Parc Natural de l'Albufera de València

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'Albufera
l'Albufera des de l'embarcador del pujol.
l'Albufera des de l'embarcador del pujol.
mapa de l'Albufera
mapa de l'Albufera
Nivell de protecció: Parc natural
País: País Valencià País Valencià
Localització: L'Horta de València i les Riberes (Alta i Baixa)
Coordenades: 39° 19′ 54″ N, 0° 21′ 8″ O / 39.33167°N,0.35222°O / 39.33167; -0.35222Coord.: 39° 19′ 54″ N, 0° 21′ 8″ O / 39.33167°N,0.35222°O / 39.33167; -0.35222
Superfície: 21.120 ha
Data de creació: 8/7/86
Administració: Generalitat Valenciana
Espècies vegetals representatives: agram de duna, campaneta de mar
Espècies animals representatives fartet, samaruc, anguila, Rata d'aigua.
Contacte: Racó de l'Olla,
Crta del Palmar s/n 46012 València tel. 961627345

El Parc Natural de l'Albufera de València (Albufera, de l'àrab البحيرة al-buhayra, 'petit mar') està situat al sud de l'Horta de València i al nord de les dues Riberes (Alta i Baixa). És la zona humida més important del País Valencià.

Aquest paratge de 21,120 hectàrees, que va ser declarat Parc natural pel govern valencià el 23 de juliol del 1986, es troba situat uns 10 quilòmetres al sud de la ciutat de València.[1] El parc natural comprèn el sistema format per l'albufera pròpiament, el seu entorn humit, i el cordó litoral (devesa del Saler) adjacent a ambdós.

Amb data de 23 d'octubre de 1990 es va aprovar el document del Pla Especial de Protecció del Parc Natural (actualment derogat pel Tribunal Suprem) i el decret 96/1995, de 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera. El 19 de novembre de 2004 va ser aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el Pla Rector d'Ús i Gestió (PRUG) de l'Albufera.

Orografia[modifica | modifica el codi]

Foto satèl·lit de la Nasa

L'Albufera es va originar pel replenament d'una antiga badia per l'aportació de sediments dels rius Xúquer i Túria, amb la qual cosa es produí la separació definitiva de la mar en l'època romana. Llavors, la superfície del llac era molt major (a l'entorn de 30.000 hectàrees), però amb el pas dels anys i a causa de l'interès a obtenir noves zones de cultiu (especialment, d'arròs) ha anat disminuint de grandària fins a les 2.800 hectàrees actuals.

Per això, existeixen tres ambients diferenciats:

  • La restinga: és la barra sorrenca que separa el llac del mar, que és l'ambient més complex del conjunt, amb quatre subambients diferenciats.
    • La platja
    • El cordó de dunes davanteres
    • El sistema dunar intern
    • Les mallades (830 ha): saladars deprimits que s'inunden periòdicament i que constitueixen un dels pocs reductes existents de bosc litoral del Mediterrani occidental
  • La marjal: són terres que anteriorment formaven part del llac, però que ara estan dedicades al cultiu de l'arròs amb tot el sistema de reg
  • El llac: extensió d'aigua dolça a causa del fet que s'alimenta de les aportacions de les séquies i de diversos ullals existents en el mateix llac. Amb les seues 2.837 ha de superfície, és el llac més gran de l'estat espanyol. La profunditat mitjana n'és de 80 cm, amb màximes de 2 m, i el seu diàmetre és de 5 km.

Clima[modifica | modifica el codi]

El parc presenta un clima termomediterrani, suau i agradable, provocat per l'orografia plana i l'elevada humitat. L'estiu és càlid i sec, amb temperatures moderades i altes. Les precipitacions més abundants corresponen a la primavera i la tardor, estacions amb temperatures moderades. L'hivern presenta temperatures baixes, però amb pocs dies de gelada (temperatures per davall de 0°C). La precipitació mitjana anual és de 430 l/m2. La temperatura mitjana anual és de 17°C, amb oscil·lacions de ±11°C.

Flora[modifica | modifica el codi]

Vegetació dunar de l'Albufera

La vegetació a la marjal, dedicada al cultiu de l'arròs i en el llac és escassa, i queda limitada a les zones marginals.

No obstant això, la franja sorrenca costanera és especialment rica en varietats vegetals. Hi destaca la presència d'espècies pioneres pròpies de dunes mòbils, com el gram de duna o la campaneta de mar, i de dunes fixes com l'aladern o el llentiscle.

En els salers existents entre les dunes, podem trobar l'herba salada. En les zones amb substrat rocós, hi ha un típic bosc mediterrani format per la carrasca, el timó, el romaní i la sajolida.

Finalment, a les zones humides hi ha comunitats submergides, flotants i palustres com el canyet (Phragmites australis), l'Enea thypha, la mansega (Cladium mariscus) i la trencadalla.

Fauna[modifica | modifica el codi]

Camesllarges (Himantopus himantopus) volant en el Tancat de la Pipa (València)

El llac té diverses espècies i en destaquen el fartet i el samaruc, per ser dues espècies de peixos endèmiques del País Valencià, i l'anguila, llisa i llobarro per la seua importància econòmica.

Encara que, sense cap dubte, aquest parc és conegut per l'extraordinària riquesa avícola que conté, hi destaquen l'ànec xibec amb fins a 10.000 exemplars, l'ànec cullerot o el bragat amb fins a 20.000 exemplars.[2]

També són destacables les colònies de martinets (Ardeidae), i s'hi pot ressenyar l'esplugabous o garseta (Bubulcus ibis), el martinet ros (Ardeola ralloides) o el bernat pescaire (Ardea Cinerea).

Cal esmentar l'escassa presència d'espècies com el xatrac d'albufera (Sterna hirundo), el linx caracal, la sancana o camallonga (Himantopus himantopus), la rosseta (Marmaronetta angustirostris) o la gavina capblanca (Larus genei).

Pel que fa als mamífers, hi destaquen la guineu, la mostela i el conill salvatge. També hi ha presència de petits mamífers, com ara diverses rates penades, ratolins, i la rata d'aigua, espècie silvestre per excel·lència del paratge.

Entre els invertebrats, cal destacar-ne la presència de gambetes, petxinots de sang, escarabatss i libèl·lules.

Entre els rèptils i amfibis, hi destaquen la granota verda, el gripau d'esperons, la serp de collaret, la serp d'aigua, la serp blanca i la serp verda. Aquesta darrera pot arribar a mesurar dos metres de llarg. Hi ha diverses espècies de sargantanes, entre les quals es troba la sargantana cendrosa, espècie endèmica mediterrània, però també hi ha la sargantana cua-roja i la sargantana cuallarga. També hi són presents el dragó comú i la bívia ibèrica.

Història de la gestió[modifica | modifica el codi]

Cartell del Parc Natural de l'Albufera

Des del 1238, l'Albufera i la devesa van ser domini personal del rei Jaume I, que va voler reservar aquests paratges com a patrimoni de la corona.

L'any 1761, el rei Carles III va dictar una Reial Ordre per a la protecció especial de l'Albufera i el seu entorn, establint normes per a la conservació de la riquesa del paratge. Tanmateix, 34 anys després, Antoni Josep Cavanilles ja va alertar de la progressiva reducció del llac, que en aquest període havia perdut la meitat de la seua superfície, fins a quedar en 8.190 ha.

L'any 1865, la propietat del parc va passar de la corona a l'estat, i el 1927 va ser adquirit per l'Ajuntament de València. El 1962, l'ajuntament va fer una cessió de terrenys al Ministeri d'Informació i Turisme per construir-hi un parador de Turisme i un camp de golf (encara avui existents). L'any 1967, comencen els projectes d'urbanització que només una contestació massiva, popular i periodística, sota el lema «El Saler per al poble», va aconseguir aturar.

Finalment, l'any 1979, el primer ajuntament democràtic va declarar la devesa i l'Albufera llocs públics per a ús de la ciutadania, i el 8 de juliol del 1986 el govern valencià el va declarar Parc natural. L'any 1992, el primer decret de declaració va ser anul·lat pel Tribunal Suprem per defecte de forma, i el 31 de maig del 1993 es va tornar a fer la declaració de manera definitiva.

Paisatge cultural[modifica | modifica el codi]

Port de Catarroja

El parc de l'Albufera és conegut internacionalment tant per conreu de l'arròs com per la projecció guanyada amb les novel·les costumistes de Vicente Blasco Ibáñez, i en especial per Cañas y barro (Canyes i fang). És l'arròs i el seu cultiu l'activitat que ha fet desenvolupar la iconografia del paratge, amb els camps inundats a la primavera i una catifa de verd lluent a l'estiu.

La cacera ha estat una de les activitats principals desenvolupades a l'Albufera. S'ha organitzat tradicionalment en les anomenades tirades, i els llocs de cacera són subhastats.

L'activitat més antiga i rendible hi va ser la pesca. Jaume I va establir que qualsevol podia pescar-hi si pagava com a impost una cinquena part del peix capturat. Tanmateix, a partir de segle XVIII, l'increment de l'activitat agrícola va anar accelerant el procés de rebliment del llac i disminuint el rendiment de la pesca. A finals del segle XIX, amb l'aparició d'activitats industrials i el desenvolupament de conglomerats urbans massificats al voltant del llac, va iniciar-se un procés de decadència de l'activitat pesquera que continua fins als nostres dies, amb el declarat col·lapse biològic de l'aigua de l'Albufera, provocat per la contaminació industrial, urbana i agrícola.

Voluntariat ambiental[modifica | modifica el codi]

Netejant la mota
Traient el fem cap al port de Silla

Diverses entitats realitzen activitats de neteja a l'Albufera, entre aquestes la Xarxa JOVES.net, en col·laboració amb l'Ajuntament de Silla, que porten des de l'any 2003 realitzant el programa "Horta Neta" d'activitats de voluntariat ambiental de coneixement, millora i conservació del medi ambient per a joves.[3][4] Fins a l'any 2013, unes 3.000 persones havien col·laborat en les tasques de sanejament del llac, i en aquest temps es recolliren tota mena de residus sòlids processats de manera selectiva en un ecoparc.[5]

Igualment, la coalició Compromís per València ha organitzat jornades de neteja del Parc Natural de l'Albufera,[6] així com l'Ajuntament de València ha promogut activitats de neteja de l'Albufera.[7]

Municipis compresos[modifica | modifica el codi]

Plànol de l'Albufera

Accessos[modifica | modifica el codi]

El principal mitjà d'accés al parc és l'autovia del Saler (CV-500) que, partint de València, travessa el parc de nord a sud. I el centre d'informació del parc es troba al quilòmetre 13,5, a l'alçada del Palmar.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la ciutat de València

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fullet turístic del Parc de l'Albufera
  2. Rossell i Verger, Vicenç M. L'Albufera de València. L'Abadia de Montserrat, 1995, p. 83. ISBN 8478265392. 
  3. «FGV participa en la promoción de rutas y actividades medioambientales por distintas poblaciones de l’Horta». Elperiodic.com, 7 abril 2011. [Consulta: maig 2015].
  4. «Horta neta 2015». Joves.net. [Consulta: maig 2015].
  5. V., M.. «Recuperan una bombona de gas en una mata de l'albufera». Levante-EMV, 4 abril 2013.
  6. «Els militants de Compromís netegen el Parc Natural de l’Albufera». Laveupv.com, 9 novembre 1999. [Consulta: maig 2015].
  7. «El Ayuntamiento destina 2 millones de euros del Fondo Local para limpiar a fondo la Albufera». Lasprovincias.es, 11 maig 2009. [Consulta: maig 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Almerich, J.M., Cruz Orozco, J., Tortosa, P. Espais naturals del litoral valencià. Edicions Bromera, S.L. Alzira, 2003. ISBN 84-7660-778-4.
  • GARCIA PERALES, VICENT; SOENNECKEN, HEIKE, 2011, La albufera de Valencia. Estudio del habla y la cultura popular (traducció inèdita que M. Sanchis Guarner va fer de l'obra de Max Thede 'Die Albufera von Valncia. Eine volkskundliche Dasrstellung' VKR Hamburg 1933), Paiporta, Ed. Denes. - Recull de notícies sobre aquest llibre.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parc Natural de l'Albufera de València