Giuseppe de Santis

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Giuseppe De Santis)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGiuseppe de Santis
Giuseppe De Santis.jpg
Biografia
Naixement 11 febrer 1917
Fondi (Itàlia)
Mort 16 maig 1997 (80 anys)
Roma
Formació Experimental Centre of Cinematography Tradueix
Activitat
Ocupació Director de cinema i guionista
Obra
Obres destacables
Família
Fills Luisa De Santis

IMDB: nm0211459 Allocine: 3902 Allmovie: p87200
Modifica les dades a Wikidata

Giuseppe De Santis (Fondi, 11 de febrer de 1917 - Roma; 16 de maig de 1997), director de cinema italiano, és un dels representants del neorealisme italià que va seguir a la Segona Guerra Mundial.

Biografia[modifica]

Va ser el fill de Oreste (un prestigiós geòmetra) i de Teresa Goduti. Des de molt jove es va interessar per la literatura. Va compondre i va publicar relats que tractaven de la vida pagesa i familiar. Entre 1935 i 1940 va estudiar Filosofia i Lletres en Roma, encara que abandonarà aviat la facultat per a dedicar-se a la seva autèntica vocació: la cinematografia.

En aquesta època es relacionava amb un grup de joves intel·lectuals, que s'agrupaven al voltant de la revista Meridiano di Roma i de la Galeria d'Art Cometa, que dirigia el poeta Libero de Libero. El grup elaborava per aquella època una poètica i una visió artística global bolcada cap a la interdisciplinarietat i marcada per la racionalitat i la concreció: precisament van ser aquests principis els que Giuseppe De Santis va comprendre que podien ser il·lustrats millor utilitzant el cinema. En aquella època, la situació del cinema italià era depriment, a causa de la limitació autàrquica decretada pel feixisme contra la importació de pel·lícules estrangeres. Davant aquesta situació, un grup d'intel·lectuals reunits entorn de la revista quinzenal Cinema (que dirigia Vittorio Mussolini), en la qual ja en 1940 va tenir Giuseppe De Santis una secció fixa. D'aquest grup formaven part joves amb talent com Carlo Lizzani, Gianni Puccini, Antonio Pietrangeli. Aquesta revista és en part responsable de la reunió de forces partidàries de la cultura i contràries al feixisme que després de la guerra contribuirà a la renovació del cinema italià.

Durant els 40 de Santis va acudir al Centre Experimental de Cinematografia, en el qual es va diplomar amb brillantor i on va poder dur a terme les seves primeres proves de direcció. Per aquesta època, conèixer un important grup de joves romans ja implicats en la lluita clandestina antifeixista, entre els quals estava Pietro Ingrao. Aquest grup va ser determinant per a la seva orientació política, ja que com a militant del PCI va tractar els problemes de la classe obrera i dels pagesos.

Després d'algunes col·laboracions amb directors consagrats com Visconti (a Ossessione, pel·lícula en la que fins i tot va signar el guió) i Rossellini (a Desiderio), dirigeix el seu primer llargmetratge en 1948, Caccia tragica, que pels temes que tracta (la lluita entre els pagesos d'una cooperativa i un grup de terratinents), el ritme de drama popular, sense oblidar per això les exigències narratives americanes (escenes d'acció, dramàtiques erotisme, etc.), inaugura l'època del neorealisme, a la qual de Santis contribueix per mitjà d'una rigorosa anàlisi de les forces socials, una visió directa de la realitat humana i social (sovint contracta als actors entre la gent del lloc), però fonamentalment superant les maneres didàctiques de la cinematografia soviètica i la ideologia de la literatura nacional-popular amb un ús original de la càmera, que reproduïa cadències i ritmes narratius propis del cinema americà.[1]

Aquestes característiques són en gran part responsables de l'èxit de la seva següent pel·lícula, Arròs amarg (1949), en la qual narra la dura lluita per la vida de les recol·lectores d'arròs, en una història que integra l'anàlisi política marcada per la lluita de classes en l'esfera privada dels protagonistes. En la seva hàbil direcció destaca la interpretació de Silvana Mangano. Per aquesta pel·lícula, De Santis i Carlo Lizzani obtenen la nominació de Hollywood per a l'Oscar al millor guió.

Els mateixos temes, amb un fons d'una societat pagesa encara primitiva i conflictiva, la del seu poble natal, apareixen en la seva següent pel·lícula, Non c’è pace tra gli ulivi (1950). Amb Roma, ora 11, inspirat en un succés que havia tingut molta repercussió que va succeir a Roma (1952), i Un marito per Anna Zaccheo (1953), que analitza la vida i els problemes d'una criada preocupada perquè la seva gran bellesa representa un obstacle per a la vida senzilla a la qual aspira, De Santis deixa momentàniament els temes ciutadans i burgesos, en una Itàlia que enmig de la reconstrucció s'orienta sempre més cap a la forma de vida americana. La seva adreça destaca sobretot per l'ús original de la grua i per la tècnica del pa focus, amb la qual domina el moviment ampli, encara que controlat, i especialment el moviment de masses. Amb Giorni d'amore (1954) i Uomini e lupi (1956) torna als temes habituals. Especialment, Giorni d'amore és la seva primera pel·lícula en color i guanya la Conquilla de Plata en 1955 per al millor actor protagonista (Marcello Mastroianni) i el premi a la millor fotografia en color al III Festival de Sant Sebastià.

Amb La strada lunga un anno, que roda en 1958 a Istria, tot i que fou nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1959,[2] comença la crisi del director: crisi d'inspiració, cansament, incapacitat de renovar-se profundament en un període històric molt crític per a l'esquerra, que no aconsegueix assimilar els esdeveniments negatius del comunisme soviètic (desestalinització, repressió sagnant de la revolució a Hongria en 1956...) Però tot el filó del neorealisme entra en crisi, deixant espai a la comèdia 'a la italiana'.

La següent etapa en la direcció de De Santis s'inicia amb La garçonnière (1960) on narra l'aventura extraconjugal d'un home que, desil·lusionat, acaba tornant al si familiar; seguirà amb Italiani brava gente (1964), una coproducció italo-soviètica sobre la retirada de Rússia de les tropes italianes, en la qual de manera més subreptícia reapareix la ideologia en forma de rebel·lió dels treballadors de totes les parts contendents contra la guerra, i acaba amb Un apprezzato professionista di sicuro avvenire (1972), un melodrama basat en els temes que havien triomfat en la comèdia 'a la italiana'. Però el director no és capaç d'adaptar-se a les noves tasques, i la pel·lícula carace d'arpa, malgrat estar dirigida i muntada amb l'habitual mestratge.

En 1979 fou nomenat membre del jurat de l'11è Festival Internacional de Cinema de Moscou.[3] En 1985 fou novament membre del jurat al 14è Festival Internacional de Cinema de Moscou.[4]

De Santis va morir a Roma el 1997 als 80 anys, després d'un atac de cor i es va declarar un dia de dol a Itàlia. Una part dels seus arxius han estat donats a la Biblioteca Reynolds de la Wake Forest University.[5]

Filmografia[modifica]

Director[modifica]

Escenògraf[modifica]

Referències[modifica]

  1. Roberto Poppi: Dizionario del cinema italiano, I registi. Dal 1930 ai giorni nostri. Gremese, Rom 2002, ISBN 88-8440-171-2, S. 148/149.
  2. «The 31st Academy Awards (1959) Nominees and Winners». oscars.org. [Consulta: 27 octubre 2011].
  3. «11th Moscow International Film Festival (1979)». MIFF. Arxivat de l'original el 3 April 2014. [Consulta: 14 gener 2013].
  4. «14th Moscow International Film Festival (1985)». MIFF. Arxivat de l'original el 16 March 2013. [Consulta: 8 febrer 2013].
  5. Muere Giuseppe de Santis, el último de los cuatro grandes del neorrealismo, El País, 18 de maig de 1997

Bibliografia[modifica]

  • Andrea Martini, Marco Melani, De Santis, in Lino Miccichè (a cura di) Il Neorealismo cinematografico italiano. Atti del convegno della X Mostra Internazionale del Nuovo Cinema, Venezia, Marsilio, 1975 (II ed. 1978; III ed. 1999).
  • Carlo Lizzani, Riso amaro, Officina, Roma, 1978.
  • Alberto Farassino, Giuseppe De Santis, Milano, Moizzi Editore, 1978.
  • Stefano Masi, Giuseppe De Santis, Il Castoro cinema n. 96, Editrice Il Castoro, 1982.
  • Antonio Parisi, Il cinema di Giuseppe De Santis: tra passione e ideologia, Roma, Cadmo, 1983.
  • Antonio Vitti, Giuseppe De Santis and Postwar Italian Cinema, Toronto, University of Toronto Press, 1996.
  • Sergio Toffetti (a cura di), Rosso fuoco. Il cinema di Giuseppe De Santis, Torino, Lindau, 1996.
  • Marco Grossi, Giovanni Spagnoletti (a cura di), Dossier: Giuseppe De Santis - l'escluso, «Close-Up», n. 2 - settembre 1997.
  • Guido Michelone, Giorgio Simonelli (a cura di), Riso amaro. Il film, la storia, il restauro, Alessandria, Falsopiano, 1999.
  • Marco Grossi, Virginio Palazzo (a cura di), Giuseppe De Santis: maestro di cinema e di vita, Fondi, Associazione Giuseppe De Santis, 1999.
  • Vito Zagarrio (a cura di), Non c'è pace tra gli ulivi. Un neorealismo postmoderno, Roma, Scuola Nazionale di Cinema - Associazione Giuseppe De Santis, 2002.
  • Alberto Farassino (a cura di), Dossier. Giuseppe De Santis: esplorazioni d'archivio, «Bianco&Nero», a. LXIII nº3/4, Scuola Nazionale di Cinema, maggio-agosto 2002.
  • Marco Grossi, Giovanni Spagnoletti (a cura di), Giorni d'amore. Un film di Giuseppe De Santis tra impegno e commedia, Torino, Lindau - Associazione Giuseppe De Santis, 2004.
  • Guglielmo Moneti, Studio su Caccia tragica. Giuseppe De Santis - 1947, Siena, Nuova Immagine Editrice, 2004.
  • Marco Grossi (a cura di), Giuseppe De Santis. La trasfigurazione della realtà / The Transfiguration of Reality, Roma, Centro Sperimentale di Cinematografia - Associazione Giuseppe De Santis, 2007.
  • Jean A. Gili, Marco Grossi (a cura di), Alle origini del Neorealismo. Giuseppe De Santis a colloquio con Jean A. Gili, Roma, Bulzoni, 2008.
  • Vitti, Antonio (a cura di), Un inedito soggetto cinematografico di Giuseppe De Santis Studi italiani. SET DIC (N.2), 2001, Firenze: [poi] Firenze: Franco Cesati Editore; Cadmo, 2001.
  • Vitti, Antonio Carlo, L'affascinante rappresentazione del personaggio femminile nella cinematografia di Giuseppe De Santis, Studi italiani: 45, 1, 2011, Fiesole (Firenze) : Cadmo, 2011.
  • Marco Grossi (a cura di), Giuseppe De Santis. La trasfigurazione della realtà / The Transfiguration of Reality, Roma, Centro Sperimentale di Cinematografia - Edizioni Sabinae, Roma, 2017. (Edizione ampliata e aggiornata).

Enllaços externs[modifica]