Terceira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Illa Terceira vista des de l'espai

L'illa Terceira forma part de l'arxipèlag de les Açores, Portugal. El seu nom fa referència al fet que va ser la tercera illa de l'arxipèlag en ser descoberta, després de l'Santa Maria i la de São Miguel.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Les illes Açores constitueixen la terra més occidental d'Europa, i es troben al bell mig de l'oceà Atlàntic, a quasi igual distància entre els continents europeu i americà. L'illa té aproximadament 29 km d'ample per 18 km de llarg, amb un perímetre de 90 km i una superfície de 396,75 km². El punt més alt es troba a 1.022 m en la serra de Santa Bàrbara, a la zona oest. La capital de l'illa és Angra do Heroísmo, sent la segona ciutat Praia da Vitória.

Terceira, estesa en el paratge en el qual torça el seu curs la corrent del golf de Mèxic i s'arremolinen les àrees determinant el canvi de direcció d'aquella: paratge notable entre els dos mons, sobretot si al que s'ha dit abans s'afegeix que el grup de cims que forma l'Arxipèlag té per pedestal un altiplà submarí, la qual base es troba en els abismes del mar, a més de 4.000 m de profunditat, i que per la seva naturalesa volcànica, anàloga a la de Madeira i les illes Canàries, són la continuació d'una serra plutònica submarina que arrenca molt endins del continent africà, en l'Atles, el qual gran volcà Djebel Toubkal, és com el germà gran d'aquesta família ígnia.

L'illa Terceira, la principal del grup històricament, no és la major, doncs per la seva extensió, de 396'75 km², ve després de la de Säo Miguel (759 km²). És de forma oval, alta, extremadament aspre, essent el seu pic culminant la Caldeira de Santa Barbara, que assoleix els 1.067 m Des d'allà es gaudeix de l'esplèndid panorama de les illes centrals, Säo Jorge, Graciosa i Pico, amagant-se darrere la imponent massa d'aquesta enorme muntanya (2.800 m.) la pintoresca illa Faial. Des d'una altra muntanya, o Caldeiräo, es domina el Centro i Est de l'illa. El Caldeiräo és un vell cràter de 10 k. De circumferència, ocupat per espessos matolls i envoltats de cons volcànics.

El sòl[modifica | modifica el codi]

Gravat de l'illa Terceira (de l'itinerari, l'obra de Jan Huygen van Linschoten de 1595). Al centre hi ha Angra Com i Mont Brasil

Tot el sòl i el subsòl de l'illa Terceira és volcànic, semblant en això a la resta de l'Arxipèlag, menys Säo Miguel, ja que a aquesta s'hi veuen, per rara excepció, grosses fileres de calcària conquilla miocènica. Les roques volcàniques terceirenques poden dividir-se, com les altres de les Açores, en antigues i modernes. Al primer grup, molt escassament representat, pertanyen alguns blocs de sienita, diorita, diabasa i whewellita, totes d'estructura granítica, enclavades en les roques eruptives modernes. El basalt s'estén en franges estretes per la superfícies superior del terreny, contrastant el seu color negra amb el vermellós de l'argila ferruginosa que en la Terceira, com a la resta d'illes, forma la major part del sòl, aquí i allà interrompudes pels pics i cons de diversos colors: a trets blanquinosos, a vegades coberts de pedra volcànica; a trets negres, per la presència de filons de lava, i també, a vegades, marrons, per estendre's sobre ells escòries fosques, pulverulentes.

En les valls si veuen espais d'enlluernadora blancúria, resultants de la pols de pedra volcànica que s'estén sobre ells. En altres paratges ho cobreix tot una escòria negra com el carbó: són els “lapili” dels geòlegs. També hi ha la “pedra queimada”, pedrotes negres, o vermellosos, molt durs. Traquites, andesites, laves volcàniques, laves basàltiques, cendres i pedra volcànica, pudors pomítics i escoriàcies disposats en capes espesses; tot producte d'erupcions volcàniques. Després els meteors els han treballat intensament, sucumbint primer a l'acció de les abundants pluges i de la boira quasi constant, el basalt, el sílice pobre però ric en oxigen de ferro, calci, magnesi, sodi i potassi, formant els silicats així construïts l'argila que abans s'ha mencionat, i que en alguns paratges assoleix molts metres d'espessor. Dels detritus d'aquestes roques en resulta un sol molt fèrtil, amb només que mitjana quantitat de nitrogen, àcid fosfòric i calç, però abundantíssim en potassa. Les arenes, pedres i argila, i també els humus, són en quantitat més que suficient per fer el terreny molt apte per l'absorció de l'aigua.

La costa[modifica | modifica el codi]

La costa de l'illa és generalment molt escarpada, amb algunes puntes que s'avancen una mica dintre el mar, com són la de les Contendas, al SE,; la de Malmerendas, al N. de la badia de Praia; la de Carneiros, al NE,; la Punta Negrito, al NO,: i la Gorda, al SO. els punts accessibles són la badia d'Angra do Heroísmo, capital, de la costa S., i la situada en la costa E., on si troba la ciutat d'Angra da Vitória. Al voltant de l'illa Terceira si veuen vestigis de volcans submarins, testificant la seva presència els illots d'As Cabras i Morro do Brazil, aquest anomenat així per l'abundància de la planta tintori del mateix nom que en ell hi habita. Té profundes grutes i al més alt un doble cràter.

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima de les Açores és el típic insular, no tan sols per la immensitat del mar que l'envolta, sinó per trobar-se en el límit dels vents alisis i contraalisis. De les principals ciutats de l'Arxipèlag, Ponta Delgada, Horta i Angra do Heroísmo, aquesta és la de més elevada temperatura mitjana anual, excedint quasi 1º a les altres dues: 18º06, l'oscil·lació tèrmica anual difereix poc de la de la resta de l'Arxipèlag, que és de 12º54, pel que es pot assegurar que el clima s'aparta un xic del tipus insular per apropar-se al variable. A Angra la humitat mitjana anual és de 81'4. La capa de pluja, d'1 m. aproximadament, inferior a Horta, on arriba a 1'5, les boires són freqüents, però més en les muntanyes que en el litoral.

Flora[modifica | modifica el codi]

La flora açoresa i, per tant la de Terceira és molt semblant a la del Mediterrani. Predominen entre les plantes herbàcies les gramínies anuals, les compostes, lleguminoses, labiades i umbel·líferes, i entre els arbres els de fulla persistent, notant-se la singularitat que encara els de fulla caduca difícilment la perden en tot el curs del hivern. La flora açoresa es diferent de la mediterrània en l'abundància de falgueres polipodiàcies que es troben per totes bandes en l'illa Terceira, com per les altres illes.

El nombre d'espècies vegetals indígenes no passa d'unes 500, entre les quals 40 i escacs són pròpiament açoreses. Entre aquestes notarem al malva visc de les Açores, que es troben en els llocs frescals; l'enciam de les illes i els créixens (agräo) das caldeiras, que cobreixen amb la seva verdor els fon humits dels cràters, i en el més alt dels turons orquídies magnífiques (Habenaria micrantha i Habenaria longe-braclata). No és tan exuberant la vegetació en la Terceira com a Säo Miguel, on existeixen famosos parcs particulars que són verdaderes meravelles, però també és notable la seva fertilitat, produint cereals, llegums i fruita en abundància i d'excel·lent qualitat, i també posseeix bones vinyes, restes del que en altre temps tingué, i que donaven molt bon vi.

A primers del segle XX els tarongers substituïren al vi en importància. També si donen el plàtan, el te i el cafè, havent-hi també figueres magnífiques. En els terrenys no calcaris si donen admirablement els castanyers i el pi. Aquesta flora és la mateixa existent en l'època de les erupcions antigues, doncs a sota de les velles laves si han trobat troncs d'arbres idèntics als actuals. No hi abunda l'aigua potable, però si les mineromedicinals, de les quals ni ha nombrosos brolladors. En el si de les corrents de lava corren immenses galeries decorades estranyament amb estalactites negres, i circulen a vegades aigües subterrànies, com succeeix prop d‘Angra, on existeix un cabalós riu sota terra, el qual movia múltiples molins.

La fauna[modifica | modifica el codi]

La fauna és pobre. A part els animals domèstics introduïts per l'home, només si troba a l'illa sis o set espècies de mamífers: el conill, diverses espècies de rates, la furai el ratpenat. No hi ha rèptils; escassegen les espècies entomològiques, amb la sola lamentable excepció d'alguns insectes molt nocius per l'agricultura. El propi succeeix amb les aus, essent molt abundants les granívores, que els camperols les designen amb el mot praga (plaga).

El paisatge[modifica | modifica el codi]

El paisatge és bellíssim, sobretot als voltants d'Angra, capital de l'illa, envoltada de grans muntanyes. El primer port de l'Arxipèlag és Ponta Delgada, en l'illa de Säo Miguel, però després ve Angra amb un tràfic de moltes tones. L'illa està dividida en dos consells. La seva capital com resta dir és Angra.

Els habitants de l'illa Terceira, com quasi tots els de l'Arxipèlag, són d'origen portuguès. Alguns procedeixen de colònies flamenques que a poc temps del descobriment s'establiren allí. Són molt laboriosos, excel·lent llauradors i propensos a emigrar, sobretot, fugint del servei militar, al que en són refractaris.

Història[modifica | modifica el codi]

Catedral d'Angra

Se sap que les illes Açores foren descobertes per Gonzalo Velho Cabral, comendador d'Almourol (o potser senzillament reconegudes, per haver-hi d'aquestes alguns noticia) l'any 1431, però s'ignora quí descobrí la Terceira, i també la data exacta, que alguns afirmen que fou el 1449; només es pot dir que fou entre 1444 i 1450. L'Infant Enric, per Decret de 2 de març de 1450, datat a Silves, encomanà el poblament de l'illa de Jesu Cristo, tercera de les descobertes, a Jacome de Bruges, meu servidor, natural do condado de Flandres. Per aquest document es té coneixement del nom que se li posà a l'illa, que fou el de Jesu Cristo, que no va prevaldre, quedant-se el de Terceira, i que la colonitzaren flamencs. Malgrat que aquest punt el posà en dubte el cronista Antonio Cordeiro, que explica que Jacome de Bruges tingué un soci lisboeta anomenat Diego de Teive, el qual es va desfer del flamenc i colonitzà pel seu conte. Però aquesta història ha estat refusada, així com la pretensió dels flamencs a l'honor d'haver descobert l'illa. El verdader nom del poblador Jacome de Bruges era Josué van den Berge.

Les illes de Sao Jorge, Faial, Flores i Pico foren colonitzades per altres famílies flamenques. El cap d'una de elles, Jobs van Heurter, senyor de Moerkerke, fou sogre de Martín de Behaim, el famós autor d'un globus terraqui en el que consignà els descobriments geogràfics fets fins al viatge de Diego Cam a l'Àfrica Austral, en el qual l'acompanyà (1484-86). Acabà el seu aparell el 1492, i en aquest els termes orientals d'Àsia estan molt més a l'Est, de la seva verdadera situació: circumstància tinguda molt en comte per quan investiguen els orígens de l'error que portà a Colom a descobrir Amèrica per casualitat.

Després del Descobriment[modifica | modifica el codi]

En l'època que seguí al descobriment, Terceira serví moltes vegades d'escala a les flotes que anaven a l'Índia o a les naus que venien d'allà, i que a Angra s'unien per a creuar amb més seguretat aquella part de l' Oceà fins a Lisboa, infectada per corsaris moriscos o cristians, d'aquestes escales naixia per a l'illa gran riquesa i prosperitat. Quan el prior del Crato, pretenent imitar al mestre d'Aviz, volgué oposar-se per les armes a la invasió de Portugal per les tropes castellanes, l'illa Terceira el seguí amb entusiasme, obeint la veu de Cipriano de Figueiredo, el seu alcalde corregidor. L'Ajuntament d'Angra proclamà en Antonio, arrosegant amb ell a quasi tota la població, en el moment en que aquell era desballestat a Alcantara pel duc d'Alba.

Part de l'Arxipèlag seguí la veu de Felip II, proclamat pel bisbe d'Angra. Allà com al Continent, el clero i les classes altes estaven per la unió amb Castella: el poble, per la independència. Havent jurat Felip II en les Corts de Thomar, després d'haver jurat les lleis del regne i certs capitols federatius, envià per governador a la Terceira en Ambrosio de Aguiar i per corregidor en Jorge de Covos, amb l'ordre de perdonar els revoltats que penedits reconegueren el nou rei. Els partidaris d'aquest a Angra intentaren una contrarevolució, però foren vençuts, i les règies autoritats no pogueren ni tan sols desembarcar. Llavors el Govern peninsular menà una esquadra de 10 bucs, comandada per Pedro Valdés, el qual, encara que portava l'ordre de no intentar cap empresa, si l'illa resistia, fins a rebre reforços, decidí envestir-la per sorpresa (Juliol de 1581). Desembarcà 400 homes entre Angra i Villa da Praia, però aviat acudiren més de 3.000 homes --i no poques dones--, a les altures veïnes, defensant-les amb tanta força, que no les hi pogueren prendre.

Però com que els terceirencs tampoc podien vèncer als veterans espanyols, a un frare que estava amb els illencs, se li va ocórrer una idea semblant a l'usada pels ibers contra els cartaginesos molts segles abans, el qual consistí a reunir en aquells turons el bestiar boví de l'illa i empènyer-lo en una massa compacta, a tot córrer, sobre les tropes formades en la platja; ho feren amb tanta eficàcia, que els atropellaren, descompassaren i exterminaren, morint els caps Diego Valdés i Luis Bazan, i es perderen totes les armes i banderes. Es retirà Pedro Valdés a Espanya, on l'empresonaren i processaren per temerari i desobedient.

Mentrestant, el pretendent Antonio, home incapaç, substituïa el seu excel·lent servidor Figueiredo per Manuel da Silva, al que havien fet comte de Torres Vedras, bon cortesà, però curt de gambals i cruel, al que seguiren els italians, francesos i anglesos, avantguarda dels reforços que França i Anglaterra es proposaven enviar. Aquests havie de comandar-los Felipe Strozzi, florentí, el qual pare havia mort en un calabós víctima del Medici, els quals els Àustria emparava, i que per això odiaven a aquests i, per tant, en Felip II, el seu cap. Strozzi era capaç, valent i estimat. Reuní 5.000 homes, gent jove, resolta, confiada, que embarcà amb 30 caravel·les, 20 patatxos i 5 naus grans.

Partí l'armada filibustera del port de Belle Isle el 26 de juny de 1582. El 10 de juliol partia de Lisboa l'espanyola comandada pel marquès de Santa Cruz, amb rumb cap aquella illa, en la que Manuel da Silva imperava tirànicament, organitzant la resistència de tal forma, que ni per encàrrec de Felip II podria obrar amb tanta eficàcia contra Antonio. Però la victòria no depenia de les defenses de l'illa, sinó de la batalla naval que davant d'aquesta hauria de lliurar-se, i que fou una de les més famoses de tota la història d'Espanya.

La batalla[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de l'Illa Terceira

El 16 de juliol fondejava l'esquadra de Strozzi davant l'illa de Sáo Miguel, defensada per 1.500 homes. Strozzi desembarcà 3.000, a les ordres del francès Asperrot; derrotà als defensors; apoderant-se de l'illa; la resta de la tropa vençuda es refugia al castell, mentre s'entretenia al vencedor en el setge d'aquest, es donava temps a que aparegués en aigües de les Açores l'armada del marquès de Santa Cruz (22 de juliol), la qual maniobrà fins a guanyar el vent a l'enemiga, i el 25 vingué a ella formada en dues línies de batalla, a l'altura de Villa Franca. La primera línia la formaven cinc poderosos navilis comandats per Francisco de Bobadilla, Lope de Figueroa, Cristobal Eraso, Miguel Oquendo i el mateix almirall. Contra ella s'estavellà tota l'empenta de l'armada enemiga, menys 18 bucs comandats pel francès Sainte-Soline, que refusaren el xoc i foren a fondejar a l'illa Faial. Es va dir que fou traïció, i que l'almirall espanyol li va pagar 64.000 ducats. Acusat davant un tribunal francès pel comte Brissac, un dels caps de Strozzi, no se li'n pogué provar la traïció, però se'l declarà covard. La derrota de l'esquadra filibustera fou completa. Enfonsats i apressats els vaixells, morts quasi tots els caps (Strozzi i el comte de Vimioso, lloctinent del prior Crato), presoners els altres, restava acabada l'aventura d'Antonio i decidit el destí de l'illa Terciaria.

El marquès de Santa Cruz menà decapitar a tots els caps presoners i penjar als soldats, fonamentant-se en què, per esser pirates, no tropes de l'exèrcit regular, restaven fora de les lleis de la guerra; Antonio el pretendent fugat de la Terceira el novembre; l'11 de juliol de l'any següent arribaren 9 companyies franceses per a reforçar la guarnició de l'illa, i a primers de juliol sorgia davant de la de Säo Miguel una nova esquadra, també comandada pel marquès d Santa Cruz, més poderosa que l'anterior i amb 9.500 homes de desembarcament a bord. Antonio el governador de l'illa Terceira, es rendí de paor. No així el francès Du Chaste, capità dels reforços, el qual va prendre el comandament, malgrat que sabia molt bé la inferioritat de forces a les dels enemics. Començà el bombardeig dels punts fortificats el 20 de juliol, proposant-se el marquès de Santa Cruz ocultar, amb la multiplicitat del seus atacs, el punt per on faria el principal. Ho feu per Santa Catalina, on amb increïble rapidesa posa a terra 5.000 homes, essent el primer a trepitjar-la el mestre de camp Francisco de Bobadilla. Du Chaste, que esperava l'atac per Angra, davant de la qual estava el gruix de l'esquadra, acudí ràpidament amb 500 arcabussers.

Manuel da Silva també arribà amb un miler de braus per a repetir l'estratagema que tant feliç resultat havia tingut, però aquesta vegada no produí cap efecte, obrint-se tranquil·lament les tropes desembarcades per deixar pas al bestiar. Mentrestant Bobadilla, amb 500 arcabussers, flanquejava les línies de defensa i entrava a Angra. La ciutat fou saquejada terriblement. El 4 d'agost capitulaven els francesos, que eren 1.200; el 14 embarcaven amb destí a França, havent estat decapitat el vespre anterior Manuel da Silva. Les altres illes de l'Arxipèlag es varen sotmetre sense cap resistència, menys la de Faial, on els francesos que la guarnien encara lluitaren algun temps; però per fi es rendiren, sense que la seva tossudesa produís altra fruit que forces morts més i el saqueig de la ciutat d'Horta pel vencedor.

Imperi espanyol[modifica | modifica el codi]

Constituït l'immens Imperi espanyol amb la unió de Portugal, Aragó i Castella, quedaren les illes Açores com a centre d'aquest, i d'aquesta posició se seguiren per a elles, singularment per la Terceira, grans avantatges, de manera que prosperaren molt i no es varen veure desateses. La major part de les obres públiques terceirenques fins al segle XX, són d'aquell temps o en tingueren principi. Malgrat això no deixaren de seguir a la vella metròpoli en la seva revolució separatista a penes iniciada. Fou també l'illa Terceira la que es posà al front com ho va estar per mantenir fins a l'últim instant la independència. El 25 de març de 1641, abans de complir-se els quatre mesos de la revolta de Lisboa, els terceirencs proclamaren Joan IV, i encerclant el castell el rendiren per fam un any després. D'allà partiren expedicions alliberadores de les altres illes, i al cap de dos anys les reconquistaren totes, sense que Portugal les ajudés, però també sense que Espanya pogués defensar als que es defensaven, perquè la pèrdua del domini marítim havia trencat els llaços de l'Arxipèlag amb la Península, constituint-lo en un món a part de Madrid, i no restant més llaç que el que conduïa d'allà a Lisboa. A l'estirada d'aquest, encara que dèbil, obeí la Terceira. En premi se li concedí vot en les Corts de 1642 a la ciutat d'Angra; el seu castell que s'anomenava de Säo Felipe, passà anomenar-se de Säo Juan, i la ciutat Siempre Leal. En aquest castell vingué presoner el rei Alfons VI de Portugal, al qual el seu germà Pere, li havia pres la corona, la dona i la llibertat, de on, recelós el tirà de les simpaties que l'infeliç despertava en la població de la Terceira, el traslladà a Cintra sis anys després.

L'illa Terceira ha sofert diverses erupcions volcàniques i diversos terratrèmols, principalment, entre aquests, els de 1614 i 1641, que destruïren gran npmbre de edificis, essent la part més castigada Villa da Praia, on a penes en restà cap dempeus. Quan la revolució portuguesa de 1828 a 1834 (verdader terratrèmol polític) l'illa prengué el paper director que sempre assumeix en els episodis culminants de la vida de l'Arxipèlag, resistint al Govern d'en Miguel i servint de refugi als liberals vençuts i expulsats de tot el regne.

Bressol liberal[modifica | modifica el codi]

Refusada de Porto la primera expedició liberal, sortiren d'Anglaterra els emigrats, intentant eludir la vigilància del Govern anglès, al que varen dir que es dirigien al Brasil, però amb el propòsit de quedar-se en la Terceira, escala forçada. Però Wellington, que si oposava, menà darrere els expedicionaris una divisió naval, que també s'oposà al desembarcament, tenint de tornar a França els liberals. Mentrestant l'illa resistia amb els seus propis mitjans. Quatre mesos (Maig a Agost de 1828) la petita guarnició, encerclada en el seu baluard, sense notícies de la resta del món, esperà l'arribada de l'enemic, amb l'arma en el puny contra les poblacions illenques, que tenien l'esperit absolutista. Pel setembre de 1828 arribava la fragata Isabel amb oficials emigrats i municions. Aquests elements foren l'embrió de l'exèrcit que allí es formà. S'hagué de començar per la conquista de la pròpia illa. En la batalla del Pico de Celleiro quedaren derrotats els absolutistes.

Palmella, des de la Gran Bretanya, després de malaurada l'expedició referida, continuà enviant recursos (homes, armes i municions) a la desfilada. El Juny de 1829 arriba Villa-Flor (futur duc da Terceira), nomenat capità general dels dominis liberals. El 29 de juliol arribà l'esquadra miguelista. Villa-Flor organitzà la resistència amb els migrats recursos de que podia disposar. La població de l'illa perseverava en la seva hostilitat, de manera que pocs soldats podia fer sortir al carrer. Mancat absolutament de diners; menà fondre les campanes de les esglésies per a fabricar moneda de coure, posant en circulació els cèlebres patacs nomenats malucos (ximples) pel poble, que així expressava la seva opinió vers l'estat mental dels homes que a tant desesperada aventura es llençaven. L'esquadra miguelista constava de 24 bucs, amb 340 canons i 3.500 homes de desembarcament. Villa-Flor disposava de 2.800 homes, i havia tingut temps de fortificar-se molt bé. L'11 d'agost començà el bombardeig de la ciutat de la Playa, sobre la que i caigueren inútilment 5.000 projectils. L'intenta de desembarcament fou desgraciat.

L'esquadra es retirà deixant molt de fum a l'atmosfera i 400 presoners a terra. Des de llavors l'illa Terceira es convertí en quarter general del liberalisme peninsular, encara que només semblava ser-ho dels lusitans; però havent-ne avançat a l'espanyol, del triomf dels seus esforços depenia l'èxit de les temptatives d'aquest. I, en efecte, de la victòria dels (ximples) de la Terceira resultà la del liberalisme portuguès, i aquesta feu possible la del espanyol. Si l'esquadra “miguelista” s'hagués apoderat de l'illa Terceira no es probable que Isabel II d'Espanya s'hagués assentat al tron.

D'aquí la importància d'aquest episodi, amb freqüència no mencionat pels historiadors espanyols. En l'illa victoriosa bullien les intrigues i les conspiracions. S'acusaven els uns als altres de cobdiciosos, immorals i traïdors. D'en Palmella es deia que no obrava netament en el tocant al diner, ni de bona fe en el polític, perquè era no era partidari de la Constitució. La penúria era enorme. Tot el partit liberal del regne havia reunit un subsidi pecuniari de menys de 10.000 duros. Salvat de la causa liberal la revolució de 1830 a França i la mort de Jordi IV d'Anglaterra, per haver passat el Govern d'aquesta a mans de Palmerston, cap dels liberals.

Punt final[modifica | modifica el codi]

Villa-Flor pren l'ofensiva i emprèn la conquista de l'Arxipèlag. Ensems, Pedro, havent abdicat a la corona brasilera, fondeja davant l'illa Faial. La conquista de les illes produeix diner, armes i soldats, a més de considerable influència. L'arribada de Pedro proporciona també un cap autoritzat, no pel talent i la capacitat, però si la jerarquia. Afegint a tot això l'evident simpatia dels nous Governs liberals d'Europa i el fet transcendental de la captura de l'esquadra miguelista francesa (juliol de 1831).

Pedro no es quedà en la Terceira. Continuà el seu viatge a Europa. Luis Felipe l'hostatjà en el palau de Meudon, però no li regalà l'esquadra presa a Miguel. Amb els diner que li proporcionà Mendizábal, es compraren vaixells i material de guerra i s'allistaren mercenaris. Així s'organitzà una expedició armada que, com la de Strozzi, partí del port de Belle-Isle, però ara amb la seguretat de trobar en les aigües açoreses amb la del marquès de Santa Cruz. Els vaixells de Miguel seguien, i seguiren, en poder de França. Mercès a aquesta tranqui-la possessió del mar pogué organitzar-se en les Açores l'expedició de 7.500 homes que, per haver desembarcat a Mindello, prop de Porto, esdevenien anomenar-se, per part dels liberals triomfants, os bravos de Mindello. Ningú hostilitzà als alliberadors fins que entraren a Porto. Després es varen veure assetjats en la ciutat, però per fi, després de llarga guerra, triomfaren, i el seu triomf (1834) impedí el dels absolutistes a Espanya.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Terceira

Coord.: 38° 44′ N, 27° 19′ O / 38.733,-27.317