Partit dels Socialistes de Catalunya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 17:25, 30 set 2016 amb l'última edició de 161.116.93.43 (discussió). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
No s'ha de confondre amb Partit Socialista Català.
Infotaula d'organitzacióPartit dels Socialistes de Catalunya (PSC)
PSC (PSC)
LemaPSC
Dades
Nom curtPSC Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític català
transversal Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaSocialdemocràcia
Federalisme
Catalanisme[1]
Alineació políticaCentreesquerra
Història
FusióPSC-Congrés
PSC-Reagrupament
Federació Catalana del PSOE
ReemplaçaPartit Socialista de Catalunya-Congrés
Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament
Federació Catalana del PSOE Modifica el valor a Wikidata
Creació16 de juliol de 1978 (1978-07-16), Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membres17.012 (2016) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu (2016–)
PresidènciaÀngel Ros i Domingo
Secretari generalMiquel Iceta i Llorens
PortaveuEva Granados
JoventutsJoventut Socialista de Catalunya
Afiliació nacionalPartit Socialista Obrer Espanyol
Grup al Parlament EuropeuAliança Progressista de Socialistes i Demòcrates
Regidors a
Catalunya
1.278 / 9.069
Diputats al Parlament
16 / 135
Diputats al
Congrés
8 / 47
Senadors al
Senat
1 / 16
Eurodiputats al
Parlament Europeu
1 / 54
Indicador econòmic
Ingressos totals9.622.088,91 € (2015) Modifica el valor a Wikidata
Altres
ColorVermell i Blanc
Lloc webwww.socialistes.cat
Facebook: PSC Twitter (X): socialistes_cat Instagram: socialistes_cat Telegram: canalPSC Flickr: 46867958@N05 Modifica el valor a Wikidata

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), acrònim oficial eleccions, és un partit polític espanyol d'àmbit català, d'ideologia socialdemòcrata, catalanista i amb doble identitat nacional a favor del federalisme.[cal citació] Creat el 16 de juliol de 1978 i representat a Catalunya. En l'àmbit espanyol està federat amb el PSOE.

Amb la dimissió de Pere Navarro com a primer secretari del PSC, el 16 de juny de 2014, Miquel Iceta va ser l'únic candidat que es va presentar per substituir-lo i va resultar elegit pel càrrec en unes eleccions obertes a tota la militància del partit, el 13 de juliol de 2014.

Història

El PSC (PSC-PSOE) va sorgir de la fusió entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés -PSC (C)-, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament -PSC (R)- i la Federació Catalana del PSOE a Barcelona el 1978. El partit va haver d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista,[1] i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest partit, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats, però no sempre pel de senadors, obtinguts en les eleccions generals espanyoles, bé que al Senat sovint s'ha presentat en coalició amb altres partits d'esquerra i amb independents. Actualment al Senat forma part de l'Entesa Catalana de Progrés.

1978-2003

A les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments de Catalunya, l'any 1979, el PSC (PSC-PSOE) va aconseguir una gran quantitat d'alcaldies que el va consolidar com a un dels partits forts del nou marc polític català. Des d'aleshores ha estat tradicionalment la força política dominant a Catalunya en les eleccions municipals, generals i europees. No obstant això els seus resultats en les Eleccions al Parlament de Catalunya sempre ha quedat per sota de Convergència i Unió.

A les eleccions del 1980, i amb Joan Reventós com a candidat, va aconseguir uns resultats insuficients per aconseguir la presidència de la Generalitat de Catalunya, que va quedar en mans de Jordi Pujol (CiU), que va ocupar el càrrec fins a les eleccions del 2003.

El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC) i IC-V (aquesta darrera només a les circumscripcions electorals de Lleida, Girona i Tarragona) li proporcionà 52 escons, encara quatre per sota CiU, malgrat haver obtingut el nombre de vots més alt.

2003-2010: L'arribada a la Generalitat

En les eleccions del novembre del 2003, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi conservà encara la posició de força més votada, però obtingué 42 escons, novament quatre menys que CiU. No obstant això, un acord dels partits d'esquerra possibilità la formació d'un govern de coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, encapçalat per Pasqual Maragall, el qual el desembre esdevingué president de la Generalitat de Catalunya mitjançant l'anomenat Pacte del Tinell.

Després de tres anys Maragall es va veure abocat a convocar eleccions anticipades el 2006 en quedar en minoria al parlament després d'haver expulsat els consellers d'ERC del govern. En les eleccions de l'1 de novembre del 2006, ara amb José Montilla com a candidat, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi passa a ser la segona força més votada i obté 37 escons, onze menys que CiU. El nou acord de govern a què arriba amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds, fa José Montilla President de la Generalitat en la VIII Legislatura.

2010-2012: Crisi interna

Suport en tant per cent de PSC (PSC-PSOE) a les eleccions catalanes del 2010. En vermell les zones de major suport, en blau on el suport és menor.

Després del segon tripartit, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, el PSC (PSC-PSOE) presentà com a candidat a José Montilla, aleshores President de la Generalitat. El partit obtingué els pitjors resultats de la seva història amb 28 diputats al Parlament de Catalunya. La davallada dels socis del tripartit i la gran victòria de CiU (tot i que amb majoria simple) van impossibilitar la continuïtat del govern d'esquerres, aquest fet va provocar que José Montilla renunciés a la seva acta de diputat. Davant la renúncia, el càrrec de cap de l'oposició el va ocupar Joaquim Nadal. El PSC (PSC-PSOE) facilità la investidura d'Artur Mas donant-li l'abstenció en segona volta.

En les eleccions municipals de 2011 el PSC també perdria per primer cop l'Ajuntament de Barcelona, un dels seus feus tradicionals.

Oposició a demanar el traspàs de la competència per convocar una consulta

Tot i que el PSC-PSOE es presentà amb un programa electoral favorable a la celebració d'una consulta, tots els diputats del PSC al Parlament de Catalunya -excepte Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli- votaren en contra de la proposició de llei per demanar el traspàs de la competència per convocar un referèndum d'autodeterminació. El Consell de Garanties del PSC suspengué cautelarment als tres diputats dels càrrecs orgànics del partit i la direcció del grup parlamentari els retirà llurs responsabilitats parlamentàries.[2]

Acords amb altres formacions

Durant la legislatura 2012-2016 el PSC-PSOE, juntament amb CiU i PP, votà a favor de l'externalització de la comercialització de la publicitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a grups privats. També arribà a un acord amb CiU per rebaixar del 55% al 10% els impostos al joc en els casinos del complex BCN World, tal com demanava l'empresa impulsora del projecte.[3][4]

Recuperar el projecte federalista com a oposició a l'independentisme

Amb Pere Navarro al seu capdavant, el PSC-PSOE s'orientà cap a un projecte federalista clarament definit com a resposta a la independència després de la Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa".[5] Les friccions amb alguns membres del partit, pertanyent a l'ala dita catalanista s'havien fet sentir abans, i tot i que el primer secretari havia dit que el PSC-PSOE no participaria en la manifestació, aquesta va comptar amb l'assistència de diversos integrants d'aquell corrent crític que la majoria estan fora del partit, com ara Ernest Maragall, Marina Geli, Antoni Castells, Àngel Ros, Laia Bonet i Joan Ignasi Elena.[6]

2012-2015: Davallada

A desgrat de l'optimisme manifestat pel seu líder Pere Navarro abans i durant els comicis, les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 confirmaren la davallada i el desgast del PSC que només obtingué 20 escons i en perdé 8, registrant així el pitjor resultat de la història d'aquest partit a Catalunya.[7]

Durant aquest període també es donaren diverses escissions de membres crítics del partit, per l'oposició d'aquest al procés independentista català. Els diputats i regidors escindits es reorganitzaren com a membres no adscrits i s'integraren en formacions com Nova Esquerra Catalana. Degut a aquest fet, el partit va perdre gran part de la seva implantació territorial havent de presentar diverses "llistes fantasma" en les eleccions municipals de 2015.[8] Miquel Iceta es va presentar com a presidenciable a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, on van obtenir 16 escons.[9]

2016 canvi de seu

El 2015 va posar en venda la seva seu històrica, ubicada al carrer Nicaragua, 75-77 de Barcelona, amb l'objectiu d'eixugar part del seu deute, d'uns 12 milions d'euros.[10] El local disposava de 4.700 metres quadrats i cinc plantes més un pàrquing de 400 metres quadrats. Va vendre'l finalment per un import aproximat de 10 milions d'euros a una empresa del sector immobiliari un any després, el juny de 2016. L'agost del mateix any Iceta va anunciar que havien adquirit una nova finca al districte 22@, de dimensions més reduïdes. La nova seu s'ubica al carrer Pallars, 189. El partit presentà el canvi de seu com l'inici d'una nova etapa, i personalitats com Núria Parlón es van mostrar disposades públicament a liderar-ho, a l'espera d'unes primàries que han de tenir lloc l'octubre de 2016.[11]

Tipologia

El PSC (PSC-PSOE) té un vot principalment urbà. Governa o ha governat durant anys a les quatre capitals catalanes i en ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, on hi té una gran implantació (L'Hospitalet, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet). També ha governat tradicionalment en ciutats importants com Terrassa, Sabadell, Mataró o Reus i en diversos municipis del Baix Llobregat.

A data del 2012 PSC-PSOE comptava al voltant d'uns 7.000 militants i tenia al voltant de 600.000 votants.[12]

Símbols

Bandera roja del PSC (PSC-PSOE)

Els primers anys va utilitzar banderes blanques o vermelles amb el logotip. Darrerament utilitza bandera vermella amb les lletres PSC (també usa quadrat vermell -amb les lletres PSC- sobre fons blanc, i altres variacions).

Organigrama

Primers secretaris

Presidents

Altres líders històrics destacats

Organitzacions vinculades

El PSC (PSC-PSOE) manté vincles amb la Joventut Socialista de Catalunya, l'organització política juvenil que enquadra els joves militants d'entre 14 i 30 anys. Els Estatuts del PSC-PSOE recullen la participació de representants de la JSC als òrgans i congressos del partit, regulant entre d'altres la presència del Primer/a Secretari/ària de la JSC a la Comissió Executiva Nacional del PSC-PSOE, com a membre nat.

Moviments interns

Entre els corrents i moviments a l'òrbita del partit s'hi troba:

Altres moviments interns han acabat dissolts o convertits en nous projectes polítics ja sigui en forma de partit o associació política:

Resultats electorals

Parlament de Catalunya

Parlament de Catalunya
Eleccions Vots % Escons Govern Líder
1980 608.689 22,4
33 / 135
 Oposició Joan Reventós
1984 866.425 30,1
41 / 135
 Oposició Raimon Obiols
1988 802.828 29,8
42 / 135
 Oposició Raimon Obiols
1992 728.311 27,6
40 / 135
 Oposició Raimon Obiols
1995 802.252 24,9
34 / 135
 Oposició Joaquim Nadal
1999 1.183.299 37,9
52 / 135
 Oposició Pasqual Maragall
2003 1.031.454 31,2
42 / 135
 Coalició governamental Pasqual Maragall
2006 796.173 26,8
37 / 135
 Coalició governamental José Montilla
2010 575.233 18,4
28 / 135
 Oposició José Montilla
2012 524.707 14,4
20 / 135
 Oposició Pere Navarro
2015 520.022 12,7
16 / 135
 Oposició Miquel Iceta

Congrés dels Diputats

Congrés dels Diputats
Eleccions Catalunya Candidat
Vots % Escons
1977 870.362 28,6
15 / 47
 Felipe González
1979 875.529 29,7
17 / 47
 Felipe González
1982 1.575.601 45,8
25 / 47
 Felipe González
1986 1.299.733 41,0
21 / 47
 Felipe González
1989 1.123.975 35,6
20 / 46
 Felipe González
1993 1.277.838 34,9
18 / 47
 Felipe González
1996 1.531.143 39,4
19 / 46
 Felipe González
2000 1.150.533 34,1
17 / 46
 Joaquín Almunia
2004 1.586.748 39,5
21 / 47
 José Luis Rodríguez Zapatero
2008 1.689.911 45,4
25 / 47
 José Luis Rodríguez Zapatero
2011 922.547 26,7
14 / 47
 Alfredo Pérez Rubalcaba
2015 589.021 15,7
8 / 47
 Pedro Sánchez Pérez-Castejón

Parlament Europeu

Parlament Europeu
Eleccions Catalunya Escons Candidat
Vots %
1987 1.116.348 36,8
3 / 60
 Fernando Morán
1989 865.506 36,4
3 / 60
 Fernando Morán
1994 721.374 28,2
2 / 64
 Fernando Morán
1999 997.311 34,6
3 / 64
 Rosa Díez
2004 907.121 42,9
2 / 54
 Josep Borrell
2009 708.888 36,0
2 / 54
 Juan Fernando López Aguilar
2014 359.214 14,3
1 / 54
 Elena Valenciano

Ajuntaments

Ajuntaments
Eleccions Catalunya Líder
Vots % Regidors
1979 714.262 26,8
923 / 8.223
 Joan Reventós
1983 1.176.518 40,2
1.683 / 8.199
 Joan Reventós
1987 1.135.321 37,3
1.714 / 8.186
 Raimon Obiols
1991 1.016.587 37,1
1.845 / 8.328
 Raimon Obiols
1995 1.066.764 33,0
1.705 / 8.426
 Raimon Obiols
1999 1.090.954 37,4
2.036 / 8.497
 Narcís Serra
2003 1.103.851 34,0
2.281 / 8.690
 José Montilla
2007 924.773 32,2
2.570 / 8.932
 José Montilla
2011 721.476 25,1
2.115 / 9.132
 José Montilla
2015 530.909 17,1
1.278 / 9.069
 Miquel Iceta

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 [enllaç sense format] http://www.elpais.com/articulo/espana/Montilla/refuerza/perfil/catalanista/PSC/niega/CiU/sea/cambio/elpepuesp/20101002elpepunac_4/Tes/Montilla refuerza el perfil catalanista del PSC y niega que CiU sea "el cambio"/MIQUEL NOGUER/2010/Barcelona
  2. ↑ El "sí" de Geli, Elena i Ventura posa en escac Navarro i aprofundeix la fractura al PSC, 324.
  3. ↑ El Parlament aprova, amb els vots de CiU, PSC i PP, l'externalització de la publicitat de TV3, 324.
  4. ↑ CiU i PSC rubriquen l'acord per BCN World, VilaWeb.
  5. ↑ Article a Vilaweb, 16 de setembre de 2012
  6. ↑ L'ala catalanista del PSC es desmarca de la direcció i va a la manifestació, Diari de Girona.
  7. ↑ [1]
  8. ↑ Gonzalez, Sara «El PSC ja es refugia en les llistes fantasma». Diari Ara, 28-04-2015 [Consulta: 21 juliol 2015].
  9. ↑ Garcia Morera, Auri «El PSC retrocedeix però frena la davallada» (paper). Diari Ara, 28-09-2015, p. 20 [Consulta: 29 setembre 2015].
  10. ↑ NacióDigital. «NacióDigital: El PSC ven la històrica seu del carrer Nicaragua per eixugar part del seu deute». [Consulta: 8 setembre 2016].
  11. ↑ «De Nicaragua 75 a Pallars 189: la nova seu del PSC». [Consulta: 8 setembre 2016].
  12. ↑ «El Singular Digital». .
  13. ↑ Esquerra Socialista de Catalunya
  14. ↑ Ágora Socialista
  15. ↑ Nou Cicle
  16. ↑ Fòrum Cívic
  17. ↑ Neix Agrupament Socialista, un nou corrent crític que vol "redreçar" la "deriva" del PSC, 324.
  18. ↑ Nova Esquerra Catalana
  19. ↑ Socialisme, Catalunya i Llibertat
  20. ↑ Nou grup al PSC: Socialistes pel Dret a Decidir, El Singular Digital.
  21. ↑ 'Socialisme, Catalunya i llibertat', nova associació de militants socialistes crítics, VilaWeb.
  22. ↑ Avancem
  23. ↑ El moviment Avancem neix amb la idea d'aglutinar una alternativa d'esquerres, VilaWeb.
  24. ↑ Crida Socialista pel Referèndum
  25. ↑ Moviment Catalunya

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit dels Socialistes de Catalunya
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Partit_dels_Socialistes_de_Catalunya&oldid=17540537»