Atlètic de Madrid

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 22:00, 4 set 2016 amb l'última edició de ArnauBot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula d'organitzacióAtlético de Madrid
logo
logo
Dades
Tipusclub de futbol Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicasocietat anònima esportiva Modifica el valor a Wikidata
Creació1903
Activitat
Esportfutbol Modifica el valor a Wikidata
LligaLliga BBVA
Instal·lació esportiva del clubVicente Calderón,
Madrid, Espanya (54,851)
Governança corporativa
Seu
PresidènciaEspanya Enrique Cerezo
Entrenador principalArgentina Diego Simeone
Empleats531 (2016) Modifica el valor a Wikidata
Propietat deMiguel Ángel Gil Marín (54.64%).
Wanda Group (20%).
Enrique Cerezo (17.9%). Modifica el valor a Wikidata
Propietari de
Estadio Metropolitano
Estadi Vicente Calderón
Club Atlético de San Luis
Stadium Metropolitano
Atlético Ottawa (en) Tradueix (2020–) Modifica el valor a Wikidata
Indicador econòmic
Ingressos totals219 M€ (2016) Modifica el valor a Wikidata
Benefici net3.944.920 € (2016) Modifica el valor a Wikidata
Actius totals617 M€ (2016) Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color          Modifica el valor a Wikidata
Lloc webatleticodemadrid.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm8974838 Facebook: AtleticodeMadrid Twitter (X): Atleti Instagram: atleticodemadrid TikTok: atleticodemadrid Modifica el valor a Wikidata

El Club Atlético de Madrid és un club de futbol espanyol, de la ciutat de Madrid. Va ser fundat el 26 d'abril de 1903 i juga a la Primera divisió de la Lliga espanyola de futbol.

Història

El 26 d'abril de 1903, un grup d'estudiants madrilenys i biscaïns va decidir fundar un equip filial de l'Athletic Club de Bilbao, el qual es va anomenar Athletic Club de Madrid. Tots dos clubs no es podien enfrontar en partits oficials al ser considerats el mateix club. El primer president de l'Athletic Club de Madrid va ser Enrique Allende, que el mateix any va deixar el càrrec sent substituït per Eduardo de Acha.

El 2 de maig de 1903, l'Athletic de Madrid va jugar el seu primer partit, disputat entre els socis del club. El partit va ser arbitrat pel tresorer del club, Enrique Goiri.

Abans de deixar el càrrec de president, Eduardo de Acha va redactar un estatut per a obtindre personalitat jurídica, segons la llei d'associacions del 30 de juny de 1887. Així, el 20 de febrer de 1907, el club es va desvincular oficialment de l'Athletic Club de Bilbao per a inscriure's al registre d'associacions. Acha va dimitir de manera voluntària, obligant a renovar la Junta Directiva, sent escollit com a president Ricardo de Gondra.

El 1909 Ramón de Cárdenas va assumir la presidència de la Junta Directiva, al capdavant d'una delicada situació financera del club.

El 1912 va assumir la presidència Julián Ruete. Sota el seu mandat, l'Athletic de Madrid va aconseguir la seva primera final.

El 1919 va assumir la presidència Álvaro de Aguilar, encara que un any després va tornar novament Julián Ruete. Durant el mandat de Ruete es va inaugurar l'Estadio Metropolitano, el 13 de maig de 1923, amb un partit entre l'Athletic de Madrid i la Real Sociedad de Fútbol, guanyat per l'equip de Madrid per 2 gols a 1. Després d'aquesta fita, Ruete torna a deixar la presidencia el mateix any, assumint el càrrec Juan de Estefanía.

Luciano Urquijo va esdevenir el nou president el 4 de novembre de 1926. El càrrec posteriorment va ser ocupat per Rafael González el 1931, José Luis del Valle el 1935, i José María Fernández el 1936.

El 4 d'octubre de 1939 es va signar la fusió entre l'Athletic Club de Madrid i l'Aviación Nacional (un club militar de Saragossa), que va dur al naixement del Athletic Aviación Club. Per a l'ocasió, Francisco Vives va ser nomenat president del club, però ràpidament va ser substituït per Luis Navarro. La fusió es va produir per la mala situació econòmica i administrativa del Athletic Club de Madrid a més de la manca de jugadors per la Guerra Civil Espanyola (donat que els jugadors es trobaven dispersos per tot el territori nacional, alguns presos i d'altres ferits).

El 26 de novembre de 1939, el club va evitar el descens a la segona divisió espanyola de futbol, després de vèncer per 3 a 1 al Club Atlético Osasuna, en partit de promoció.

El 28 d'abril de 1940, l'equip dirigit per Ricard Zamora es va adjudicar el títol de campió de la primera divisió de la lliga espanyola de futbol per primera vegada.

Estadi Vicente Calderón

El gener de 1941 el club va canviar-se el nom a Club Atlético de Aviación, per la prohibició dels estrangerismes a Espanya. Va assumir la presidència Manuel Gallego.

El 2 de març de 1941, novament dirigit per Ricardo Zamora, el club va aconseguir revalidar el títol de campió de la primera divisió de la lliga espanyola de futbol.

El 1946 va assumir la presidència Juan Touzón. El 14 de desembre del mateix any, el Ministeri de l'Aire va sol·licitar al Club Atlético de Aviación que prescindís de l'ús del terme Aviación. La comunicació és llegida a una junta directiva de l'entitat. La directiva acorda per unanimitat dirigir una carta a l'excel·lentíssim ministre agraint-li les atencions que amb aquest club ha tingut l'Exèrcit de l'Aire des de fa alguns anys. Després de deliberar, es va aprovar per unanimitat el canvi de nom a Club Atlético de Madrid, iniciant-se a aquest efecte les gestions necessàries per al canvi de nom amb la supressió de la paraula Aviación.

El gener de 1947 el club es va dir Club Atlético de Madrid, adoptant a més un nou escut, similar a l'utilitzat el 1917, però amb quatre ratlles vermelles. El primer partit oficial del líder sota el nou nom, jugat el 6 de gener de 1947, correspon a la derrota per 3 gols a 1 contra el Centre d'Esports Sabadell (llavors últim), jugat al "Estadio Metropolitano". En aquest any, va assumir la presidència Cesáreo Galindez.

El 1952 va assumir la presidència Marqués de la Florida.

El 5 de desembre de 1954, el Celta de Vigo va derrotar per 8 a 1 al Atlético de Madrid, convertint-se en la major derrota de l'equip.

El 1955 va assumir la presidència Juan Suevos, i després Javier Barroso, sent després reemplaçat per Vicente Calderón. Aquell any, l'Atlético de Madrid va aconseguir la seva major victòria, guanyant l'11 de setembre a l'Hércules CF per 9 a 0.

El 20 d'octubre de 1957, l'Atlético va tornar a repetir una golejada, guanyant a la Unión Deportiva Las Palmas per 9 a 0.

La final de la Recopa d'Europa es va disputar el 10 de maig de 1962 a Glasgow, en un empat a 1 gol entre el Atlético de Madrid i l'ACF Fiorentina. La definició es va disputar el 5 de setembre de 1962, en el Neckarstadion de Stuttgart, on l'equip madrileny va derrotar l'equip italià per 3 gols a 0. Així el club va aconseguir el seu primer trofeu europeu.

El 15 de maig de 1974 l'Atlético de Madrid va disputar la final de la Copa de Campions d'Europa 1973-74 contra el FC Bayern München. El partit va finalitzar amb empat a zero, que va obligar a disputar una pròrroga. A la pròrroga, Luis Aragonés va avançar l'Atlético de Madrid amb un tir de falta. A trenta segons de la finalització del partit, Georg Schwarzenbeck va empatar el partit amb un tir llunyà. Amb aquest resultat, es va haver de realitzar un partit de desempat, el 17 de maig de 1974, on l'equip madrileny es va presentar totalment desmoralitzat i minvat físicament, sent vençut per 4 gols a 0.

L'equip germànic va renunciar a jugar la Copa Intercontinental contra el Club Atlético Independiente d'Avellaneda. Per aquest motiu, el Club Atlético de Madrid va disputar el trofeu en dos partits. El primer, jugat a Buenos Aires, va ser d'1 a 0 a favor d'Independiente. El 10 d'abril de 1975 es va disputar el segon partit a Madrid, on l'Atlético va guanyar per 2 a 0, amb un gol d'Adelardo Rodríguez Sánchez a quatre minuts del final.

El 1980 va assumir la presidència Ricardo Irezábal.

El 1982 novament varen passar tres presidents per l'administració del club: en primer lloc va assumir la presidència Antonio del Hoyo, després Agustín Cotorruelo, i finalment Vicente Calderón, en el qual seria el seu segon període a càrrec del club. El 1987 ho féu Francisco Castedo.

El 27 de juny de 1987, Jesús Gil va vèncer les eleccions i va assumir la presidència de l'Atlético.

El 29 de juny de 1991, l'Atlético de Madrid, amb un equip comandat per Iselin Santos Ovejero Maya, es va proclamar campió de la Copa del Rei per setena vegada després de guanyar al RCD Mallorca per 1 a 0, amb un gol d'Alfredo Santaelena a la pròrroga.

El 27 de juny de 1992 el club, dirigit per Luis Aragonés va aconseguir la seva vuitena Copa del Rei, després de guanyar per 2 a 0 al Real Madrid Club de Fútbol a l'Estadi Santiago Bernabéu. Els gols varen ser de Paulo Futre i Bernd Schuster.

L'1 de juliol de 1992 el club es va anomenar Club Atlético de Madrid S.A.D., després de la formació de la societat anònima esportiva a la qual Jesús Gil era el màxim accionista.

El 10 d'abril de 1996, l'equip va guanyar per 1 a 0 al FC Barcelona a La Romareda, coronant-se campió de la Copa del Rei per novena vegada. El 25 de maig de 1996, l'equip dirigit per Radomir Antić es va adjudicar el títol de campió de la primera divisió de la lliga espanyola de futbol per novena vegada. Aquests dos títols se'n recorden com doblete, que varen trencar el 1996 amb la hegemonía del Real Madrid i el FC Barcelona. Alguns jugadors destacats de la temporada varen ser José Luis Pérez Caminero, Diego Simeone, Milinko Pantić i Kiko Narváez, entre d'altres.

El jutge Manuel García Castellón va decretar la intervenció del club el 22 de desembre de 1999, data a la qual el jutge va destituir a Jesús Gil de la presidència, anomenant com a administrador judicial amb ple drets a Luis Manuel Rubí Blanc. Gil, acusat d'apropiació il·lícita de 9.427.000.000 pessetes, torna a la presidència sota vigilància el 12 d'abril de 2000.

El 7 de maig de 2000, el club va baixar a la segona divisió, després d'empatar contra el Real Oviedo. A la direcció tècnica, ni Fernando Zambrano, ni Marcos Alonso varen aconseguir l'ascens el primer any. L'Atlético va retornar a primera divisió el 28 d'abril de 2002, amb un equip comandat per Luis Aragonés. Aquest període es coneix com els "dos añitos en el infierno" (dos anys a l'infern).

El 2003 va assumir la presidència Enrique Cerezo.

El 2007 s'aprovà el trasllat de l'Atlético a l'Estadi Olímpic de Madrid (anomenat popularment com La Peineta), que serà remodelat per acollir 73.000 espectadors. El Vicente Calderón serà enderrocat i en el seu lloc es crearà un gran parc públic que portarà el nom del club.[1]

El 12 de maig de 2010 l'Atlético de Madrid va guanyar la UEFA Europa League després de vèncer el Fulham FC per 2 a 1 a la final celebrada a l'estadi HSH Nordbank Arena d'Hamburg. Diego Forlán va marcar els dos gols de l'Atlético.

Estadístiques

  • Temporades a 1a: 68.
  • Temporades a 2a: 6.
  • Partits jugats a 1a : 2196.
  • Victòries a 1a : 1015.
  • Empats a 1a : 514.
  • Derrotes a 1a : 667.
  • Millor posició a la lliga: 1r
  • Pitjor posició a la lliga: 19è
  • Posició històrica: 5è
  • Major victòria com a local a la Lliga
  • Major victòria com a visitant a la Lliga
  • Major derrota com a local a la Lliga
  • Major derrota com a visitant a la Lliga

Presidència

Article principal: Presidents de l'Atlético de Madrid

L'actual president del Club Atlético de Madrid és Enrique Cerezo, un productor cinematogràfic que va assumir el càrrec el 2003, després de la dimissió de Jesús Gil.

Julián Ruete i Vicente Calderón han estat els dos unics presidents que han estat escollits en dues oportunitats diferents. Ruete va exercir el seu primer mandat entre 1912 i 1919, i el segon 1920 i 1923. Calderón per la seva part va exercir el seu primer mandat entre 1964 i 1980, i el segon entre 1982 i 1987.

Sumant els seus dos mandats, és Vicente Calderón el president qui més anys ha exercit al càrrec: 21 anys en total. Calderón, amb Jesús Gil, són els dos mandataris que més anys han exercit la presidència de manera contínua, amb 16 anys a la llotja.

Uniforme

La primera equipació del Club Atlético de Madrid està composta per una samarreta amb franges verticals blanques i tres franges vermelles (siguent la franja central vermella), un pantaló blau i mitges vermelles amb volta blanca.

La segona equipació és formada per una samarreta de meitat en franja vertical vermella i meitat en franja vertical blanca, un pantaló vermell, i mitges blanques amb volta vermella. Aquesta equipació, creada per a la temporada 2006/07, ha estat objecte de polèmica entre els aficionats del club, ja que a la majoria li agrada més la típica samarreta de franges vermelles i blanques.

La tercera equipació és formada per una samarreta de meitat en franja vertical blau i meitat en franja vertical blanca, un pantaló blau, i mitgetes blaves amb volta groga.

Durant la temporada actual, les tres samarretes, fabricades per Nike, porten com a publicitat a l'espai central el logo del fabricant d'automobils de Corea del Sud Kia Motors. De manera addicional la samarreta porta a la banda dorsal el logo de l'empresa d'electrónica japonesa Kyocera. El pantaló porta el logo d'Asisa.

Inicialment, la samarreta de la primera equipació del Athletic Club de Madrid va ser meitat en franja vertical blau i meitat en franja vertical blanca, els pantalons negres o blancs, i les mitges negres,[3] semblant a l'equipació del Athletic Club de Bilbao (els quals compraven els uniformes del Blackburn Rovers Football Club). Un dia, quan un representant del club basc va viatjar en vaixell al sud d'Anglaterra cercant els nous uniformes, no va aconseguir els uniformes del Blackburn Rovers i va comprar els uniformes del Southampton Football Club (equipació que l'Athletic de Bilbao va adoptar totalment). Finalment aquestes samarretes varen ser introduïdes pel directiu i jugador Juan Elorduy des de Bilbao,[4] i el club les va adoptar però mantenint el color dels pantalons blaus i les mitges negres. El 22 de gener de 1911 es va estrenar la primera samarreta blanca i vermella de l'equip.

Degut als colors de la samarreta, a l'equip se'l diu sovint colchoneros (matalassers) atès que antigament els matalassos estaven recoberts per una tela amb franges vermelles i blanques.

Evolució de l'uniforme

Jugadors

Plantilla 2016-17

A 26 agost 2016[5]
N. Pos. Nac. Jugador
1 POR Mallorca Miguel Ángel Moyà
2 DEF Uruguai Diego Godín Capità 2n
3 DEF Brasil Filipe Luís
5 MIG Portugal Tiago Mendes
6 MIG Espanya Koke Capità 3r
7 DAV França Antoine Griezmann
8 MIG País Valencià Saúl Ñíguez
9 DAV Espanya Fernando Torres
10 MIG Bèlgica Yannick Ferreira Carrasco
11 DAV Argentina Ángel Correa
12 MIG Argentina Augusto Fernández
13 POR Eslovènia Jan Oblak
N. Pos. Nac. Jugador
14 MIG Espanya Gabi (captain)
15 DEF Montenegro Stefan Savić
16 DEF Croàcia Šime Vrsaljko
17 MIG Itàlia Alessio Cerci
19 DEF França Lucas Hernández
20 DEF País Valencià Juanfran
21 DAV França Kévin Gameiro
22 MIG Ghana Thomas Partey
23 MIG Argentina Nicolás Gaitán
24 DEF Uruguai José Giménez
25 POR Portugal André Moreira

Els equips espanyols estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada jugador; alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun país de la UE:

Jugadors cedits a altres equips

N. Pos. Nac. Jugador
— POR Argentina Axel Werner (al Boca Juniors fins al 30 de juny de 2017)
— DEF Brasil Guilherme Siqueira (al València CF fins al 30 de juny de 2017)
— DEF Espanya Javier Manquillo (al Sunderland fins al 30 de juny de 2017)
— DEF França Theo Hernández (al Alavés fins al 30 de juny de 2017)
— MIG Ghana Bernard Mensah (al Vitória de Guimarães fins al 30 de juny de 2017)
— MIG Portugal Diogo Jota (al Porto fins al 30 de juny de 2017)
N. Pos. Nac. Jugador
— MIG Argentina Matías Kranevitter (al Sevilla fins al 30 de juny de 2017)
— MIG Espanya Óliver Torres (al Porto until 31 Dec 2017)
— DAV Senegal Amath Ndiaye (al Tenerife fins al 30 de juny de 2017)
— DAV Argentina Luciano Vietto (al Sevilla fins al 30 de juny de 2017)
— DAV Colòmbia Rafael Santos Borré (al Vila-real fins al 30 de juny de 2017)

Jugadors destacats

Palmarès

Competició Títol Anys campió
Copa Intercontinental de futbol 1 1974/75
Recopa d'Europa de futbol Recopa d'Europa de futbol 1 1961/62
UEFA Europa League UEFA Europa League 2 2009/10,[6] 2011/12[7][8]
Supercopa d'Europa Supercopa d'Europa 2 2010, 2012
Intertoto Copa Intertoto de la UEFA 1 2007
Campionat de Lliga Lliga espanyola de futbol 10 1939-40, 1940-41, 1949-50, 1950-51, 1965-66, 1969-70, 1972-73, 1976-77, 1995-96, 2013-2014.
Copa del Rei Copa espanyola de futbol 10 1960, 1961, 1965, 1972, 1976, 1985, 1991, 1992, 1996, 2013.[9]
Supercopa d'Espanya Supercopa espanyola de futbol 2 1985, 2014.
Copa Copa Eva Duarte 2 1940, 1951.
Copa Copa President Federació espanyola de futbol 1 1947.
Copa Campionat Regional Centre 4 1920/1921, 1924/1925, 1927/1928, 1939/1940.

Equip filial

Article principal: Club Atlético de Madrid B

Notes i referències

  1. ↑ «L'Atlètic tindrà d'aquí a tres anys un nou estadi per a 73.000 espectadors». El Periódico de Catalunya, 30-07-2007. [Consulta: 13 maig 2010].
  2. ↑ Web oficial del Real Zaragoza, història de l'estadi
  3. ↑ Evolució de la samarreta de l'Atlético de Madrid, Revista Marca
  4. ↑ Història del Club Atlético de Madrid, pàgina 4.
  5. ↑ «Primer Equipo» (en castellà). Atlético Madrid. [Consulta: 3 febrer 2016].
  6. ↑ «2-1: El Atlético bate al Fulham y es el campeón de la Europa League» (en castellà). El Mundo Deportivo. [Consulta: 12 maig 2010].
  7. ↑ «L'Atlètic de Madrid derrota clarament l'Athletic (3-0) i es corona campió de la Lliga Europa». 324.cat, 09-05-2012. [Consulta: 9 maig 2012].
  8. ↑ «El rugido del 'Tigre' reina en Europa» (en castellà). Diari Marca, 09-05-2012. [Consulta: 10 maig 2012].
  9. ↑ «El Atlético reina en la Copa» (en castellà). Diari As. [Consulta: 19 maig 2013].

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Atlètic de Madrid
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Atlètic_de_Madrid&oldid=17433786»