Enric II d'Anglaterra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Enric II d'Anglaterra
Enric II d'Anglaterra
Retrat anònim d'Enric II (vers 1620)

Rei dels anglesos
Senyor d'Irlanda
Regne
19 de desembre, 1154 - 6 de juliol, 1189
Precedit per Esteve de Blois
Succeït per Ricard Cor de Lleó

Naixement 5 de març, 1133
Defunció 6 de juliol, 1189
Dinastia Plantagenet
Pare Jofré V d'Anjou
Mare Matilde d'Anglaterra

Enric Plantagenet (5 de març de 11336 de juliol de 1189), anomenat Enric Courtmanteau, va regnar com a Enric II d'Anglaterra (11541189), Duc de Normandia i d'Aquitània, comte d'Anjou, Maine i Turena, i Senyor d'Irlanda.

Va ser el primer monarca anglès de la casa Plantagenet.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Le Mans l'any 1133, fill i successor del comte d'Anjou Jofré V Plantagenet i de Matilde d'Anglaterra, candidata al tron anglès que havia estat desplaçada per Esteve de Blois.

Va heretar l'Anjou i les altres possessions vinculades al comtat el 1151 i el 1152 es va casar amb Elionor d'Aquitània, que s'acabava de divorciar del rei Lluís VII de França (hi va estar casada del 25 de juliol del 1137 fins a la sentència de divorci del concili de Beaugency de 21 de març del 1152) i que era la filla i hereva de Guillem VIII de Poitou i X d'Aquitània al que havia succeït l'abril del 1137. Elionor tenia 11 anys més que el seu marit.

Rei d'Anglaterra[modifica | modifica el codi]

El poeta Robert Wace mostrant el seu llibren Roman de Rou al rei Plantegenet

L'any 1154 va succeir a Esteve de Blois com a rei d'Anglaterra i va ser coronat el 17 de desembre. Tot i així la seva residència habitual va ser Chinon a l'Anjou. El 1156 va ocupar el vescomtat de Thouars.

A Anglaterra va revocar les donacions de terres de la corona, va destruir alguns castells, va expulsar als mercenaris i va abolir els anomenats "comtats fiscals"; va acceptar dels barons un tribut en diners en lloc d'un servei personal. Al seu amic Thomas Becket el va fer nomenar bisbe de Canterbury però després Tomàs es va posar al costat dels interessos de l'Església i el rei va haver d'acceptar les Constitucions de Clarendon el 1164. El 1166 el rei va prohibir als seus vassalls tot contacte amb Tomàs. Sembla que va ser el rei qui el va fer matar el 29 de desembre del 1170, ja que algun dels assassins era vassall seu.

El 1166 el tribunal de Clarendon va dictaminar que tota persona requerida a presentar-se davant un tribunal havia de fer-ho encara que fos un noble però després de l'assassinat de Thomas Becket els magistrats foren destituïts.

El 1168 els senyors del Poitou es van revoltar sota la direcció de Jofré IV de Thouars i el senyor de Lusignan amb el suport dels comtes de La Marche i d'Angulema i encobert del rei de França. Enric havia confiat el govern de Poitou al comte de Salisbury que va morir en una emboscada i el seu nebot i successor Guillem comte de Pembroke va ser fet presoner per Guiu de Lusignan. Però en arribar Enric amb forces tots es van sotmetre. El 1169 es va procedir al repartiment dels béns entre els tres fills, el gran, Enric (conegut com a Enric d'Anjou el jove) que va rebre Anglaterra, Normandia, Anjou, Maine i Turena; el segon Ricard (cor de lleó) que va rebre Poitou, Perigord, Llemosí i Gascunya; i el tercer Jofré que es va casar amb l'hereva de Bretanya, Contança. Quan poc després va néixer un quart fill no li tocava res, i per això va ser conegut com a Joan sense Terra.

El 25 de gener del 1171 l'arquebisbe de Sens va dictar interdicte contra les possessions franceses d'Enric, per l'assassinat de Tomàs, i li va costar un any i mig que el Papa li aixeques el càstig. El 1171 també va iniciar la conquesta d'Irlanda.

El 1172 el rei va decidir dotar al seu quart fill, amb els senyorius de Chinon, Loudun i Mirebeau, que s'havien de segregar de la part que havia correspost en el repartiment de 1169 al fill gran Enric. Aquest va haver d'acceptar però es va molestar i no va tardar a revoltar-se

El comte de Tolosa va reconèixer a Ricard com a duc el gener de 1173. Des 1173 els fills del rei Enric, Ricard i Jofré amb el suport de Guillem el Lleó d'Escòcia, de Felip de Flandes i de Mateu de Boulogne, es van revoltar. El rei Lluís VII de França havia instigat també als fills a la revolta, igual que la mare dels tres Elionor d'Aquitània. A França els va ajudar el comte d'Angulema, i els senyors de Mauléon, Taillebourg, Lezay, Rochefort i Lusignan. Però els aliats no van actuar coordinats i Guillem el lleó fou fet presoner i va haver de signar el tractat de La Falaise (1174). Enric va passar al Poitou l'estiu del 1174 i va ocupar el centre de la rebel·lió, la ciutat de Saintes, així com d'altres castells. Els senyors del Poitou es van sotmetre. El setembre de 1174 Enric II va signar amb Lluís VII de França la pau de Montlouis (prop de Tours). Va perdonar als seus fills però va enviar a la seva dona Elionor a Anglaterra en residència vigilada

El 1176, 1181 i 1184 va dictar lleis que feien disminuir el poder de la noblesa a Anglaterra. Els boscos van ser declarats propietat reial i els "vil·lans" podrien portar armes.

El 1183 els seus fills Enric i Jofré es van aliar per fer la guerra al germà Ricard cor de Lleó de Poitou, però ben aviat els tres germans van acordar la pau. El 1184 Enric el jove va morir de disenteria. Enric II va vacil·lar a fer hereu al seu fill segon, Ricard, car el seu fill afavorit era Joan. El 1185, veien els dubtes del pare en designar-lo hereu, Ricard es va aliar amb el rei Felip II August de França i va signar el tractat de Châteauroux (1187) que el deixava virtualment independent a Aquitània. Esperava l'ocasió de revoltar-se contra el pare aliat al francès.

El 1188 va començar a preparar la Tercera Croada i la guerra entre Enric II d'Anglaterra i Felip II de França exigeix la negociació el gener de 1188 del tractat de Gisors.[1]i demanar el delme sobre les propietats, anomenat "delme de Saladí", que va ser impopular.

L'ocasió per la revolta que el rei francès i Ricard esperaven semblava que havia arribat. El 30 de juny de 1189 els francesos van ocupar Tours. Ricard, Felip August i Enric II es van trobar a Colombiers (Villandry) el 4 de juliol i es va signar la pau de Azay (Le Rideau) per la qual Ricard era reconegut hereu, i cedia Alvèrnia, Issoudun i Gracay (al Berry) a Felip August, i en garantia de què serien entregades es va permetre l'entrada o permanència dels francesos a Le Mans, Tours, Troo i Chateau du Loir. Enric va demanar al rei de França la llista dels qui l'havien traït i va veure en ella al seu fill Joan, el que li va provocar un gran disgust del que va morir el 6 de juliol del 1189 a Chinon. El va succeir el seu fill Ricard Cor de Lleó.

Família[modifica | modifica el codi]

Avantpassats[modifica | modifica el codi]

Escultura d'Enric II a la Catedral de Canterbury
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Jofré II Ferreol
 
 
 
 
 
 
 
8. Folc IV el Tauró
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Ermengarda d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
4. Folc d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Simó I de Montfort
 
 
 
 
 
 
 
9. Bertrada de Montfort
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Jofré V d'Anjou
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Elies I de Maine
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Ermengarda de Maine
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Enric II d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Robert I de Normandia
 
 
 
 
 
 
 
12. Guillem I d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Arlette de Falaise
 
 
 
 
 
 
 
6. Enric I d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. Balduí V de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
13. Matilde de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. Adela de França
 
 
 
 
 
 
 
3. Matilde d'Anglaterra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Duncan I d'Escòcia
 
 
 
 
 
 
 
14. Malcolm III d'Escòcia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Matilde d'Escòcia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Eduard l'Exiliat
 
 
 
 
 
 
 
15. Santa Margarida d'Escòcia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Enric es va casar amb Elionor d'Aquitània, divorciada de Lluís VII de França, amb la que tingué 5 fills i 3 filles:

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enric II d'Anglaterra
  • Guillem (1153-1156), nomenat comte de Poitiers, morí infant.
  • Enric (1155-1183), morí sense descendència.
  • Matilde (1156-1189), casada amb Enric el Lleó.
  • Ricard (1157-1199), succeí el seu pare com a rei d'Anglaterra, morí sense descendència.
  • Jofré (1158-1186), nomenat duc de Bretanya, tingué un únic fill que morí sens descendència.
  • Elionor (1162-1214), casada amb Alfons VIII de Castella.
  • Joana (1165-1199), casada amb Guillem II de Sicília.
  • Joan (1167-1216), succeï a Ricard al tron d'Anglaterra, i continuà la línia dels Plantagenet.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (francès) René Grousset, Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem, V.3, p.9