Albalat de la Ribera

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticaAlbalat de la Ribera
Bandera d'Albalat de la Ribera Escut d'Albalat de la Ribera
Bandera d'Albalat de la Ribera Escut d'Albalat de la Ribera
Iglesia de Albalat de la Ribera.jpg
Església d'Albalat de la Ribera

Localització
Localització d'Albalat de la Ribera respecte del País Valencià.png
39° 12′ 05″ N, 0° 23′ 12″ O / 39.201388888889°N,0.38666666666667°O / 39.201388888889; -0.38666666666667
EstatEspanya
AutonomiaPaís Valencià
Provínciaprovíncia de València
ComarcaRibera Baixa
Municipis 1
Població
Total 3.361 (2017)
• Densitat 235,2 hab/km²
Gentilici Albalatenc, Albalatenca
Predomini lingüístic Valencià
Geografia
Superfície 14,29 km²
Banyat per Xúquer
Altitud 14 m
Limita amb
Partit judicial Sueca
Història
Festa major Del 15 al 17 d'agost
Patró Assumpció, Sant Roc i Crist de les Campanes
Dia de mercat Dijous
Organització i govern
• Alcalde Joan Baptista Ferrando Miedes
Economia
Pressupost 3.796.250 € (2007)
Indicatius
Codi postal 46687
Fus horari UTC+01:00
Codi de municipi INE 46008
Codi ARGOS de municipis 46008
Altres dades
Agermanament

Web www.albalatdelaribera.es
Modifica dades a Wikidata

Albalat de la Ribera és un municipi del País Valencià a la província de València, a la comarca de la Ribera Baixa. Té 3.485 habitants (INE 2014). També anomenat de vegades pels habitants amb la denominació històrica completa d'Albalat de la Ribera de Xúquer (escrit en diversos estendards i segells municipals amb les sigles ARX).

En el pla econòmic, l'aprofitament de les aigües de la Séquia Reial del Xúquer va introduir al municipi en el regadiu amb cultius com l'arròs, que va fomentar el creixement de la vila. Amb el pas dels anys, el cultiu de cítrics va guanyar terreny a aquest, sent la principal font d'ingressos del municipi durant els segles XIX i XX. En aquells dies, l'activitat econòmica principal era l'agricultura, que ara ha passat a un segon pla, reemplaçada per la indústria.

En l'actualitat el cultiu principal és el taronger, i a la marjal, el ja esmentat arròs. La major part del terme municipal d'Albalat de la Ribera està inclòs al Parc Natural de l'Albufera de València.

El casc urbà dista a 7 km de la capital comarcal (Sueca), a 33 km de la provincial (València), a 385 km de l'estatal (Madrid) i a 1730 km de l'europea (Brussel·les).

En els últims anys, la suposició que la localitat posseeix la mítica Sucro romana sota els seus peus, ha donat lloc a un gran debat entre aquesta i les confrontants. Avui dia, encara no se sap amb exactitud on es localitzava, però totes les troballes al terme de la localitat i la nova comprensió de la referència donada en els Gots de Vicarell, han donat lloc a la quasi afirmació que sigui ací on es troba.

Geografia[modifica]

Albalat de la Ribera és el punt de pas obligat entre els nuclis urbans del voltant (Algemesí, Alzira i Sueca), dels quals dista entre 5 i 10 quilòmetres. A València, a 32 quilòmetres, es pot accedir fàcilment, per l'autopista A7, o per la carretera C3324, també mitjançant la línia fèrria Xàtiva-València (des de l'estació d'Algemesí, a 5 quilòmetres) o la de Gandia-València (des de l'estació de Sueca, a 7 quilòmetres). El riu Xúquer i el llac de l'Albufera n'han determinat l'esdevenir històric.

El terme municipal d'Albalat de la Ribera limita amb la localitat de Sollana al nord, amb Sueca a l'est, fent servir el riu Xúquer com a boga meridional, per on termeneja amb Polinyà de Xúquer (al sud), i a l'oest amb Algemesí. Totes aquestes poblacions pertanyen a la comarca de la Ribera Baixa, excepte Algemesí, que és de la comarca veïna, la Ribera Alta.

Toponímia i denominacions[modifica]

En temps dels romans i els àrabs el punt per on la calçada o camí principal travessava el riu Xúquer era probablement Albalat de la Ribera, que deriva de l'àrab البلاط al-balāṭ, "la calçada", "el camí" o "camí empedrat". Este topònim sembla deure's al fet que el camí entre València i Xàtiva creuava el riu a l'altura d'un gual –hui inexistent– entre Albalat i Polinyà. En esta última població encara existeix la partida del Gual, just en la part meridional d'este pas històric. En època medieval només hi havia dues maneres de travessar el riu aigües avall d'Alzira: la barca de Cullera i el gual d'Albalat, que va esdevenir impracticable a causa d'una riuada i va ser substituït per un pas de barca, la presència de la qual està documentada des dels temps de Jaume I, en el segle XIII.[1] La Via Augusta, provinent de Valentia, havia de creuar el riu pel gual d'Albalat, i discórrer per la banda dreta en el seu camí cap a Saetabis (Xàtiva), evitant d'esta manera creuar els rius Magre i Verd, que a l'altura del gual ja han confluït amb el Xúquer.

En temps de la conquesta cristiana del rei Jaume I d'Aragó, es feia referència a la vila amb el nom d'Albalat. Per a citar-la per escrit –en llatí– s'utilitzava Albalato, i per fer-ho d'una manera més concreta Albalati de Xucar, és a dir, Albalat de Xúquer.

El nom històric de la vila des del segle XVII és Albalat de la Ribera de Xúquer. En l'actualitat, i oficialment s'anomena Albalat de la Ribera.

Altres denominacions[modifica]

Cúpula de l'Església de Sant Pere

Alborriz de Azora. Aquesta denominació apareix en una transcripció lingüística del privilegi del rei Jaume I, al llibre Notícia. Vila d'Albalat de la Ribera de Xúquer, com a sinònim d'Albalat de Xúquer, o simplement Alborriz (o Alboriz) per Albalat. Cal destacar el començament clarament àrab de la paraula Alborriz. L'ús d'ambdós noms podria significar que a la vila se la coneixia per noms diferents en llocs diferents. Des de l'especulació més absoluta en la recerca d'una explicació a aquesta desconeguda denominació, ens podem adonar d'un paral·lelisme entre Sucro (Xúquer) i Azora, i és que Azora podria ser a Sucro, el que azúcar a sucre, és a dir, una adaptació castellana forçada i merament puntual, ja que no s'ha trobat cap altre registre d'aquest nom– de Xúquer a partir de la forma Sucro.

Albalat de Pardines. Sovint hi ha certa confusió respecte a Albalat de la Ribera i l'antic i desaparegut poble de Pardines, deguda en gran part a l'ús de la denominació incorrecta d'Albalat de Pardines, nom habitual fins fa relativament poc. Aquesta denominació vulgar era deguda probablement al fet que hi havia més viles amb el nom d'Albalat, i era recurrent referir-se als pobles que l'envoltaven per tal de situar-lo amb facilitat. De fet, també existeix la denominació Albalat de Segreny, encara que no tan utilitzada. Segreny, com Pardines, era també un antic poble veí d'Albalat. De tots dos es conserven nombroses referències que els descriuen com pobles amb veïns, terme i senyors propis.[2][3] Tal vegada la denominació "de Pardines" haja sigut més utilitzada pel fet que l'església de Sant Miquel (a Pardines) va traslladar el culte a la de Sant Pere (a Albalat de la Ribera), per orde de l'arquebisbe.[4] En qualsevol cas, la denominació Albalat de Pardines no ha sigut utilitzada mai pels veïns de la vila, sinó des de l'Administració de l'època o les gents de poblacions llunyanes. A principis del segle XVII ja hi ha constància de la referència "de Pardines".

Història[modifica]

Albalat de la Ribera té l'origen en l'època preromana, tot i que el nom de l'emplaçament que abraça ara l'actual població haja pogut evolucionar o mutar amb el pas del temps i de les distintes cultures que l'han habitat.

Època preromana[modifica]

Interior de la Casa del Bou

En unes obres al casc urbà l'any 1961, en obrir unes rases d'una certa fondària per al clavegueram, aparegueren restes arqueològiques medievals i modernes un metre per davall del paviment. Aproximadament a un metre més de profunditat apareixia un nivell d'argila amb fragments ceràmics ibèrics i romans, i possibles restes de murs d'edificacions. Els objectes recuperats foren: una destral de pedra polida; una moneda romana que no es va poder llegir; diversos punxons d'os, romans; ceràmica tosca feta a torn, ibèrica; ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica i floral; ceràmica campaniana del tipus B i terra sigillata, sudgàlica i hispànica. Segons l'autora María Luisa Chofre Navarrete, «hauria existit en el lloc [...] un poblament ibèric del s. II aC, que perduraria fins ben entrada la romanització».[5]

A finals de l'any 1957, en la partida de l'Alteret de la Vint-i-huitena, que s'eleva dos o tres metres per damunt de l'àrea circumdant, en efectuar-se unes rases de drenatge per als camps de tarongers, aparegueren unes grans pedres, restes d'edificacions, i gran quantitat de ceràmica ibèrica i romana semblants als que anys després es trobarien en la població. Aquest jaciment proporcionà, en troballes casuals, materials que comprenen des de la cultura del bronze valencià a medievals. Materials ibèrics i romans: ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica i floral; ceràmica campaniana A i B; sigillata (aretina, sudgàlica, hispana i clara A). Aquests materials donen una cronologia que comprén des del s. III aC fins ben entrada la romanització. Segons Chofre, «el material consignat aporta poques dades cronològiques, sols el kalathos de coll estrangulat, propi del s. IV aC i els dos fragments de ceràmica bicroma, apunten a un poblat ibèric de primera època».[6]

Romanització[modifica]

Alguns autors identifiquen Albalat amb la ciutat íbera Sucro i la romana mansio Sucronem, d'on partiria una branca de la Via Augusta que conduïa al portus Sucronem (Cullera). Altres afirmen que Albalat de la Ribera albergaria solament la mansio mentre seria a Cullera on trobaríem l'antiga Sucro, així com el seu portus. Desgraciadament, les contínues i a voltes violentes aportacions sedimentàries del Xúquer, que han modificat meandres i tallat antics camins i han elevat el nivell del sòl, han segellat totalment els vestigis que podien haver ajudat a resoldre la ubicació dels diferents nuclis de població.[7] Amb el que sembla, no obstant, que els distints investigadors coincideixen és en situar la mansio Sucronem a Albalat de la Ribera, i el portus Sucronem a l'Illa dels Pensaments de Cullera.

Del que no hi ha dubte, no obstant això, és de la posició històricament estratègica del gual d'Albalat per a travessar el Xúquer, que es remunta molt més enllà de l'edat mitjana, tal com demostren les investigacions arqueològiques dutes a terme.

Període musulmà[modifica]

Període cristià[modifica]

Com la totalitat del país, va romandre sota la dominació musulmana fins a la conquesta cristiana pel rei Jaume I. Mentre preparava el camí per a conquerir la ciutat de València, practicà unes quantes incursions pel territori valencià, i en una d'elles[8] va arribar a Albalat on va romandre quatre dies.[9] La vila d'Albalat fou conquerida en juny de l'any 1239, i el 1254 el rei Jaume I hi establí tres-cents cavallers catalans.[10] Fou a partir d'ací quan la vila passà a formar part del món occidental i europeu, amb les llengües i cultura pròpies que el defineixen.

En aquells anys Jaume I donà la vila al bisbe de Saragossa, tal com consta al Llibre del Repartiment: «323. Episcopus Cesarauguste alqueriam de Albalato que est in termino de Xuquar. Nonas junii». (323. Al bisbe de Saragossa, l'alqueria d'Albalat, que està en el terme del Xúquer. 5 de juny.). Va ser en aquesta època que per privilegi reial, Albalat obtingué dret d'agafar aigua de la Séquia Reial d'Alzira (que amb el temps serà la Séquia Reial del Xúquer). La vila romangué en possessió de la corona fins al regnat d'Alfons d'Aragó o del seu germà Jaume II, perquè no es coneix amb certesa qui dels dos desmembrà de la corona la vila d'Albalat, ja que segons l'autor –anònim– de la Notícia General Recopilada en lo any 1704, ja en maig de 1292 es té testimoni de la noble Constança d'Anglesola i Pere de Benviure, com a senyors d'Albalat, els quals fundaren l'Hospital de la vila (que era una fundació de caritat, i acollia els malalts pobres, així mateix donava asil als vianants que estaven de pas per la població), situada just darrere de l'ermita de Sant Roc i Sant Sebastià. D'aquest matrimoni nasqué Gonçal Garcia, a les mans del qual passà la vila per butlla del papa Joan XXII l'any 1317, sent senyor d'Albalat, Segreny i Moixent. Fou Gonçal qui aconseguí per als habitadors de la vila el dret de franquícia el mer imperi el 1330, concedit pel llavors rei Alfons el Benigne. En morir Gonçal l'any 1345 als 47 anys, deixà en testament 1.001 lliures per a l'Hospital que fundà son pare, i la vila retornà de nou al patrimoni de la corona amb el rei Pere III.

Poc després passà a possessió de Pere Maça Cornell de Liçana, dels Maça de Liçana, i és d'aquesta època que data la construcció de la primitiva església d'Albalat, ja que fins aquell moment es feia servir l'ermita per a tal ús, sota la invocació de sant Pere, la qual prendrà la nova església; l'ermita s'intitulà baix la invocació dels sants Roc i Sebastià, advocats contra la pesta i les malalties contagioses. L'església, segons ens diu mossén Gregori Requeni, seguia l'esquema del que avui coneixem com a església de conquesta, amb arcs diafragmàtics i trespol de bigues de fusta, on es va pintar l'escut d'armes dels Maça de Liçana, a més es va construir un trassagrari, cobert amb volta i amb finestrals gòtics a l'exterior, darrere del qual estava situat el fossar.

Fou el 2 d'agost de 1316, en temps d'aquests senyors, quan la rectoria de Pardines se separà de la d'Albalat segons consta en el Llibre de Colacions de la Cúria Eclesiàstica de València.

Darrers segles i Actualitat[modifica]

Durant els segles XVIII i XIX, l'expansió demogràfica fou espectacular gràcies a l'ampliació constant dels regadius, a la colonització de noves terres guanyades als pantans i al llac de l'Albufera i, més que cap altra cosa, a les mesures de salubritat que van rebaixar les taxes de mortalitat infantil i general.

L'expansió del conreu de l'arròs i del taronger i una bona conjuntura de preus fins als anys trenta van permetre un creixement demogràfic sense fre, de manera que cap al 1940 la Ribera Baixa havia assolit la xifra de 53.791 habitants, bona part dels quals eren fruit de la immigració constant de mà d'obra agrària.

Els anys de la postguerra van ser anys d'aturada comercial i de caiguda de preus, cosa que unida a la mecanització creixent de les tasques agrícoles (recol·lectores d'arròs, tractors, etc..) va produir un gran flux migratori de jornalers cap a França, Barcelona i València, així com als marenys del Guadalquivir per colonitzar aquelles terres amb nous arrossars.

A partir dels anys 60, va començar a recuperar-se l'economia comercial agrària i van anar apareixent treballs alternatius com els relacionats amb la construcció, hi hagué un procés d'engegament industrial i Albalat no en fou cap excepció.

Demografia[modifica]

Segons el que es descriu al llibre Notícia. Vila d'Albalat de la Ribera de Xúquer,[11] el Directori Valencià[12] i les dades de l'Instituto Nacional de Estadística la població ha evolucionat de la manera següent:

Demografia històrica d'Albalat de la Ribera
1701 1842 1857 1860 1877 1887 1897 1900 1910 1920 1930 1935 1940 1943 1950 1960 1970 1975
1.197 1.431 2.061 2.002 2.385 2.272 2.514 2.650 2.860 3.028 3.072 3.151 3.180 3.218 3.321 3.415 3.564 3.600


Demografia albalatenca des de les primeres eleccions generals (1977)
1981 1986 1988 1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2006 2007 2008 2009
3.570 3.637 3.015 3.596 3.491 3.511 3.473 3.492 3.474 3.400 3.444 3.382 3.321 3.429 3.541 3.590
2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017
3.585 3.609 3.545 3.526 3485 3.467 3.431 3.361


Segons dades del 2013, el 86,39% de la població local és d'origen valencià, mentre que el 4,59% té l'origen en altres països de l'estat espanyol, i el 9,02% és nascut en l'estranger.

Cultura[modifica]

Centres d'ensenyament[modifica]

Biblioteca[modifica]

La biblioteca municipal Joan Fuster d'Albalat de la Ribera té una superfície de 419 m2, 70 llocs de lectura, 1.968 socis i 4.093 visitants l'any. (Dades extretes de l'IVE de l'any 2005)

Llengua[modifica]

De la població, aproximadament un 85% és valencianoparlant, al voltant d'un 10% dels empadronats al poble són estrangers, generalment de països africans i de l'est, i la resta de la població és immigrant d'altres països de l'estat espanyol i són castellanoparlants. El valencià parlat a Albalat de la Ribera conserva trets característics dels subdialectes valencià meridional i central.

  • Ús del valencià meridional a Albalat de la Ribera:
    • Trets fonètics i morfològics:
      • Predomini de la variant perifràstica del passat: jo vaig anar en lloc del passat simple jo aní, típic del valencià central. Tot i que la gent més gran encara en fa ús.
      • L'article plural masculí, no pas el femení, esdevé "es" davant de les paraules començades per consonant: es llibres en compte de els llibres; no obstant no ocorre açò en les formes els/les davant mots començats per vocal: els albalatencs i les albalatenques.
      • Es manté el pronom reflexiu "mos" (ens) mo'n anem, a diferència del pronom reflexiu "vos" aneu-vo'n. A Albalat de la Ribera existeix un recurs molt notable quant a l'expressió "anem-nos-en" que és l'ús de la contracció 'mone o 'némon. (anem-nos-en → anem-mos-en → ane'-mo'n → 'ne-mo'n → 'mo-ne).
  • Ús del valencià central a Albalat de la Ribera:
    • Trets fonètics i morfològics:
      • Apitxament o ensordiment de les alveolars i palatals sonores, com ara en casa, tretze i metge ['kasa, 'tretse, 'metʃe].
      • La gent més jove fa servir el pronom "se" en la segona persona del plural aneu-se'n.
      • Existeix la presència de gran quantitat de formacions analògiques al verb, com per exemple: beguent per bevent, poguent per podent, veguem per veem o veiem, ploguent per plovent, etc.
      • Neutralització de b/v en /b/.
      • Tendència fonètica al ieisme que fa sonar i semiconsonant la ll palatal lateral: dient iet en lloc de llet, bai en lloc de vall, etc.
  • És comú a quasi tot el valencià:
    • Trets fonètics i morfològics:
      • Es conserven les formes clàssiques del plural amb n original llatina, com ara hòmens ['ɔmens] o jóvens ['tʃobens], característica compartida amb altres dialectes del català occidental. Altres exemples: ràvens, màrgens, órdens, etc.
      • Hi ha també una tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constitueix en síl·laba) per au: aulor (olor), aufegar (ofegar), aubrir (obrir), etc.
      • Ús de hi haure en comptes de haver-hi. Concordança del verb haver locatiu (De persones com ella, ja no n'hi han), tret d'úna gran part de la llengua.
  • Lèxic:
      • Llaca ('imperdible'), llavaner ('llavador'), trassagrari, estar cernent ('caure pluja molt fina'), carabassa (color), estar boixat ('estar fotut'), ataboixat ('estar marejat, atordit'), sisquera ('tant de bo'), tenoreta ('calor'), estar dolent ('tindre un mal físic'), manxar (vulgarment 'copular'), garrita (engany que es fa jugant a cartes), garriter ('persona tramposa'), escama ('soroll, aldarull'), punyà ('punyada, colp de puny'), escamós ('que arma molt de soroll'), palometa ('papallona' o 'arna'), gallineta cega ('marieta'), mante, títaro, titamarro, plegat ('braç de gitano').
      • Ús tradicional de paréixer i assemblar-se, tot i que darrerament paréixer i semblar han guanyat terreny a assemblar-se i es perd la distinció entre aquests verbs.

Música i Dansa[modifica]

  • Ateneu Musical i Cultural d'Albalat de la Ribera
  • Colla de dolçainers i tabaleters d'Albalat de la Ribera "La Llocà"
  • Grup de danses "Segreny"
  • Escola de cant tradicional valencià

Festes[modifica]

Les Festes d'Agost són les festes patronals del poble, i el dia gros és el 17, dia en què se celebra la processó del Crist de les Campanes, una processó d'estil barroc valencià a imitació de la processó del Corpus de València i iniciada el 1955, on desfila una representació de diversos personatges bíblics, sants valencians, representacions heràldiques de la vila i, per acabar, la imatge del Crist de les Campanes traslladada per dotze "portadors", tot acompanyat per la banda de l'Ateneu Musical i precedit pel Ball de Nanos del Grup de Danses Segreny.

  • Destaca la recuperació de la festa del fanalet o de les llanternes de meló.
  • La cordà ha estat una festa estimada a Albalat de la Ribera. Celebrada tradicionalment en un dels carrers principals del poble (carrer del Santíssim Crist de les Campanes), va acabar sent traslladada al poliesportiu per tal d'evitar desperfectes a les façanes del carrer i per motius de seguretat obvis. Tanmateix, això li va fer perdre part del seu encant. Hui dia, aquesta festivitat està suspesa per manca de participants.
  • Una festa tradicional és la Nit del Rock, anomenada des de l'any 2005 Svcro Rock i organitzada per l'Ajuntament, i a partir del 2016 per un grup de joves del poble amb el nom Lloques Festival, amb un caire estrictament valencià. Per aquest festivals han passat multitud de grups, tant locals com de distints indrets del País Valencià, així com de la resta de l'Estat espanyol. I amb aquests, diversos estils musicals com rock, ska, reggae, punk, heavy metal, hardcore...
  • Un altre costum a les festes d'agost és el sopar popular, en el qual les taulades ocupen des de la Plaça de la Cort fins a mitjan carrer del Santíssim Crist de les Campanes i al qual va una gran part del poble, que tasta sopars com la paella, fideuà, truita gegant...

A mitjan octubre se celebren les Festes de Sant Roc, al principi només eren les festes del barri que té aquest nom, però hui tot el poble les sent com a pròpies.

  • Des del 2013, la festa de les falles ha estat recuperada de la mà de la Falla Campassos, després de no haver-se celebrat durant anys. També participa d'aquesta festa la Falla Campanar.
  • Un dels actes més importants, gràcies al qual la festa és viva, és la desfilada de Moros i Cristians, iniciada el 1978 amb la creació de les primeres filaes. En aquestes festes, els albalatencs i les albalatenques munten els tradicionals barracons als carrers més importants del barri de Sant Roc, i en aquests es fan bons menjars i es juguen partides truc durant la setmana de festes.

Altres costums: fogueres per Sant Antoni. laboració de rotllos (pastes) per Sant Blai amb la corresponent benedicció. Celebració del segon dia de Nadal, Sant Esteve, costum que s'ha perdut en bona part del País Valencià.

Monuments i llocs d'interès[modifica]

En el nucli urbà:

  • Casa de la Vila: actual seu consistorial, fou construïda a mitjan segle XVII i restaurada en diverses ocasions. Del castell primitiu només es conserven uns arcs de rajola cuita integrats a la façana esquerra de l'edifici, un mur, i el sostre de la sala del Consell.
  • Casa del Bou: considerada la casa més antiga de la vila, data del segle XVIII, tot i que es conserven elements del XVII. Fou restaurada per l'Ajuntament de la Vila el 2010 amb la voluntat de dotar-la per a museu etnològic, sala d'exposicions i centre cultural en general.
  • Ermita de Sant Roc i Sant Sebastià: ubicada en la part històrica de la vila, és un edifici del segle XVIII amb elements anteriors, construïda sobre l'antiga mesquita. Cal destacar el campanar de planta triangular, exemplar únic a tot el País Valencià.
  • Biblioteca Joan Fuster: edifici de l'antic escorxador d'estil modernista inaugurat el 1901, i remodelat per a traslladar la biblioteca municipal a mitjan dècada de 1990.
  • Església de Sant Pere Apòstol: construïda al segle XVII sobre l'antiga església gòtica, on es venera la imatge del Crist de les Campanes.
  • Font de la Plaça de la Cort: obra del reconegut artista de l'Alcúdia Manolo Boix amb escultures en bronze.
  • Gran via del País Valencià (Passeig)
  • Mercat Municipal, construït el 1948 i remodelat cap a finals de la dècada de 1990.
  • Parc Tirant lo Blanc, on es poden apreciar vestigis històrics de la vila i una mostra de vegetació mediterrània.
  • Pont de Ferro: va ser construït l'any 1917. Enllaça amb la carretera d'Alzira. Quan va ser alçat va desaparéixer la barca que servia de pontó i que havia adquirit tal valor tradicional que es va fer figurar a l'escut de la vila. Temps després, modificacions en l'heràldica albalatenca substituïren la barca amb perxador per una barca que intenta ser de vela llatina, utilitzada típicament als aiguamolls de l'albufera. Encara es conserva l'antic escut en molts llocs del poble com ara l'entrada de la Biblioteca municipal i antic escorxador.

Al terme:

  • Riu Xúquer
  • Ullal de la Mula: reserva natural per a la cria del samaruc, poblat de nenúfars.
  • Ullal de la Senillera: poblat de bova.
  • Ullal de les Ànimes: perfectament visible a la séquia de l'Escorredor.
  • Ullal Gros: el major de tots, antigament vedat privat de pesca i hui espai protegit.

Gastronomia[modifica]

Albalat comparteix la gastronomia de la zona de la Ribera i l'Albufera, els arrossos (paella d'hivern amb faves i carxofa, d'estiu, amb bajoqueta, pimentó i bajocons, arròs al forn...), les anguiles, les ensalades i la verdura. També són un menjar tradicional a Albalat les rates de marjal. Menjar aquests animals és més habitual en períodes d'estada a les casetes del terme, el que es coneix a la comarca com estar de càbila.

En festes es preparen coques escudellades i de sagí, rotllets d'anís i corones, dolç típic del poble, mones de carabassa, per Nadal, panet de torró, i altres dolços.

Política i Govern[modifica]

Composició de la Corporació Municipal[modifica]

El Ple de l'ajuntament està format per 11 regidors: 4 d'Esquerra Unida del País Valencià-Acord Ciutadà, 3 de Partit Popular, 3 de Partit Socialista del País Valencià-PSOE i 1 de Compromís.

Escut d'Albalat de la Ribera.svg
Eleccions municipals de 24 de maig de 2015 - Albalat de la Ribera

Candidatura Cap de llista Vots Regidors
Esquerra Unida del País Valencià-Acord Ciutadà Logo EUPV sin tipografía.png Felip Hernandis Sancho 719 32,68% 4 (Green Arrow Up.svg+1)
Partit Popular de la Comunitat Valenciana People's Party (Spain) Logo (2008-2015).svg Vicent Mulet Estrelles 610 27,73% 3 (Red Arrow Down.svg-1)
Partit Socialista del País Valencià-PSOE PSPV-PSOE.svg Ana Maria Badia Talens 545 27,77% 3 (Red Arrow Down.svg-1)
Compromís per Albalat de la Ribera Compromís (isotip).svg Marc Alacreu Samper 290 13,18% 1 (Green Arrow Up.svg+1)
Vots en blanc Transparent.gif 36 1,64%
Total vots vàlids i regidors 2.200 100 % 11
Vots nuls 26 1,17%**
Participació (vots vàlids més nuls) 2.226 82,23%**
Abstenció 481* 17,77%**
Total cens electoral 2.707* 100 %**
Alcalde: Felip Hernandis Sancho (EUPV-AC) (13/06/2015)
Per majoria absoluta dels vots dels regidors (5 vots: 4 d'EUPV-AC i 1 de Compromís[13])
Fonts: Ministeri de l'Interior.[14] Junta Electoral de la Zona de Sueca.[15] Periòdic Ara.[16]
(* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)

Alcaldes[modifica]

Des de 2015 l'alcalde d'Albalat de la Ribera és Felip Hernandis Sancho, d'Esquerra Unida del País Valencià-Acord Ciutadà.[17][18]

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Alcalde o alcaldessa Partit polític Data de possessió Observacions
1979 - 1983 Miquel Perales i Mengual PCE 19/04/1979 --
1983 - 1987 Miquel Perales i Mengual PCE-PCPV 28/05/1983 --
1987 - 1991 Miquel Perales i Mengual IU-UPV 30/06/1987 --
1991 - 1995 Joan Baptista Ferrando i Miedes PSPV-PSOE 15/06/1991 --
1995 - 1999 Joan Baptista Ferrando i Miedes PSPV-PSOE 17/06/1995 --
1999 - 2003 Joan Baptista Ferrando i Miedes PSPV-PSOE 03/07/1999 --
2003 - 2007 Joan Baptista Ferrando i Miedes PSPV-PSOE/EU-E 14/06/2003 --
2007 - 2011 Joan Baptista Ferrando i Miedes PSPV-PSOE 16/06/2007 --
2011 - 2015 Joan Baptista Ferrando i Miedes PSPV-PSOE 11/06/2011 --
Des de 2015 Felip Hernandis i Sancho EUPV-AC 13/06/2015 --
Fonts: Generalitat Valenciana[18]

Agermanament[modifica]

Des del dia 22 de setembre de l'any 2000, Albalat de la Ribera està agermanat amb Mozac, una localitat amb una demografia semblant a l'albalatenca, que pertany al departament de Puy de Dome, a la regió d'Auvèrnia, França.

Vista panoràmica[modifica]

Albalat de la Ribera.jpg


Referències[modifica]

  1. Anònim, [1704]. Notícia. Vila d'Albalat de la Ribera de Xúquer, 2007, p. 133 i 134. 
  2. Anònim [1704] Notícia, (2007), pàgs. 23, 24, 25
  3. Anònim [1704] Notícia, (2007)
  4. Rafael Fresquet Fayos [1611-1666] Edició, Vint processos criminals d'Albalat de la Ribera, (1997), pàg. 15, 16
  5. Chofre Navarrete, María Luisa. Las ciudades de "Sicana" y "Sucro": su localización a partir de sus fuentes (en castellà), 2002, p. 155, 156. ISBN 84-669-1974-0. 
  6. Chofre Navarrete, María Luisa. Las ciudades de "Sicana" y "Sucro": su localización a partir de sus fuentes (en castellà), 2002, p. 156, 157. ISBN 84-669-1974-0. 
  7. Mateu, Joan. Aluvionamiento medieval y moderno en el llano de inundación del Júcar. Cuadernos de Geografía, 1983, p. 291-310. 
  8. Llibre dels fets, capítol XLIIII
  9. Jaume I, El Conqueridor [s.XIII] Llibre dels fets, (1995), cap. 188 - pàg. 144
  10. Anònim [1704] Notícia, (2007), pàgs. 133, 134
  11. Anònim [1704] Notícia, (2007), pàg. 30
  12. Anònim [s.XX] Memòria gràfica, (2010), pàgs. 21-27
  13. Redacció «La falta d’acords condicionarà els governs en minoria en ajuntaments de la Ribera Baixa». riberabaixa.info, 15-06-2015 [Consulta: 26 desembre 2015].
  14. Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya. «Resultats provisionals 2015 - Eleccions Locals 2015» (en castellà), 02-06-2015. [Consulta: 6 juliol 2015].
  15. Junta Electoral de la Zona de Sueca «Edicto de la Junta Electoral de Zona de Sueca sobre candidaturas proclamadas para las Elecciones Locales 2015» (pdf) (en castellà). Butlletí Oficial de la Província de València. Diputació Provincial de València [Sueca], 79, 28-04-2015, pàg. 143 [Consulta: 3 agost 2015].
  16. Ara. «Eleccions 24-M - Municipals - Albalat de la Ribera», 24-05-2015. [Consulta: 1 setembre 2015].
  17. Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques. «Informació de regidors 2015 (informació provisional)». [Consulta: 6 juliol 2015].
  18. 18,0 18,1 Direcció d'Anàlisi i Polítiques Públiques de la Presidència. Generalitat Valenciana. «Banc de Dades Municipal. Albalat de la Ribera. Històric de Govern Local». Portal d'informació ARGOS. [Consulta: 1 setembre 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Anònim [1704]. Edició de l'Ajuntament d'Albalat de la Ribera a cura de Pere Joan Hernandis. Notícia. Vila d'Albalat de la Ribera de Xúquer, 2007. 
  • Anònim [s.XX]. Ajuntament d'Albalat de la Ribera a cura de Joan Bta. Pérez Balaguer i Joan R. Giménez Úbeda. Memòria gràfica d'un passat recent, 2010. 
  • Jaume I, El Conqueridor [s.XIII]. Edició a cura d'Antoni Ferrando i Vicent J. Escartí. Llibre dels fets de Jaume I, 1995. ISBN 84-86574-26-9. 
  • Públic [s.XVII]. Edició de l'Ajuntament d'Albalat de la Ribera a cura de Rafael Fresquet Fayos. Vint processos criminals d'Albalat de la Ribera (1611-1666), 1997. 

Enllaços externs[modifica]