Sigmund Freud
Sigmund Freud (Freiberg, Moràvia, 6 de maig del 1856 - Londres, Regne Unit, 23 de setembre del 1939) fou un neuròleg austríac que va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar els malalts mentals. Més tard, abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria (que actualment es podria anomenar trastorn de conversió, segons el DSM-IV) i en la neurosi (actualment reclassificada en diferents denominacions, segons la nosologia psicoanalítica: afeccions psicosomàtiques, neurosi i psicosi).
Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran daltabaix a la Viena del segle xix i el debat avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i criticades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics. Com a exemple, en una crítica de l'any 2003, els seguidors de Sigmund Freud el van considerar «...un gran científic de la medicina que descobrí importants veritats sobre la psicologia humana...», mentre que d'altres (especialment de camps de la competència com la psiquiatria) el veuen com «...un filòsof visionari que va replantejar la natura humana i ens va ajudar a fer fora tabús, però les seves teories, divulgades com a ciència, ensopegaren en un examen minuciós».
Biografia
Sigismund Schlomo Freud va néixer a Freiberg (ara denominada Příbor, a la República Txeca). Quan encara era un nen, la seva família es traslladà a Viena. El 1877, abreujà el seu nom de Sigismund Schlomo Freud a Sigmund Freud. Els primers anys de Freud són poc coneguts, ja que va destruir els seus escrits personals en dues ocasions, la primera vegada el 1885 i de nou el 1907. A més, els seus escrits posteriors varen ser protegits acuradament als Arxius de Sigmund Freud, als quals només tenia accés Ernest Jones (el seu biògraf oficial) i uns pocs membres del cercle proper a la psicoanàlisi. El treball de Jeffrey Moussaieff Masson va dur una mica de llum sobre la naturalesa del material ocult.
Anna Freud, filla de Freud, també fou una destacada psicoanalista, particularment en el camp dels nens i el desenvolupament psicològic. Sigmund Freud és l'avi del pintor Lucian Freud i de l'actor i escriptor Clement Freud, i besavi de la periodista Emma Freud, la dissenyadora de moda Bella Freud i del relacions públiques Matthew Freud.
Freud i l'antisemitisme
Tot i que Freud era ateu, no va renunciar a la seva condició de jueu,[2] encara que tenia clar l'obstacle i el perill que podia representar l'antisemitisme en la seva vida.
Les preocupacions de Freud per l'antisemitisme són tant a nivell personal, com en relació amb el seu treball teòric i, també, com a objecte d'estudi.
Amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família va haver de marxar de la República Txeca, quan Freud era molt petit, cap a Viena (Àustria va ser el país on va viure pràcticament tota la seva vida) i, més endavant, el 1938, després de l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi, va marxar cap a Londres (Regne Unit), on es refugià del Tercer Reich.[3] Una part de la seva família va morir als camps d'extermini nazis.[4]
Freud veia en l'antisemitisme un dels impediments més importants per al desenvolupament al món de la seva teoria psicoanalítica. Per aquest motiu, són nombroses les accions de Freud tendents a aconseguir que el Moviment Psicoanalític deixés de ser patrimoni quasi exclusivament de l'ambient jueu il·lustrat vienès.[5] Aquesta convicció de Freud té com a resultat més conegut l'adopció del suís Jung com a deixeble.[6]
Sobre l'antisemitisme com a objecte d'estudi, el “Pare de la psicoanàlisi” va tractar en el seu llibre Moisès i el monoteisme. Va interpretar que les arrels de l'antisemitisme es trobaven en l'inconscient, com a resultat de la gelosia per la pretensió jueva de ser "el primogènit, fill favorit de Déu Pare", pel temor a la circumcisió, associat a la por de la castració, i el "rancor contra la nova religió" (en aquest cas, contra el cristianisme), i projectant-se, d'aquest cristianisme, a la font on va eixir, és a dir, el judaisme.[7]
De tota manera, Freud tot i que va patir les conseqüències de l'antisemitisme imperant en l'Europa d'eixa època, no es va deixar acoquinar, tant quan era un estudiant de la universitat, com, més tard, quan ja era un personatge reconegut.[8]
Les innovacions de Freud
Freud ha innovat en dos camps. Simultàniament, va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar persones malaltes mentals. Molta gent afirma estar influïda per l'un però no per l'altre camp.
A les acaballes del segle xix, Sigmund Freud havia revolucionat la percepció occidental de la infància amb la seva teoria psicoanalítica, en ser el primer a sostenir, sobre bases científiques, i per tant de manera clara i coherent, l'existència de la sexualitat infantil. Formalitzaria les seves tesis al respecte en l'obra Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (Tres assaigs sobre teoria sexual),[9] publicada el 1905.
Probablement, la contribució més significativa que Freud ha fet al pensament modern és el seu concepte de l'inconscient. Durant el segle xix, el pensament predominant a Occident fou el positivisme, que afirmava que les persones podien acumular coneixements reals sobre elles mateixes i sobre el món que les envolta, i exercir control sobre ambdós per mitjà de la raó. Freud, però, suggerí que aquestes afirmacions eren falses, ja que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en capes o nivells i hi havia pensaments que circulaven «sota la superfície». Els somnis, anomenats «el camí a l'inconscient», proporcionaven el millor exemple de la nostra vida inconscient i, en el llibre La interpretació dels somnis,[10] Freud explicà l'argument de l'existència de l'inconscient i, també, desenvolupà un mètode per a aconseguir-hi l'accés.
El preconscient fou descrit com la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç. El terme subconscient és utilitzat popularment, encara que actualment ja no forma part de la terminologia psicoanalítica. Fins i tot, els encara nombrosos seguidors del punt de vista purament positivista i racionalista, inclosos molts que rebutjaven altres elements del treball de Freud, accepten l'afirmació que parteix del fet que la ment és inconscient, i que les persones sovint actuen per raons de les quals no són conscients.
La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-los. Aquests pensaments i sentiments —i els records associats a aquests— no poden, segons afirmava Freud, ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors, arriben a formar part de l'inconscient.
Encara que, més tard, Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per a la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient (és a dir, no ocorria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients). Freud va suposar que les repressions de les persones estaven determinades en part pel seu inconscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió.
Freud buscà una explicació de com operava l'inconscient i proposà que tenia una particular estructura. Proposà que l'inconscient estava dividit en tres parts: l'ego, el jo i el superjò.
Teoria de la personalitat
L'ego
Segons la concepció freudiana de l'estructura de la personalitat, l'ego és l'element més primitiu d'aquesta. Quan una persona neix, tan sols està dotat d'ego, que és totalment inconscient, irracional i el dipòsit on hi ha les nostres pulsions. Aquestes últimes, les podríem definir com energies o motivacions que tenen l'origen en una necessitat biològica i la seva finalitat és suprimir aquesta tensió creada amb la satisfacció que busquen per poder tornar a l'equilibri inicial. Freud creu que aquestes pulsions són les que motiven el comportament humà i, en una primera teoria pulsional, les divideix en dues :
1. Pulsions de Thanatos (mort): són aquelles que pretenen la destrucció i la violència, a part d'instints bàsics com ara alimentar-se o protegir-se.
2.Pulsions d'Eros (sexe): són aquelles que preserven la vida de l'espècie, i també les que procuren plaer; l'energia d'aquestes últimes l'anomena líbido.
Més tard, Freud fa una modificació d'aquesta teoria, afegint-hi la seva creença que tothom té la idea inconscient de morir perquè, d'aquesta manera, el cos ja no ha de suportar cap tensió. Unifica la seva primera classificació en tan sols una, l'Eros, i afegeix un nou tipus de pulsió: Thanatos. La primera procura la vida, la necessitat d'estimar, mentre que la segona es dirigeix cap a la mort, la destructivitat. El fet que l'ego sigui irracional fa que vulgui satisfer immediatament les seves necessitats i preservar el principi de plaer, és a dir, procurar el plaer i evitar el desplaer, reduint les tensions creades. Una altra característica de l'ego és que es troba al marge de la moral, i per això no sap diferenciar les pulsions acceptables de les que no ho són.
Aquests contraris d'amor i mort tenen una gran tradició filosòfica que neix en Empèdocles.
El jo
Un segon element al qual Freud fa referència és el jo. Aquest últim sorgeix de la modificació parcial de l'ego sota les influències i estímuls que rep del món exterior. A mesura que la persona creix, el jo es va enriquint amb les experiències i aprenentatges que va acumulant, i que li permeten adaptar-se a aquest món. El jo és l'encarregat de controlar les pulsions que provenen de l'ego, a través del principi de realitat; aquest estipula que la recerca del plaer estarà determinada per les condicions externes, posposant-lo si cal.
El jo sempre intenta satisfer les demandes de l'ego, però es troba pressionat per les restriccions que l'imposa el superjò (més endavant, s'explica amb detall). L'ego envia una pulsió cap al jo, però aquesta ha de passar pel filtre del superjò. Si aquest la considera acceptable, la deixarà passar, però si no, actuarà de barrera i no la deixarà passar. Arriba un moment en què el jo es troba tan pressionat, tant per l'ego com pel superjò, que s'ha de defensar d'alguna manera. Això ho fa a través dels anomenats mecanismes de defensa, que no són més que mitjans que utilitza el jo per donar sortida a les pulsions inacceptables, i evitar així l'angoixa. El que fa és bloquejar inconscientment aquestes pulsions o les distorsiona per tal que siguin menys amenaçadores. Alguns exemples d'aquests mecanismes de defensa són:
1.Sublimació: consisteix a canalitzar els desitjos (pulsions fetes conscients) que es consideren inacceptables cap a activitats que es consideren sublims, és a dir, que reben un gran reconeixement. Per exemple, una persona sent desitjos de matar el seu germà, i ho canalitza escrivint una novel·la on el protagonista mata el seu germà.
2.Racionalització: consisteix a intentar trobar una explicació racional i argumentada als nostres desitjos o actes.
3.Negació: consisteix a negar experiències que són desagradables o massa doloroses per poder competir-hi.
El superjò
Per últim, hi ha el superjò, al qual havíem fet referència abans. Aquest element integrant de la personalitat, el podríem equiparar amb el paper que desenvolupa la societat sobre les persones. És l'encarregat de reprimir i controlar les pulsions, i podríem dir que és el fruit de la pressió social imposada sobre les persones. Es forma amb l'educació de la persona, que inclou l'adquisició de models de conducta, costums, control individual, etc. El seu paper fonamental és decidir el que és acceptable del que no ho és per tal que l'individu es pugui adaptar en la societat en què viu. El superjò, el podríem dividir en dues parts :
1.Consciència moral: correspondria a la part que internalitza els costums, els càstigs, les restriccions morals, etc.
2.Ideal del jo: correspondria a un model de persona, és a dir, a la recerca de la perfecció. Quan una persona intenta seguir aquest ideal, està satisfeta amb ella mateixa; però, en canvi, si fa alguna cosa incompatible amb ella, se sent culpable.
Freud creia que la gent viu en societat perquè els interessa, però això provoca que les persones hagin de restringir les seves pulsions, ja que, si no, la convivència seria impossible. Per això diu en el seu llibre El malestar en la cultura que "el sentiment de culpabilitat és el preu de la cultura i el de ser civilitzats".
Un jo saludable proporciona l'habilitat per a adaptar-se a la realitat i interaccionar amb el món exterior d'una manera que sigui còmoda per a l'ego i el superjò. En general, l'afirmació que la ment no és una cosa monolítica i homogènia continua tenint una enorme influència sobre la gent fora del camp de la psicologia. Malgrat tot, molts han qüestionat o rebutjat aquesta teoria que afirma que la ment està dividida en aquests tres components. Freud estava especialment interessat en la dinàmica relació entre aquestes tres parts de la ment. Argumentà que aquesta relació està influïda per factors o energies innats, que va anomenar pulsions. Però també explicà com canviava segons el context, depenent dels canvis en les relacions socials. Alguns han criticat Freud per donar molta més importància a un o a un altre d'aquests factors, i molts dels seguidors de Freud se n'han concentrat sols en un o en un altre.
En la descripció que Freud va fer de la sexualitat, incloïa tots els instints reproductors, però la sexualitat no es limitava a això (recordem que, segons ell, la tenim des que naixem), si no que aquesta representa la recerca del plaer (el qual pot ser de molts tipus; per exemple, està el plaer oral, que és el primer que s'experimenta, i consisteix en el fet que el nen o nena troba plaer a ficar-se coses a la boca). La pulsió de vida i mort representa un instint que ens indueix a tornar a l'estat de calma del qual provenim (a la no-existència) i està basat en els seus estudis de protozous (llegiu el text Més enllà del principi de plaer). Molts han qüestionat les bases científiques d'aquesta afirmació.
Freud també creia que la sexualitat o libido madurava en els individus per mitjà del canvi del seu objectiu. Argumentava que els humans naixen «polimòrficament perversos», en el sentit que una gran varietat d'objectes poden ser una font de plaer. Després, va dir que mentre les persones van desenvolupant-se van fixant-se sobre diferents objectes (o objectius) específics: primer oral (exemplificats pel plaer dels nadons en la lactància), després anal (exemplificat pel plaer dels nens a controlar les seves defecacions) i, per últim, genital.
Freud digué que, llavors, els nens passen a una fase on es fixen en el progenitor del sexe oposat al seu. Freud va buscar com encabir aquest patró de desenvolupament en la dinàmica de la ment. Cada fase és una progressió cap a la maduresa sexual, caracteritzada per un fort jo i l'habilitat per a retardar la necessitat de gratificacions (llegiu: Tres assajos per a una teoria sexual).
El model psicosexual que desenvolupà Freud ha estat criticat des de diferents fronts. Alguns han atacat l'afirmació de Freud sobre l'existència d'una sexualitat infantil (i, implícitament, l'expansió que va fer Freud de la noció de sexualitat). Altres han acceptat la noció de sexualitat de Freud, però han argumentat que aquest patró de desenvolupament no és universal, ni necessari en el desenvolupament de la salut mental. En canvi, fan èmfasi a seguir endavant en els patrons de les fonts del desenvolupament social i ambiental. Més encara, publiciten que sigui menyspreada o ignorada la dinàmica social de Freud (com a classe de relació).
Freud esperava provar que el seu model, basat en observacions de la classe mitjana austríaca, fos universalment vàlid. Va utilitzar la mitologia grega i l'etnografia contemporània com a models comparatius. Per a indicar fins a quin punt desitgem l'incest, i com és reprimit aquest desig, es va fixar en les tragèdies gregues Èdip', rei (de Sófocles) i Electra. El complex d'Èdip fou descrit com una fase del desenvolupament psicosexual i de la maduresa. També es va fixar en els estudis antropològics de totemisme i argumentà que el totemisme reflectia un costum ritualitzat d'un complex d'Èdip tribal (llegiu: Tòtem i Tabú). Encara que molts estudiants d'avui dia estan interessats a reanalitzar el material cultural de Freud, la gran majoria n'ha rebutjat les seves interpretacions.
Freud esperava que la seva investigació proporcionés una sòlida base científica per al seu mètode terapèutic. L'objectiu de la teràpia freudiana, o psicoanàlisi, era portar al conscient els pensament i sentiments reprimits i així permetre al pacient desenvolupar un jo més fort. Bàsicament, es tracta de portar els pensaments i sentiments de l'inconscient al conscient induint el pacient a parlar mitjançant l'"associació lliure" i a parlar dels seus somnis. Un altre element important de la psicoanàlisi és la relativa falta d'implicació per part del psicoanalista, per tal que el pacient projecti els seus pensaments i sentiments sobre l'analista. Amb aquest procés, anomenat transferència, el pacient pot reconstruir i resoldre conflictes reprimits (causants de la seva malaltia), especialment conflictes de la infància amb els seus pares.
És menys conegut l'interès de Freud per la neurologia. Anteriorment, va ser investigador de la paràlisi cerebral. Va publicar nombrosos articles mèdics en aquest camp. També va mostrar que la malaltia existia molt abans que altres investigadors del seu temps en tinguessin notícia i l'estudiessin. També va suggerir que era erroni que aquesta malaltia que va descriure William Little, cirurgià ortopèdic britànic, tingués com a causa una falta d'oxigen durant el naixement. En canvi, va dir que les complicacions en el part són només un símptoma del problema. No va ser fins a la dècada del 1980 que les seves especulacions varen ser confirmades per investigadors més moderns.
Des del punt de vista de la medicina oficial (i, per tant, majoritari), es diria que la teoria i la pràctica freudiana han estat substituïdes pels descobriments empírics al llarg dels anys. Algunes persones continuen aprenent i practicant la psicoanàlisi freudiana tradicional, però la majoria dels psiquiatres rebutgen avui la majoria del treball de Freud per no estar recolzat en evidències científiques i és utilitzat, més aviat, com a inspiració o com a estudi històric. Malgrat que Freud va desenvolupar el seu mètode per al tractament de la neurosi, avui en dia algunes persones busquen en la psicoanàlisi no una cura per a una malaltia, sinó una part del seu procés d'autoconeixement.
En l'àmbit de la psicoanàlisi moderna, Freud és considerat el pare d'aquesta ciència. Les seves teories són constantment actualitzades, tot i que no estan acceptades de manera universal.
Crítiques
Sigmund Freud i les seves teories han rebut gran quantitat de crítiques per part de diversos autors:
- Karl Popper el critica en el seu treball sobre la filosofia de la ciència per basar la seva teoria en hipòtesis no falsables i per replantejar l'evidència quan no confirma les hipòtesis recorrent a allò infalsable. En el seu model de demarcació de la ciència, Karl Popper va prendre la psicoanàlisi com a exemple de pseudociència, en contrast amb la teoria de la relativitat d'Albert Einstein. Popper va observar que, mentre que les condicions de refutació de les hipòtesis d'Einstein estaven determinades amb precisió i Einstein estava disposat a començar de nou si l'evidència no les sustentava, les teories de Sigmund Freud eren infalsables i li permetien reinterpretar l'evidència per mantenir les hipòtesis malgrat la manca de suport empíric.[11]
- Adolf Grünbaum considera que la psicoanàlisi només és infalsable en la situació analítica per la relació circular que genera en les explicacions sobre desitjos inconscients. Grünbaum considera que la teoria sí que pot ser falsada i que resulta ser falsa.[12][13]
- En la dècada dels anys 1960, Hans Eysenck va recopilar i criticar tots els estudis existents sobre l'efectivitat de la psicoanàlisi. El resultat va ser que el tractament psicoanalític no suposa cap millora sobre la taxa de remissió espontània (sense tractament) de la neurosi.[14] Eysenck va afirmar que Freud "va ser, sens dubte, un geni, no de la ciència, sinó de la propaganda, no de la prova rigorosa, sinó de la persuasió".
- Freud és criticat també per diversos autors per haver falsejat els resultats de les seves investigacions. Historiadors i periodistes han mostrat que hi ha una gran divergència entre l'evolució dels casos clínics tal com Freud els relata en els seus textos i els casos reals. Un dels casos més famosos és el de Sergei Pankejeff (l'home dels llops), investigat per la periodista Karin Obholzer, qui hauria demostrat que Pankejeff mai no es va curar.
- Diversos moviments feministes critiquen Freud per descriure la dona com un home sense fal·lus i pel concepte d'enveja del penis. Les minories sexuals critiquen també la seva teoria per considerar l'homosexualitat com una perversió. No obstant això, el terme "perversió" dins el marc teòric freudià no porta una càrrega pejorativa, sinó que es refereix a qualsevol pràctica sexual que es "desviï" o deixi de banda l'objectiu de la reproducció, i és d'aquesta manera un concepte teòric despullat de qualsevol judici moral. El gran impacte cultural de les teories de Freud sobre el desenvolupament psicosexual i possiblement una manca de rigor o objectivitat en la seva interpretació va popularitzar la idea de l'homosexualitat com una malaltia, augmentant, a la primera meitat del segle xx, la internació d'homosexuals en instituts de salut mental. El tractament psicoanalític va ser utilitzat durant diverses dècades per intentar curar l'homosexualitat, promovent el sorgiment de diverses psicoteràpies amb aquest mateix objectiu que es basen en algunes de les seves teories. No obstant això, cal aclarir que el mateix Freud va sostenir realment en molts dels seus treballs explicacions sobre la "inversió sexual" com el resultat d'una "elecció d'objecte", que no demana un judici moral o ètic ni el veredicte de "sanitat o insanitat" al subjecte, i prenent com a exemple els antics grecs i grans figures de la història, eximeix de culpes els homosexuals, limitant-se a advertir sobre els problemes que poden tenir en les societats els cànons morals que els són adversos.[15]
- Certs corrents de la psicologia moderna (principalment la psicologia cognitiva, psicologia conductista i psicologia biològica) desqualifiquen el seu treball com a pseudocientífic. Des d'aquest àmbit, gran part de les teories de Freud han estat abandonades en no ser consistents amb les troballes de la psicologia experimental i la biologia.
- L'antropòleg Bronisław Malinowski, com a resultat de la seva important investigació de camp a les illes Trobriand, va criticar la tesi freudiana sobre la universalitat del complex d'Èdip, a la vegada que el seu origen biològic. Freud havia proposat l'existència del complex en totes les societats humanes dins la seva obra Tòtem i tabú. Malinowski va intentar refutar aquesta percepció ortodoxa, rebutjant el model darwinià evolucionista sobre el qual Freud va fonamentar el seu assaig antropològic i demostrant que, en l'estructura matrilineal dels trobiandesos, la presència de les mares en la vida dels nens era bastant reduïda (atès que les dones eren qui portaven a terme les activitats econòmiques) i que els pares tampoc no posseïen un paper important en la societat, ni se'ls reconeixia el seu paper en la procreació. Les funcions d'un i altre progenitor, doncs, eren realitzades per les germanes grans i per les tietes dels nens. En aquesta constel·lació, desenvolupaven, generalment, fantasies sexuals cap a les seves germanes.[16] La crítica de Malinowski no nega l'existència del complex com a conflicte nuclear del subjecte, sinó la universalitat de la disposició del complex d'Èdip a què es referia Freud (en el qual, la mare era objecte de desig sexual i el pare d'odi per part del nen), model aquest que s'associava amb la societat austríaca. Per la seva banda, Malinowski sostenia que poden existir múltiples variants en dependència de les relacions de parentiu que imperin en cada societat particular.[17] La controvèrsia més conflictiva no va ser directament amb Freud, sinó que es va desenvolupar entre Malinowski i Ernest Jones. El llibre en què Malinowski exposa els seus resultats de camp i la seva crítica a la universalitat de l'Èdip es titula Sexe i repressió en la societat primitiva.
- El filòsof Gilles Deleuze i el psicoanalista Félix Guattari treballaren en una revisió de la teoria psicoanalítica alliberada del que veuen com un discurs repressor per part de Freud. En critiquen l'autoritarisme, la figura de l'inconscient com a estructura de dominació, la limitació de la idea de la libido i el recurs a les figures familiars que porta a la repressió del desig i la seva construcció com a "manca". La seva nova teoria, no sols és parcialment referent a la psicoanàlisi, sinó que pretén ser una crítica a la modernitat, i s'anomena esquizoanàlisi.
Pacients
Freud feia servir pseudònims en els seus historials. Peter Swales rastrejà la identitat real de la gent identificada únicament pel seu malnom. Alguns dels casos més coneguts de pacients amb pseudònims van ser Anna O. (Bertha Pappenheim, 1859–1936); Cäcilie M. (Anna von Lieben); Dora (Ida Bauer, 1882–1945); Frau Emmy von N. (Fanny Moser); Fräulein Elisabeth von R. (Ilona Weiss);[18] Fräulein Katharina (Aurelia Kronich); Fräulein Lucy R.; Little Hans (Herbert Graf, 1903–1973); Rat Man (Ernst Lanzer, 1878–1914); i Wolf Man (Sergei Pankejeff, 1887–1979). Altres pacients famosos han estat H. D. (1886–1961); Emma Eckstein (1865–1924); Gustav Mahler (1860–1911), amb qui Freud només va tenir una única sessió, però molt extensa; i la Maria Bonaparte. Algunes de les persones que van ser psicoanalitzades per Freud però mai no van ser les seves pacients van ser Daniel Paul Schreber (1842-1911), Leonardo da Vinci (1452-1519) i Moisès.
Llegat
En el camp de la psicoteràpia, les hipòtesis i mètodes introduïts per Freud van ser polèmics al llarg de la seva vida i ho són encara avui, però poques persones discuteixen el seu gran impacte en la psicologia i la psiquiatria.
Freud popularitzà l'anomenada "cura de la parla": segons aquest concepte, una persona podria solucionar els seus conflictes simplement parlant-ne. A excepció de la psicoanàlisi tradicional, les psicoteràpies contemporànies descartaren les teories de Freud, aquest mètode bàsic de tractament prové en gran part del seu treball.
La majoria de les teories específiques de Freud, com ara el desenvolupament psicosexual i la seva metodologia, han perdut vigència enfront de la psicologia experimental moderna. Alguns psicoterapeutes, tanmateix, encara fan servir un model de tractament freudià.
En el camp de la filosofia, l'obra de Freud va tenir una gran influència en les ciències socials, especialment en l'Escola de Frankfurt i la teoria crítica. A més a més, molts filòsofs han discutit les seves teories i les seves implicacions en el context del pensament occidental. El model de Freud de la ment es considera sovint un desafiament al model de la filosofia moderna.
En el camp de la política, s'originà el freudomarxisme, que intentà fer compatibles i complementàries les teories de Sigmund Freud i Karl Marx.
Freud també ha tingut una influència de gran abast en la cultura popular. Moltes de les seves idees generals han guanyat un lloc en el pensament quotidià: el "lapsus freudià," el "complex d'Èdip", entre d'altres.
Art, literatura i cinema
Des de principis del segle xx, les idees de Freud s'han representat amb freqüència de manera explícita o implícita en corrents d'art, literatura i cinema. Entre les figures més notòries amb influències freudianes, hi ha André Breton, Luis Buñuel, Salvador Dalí i Alfred Hitchcock.
L'any 1924, Freud declinaria l'oferta de $25,000 dòlars que l'editor del Chicago Tribune li proposà per analitzar un acusat en un sensacionalista judici d'homicidi. De la mateixa manera, el 1925 tornaria a refusar una oferta, però que aquest cop ascendia a $100,000 dòlars per analitzar Samuel Goldwyn, per a col·laborar en una història d'amor sobre Marc Antoni i Cleòpatra VII.[19]
Stefan Zweig i Edward James visitaren Freud a Londres el 19 de juliol del 1938. Els acompanyava Salvador Dalí, qui féu un esbós de Freud per a un quadre.[20]
Les teories de Freud, així com la d'altres psicoanalistes posteriors (especialment Lacan), se solen utilitzar com a marc teòric per a analitzar obres d'art, literatura i cinema. Les diferents interpretacions freudianes es basen en la visió de Freud de l'art, com un mètode efectiu per a la sublimació de desitjos reprimits. El mateix Freud analitzà diverses obres literàries des d'aquesta perspectiva, com per exemple Èdip rei, de Sòfocles i Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski. Una anàlisi freudiana d'una obra d'art pot ser enfocada cap a la psicologia dels personatges, de l'autor o del públic.
Referències
- ↑ «The 50 Most Brilliant Atheists of All Time» (en anglès). Brainz.org. [Consulta: 22 juliol 2013].
- ↑ Fucks, Betty Bernardo. Freud y la judeidad. Buenos Aires: Siglo XXI, 2007, p. 54. ISBN 968-23-2622-2.
- ↑ Thomson, Robert. The Pelican History of Psychology (en traducció al castellà). Madrid: Ediciones Castilla, 1970. DL: M.22.758-1970. capítol 14.
- ↑ Palomera, Vicente. «Breve nota biográfica». A: Sigmund Freud — Obras Completas. Barcelona: RBA, Coleccionables, 2006. ISBN 84-473-3746-4.
- ↑ Fromm, Erich. Sigmund Freud's Mission: an analysis of his personality and influence (en traducció al castellà). Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1980. ISBN 84-375-0187-3. «Fins aleshores, la major part dels deixebles hi havien estat vienesos i jueus. Freud creia necessari que persones "aries" prenguessin la direcció del moviment psicoanalític, per tal que aquest triomfés definitivament»
- ↑ Fromm, Erich. Sigmund Freud's Mission: an analysis of his personality and influence (en traducció al castellà). Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1980. ISBN 84-375-0187-3. «Era molt clar el que succeïa a la ment de Freud. La seva por no només a la mort personal per fam, sinó també a la mort per inanició del "moviment" psicoanalític, el va impulsar a ver en Jung el salvador que els lliuraria de tal desastre»
- ↑ Marcuse, Herbert. Eros and Civilization: a Philosophical Inquiry into Freud (en traducció al castellà). Barcelona: Seix Barral, 1972. DL: B. 34.416 - 1972.
- ↑ Fucks, Betty Bernardo. Freud y la judeidad. Buenos Aires: Siglo XXI, 2007, p. 36-37. ISBN 968-23-2622-2.
- ↑ Freud, Sigmund. Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie (en alemany). Frankfurt: Fischer Taschenbuch, 2000. ISBN 3596104408 [Consulta: 6 gener 2012].
- ↑ Young, Robert J.C.. «Freud's secret: The interpretation of Dreams was a gothic novel». A: Sigmund Freud's the Interpretation of Dreams: New Interdisciplinary Essays (en anglès). Manchester University Press, 1999, p. 206. ISBN 0719039746.
- ↑ Clavell de Druyff, Fernanda. "Les crítiques de Karl Popper a la psicoanàlisi".
- ↑ Grünbaum, Adolf. The Foundations of Psychoanalysis: A Philosophical Critique (en anglès). Berkeley: Universitat de Califòrnia Press, 1984. ISBN 0-520-05017-7.
- ↑ Grünbaum, Adolf; Holzman, Philip S. Validation in the Clinical Theory of Psychoanalysis: A Study in the Philosophy of Psychoanalysis, Psychological Issues, 61 (en anglès). International Universities Press, 1993. ISBN 978-0823667222.
- ↑ «/ Pages/Eysenck/EysenckFreud_01.htm Decadencia y caída del imperio freudiano». [Consulta: 22 gener 2010].
- ↑ Freud, Sigmund. El malestar en la cultura y otros ensayos (en castellà). Madrid: Aliança, 1970, p. 95-96.
- ↑ Barnouw, Victor. «Crítica a la teoría freudiana por Malinowski». A: Cultura y personalidad (en castellà). Buenos Aires: Troquel, 1967, p. 84-102 [Consulta: 18 febrer 2011].
- ↑ Roudinesco, Elisabeth; Plon, Michel; Traducció: Jorge Piatigorsky i Gabriela Villalba. «Article: Malinowski, Bronislaw (1884-1942)». A: Diccionario de Psicoanálisis (en castellà). Buenos Aires: Paidós, 2008, p. 679-682. ISBN 978-950-12-7399-1.
- ↑ Appignanesi, Lisa; Forrester, John. Freud's Women, 1992, pàgina 108. ISBN 0465025633.
- ↑ Article a la Revista TIME.
- ↑ http://www.freud.org.uk/dali.jpg
