Sireni
De Viquipèdia
 |
Aquest article tracta sobre l'ordre dels mamífers. Vegeu altres significats a «sirena». |
 |
||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||
|
||||||||||||
|
|
||||||||||||
Els sirenis (Sirenia, "sirenes" en grec antic) són un ordre de mamífers herbívors amb quatre espècies vivents. Pertanyen al superordre dels afroteris; entre els animals vivents avui en dia, els elefants són els seus parents més propers.[2] Juntament amb els cetacis i les foques, els sirenis són el tercer grup més gran de mamífers marins. A diferència de les foques, no tenen membres que els permetin desplaçar-se per terra. En contrast amb els cetacis, els sirenis romanen sempre en aigües costaneres o en aigua dolça, sovint en aigües molt someres.
Taula de continguts |
[edita] Característiques
[edita] Anatomia exterior
Els sirenis són animals de gran mida amb un cos cilíndric. Les espècies modernes assoleixen una longitud d'entre dos metres i mig i quatre metres. La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), que s'extingí al segle XVIII només vint-i-set anys després del seu descobriment, podria arribar fins a gairebé vuit metres de longitud.[3] El pes de les espècies modernes varia entre 250 i un màxim de 1.500 kg. Les potes anteriors d'aquests animals s'han transformat en aletes, i les potes posteriors han quedat molt reduïdes. A diferència de la majoria de cetacis, no tenen aleta dorsal, i la cua ha quedat transformada en una aleta horitzontal. Un múscul cutani modificat, el Musculus panniculus carnosus, forma el múscul principal de propulsió de l'aleta caudal. La forma de l'aleta caudal és la característica diferenciadora més important entre les dues famílies modernes. Mentre que els dugongs presenten una aleta en forma de mitja lluna, els manatins en tenen una en forma de cercle o de pala.
El musell sobresurt del cap d'una manera força destacada, i és obtús; està cobert de dures vibrisses. Les narius se situen a la part superior del musell. En comparació amb el tronc, el cap és relativament gran, però el cervell, amb un pes de només 250-300 grams, és un dels més petits de tots els mamífers en proporció a la mida total del cos.
La pell és molt gruixuda i arrugada, però en les espècies actuals que viuen en aigües tropicals l'epidermis és molt prima. La vaca marina de Steller, que vivia en aigües polars, havia aconseguit adaptar-se gràcies a una gruixuda epidermis de fins a 7,5 centímetres de gruix, cosa que li donà el sobrenom d'"animal-escorça". Els pèls dels sirenis queden limitats a alguns quants situats a prop de la boca, així com alguns al tronc. En canvi, els embrions tenen un pelatge complet, i els sirenis nounats tenen molt més pèl que els adults.
[edita] Esquelet
Com en els cetacis, els sirenis passaren un procés de paquiostosi, és a dir, un engruiximent dels ossos dels esquelets,[4] així com un espessiment de la matèria òssia degut a una reducció dels canals haversians i els porus medul·lars. L'esquelet, i per tant l'animal en general, són més pesants i tenen una menor sustentació a l'aigua, però els ossos són menys flexibles i es trenquen més fàcilment. El crani presenta un rostre molt allargat format per l'os incisiu, que en el dugong es corba cap endavant i cap avall. Els ossos jugals són molt amples i se situen a una posició relativament alta del crani. S'hi insereix la musculatura masticatòria amb el gran múscul masseter. Les narius es troben bastant cap enrere, a la vora dorsal del crani. La part posterior del crani, formada pel neurocrani i les temples, és relativament petita.
La dentició és diferent en cada grup de sirenis. En els manatins, les incisives estan atrofiades. En els dugongs, la primera incisiva forma un petit ullal en el cas dels mascles, mentre que en les femelles no sobresurt de la mandíbula. Les canines estan totalment absents en totes les espècies recents. El canvi de dents té lloc de la mateixa manera que en els elefants (canvi de dents horitzontal); es tracta d'una característica que es desenvolupà en cada ordre de manera independent. Així doncs, les dents posteriors (premolars i molars) creixen unes després de les altres, i a la vora anterior estan desgastades. En els grups fòssils basals, la dentició encara es conservava completa i, per tant, era possible un canvi de dents normal. La part anterior de la geniva està dotada d'unes plaques que probablement juguen un paper en l'alimentació. La curta llengua també en té.
El nombre de vèrtebres també varia segons l'espècie. Els manatins són l'únic grup de mamífers, juntament amb el peresós didàctil de Hoffmann (Choloepus hoffmanni), que només té sis vèrtebres cervicals,[5] mentre que el dugong i l'extinta vaca marina de Steller en tenen set. Hi ha disset vèrtebres dorsals en Trichechus i Hydrodamalis, i dinou en Dugong. Les vèrtebres lumbars poden ser dues (Trichechus), quatre, o cinc (Dugong). Els vestigis de la pelvis o bé no estan units amb la columna vertebral o bé hi estan units únicament per un lligament, de manera que només hi ha una vèrtebra sacra. La cua es compon d'entre vint-i-dues i vint-i-quatre vèrtebres caudals en els manatins, i d'entre vint-i-vuit i vint-i-nou en els dugongs.
La pelvis està reduïda a un simple vestigi, i es limita a una porció de l'isqui encaixada en teixit muscular. Les extremitats posteriors estan totalment absents, i les anteriors s'han transformat en unes aletes. A l'espatlla, la clavícula està reduïda, i l'omòplat pot tenir una forma amb tres cantons (Trichechus) o en forma de falç (Dugong). Les mans presenten cinc falanges encaixades en teixit muscular i, a diferència dels cetacis, totes les articulacions de les aletes són mòbils.
[edita] Anatomia interior
En els sirenis, com en els altres mamífers, els pulmons ocupen tot l'espai que hi ha per sobre el diafragma. El diafragma, tanmateix, té una gran extensió horitzontal i arriba fins poc abans dels vestigis de la pelvis, de manera que els pulmons queden a la regió dorsal. Amb aquesta configuració, la sustentació creada pels pulmons plens d'aire queda repartida per tot el pla horitzontal de l'animal, cosa que li permet moure's i nedar de manera estable dins l'aigua. El cor es troba a prop del cap, entre els dos pulmons i, com en els elefants, presenta una profunda incisió entre ambdós ventricles, a l'àpex del cor. Així doncs, els sirenis tenen un cor amb dos flancs – una característica que només s'observa en ells i en els proboscidis, i que en prova la relació (autoapomòrfia).
L'aparell digestiu es compon d'un estómac unicameral amb un duodè que presenta una gran protuberància, el bulb del duodè, així com un intestí que mesura unes vint vegades la longitud corporal de l'animal. L'estómac i el bulb serveixen sobretot per emmagatzemar l'aliment molt ben masticat, mentre que la digestió pròpiament dita té lloc a l'intestí. L'aliment triga una mitjana de cinc dies des que és ingerit fins que és digerit i expulsat.
Els ovaris de les femelles es troben a prop de les parets de l'estómac. L'úter té dues banyes, i les dues meitats queden separades per un septe. Els testicles dels mascles també es troben a la cavitat abdominal; el penis se situa sota les parets de l'estómac, en una funda del penis. La musculatura del penis se situa als vestigis de l'isqui de la pelvis.
[edita] Difusió i hàbitat
Les regions que ocupen les espècies vivents de sireni no se solapen, i a més estan bastant distants l'una de les altres. Així doncs, l'única espècie encara vivent de dugòngid, el dugong (Dugon dugon), es troba exclusivament a les aigües costaneres de l'oceà Índic, incloent-hi la mar Roja.[6] Les espècies de triquèquid es reparteixen per:
- una regió del Golf de Mèxic davant la costa de Florida i el sud-est dels Estats Units, així com la costa septentrional de Sud-amèrica (manatí del Carib);
- a la regió del riu Amazones a Sud-amèrica (manatí amazònic); i, finalment,
- als sistemes fluvials del riu Níger i altres rius d'Àfrica occidental, entre el Senegal i el nord d'Angola (manatí africà).
Mentre que totes les espècies vivents en l'actualitat habiten en aigües tropicals, l'hàbitat de l'extinta vaca marina de Steller es trobava a les aigües polars de la mar de Bering.
[edita] Estil de vida
Pel que fa tant a l'estil de vida com al comportament social dels sirenis, encara hi ha molt per conèixer.[7] Solen viure en solitari o en petits grups familiars, però en rares ocasions es formen grups més grans amb diversos centenars d'animals. Així doncs, gairebé no hi ha interaccions socials, amb l'excepció del vincle mare-cria, que dura un parell d'anys. No se'n pot definir un estil de vida nocturn o diürn, car aquests afroteris poden ser actius tant de dia com de nit. La comunicació és sobretot per mitjans acústics i tàctils. Entre les mares i les cries es pot escoltar el que s'anomena "duets de mare i cria", que s'emeten en una freqüència d'entre 600 i 6.000 hertz.[8]
Els sirenis es mouen flotant i nedant. Els adults surten cada entre un i cinc minuts a la superfície per respirar, però les immersions més llargues poden durar fins a aproximadament vint minuts.
A part dels humans, els sirenis tenen molt pocs predadors naturals.[7] Als hàbitats marins, hi ha els taurons més grans i les orques; als hàbitats fluvials hi ha sobretot els cocodrils, i a Sud-amèrica també els jaguars.
[edita] Alimentació
Els sirenis s'alimenten principalment de matèria vegetal; la seva dieta es compon d'herbes marines, algues i altres plantes aquàtiques. També mengen fulles d'arbres que els queden a l'abast, com en el cas dels manglars. Els manatins necessiten entre quaranta-cinc i seixanta-vuit quilograms d'aliment vegetal per dia, de manera que es passen una mitjana d'entre sis i vuit hores al dia menjant.[9] Mentre que els manatins s'alimenten principalment a prop de la superfície, i les espècies d'aigua dolça també agafen eicòrnies i altres plantes de la terra, els dugongs s'alimenten exclusivament al fons marí. Les vaques marines de Steller s'alimentaven sobretot de macroalgues.
No està clar en quina mesura els sirenis complementen la seva dieta amb preses animals. Probablement sense adonar-se'n, consumeixen petits invertebrats juntament amb el seu aliment vegetal, cosa que els serveix de font de proteïnes. S'han donat casos d'exemplars en captivitat que menjaven peixos amb entusiasme. En el cas dels manatins del Carib, a Jamaica hi ha hagut observacions d'animals que treien peixos de les xarxes i se'ls menjaven.[10]
[edita] Reproducció i desenvolupament
En els sirenis no hi ha ni un període d'aparellament limitat ni un comportament d'aparellament específic. La femella ovula diverses vegades per any, i copula a l'aigua amb diversos mascles sense que hi hagi combats entre ells. El zigot queda al centre de l'úter. El fetus o embrió rep el que necessita de la seva mare per mitjà d'una placenta en forma de cinturó (Placenta zonaria). Les cries neixen a l'aigua després d'una gestació d'entre dotze i catorze mesos, i després de néixer neden immediatament a la superfície per respirar. En aquest moment, pesen entre deu i trenta quilograms. Durant els següents divuit mesos, la cria és alletada per la mare, i després d'aquest període encara roman alguns mesos a prop de la mare.[11] Els sirenis assoleixen la maduresa sexual a entre sis i deu anys d'edat. En total, els manatins tenen una longevitat d'uns quaranta anys, i els dugongs, de seixanta.
[edita] Filogènesi
Els primers fòssils de sirenis coneguts daten de l'Ypresià d'Hongria i tenen una edat d'aproximadament cinquanta milions d'anys.[12] Es tracta d'herbívors de quatre potes que encara podien desplaçar-se per terra ferma, però que probablement ja vivien gairebé tot el temps en aigües someres. Al llarg dels següents milions d'anys, els sirenis prosperaren, com ho demostren els incomptables fòssils trobats al que, en el passat, foren les zones costaneres de l'oceà de Tetis. Se n'han trobat fòssils sobretot a la costa de Nord-amèrica i Europa, així com al nord i est d'Àfrica, l'Índia, el Pakistan i Java. Aviat desaparegueren les potes posteriors d'aquests animals, i es desenvolupà una aleta caudal.
Durant l'Eocè aparegueren les famílies dels prorastòmids i els protosirènids, ambdues extingides actualment, així com els dugòngids. Segons l'opinió acadèmica, els triquèquids aparegueren a finals de l'Eocè o principis del Miocè, fa uns vint-i-tres milions d'anys. Dels prorastòmids i protosirènids ja no en quedava ni rastre a l'Oligocè, de manera que a partir d'aquella època ja només existiren els dugòngids i els triquèquids. Al Miocè i Pliocè, fa uns dos milions d'anys, els sirenis eren molt més comuns i diversos que en l'actualitat. El canvi climàtic del Plistocè, amb la seva edat glacial, fou probablement la causa que avui en dia els sirenis siguin un grup reduït amb poques espècies.[13]
[edita] Sistemàtica
Els sirenis tenen avantpassats terrestres comuns amb els proboscidis, i de fet en són el grup germà. El tàxon que inclou aquests dos grups (i dos altres grups extingits) és el clade dels tetiteris, anomenats així perquè evolucionaren al voltant de l'oceà de Tetis. El monofiletisme dels tetiteris té el suport d'una sèrie de característiques morfològiques, com ara la manca de glàndules sudorípares, que ja faltaven en els avantpassats semiaquàtics dels elefants i sirenis més primitius.
S'ha suggerit que els parents més propers dels tetiteris són els damans, però aquest debat encara no està tancat del tot. Juntament amb aquest tàxon i d'altres extingits, els tetiteris formen el clade dels penungulats, que segons les dades genètiques moleculars queda classificat dins el superordre dels afroteris. Aquestes són les relacions dins d'aquest grup de mamífers:
| Penungulats |
|
||||||||||||
Dins dels sirenis, es distingeixen dues famílies vivents:
- els dugòngids (Dugongidae) només inclouen una espècie vivent en l'actualitat, el dugong (Dugong dugon). Fins fa uns 250 anys n'hi havia una altra que avui en dia està extingida, la vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas).
- els triquèquids (Trichechidae) o manatins agrupen tres espècies en un únic gènere: el manatí del Carib (Trichechus manatus), el manatí amazònic (Trichechus inunguis) i el manatí africà (Trichechus senegalensis). Hi ha una possible quarta espècie que habita en un afluent del riu brasiler Aripuanã, un "manatí nan" d'una longitud d'aproximadament 1,3 metres,[14] però no ha estat definida de manera vàlida i l'opinió científica dominant és que aquests animals no són més que exemplars juvenils de manatí amazònic.[15]
[edita] Amenaces i protecció
Totes les espècies de sireni són caçades per la seva carn pels habitants de les costes on viuen.[16] Es coneixen casos particulars documentats dels indígenes de Nord-amèrica i Meso-amèrica. La seva carn serveix d'aliment, i la pell i altres parts del cos es fan servir per diferents usos.[17] William Dampier, el cèlebre corsari i viatger britànic, al seu diari de viatge del 1681 descrigué els manatins del Carib del Golf de Mèxic, així com els del riu Panamà. Allí també descrigué la caça d'aquests animals per part dels Miskito i el conseqüent consum de la carn com a aliment, i l'ús de la pell aspra com a cobertura pels rems o com a fuet pels cavalls. Tanmateix, no hi havia una caça excessiva, i només es mataven els animals estrictament necessaris.[18] En canvi, a partir del seu descobriment, la vaca marina de Steller fou perseguida pels caçadors de foques i en foren morts incomptables exemplars. Els últims animals desaparagueren el 1768, només vint-i-set anys després que Georg Wilhelm Steller hagués descobert l'espècie.[19]
Actualment, les quatre espècies vivents estan llistades com a vulnerables per la IUCN.[20] L'amenaça més gran per elles ja no és la caça sinó, sobretot pels manatins del Carib, les embarcacions esportives, que amb les seves hèlixs poden infligir-los greus ferides quan s'acosten a la superfície.[21] Sobretot, a la costa estatunidenca del Golf de Mèxic, s'han establert zones de protecció que estan delimitades per cartells ben visibles; no està permès passar-hi amb embarcacions a motor.
Una altra amenaça és la invasió del seu hàbitat per part dels humans; a causa del seu metabolisme, per cobrir les seves necessitats energètiques els sirenis necessiten una immensa quantitat de plantes aquàtiques, per la qual cosa requereixen una qualitat de l'aigua molt elevada. La contaminació causada pels humans fa disminuir més i més la qualitat de l'aigua dels hàbitats dels sirenis. Especialment a Sud-amèrica i Àfrica, els rius estan cada dia més contaminats i plens de substàncies tòxiques, per la qual cosa els indrets rics en plantes aquàtiques esdevenen cada cop més rars.[22]
[edita] Nom
El nom dels sirenis ve del grec antic Σειρήνες, Seirenes, que significa sirenes.[23] El nom els ve perquè suposadament s'assemblen a sirenes quan estan alletant les cries. Es creu que les observacions de sirenis es troben a l'origen del mite de les dones-peix. Per algun motiu, la majoria de civilitzacions que estaven en contacte amb els sirenis els donaven noms i epítets femenins; a Egipte se'ls donava el nom de "formosa donzella del mar"; a Kenya, se'ls anomenava "reina del mar"; a Indonèsia rebien el nom de "princesa dugong", i a la conca de l'Amazones se'ls coneixia pel nom de "peix-dona".[24]
El dugong rep el seu nom de la paraula tagalog dugong, que és un manlleu del malai duyung. Ambdós volen dir "senyora del mar".[25] D'altra banda, manatí és una paraula d'origen taïno que significa "pit", en referència a les mamelles que tenen les femelles d'aquests animals a prop de les aixelles. Els mariners confonien les aletes dels manatins amb mans, i per això els anomenaren manati, o "dotats de mans" en llatí.[25]
[edita] En la mitologia, cultura i literatura
Els sirenis són relacionats en moltes ocasions amb les sirenes de la mitologia grega. Tanmateix, com que no hi ha cap espècie de sireni que visqui al mar Mediterrani i, per tant, a l'entorn dels grecs, aquesta connexió pot ser descartada. En canvi, els babilonis ja coneixien els "homes-peix", com ara el seu déu Oannes o les deesses Atargatis o Derceto, que també es troben entre els grecs en forma de Nereides o tritons.
La primera connexió entre els sirenis i els éssers mitològics marins fou traçada evidentment per Cristòfor Colom, que trobà manatins del Carib al Golf de Mèxic i els descrigué com a sirenes. Es creu que aquesta associació es deu sobretot a les mamelles, situades gairebé al mateix punt que en els humans, així com per l'aparença humana que donaven els ulls situats a la part frontal de la cara. De fet, a distància, és possible confondre un sireni amb un banyista humà.[26] Tanmateix, el concepte del cant de les sirenes no encaixa gens amb els sirenis. En el seu diari de bord, Colom escrigué el 1493 que les sirenes del Carib eren molt menys formoses que les que havia observat Horaci.
Jules Verne, a la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí, recuperà la descripció dels sirenis com a sirenes; els protagonistes es troben amb una femella de dugong viatjant, i la identifiquen com una sirena. En la novel·la, el dugong és caçat i arponat, i després envesteix i acaba destruint l'embarcació dels protagonistes, que és un bot del submarí Nautilus. A L'illa misteriosa, el dugong torna a ser descrit com un animal agressiu i perillós que ataca un gos, però que acaba sent presa d'un habitant de les profunditats encara més gran.
El cèlebre criptozoòleg Bernard Heuvelmans intentà explicar les representacions de sirenis com a sirenes, i el 1990 escrigué:
| « | Com que el manatí té un parell de mamelles a l'alçada del pit – com el seu cosí, l'elefant, i com els humans – i com que el seu cos s'acaba amb una cua semblant a la dels peixos, sempre és vist als dos costats de l'Atlàntic com una meravellosa sirena, malgrat la seva (des del nostre punt de vista) lletja cara – i pels mateixos motius se'l titllà de caníbal i se l'acusà dels crims més malvats. | » |
|
—[27] |
||
Des de la seva extinció, la vaca marina de Steller ha aparegut en múltiples ocasions en llibres i novel·les. Rudyard Kipling en parla a la "Història de la foca blanca" del Llibre de la Selva, en què el protagonista Kotick troba un grup de sirenis que pasturen, i que el porten a una platja meravellosament bella.
En el seu llibre Uli der Pächter, Jeremias Gotthelf en féu aquesta bonica descripció:
- ell travessà de nou el bassal, tal com un sireni perseguit travessa les canyes.[28]
En la seva obra Kraft und Stoff, Ludwig Büchner utilitza l'extinció de la vaca marina de Steller com a argument per oposar-se a l'abús dels recursos de la natura.[29]
En l'art també apareix el motiu de l'extinció de la vaca marina de Steller. Al segle XIX, Johann Andreas Fleischmann realitzà una sèrie d'aiguaforts amb motius de la vaca marina de Steller.
[edita] Bibliografia
- Martin S. Fischer: Sirenia, Seekühe. a: W. Westheide, R. Rieger: Spezielle Zoologie. Teil 2. Wirbel- oder Schädeltiere. Spektrum Akademischer Verlag, München 2004, ISBN 3-8274-0307-3 (alemany)
- Ronald M. Nowak: Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press, Baltimor 1999, ISBN 0-8018-5789-9 (anglès)
- J. Ripple, D. Perrine: Manatees and Dugongs of the world. Voyagour Press, Stillwater 1999. ISBN 0-89658-528-X (anglès)
- Ann Forsten, Phillip M. Youngman: Hydrodamalis gigas. a: Mammalian Espècies. The American Society of Mammalogists, New York 1982,165 (pdf).(anglès)
- Sandra L. Husar: Trichechus inunguis. a: Mammalian Espècies. The American Society of Mammalogists, New York 1977,72 (pdf).(anglès)
- Sandra L. Husar: Trichechus manatus. a: Mammalian Espècies. The American Society of Mammalogists, New York 1978,93 (pdf).(anglès)
- Sandra L. Husar: Dugong dugon. a: Mammalian Espècies. The American Society of Mammalogists, New York 1978,88 (pdf).(anglès)
- Sandra L. Husar: Trichechus senegalensis. a: Mammalian Espècies. The American Society of Mammalogists, New York 1978,89 (PDF).(anglès)
[edita] Referències
|
|||||
[edita] Enllaços externs
 |
Articles relacionats amb Mamífers |
- Sirenian International (anglès)
- "Zerbrechliche Meeresriesen. Seekühe haben extrem brüchige Knochen." (alemany)
- "Sleek? Well, No. Complex? Yes, Indeed." New York Times, 29 d'agost del 2006 (anglès)
- "Die Seekuh ist zwar groß, fett und faul – aber nicht dumm". Süddeutsche Zeitung, 29 d'agost del 2006. (alemany)
- «Die letzten Paradiese» „Geheimnisvolle Welt der Seekühe." Documental, 2004, 45 Min., una pel·lícula de Hans Jöchler, Producció: Bayerisches Fernsehen, Resum amb tràiler i de la Bayerische Rundfunk (alemany)
- Informació sobre el dugong (anglès)
- Informació sobre el manatí (anglès)
- Grabació de les vocalitzacions d'un dugong en format MP3
|
||||||||||||||||||
|
||||||||||||||
