors radioaficionats comencen a utilitzar ordinadors personals per processar senyals de ràdio mitjançant diferents interfícies (Radio Packet).
Avui en dia la ràdio a través d'Internet avança amb celeritat. Per això, moltes de les grans emissores de ràdio comencen a experimentar amb emissions per Internet, la primera i més senzilla és una emissió en línia, la qual arriba a un públic global, de fet el seu ràpid desenvolupament ha suposat una rivalitat amb la televisió, el que anirà aparellat amb el desenvolupament de la banda ampla a Internet.
Segle XXI[modifica]
L’alta competitivitat entre els diferents operadors radiofònics a Catalunya, però també a l’estat espanyol, lluny d’afavorir l’exploració de noves formes comunicatives i d’alternatives de negoci, ha generat un efecte invers. En general, el disseny de l’oferta s’ha fonamentat en el reforçament de l’‘star system’ i l’explotació d’estratègies programàtiques que a curt termini asseguressin l’èxit dels emissors més potents. Aquesta limitada visió del potencial expressiu del mitjà ha accentuat l’homogeneïtzació de les programacions de les ràdios generalistes, adreçades a tots els públics, i de les temàtiques musicals.
De retruc, els estudis d’audiència de referència per als principals operadors, com l’Estudio General de Medios (EGM) i a Catalunya l’EGM-Ràdio Catalunya i el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), han evidenciat una progressiva disminució de la penetració social del mitjà entre els sectors de població més jove i el consegüent envelliment de l’audiència, circumstància alarmant per a les temàtiques musicals. Tradicionalment, s’ha considerat que els joves arribaven a la ràdio a través de la música, però aquesta última dada posa en qüestió aquesta afirmació. Ara bé, els hàbits de consum mediàtic s’estan modificant i, en el cas de la ràdio, es manifesten en una disminució del temps d’exposició i freqüència al mitjà i, a més, en un decreixement de la fidelització a una emissora o cadena.
Aquesta realitat accentua la necessitat de renovació. A Catalunya, la modernització de la ràdio s’està produint en el marc de l’entorn digital, que ha obert les portes al desenvolupament d’un nou model de comunicació radiofònica, liderat per les ‘bitcasters’. Amb aquest terme es defineixen els ‘websites’ que difonen continguts sonors a través d’Internet i s’aplica tant a les empreses radiofòniques convencionals que s’han incorporat progressivament a la xarxa com a aquells projectes que s’han gestat en el si d’aquesta.
Pel que fa a les primeres, les anomenades ràdios convencionals, la presència a la xarxa els ha facilitat l’ampliació i diversificació de l’oferta i, en alguns casos, també l’especialització. En una primer moment, la presència en línia es va reduir a una rèplica de l’emissió analògica i a un compendi d'informacions sobre la programació i/o l’empresa radiofònica. Amb el temps, l’explotació del potencial de la xarxa ha esdevingut una estratègia programàtica fonamental per al desenvolupament i difusió de la marca radiofònica.
Des d’aquesta perspectiva, les ‘bitcasters’ han transformat la manera d’entendre la radiodifusió sonora convencional ja que, en bona mesura, col·laboren en la regeneració d’algunes pràctiques circumscrites als següents àmbits:
Consum radiofònic
Els ‘sites’ esdevenen un punt de confluència amb l’emissora, mitjançant els quals els ciberoients tenen la possibilitat de gestionar el tipus d’escolta més adient a cada moment. Actualment, la majoria de les ràdios d’antena convencional que tenen presència a la xarxa compten amb serveis d’accés com ‘en directe’, ‘a la carta’, descàrrega d’arxius i ‘podcast’. A excepció del primer, que actua com un altaveu més de l’emissió hertziana atès que implica simultaneïtat, la resta estimulen una gestió personalitzada de l’oferta. És qui consumeix que ha de decidir què i, fins i tot, quan escolta. Ara bé, amb les opcions ‘a la carta’ i descàrrega, els arxius no s’emmagatzemen a l’ordinador personal del ciberoient, que només podrà escoltar-los en el moment d’haver-los sol·licitat. Per contra, el ‘podcast’ permet copiar l’arxiu seleccionat en un dispositiu mòbil com ara telèfon, iPhone o MP3, i per disposar-ne a conveniència. En tot cas, aquest nou tipus d’oient té la capacitat d’administrar els continguts preferents i exercir el dret d’escoltar-los sota demanda.
Una altra via d’accés a les ‘bitcasters’ que els operadors comencen a explotar és la recepció al mòbil. Tot i que aquest dispositiu compta amb el servei de ràdio en freqüència modulada, l’escolta dels ‘sites’ radiofònics permet a l’usuari el consum dels productes radiofònics dissenyats exclusivament per a l’audició en línia, entre altres. En aquest sentit, cal destacar la línia d'innovació de les Emissores de la Generalitat que, a hores d’ara, ofereixen aquesta possibilitat per als mòbils amb sistema operatiu Android de Google i un aplicatiu per a iPhone.
Participació
A la tradicional trucada telefònica, s’hi han afegit amb força el correu electrònic i el xat, com a innovadores vies de participació a la ràdio. Ambdues suposen d’entrada un canvi substancial en la relació emissora i audiència. Pel que fa al correu electrònic, és una opció que la majoria de programes radiofònics posa a disposició de l’audiència. La comunicació no necessàriament s’ha de produir de forma sincrònica a l’emissió, sinó que l’oient pot expressar la seva opinió o formular un suggeriment en qualsevol moment.
En canvi, el xat s’obre al començament del programa i qui hi participa interactua no només amb l’equip responsable de l’emissora sinó també amb altres oients. Aquesta fórmula és força habitual als programes dissenyats especialment per a la participació. Sens dubte, la xarxa amplia la capacitat de participació de l’audiència sobre els continguts radiofònics i, en un principi, va crear la il·lusió de la falta de filtre. Lògicament, l’èxit de la fórmula ha obligat a la creació de la figura professional de gestor de la participació. Un pas més enllà és el que es denomina ‘mira la ràdio’, que permet seguir en directe les converses entre els oients sense necessitat d’haver d'intervenir-hi personalment.
Ara bé, aquests són els primers passos en l’exploració de vies participatives. Altres que cada dia prenen més força són els usuaris generadors de continguts. Pel que fa a aquesta opció, però, malgrat que tècnicament és possible, les experiències que fins ara s’han posat en marxa no han acomplert les expectatives inicials. Les raons poden ser diverses, encara que s’especula amb la falta de pràctica de l’audiència (un fet que es pot relacionar amb l’edat) i amb l’obligatorietat de registrar-se prèviament.
Creació de comunitats virtuals
La presència de la ràdio a les xarxes socials com Facebook o Twitter és un altre dels fenòmens generats per les ‘bitcasters’. Aquesta pràctica serveix per enfortir el vincle emocional entre el programa i l’audiència potencial, ja que en definitiva congrega un grup de gent que comparteix un interès comú. La importància que des dels equips de producció radiofònica es dóna a aquest fet es reflecteix amb informació per antena sobre la incorporació de nous ‘amics’ i d’algunes activitats organitzades. Aquestes eines serveixen de nexe entre els participants.
La irrupció de la ràdio a Internet ha augmentat la confiança d’un mitjà cada cop més preocupat per la seva baixa penetració social entre els sectors més joves de la població i pel canvi d’hàbits de consum. Ara bé, com que la tecnologia per si mateixa no és la solució, els programadors han hagut de dissenyar propostes que van des de la unificació de l’antena convencional i la difusió en línia a l’oferta de continguts i serveis especialitzats únicament consumibles des del ‘site’. Un exemple és la proposta d'iCat fm amb una oferta de cinc canals musicals interpretada exclusivament en català, que troba a la xarxa la seva viabilitat.
Fins ara s’ha destacat sobretot les innovacions de la ràdio en l’àmbit de la relació amb l’audiència i amb relació a Internet. Encara és molt aviat per analitzar com afectarà el mitjà la seva presència al menú de la TDT. Un cop totalment implementada, caldrà avaluar-ne l’impacte en termes de rendibilitat d’audiència.
Cal assenyalar que l’entusiasme dels operadors pels projectes vinculats a la xarxa ha estat superior als d’altres apostes tecnològiques com el DAB (Digital Audio Broadcasting), sistema de digitalització del senyal en freqüència modulada (FM), i el DRM (Digital Radio Mondiale), en l’amplitud modulada (AM). Certament, la falta d’acords amb relació als models tecnològics i el presumible poc interès d’una audiència per una recepció de més qualitat sonora però sense valor afegit que justifiqués la carestia dels aparells, entre altres, han estat factors clau per entendre la paralització d’aquestes iniciatives. Una situació similar es troba a la majoria de països europeus, on únicament el Regne Unit ha afavorit l’evolució del sistema DAB, a hores d’ara, en ple funcionament.
En canvi, la fusió Internet-ràdio ha donat al sector català prou energia per al desenvolupament de plataformes multimèdia, on la difusió en simultaneïtat de l’antena convencional és una via més de comunicació, però no l’única. Que aquest és el futur ho corroboren els premis de reconeixement internacional rebuts pels operadors públics, com el Grup d’Emissores de Catalunya Ràdio, principals agitadors de la renovació radiofònica catalana.[3]
Dates destacables[modifica]
- 1873. El físic escocès James Clerk Maxwell obté les equacions generals de la propagació de les ones electromagnètiques.
- 1887. El físic alemany Heinrich Rudolf Hertz aconsegueix demostrar l'existència de les ones electromagnètiques. A més, descobreix l'efecte fotoelèctric per mitjà d'un descarregador o ressonador.
- 1890. El físic francès Edouard Branly inventa un aparell que rep els senyals de la telegrafia sense utilitzar fils.
- 1896. L'enginyer rus Alexander Popov inventa la primera antena radioelèctrica. També construeix el primer receptor d'ones electromagnètiques.
- 1897. El Guillem Marconi realitza la primera transmissió radial.
- 1900. S'inventa la ràdio en amplitud de modulació.
- 1900. La gravació magnètica de la veu en un fil d'acer s'introdueix per V. Poulsem i se li dóna el nom de telegrafono.
- 1900. La Wireless Telegraph Trading Signal Co Ltd canvia el seu nom a Marconi Telegraph Co
- 1900. Emile Berliner introdueix la superfície de disc tipus pla per a la gravació del so.
- 1900. Guillem Marconi rep a Anglaterra la patent pel seu equip de sintonia.
- 1901. El 12 de desembre, Guglielmo Marconi en col·laboració amb l'anglès John A. Fleming, rep a Sant Joan de Terranova el primer senyal telegràfic sense fils, una "S" en codi Morse, enviada des de Poldhu, en Cornuelles, establint una distància de 2.400 km.
- 1901. El 12 de desembre. Es transmet la lletra S en codi Morse des de Poldhu, Cornwal a Anglaterra, 2170 milles a través de l'Atlàntic fins a un dispositiu aeri suspès en un Papalote (Cometa) a St John's, Newfoundland, Canadà.
- 1901. El desembre de 1901, Marconi va escometre la gran empresa que marcaria una fita històrica, en intentar transmetre senyals des de l'estació de Poldhu a una altra estació erigida a Terranova, a 3.500 km de distància. Marconi ho va aconseguir el 12 de desembre de 1901, data que passaria a la història per ser la primera comunicació transatlàntica, sense l'ús de cables de cap tipus, per ones de ràdio. A finals de 1903, la companyia Marconi tenia muntades més de 40 estacions sobre les costes d'Anglaterra, les seves colònies, Estats Units, Itàlia i altres països. Prestava els serveis semafòrics del Lloyd i el seu sistema s'emprava a les esquadres anglesa, italiana i nord-americana.
- 1908. A Califòrnia té lloc la primera emissió radiofònica de caràcter privat de la mà de CH.D.Herrold, que agricultors de l'Estat.
- 1914-1918. L'ús de la ràdio com a element comunicatiu comença a utilitzar entre els exèrcits durant la Primera Guerra Mundial. La utilitat d'aquest mitjà rau en el seu valor estratègic de la comunicació sense fils i serveix per mantenir el caràcter reservat de les comunicacions.
- 1920. primeres transmissions radiodifoses per entreteniment. Això passa el 27 d'agost des de la terrassa del Teatre Coliseu de la Ciutat de Buenos Aires.El projecte va ser encapçalat pel Dr Enrique Telèmac Susini i els seus tres col·laboradors: César Guerrico, Luis Romero Carranza i Miguel Mujica, després anomenats «Els bojos del terrat ».
Comença a funcionar a la ciutat nord-americana de Pittsburg la KDKA, coneguda per ser la primera estació de ràdio que emet una programació regular i continuada.
- 1922. El francès Maurice Vinot emet des de París els primers butlletins d'informació amb notícies d'actualitat general i esports. Això és possible gràcies a l'emissora Radiola i l'agència de notícies Havas. Aquest mateix any, neix la ràdio com a mitjà de comunicació a Xile, transmetent des del Diari El Mercuri.
Primeres estacions de ràdio[modifica]
Aquesta és una llista de estacions de ràdio. Les primeres van ser simples sistemes de radiotelegrafia que no transportaven àudio, i no es llisten. S'inclouen tant estacions AM com FM; comercials, públiques i de les sense ànim de lucre.
Nota: la primera transmissió d'àudio reclamada que podria cenyir-se a estació passa a Christmas Eve el 1906, feta per Reginald Fessenden.
Charles Herrold comença la radiodifusió a Califòrnia el 1909 i transporta àudio el 1910. Algunes dates no són segures.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Error en el títol o la url.«».
- ↑ Diego M. Zigiotto. Les mil i una curiositats de Buenos Aires. Grup Norma, 2008. ISBN 978-987-545-483-5.
- ↑ la renovació de la Ràdio, Generalitat de Catalunya
Enllaços externs[modifica]
- Directori Ràdios Espanya en línia per Internet. (Català)
- Directori Ràdios Iberoamèrica en viu per Internet. (Català)
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: ràdio |