Pintura

Al·legoria de l'art de la pintura per Vermeer (1665) Kunsthistorisches Museum de Viena

La pintura és l'art de pintar, d'expressar-se sobre una superfície mitjançant formes i colors. La pràctica de l'art de pintar, consisteix en aplicar, a una superfície determinada –un full de paper, un llenç, un mur, una fusta, un retall de teixit, etc.– una tècnica determinada, per obtenir una composició de formes, colors, textures, dibuix, etc. donant lloc a una obra d'art segons uns principis estètics.

L'arquitecte i teòric del classicisme André Félibien, al segle XVII, en un pròleg de les Conferències de l'Acadèmia francesa va fer una jerarquia de gèneres de la pintura clàssica: «la història, el retrat, el paisatge, els mars, les flors i els fruits».

La pintura és una de les expressions artístiques humanes més antigues i una de les sis Belles Arts. En l'estètica o teoria de l'art modernes la pintura es considerada com una categoria universal que comprèn totes les creacions artístiques fetes sobre superfícies. Una categoria aplicable a qualsevol tècnica o tipus de suport físic o material, incloent els suports o les tècniques efímeres així com els suports o les tècniques digitals.

Definició

Una pintura és el suport pintat, sigui un mur, un quadre, o una làmina. El mot pintura s'aplica també al color preparat per a pintar, associat o no a una tècnica de pintura, en aquest sentit es emprat en la classificació de la pintura atenent a les tècniques de pintar, per exemple: «pintura al fresc» o de «pintura a l'oli».

La classificació de la pintura pot atendre a criteris temàtics, com la «pintura històrica» o la «pintura de gènere». O a criteris històrics basats en els períodes de l'Història de l'Art; com la «pintura prehistòrica», la «pintura gòtica» i en general de qualsevol període de la història de la pintura.

Les pintures són obres d'art, atenent al seu sentit estètic Ernst Gombrich diu que:

«	No hi ha res de dolent en què ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos.	»
— Gombrich, Història de l'art (2002)

I parafrasejant a Arnold Hauser:

«

Les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals.

»

Ernst Bloch a L'esperit de la utopia (1918), defensa l'art no figuratiu, relacionant-lo amb una concepció utòpica de l'home com un destí no revelat però present de forma inconscient al més profund de l'ésser humà.

«	Si la tarea de la pintura fos posar-nos davant els ulls l'aire i la preciosa vastitud de l'espai i de tota la resta, més valdria anar a gaudir directa i gratuïtament de tot allò.	»
— Ernst Bloch, L'esperit de la utopia (1918)

Erwin Panofsky i d'altres historiadors de l'art, analitzen el contingut de les pintures mitjançant la iconografia (forma) i la iconologia (el seu contingut), primer es tracta de comprendre el que representa, després el seu significat per a l'espectador i, tot seguit, analitzen el seu significat cultural, religiós i social més àmpliament.

Història de la Pintura

Rèplica d'unes pintures de la cova de Chauvet del període Aurinyacià

La Gioconda pintura del renaixement per Leonardo da Vinci

La història de la pintura consta des de la prehistòria fins Edat contemporània, i inclou totes les representacions realitzades amb les diferents tècniques i canvis, que coincideix amb la història de l'art en el seu context històric i cultural.

L'anomenat art parietal de pintura mural en coves es concentra sobretot en unes certes regions pirinenques pertanyents a França i Espanya i a la costa mediterrània a l'art llevantí, en mostres inferiors s'han trobat a Portugal, Nord d'Àfrica, Itàlia i Europa oriental. Les pintures rupestres més antigues conegudes es troben a la Cova de Chauvet a França, datada per alguns historiadors d'uns 32.000 anys, dels períodes entre l'Aurinyacià i el Gravetià, ha estat realitzades amb ocre d'argila, vermell d'òxid de ferro i negre de diòxi de manganès. També cal destacar les coves de Lascaux i Altamira. Es troben dibuixats rinoceronts, lleons, búfals, mamuts, cavalls o éssers humans sovint en aptitud de caça.

Les imatges que s'observen a les parets de les tombes egípcies de fa uns 5.000 anys són escenes de la vida quotidiana i mitològiques amb els trets característics d'esquemes de perfil i fent servir la mida de les figures com a rang social. A l'Antiga Roma era normal decorar els murs de les cases i palaus principals, entre les millors conservades es troben les de Pompeia i Herculà. A l'època paleocristiana es van decorar les catacumbes amb escenes del Nou Testament i amb la representació de Jesús com el «Bon pastor», eren figures estàtiques amb grans ulls que semblaven mirar l'espectador, aquest estil va seguir en l'escola bizantina de Constantinoble. La pintura romànica es desenvolupa entre els segles XII i XIII, estant les zones més interessants les del Sud de França i les de Catalunya, la majoria de les vegades eren temes religiosos realitzats per als absis i murs de les esglésies amb representacions del Pantocràtor, la Mare de Déu i la vida de sants. Al gòtic a més a més dels temes religiosos es representen temes laics principalment a França i Itàlia, on va destacar la figura el pintor Giotto.

Al renaixement va tenir la pintura una gran influència clàssica, es va desenvolupar la perspectiva lineal y i el coneixement de l'anatomia humana per a la seva aplicació a la pintura, també en aquesta època va aparèixer la tècnica de l'oli. Va ser una època de grans pintors entre els que es van destacar Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Rafael Sanzio i Ticià. A l'obra de La Gioconda destaca les noves tècniques emprades per Leonardo, el sfumato i el clarobscur. Miquel Àngel va realitzar una de les més grans obres pictòriques els frescs de la Capella Sixtina. Els artistes que més van emprar temes simbòlics van ser els del Nord d'Europa encapçalats pels germans Van Eyck. A Alemanya va destacar el pintor i humaniste Dürer.

L'Església de la Contrareforma cerca l'art religiós autèntic amb el que vol contrarestar l'amenaça del protestantisme, i per a aquesta empresa les convencions artificials dels manieristes, que havia dominat l'art durant gairebé un segle, ja no semblaven adequades; les dues característiques més importants del manierisme són el rebuig de les normes i la llibertat en la composició, en els colors i en les formes, la novetat dels caravaggistes era un naturalisme radical que combinava l'observació física detallada amb una aproximació, fins i tot teatral i dramàtica mitjançant el clarobscur, l'ús de llum i ombra. Caravaggio i Annibale Carracci són dos pintors coetanis, i considerats decisius en la conformació pictòrica del barroc, aquesta pintura es caracteritza pel seu dinamisme i les seves composicions, destaquen Velázquez, Rubens i Rembrandt. A la primera meitat del segle XVIII es va imposar el rococó més alegre i festiu que el barroc i que va ser a França i Alemanya on més importància va aconseguir. El romanticisme de principis del segle XIX va expressar estats d'ànims i sentiments intensos. A França el pintor més important va ser Delacroix, al Regne Unit, Constable i Turner, als Estats Units, Thomas Cole i a Espanya Francisco de Goya.

Llaunes de sopa Campbell's dissenyades per Warhol l'any 1962

Amb la invenció de la fotografia a mitjan segle XIX, la pintura va començar a perdre el seu objectiu històric de proporcionar una imatge realista, el impressionisme amb Manet al capdavant, és l'estil de les pinzellades soltes i la juxtaposició de colors, sense interessar-se pels detalls concrets.

A partir d'inicis del segle XX es caracteritza per la diversitat de corrents pictòrics, el fauvisme que rebutja els colors tradicionals i s'acosta a colors violents; el expressionisme que mostrava més els sentiments que la reproducció fidel de la realitat; el cubisme amb Georges Braque i Picasso amb la descomposició de les imatges tridimensionals a punts de vista bidimensionals, la pintura abstracta és hereva del cubisme. L'expressionisme abstracte es va desenvolupar a Nova York entre els anys 1940-1950, el Pop art arriba una mica després amb el seu màxim exponent Andy Warhol. El minimalisme es caracteritza per la reducció de la pintura a formes geomètriques. El segle XXI demostra una idea de pluralisme i les obres es continuen realitzant en una àmplia varietat d'estils i estètica.

Gèneres pictòrics

Article principal: Jerarquia de gèneres

L'enterrament del comte d'Orgaz (1586-1588), de El Greco. Es pot considerar dintre del gènere de pintura històrica: descriu una llegenda local segons la qual el comte va ser enterrat per sant Esteve i sant Agustí. A la part inferior, va descriure un enterrament amb la pompa del segle XVI; a la superior, va representar la Glòria i l'arribada de l'ànima del comte.

Retrat de El doctor Paul Gachet (1890) per Van Gogh

Pintura de gènere: Les noces camperoles(1568) per Pieter Brueghel el Vell

Paisatge tipus vedutisme de l'Església de Santa Llucia des del Gran Canal (segle XVIII) per Francesco Guardi

Cistella de fruita (c. 1599) natura morta per Caravaggio

Els gèneres artístics, a més a més de classificar les obres per temes, han estat la presentació artística a través de la història de la pintura, que ha afectat també la tècnica, les dimensions, a l'estil i a l'expressió de les obres d'art. Els autors com Plató (427-347 aC), Aristòtil (384-322 aC) i Horaci (65-8 aC) van afirmar que l'art és sempre una mimesi i que el seu mèrit és al seu valor didàctic del que representa i la seva bona representació, sense establir diferències entre el retrat imaginat o el real. Vitruvi a la segona part del segle I, va descriure la decoració de menjadors on es veien imatges amb menjar i d'altres sales amb paisatges o escenes mitològiques.

Al renaixement, Leon Battista Alberti va voler elevar el grau d'«artesà de la pintura» al d'«artista liberal» afirmant: «La feina més important del pintor és la istoria», amb la paraula istoria es referia a la pintura narrativa, amb escenes religioses o èpiques «...la que retrata els grans fets dels grans homes dignes de recordar-se difereix de la que descriu els costums dels ciutadans particulars, de la que pinta la vida dels pagesos, La primera té caràcter majestuós, ha de reservar-se per a edificis públics i residències dels grans, mentre que l'altra serà adequada per a jardins...»

L'aparició de la pintura a l'oli al segle XVI i el col·leccionisme, va fer, que encara que no es perdés la monumentalitat per a murals narratius, sorgissin les pintures més comercials i en altres formats més manejables, així van començar a classificar-se els gèneres pictòrics i la seva especialització per part dels artistes. A la Itàlia central es va continuar fent pintura històrica, els pintors de la part nord de la península itàlica realitzaven retrats i els dels Països Baixos van realitzar la pintura de gènere a petita escala presentant la vida camperola, el paisatge i la natura morta. L'any 1667, André Félibien historiògraf, arquitecte i teoric del classicisme francès, en un pròleg de les Conferències de l'Acadèmia fa una jerarquia de gèneres de la pintura clàssica: «la història, el retrat, el paisatge, els mars, les flors i els fruits».

Pintura històrica

La pintura històrica era considerada grande genre i incloïa les pintures amb temes religiosos, mitològics, històrics, literaris o al·legòrics, eren pràcticament una interpretació de la vida i mostraven un missatge intel·lectual o moral. Sir Joshua Reynolds, en els seus Discursos sobre art exposats a la Royal Academy of Arts entre 1769 i 1790 comentava: «El gran fi de l'art és despertar la imaginació... D'acord en correspondència amb el costum, jo anomeno aquesta part de l'art Pintura Històrica; però hauria de dir-se Poètica.(...)Deu algunes vegades desviar-se del vulgar i de l'estricta veritat històrica a la recerca de grandesa per a la seva obra». Encara que Nicolas Poussin va ser el primer pintor que va realitzar aquest gènere en format més reduït, aquesta innovació va tenir poc èxit, Diego Velázquez el 1656 va realitzar Les Menines amb una mida que demostra simbòlicament que aquest retrat de la família reial entra dins del gènere de la pintura històrica, molt més tard Pablo Picasso a la seva obra Guernica de 1937, també empra una gran dimensió per a aquesta pintura històrica.

Retrat

Dins de la jerarquia de gèneres, el retrat té una ubicació ambigua i intermèdia; per un costat, representa una persona feta a semblança de Déu, però d'altra banda, al cap i a la fi, es tracta de glorificar la vanitat d'una persona. Històricament, s'ha representat els rics i poderosos. Però amb el temps, es va difondre, entre la classe mitjana, l'encàrrec de retrats de les seves famílies. Encara avui, persisteix la pintura de retrat com encàrrec de governs, corporacions, associacions o particulars. Quan l'artista es retrata a ell mateix es tracta d'un autoretrat. Rembrant va explorar en aquest sentit amb els seus més de seixanta autoretrats. L'artista en general intenta un retrat representatiu, com va afirmar Edward Burne-Jones: «L'única expressió que es pot permetre a la gran retratística és l'expressió del caràcter i la qualitat moral, no res temporal, efímer o accidental». A la tècnica de l'oli va ser Jan van Eyck un dels primers que ho va imposar als retrats, el seu Matrimoni Arnolfini va ser un exemple de retrat de parella en cos complet. Durant el renaixement, van representar l'estatus i èxit personal del retratat, van destacar Leonardo da Vinci, Rafael Sanzio i Dürer. A Espanya van destacar Zurbarán, Velázquez i Francisco de Goya. Els impressionistes francesos també van practicar aquest gènere, Degas, Monet, Renoir, Vincent van Gogh, Cézanne etc. Al segle XX, Matisse, Gustav Klimt, Picasso, Modigliani, Max Beckmann, Umberto Boccioni, Lucien Freud, Francis Bacon o Andy Warhol.

Pintura de gènere

La pintura de gènere o «escena de gènere» és el retrat dels hàbits de les persones privades en escenes quotidianes i contemporànies del pintor, també s'acostuma a anomenar «pintura costumista». Els primers quadres més populars es van donar als Països Baixos durant el segle XVI i entre els artistes més destacats es troba Pieter Brueghel el Vell i Vermeer. No se sap amb seguretat si es tracta de simple representació de la realitat amb un propòsit de mera distracció, de vegades còmic, o bé es buscava una finalitat moralitzant a través dels exemples propers a l'espectador. No hi ha dubte que, al quadre de gènere del segle XVIII, sí que estaven presents la intenció satírica o moralitzant en obres com les de William Hogarth o Jean-Baptiste Greuze. A Espanya, Diego Velázquez ho va cultivar amb el seu Vella fregint ous o L'aiguader de Sevilla, Francisco de Goya va reflectir, en diverses obres de cartons per a tapissos, les festes populars, Bartolomé Esteban Murillo va fer escenes de gènere de captaires i joves picarescs. A França, Jean-Honoré Fragonard i Antoine Watteau van fer un tipus de pintures idealitzades de la vida diària.

Paisatge

A Xina i el Japó són els països on des del segle V es troben pintures amb el tema del paisatge, a Europa, encara que apareixen elements de paisatge com a fons d'escenes narratives, o a tractats de botànica i farmàcia, s'inicia veritablement durant el segle XVI, quan amb l'aparició del col·leccionisme es va començar a demanar temes de quadres campestres i a designar com especialistes als pintors del nord d'Europa. Així d'una manera específica es va imposar el tema del «paisatge holandès», que es caracteritza pel seu horitzó baix i els cels carregats de núvols i amb motius típics holandesos com ara els molins de vent, bestiars i barques de pesca. Els paisatges venecians de Giorgione i els seus deixebles són amb una aparença lírica i un bell tractament cromàtic, aquest tipus de pintura es va desenvolupar sobretot al llarg de tot el segle XVIII, un estil anomenat vedutisme, que són vistes generalment urbanes, en perspectiva, arribant a vegades a un estil cartogràfic, on es reprodueixen imatges panoràmiques de la ciutat, descrivint amb minuciositat els canals, monuments i llocs més típics de Venècia, sols o amb la presència de la figura humana, generalment de mida petita i en grans grups de gent. Els seus majors exponents van ser Canaletto, Bernardo Bellotto, Luca Carlevarijs i Francesco Guardi. L'escola de Barbizon van ser els primers en pintar a l'aire lliure i fer un estudi sobre el paisatge a base de la llum i les seves variants que van influir especialment a la pintura impressionista.

Natura morta

És el gènere més representatiu de la imitació de la Natura d'objectes inanimats, en general de la vida quotidiana, com ara fruites, flors, menjar, estris de cuina, de taula, llibres joies etc. i, es pot dir, que és el menys literari de tots els temes. El seu origen és a l'antiguitat on s'utilitzava per a la decoració de grans salons, com als frescs romans a Pompeia. Plini el vell relata que els artistes grecs de segles abans, eren molt destres al retrat i a la natura morta. Va ser molt popular a l'art occidental des del segle XVI, un exemple és La carnisseria de Joachim Beuckelaer. Al mateix segle Annibale Carracci i Caravaggio van representar magnífiques naturas mortes. Durant el segle XVII va evolucionar als Països Baixos un tipus de natura morta, anomenat «vanitas», on s'exposaven instruments musicals, vidre, plata i vaixella, així com joies i símbols com ara llibres, cranis o rellotges d'arena, que servien de missatge moralitzant de l'efímer dels plaers dels sentits. L'Acadèmia francesa ho va catalogar a l'últim lloc de la jerarquia pictòrica. Amb l'arribada de l'impressionisme i junt amb la tècnica del color, la natura morta va tornar a ser un tema normal entre els pintors, les pintures dels Girasols de Van Gogh són dels més coneguts. Els artistes durant el cubisme van pintar també composicions de bodegonsentre ells Pablo Picasso, Georges Braque y Juan Gris.

Tècniques

• 
  Paleta de pintor, pinzells i tubs de pintura a l'oli
• 
  El dos de maig Francisco de Goya, Pintura a l'oli

Les tècniques de pintura es divideixen d'acord a com es dilueixen i fixen els pigments al suport a pintar. En general, i en les tècniques a continuació exposades, si els pigments no són solubles a l'aglutinant romanen dispersos en ell.

• Olis. El vehicle emprat per a fixar el pigment són tipus d'olis i el dissolvent és trementina. La pintura a l'oli es fa bàsicament amb pigment polvoritzat sec, barrejat en la viscositat adequada amb algun oli vegetal. Aquests olis s'assequen més lentament que altres, no per evaporació sinó per oxidació. Es formen capes de pigment que s'incrusten a la base i que, si es controla acuradament els temps d'assecatge, es fixaran correctament a les següents capes de pigment. Aquest procés d'oxidació confereix riquesa i profunditat als colors del pigment sec, i l'artista pot variar les proporcions d'oli i dissolvents, com la trementina, perquè la superfície pintada mostri tota una gamma de qualitats, opaca o transparent, mat o brillant. Per aquesta i per altres raons, l'oli pot considerar-se com el mitjà més flexible de tots. Usat d'una manera convenient, la pintura a l'oli canvia molt poc de color durant l'assecatge encara que, a llarg termini, tendeix a groguejar lleugerament. La seva capacitat de suportar capes successives permet a l'artista desenvolupar un concepte pictòric per etapes –Degas anomenava aquest procés bien amenée (ben portat)– i la lentitud d'assecatge li permet retirar pintura i repassar zones senceres. Les fotografies amb raigs X demostren que fins i tot els grans mestres introduïen sovint canvis durant el procés de realització d'un quadre.

• Cera. El vehicle són ceres que normalment s'usen calentes. L'encàustica, que deriva del grec enkaustikos ('gravar a foc'), és una tècnica de pintura que es caracteritza per l'ús de la cera com a aglutinant dels pigments. La barreja té efectes molt cobrents i és densa i cremosa. La pintura s'aplica amb un pinzell o amb una espàtula calenta. L'acabament és un polit que es fa amb draps de lli sobre una capa de cera calenta prèviament estesa (que en aquest cas ja no actua com aglutinant sinó com a protecció). Aquesta operació es diu «encaustizatció» i està perfectament descrita per Vitruvi(c. 70-25 aC), que diu així: «Cal estendre una capa de cera calenta sobre la pintura i a continuació cal polir amb uns draps de lli ben secs.»

• 
  Caixa de aquarel·les
• 
  El temerari remolcat a dic sec , J.M.W. Turner, Aquarel·la

• Aquarel·la. El vehicle emprat per a fixar el pigment és, en la majoria dels casos, goma aràbiga i el dissolvent és l'aigua. Les aquarel·les són pigments mòlts molt finament i aglutinats en goma aràbiga, que s'obté de les acàcies. La goma es dissol fàcilment en aigua i s'adhereix molt bé al paper, el suport per excel·lència de l'aquarel·la. La goma actua més com a un vernís clar i prim, i dóna una major brillantor i lluminositat al color. En un principi la goma aràbiga s'usava aïllada, però més tard es van afegir altres components per retardar l'assecatge i afegir transparència. L'aquarel·la requereix de l'artista seguretat en els traços i espontaneïtat en l'execució ja que el seu major mèrit consisteix en la frescor i transparència dels colors.

• Guaix, Al guaix se l'anomena també «el color amb cos». És una pintura a l'aigua, opaca, feta amb pigment mòlt menys fi que el de les aquarel·les, per això és menys transparent. Igual que l'aquarel·la, el seu medi - o aglutinant - és la goma aràbiga, encara que molts guaixos moderns contenen plàstic. El medi està ampliat amb pigment blanc, que és el que el fa més opac, menys lluminós i menys transparent que l'aquarel·la, però i aquí és el seu avantatge i l'argument per escollir aquesta o aquella: els colors produïts són més sòlids. Amb aquesta tècnica François Boucher va aconseguir grans obres mestres, els artistes del segle XVIII van emprar l'aquarel·la i el guaix junts per donar distinció a una zona concreta de la pintura feta amb aquarel·la. Segons el pintor Paul Signac: «...determinats roses violacis dels cels de Turner, certs verds de les aquarel·les de Johan Jongkind no s'haurien pogut aconseguir sense una mica de guaix.»

• Acrílica. El vehicle usat són diversos materials sintètics que es dilueixen en aigua. La viscositat pot ser com la de l'oli, i la presentació també ja que venen en tubs. Com la trementina, solvent del oli, desprèn olors tòxics hi ha molts artistes que prefereixen la pintura acrílica. Es podria dir que és un substitut modern a l'oli, com moltes innovacions té els seus avantatges i desavantatges. Encara que són solubles en aigua, una vegada seques són resistents a ella. Destaca especialment per la rapidesa de l'assecament. Així mateix, en assecar es modifica lleugerament el to, més que en l'oli. La pintura acrílica data de la primera meitat del segle XX, i va ser desenvolupada paral·lelament a Alemanya i els Estats Units. El pintor Jackson Pollock va utilitzar les pintures acríliques tal com surten dels tubs per a conseguir textures noves i espesses mentre que Morris Louis les diluïa amb gran quantitat d'aigua per pintar grans teles que quedaven amb un efecte de tenyiment més que de pintura.

• 
  Caixa de barretes de pastel
• 
  El cubell, Degas, Pastell

• Pastel: En la tècnica del pastel els pigments en pols estan barrejats amb la suficient goma o resina perquè quedin aglutinats i formin una pasta seca i compacta. La paraula pastel deriva de la pasta que així es forma; aquesta pasta es modela en la forma d'una barreta de la grandària aproximada d'un dit que s'usa directament (sense necessitat de pinzells o espàtules, ni de solvent algun) sobre la superfície a treballar (generalment paper o fusta). Són colors forts i opacs la major dificultat és l'adhesió del pigment a la superfície a pintar, per això solen emprar en finalitzar el dibuix fixadors atomitzats (spray) especials. El pastel generalment s'usa com el crayon o el grafit (llapis), el seu recurs expressiu més afí és la línia amb la qual es poden fer trames, també sol usar-se la pols que tendeix a deixar anar el pastel (semblant al del guix) per aplicar color. Molts artistes han emprat aquesta tècnica des del segle XVI, Leonardo da Vinci va ser un dels primers d'utilitzar-lo a Itàlia per retocar el seu dibuix d'Isabel d'Este. Altres artistes són Hans Holbein el Jove, Correggio, Fragonard, o Degas

• Fresc. Sovint el terme fresc s'usa incorrectament per descriure moltes formes de pintura mural. El veritable fresc és a les tècniques pictòriques modernes el que el llatí és als idiomes moderns. La tècnica del fresc es basa en un canvi químic. Els pigments de terra mòlts i barrejats amb aigua pura, s'apliquen sobre una argamassa recent de calç i sorra, mentre la calç està encara en forma d'hidròxid de calci. A causa del diòxid de carboni de l'atmosfera, la calç es transforma en carbonat de calci, de manera que el pigment cristal·litza en el si de la paret. Els procedents per pintar al fresc són senzills però laboriosos i consumeixen molt de temps. Aquesta tècnica de pintura acostuma a ésser estable i de llarga durada, encara que es pot fer malbé per causes físiques, químiques o bacteriològiques, la més freqüent és la humitat que aconsegueix l'alteració dels colors davant la dissolució del carbonat de calci i el desenvolupament de la floridura.

• 
  Pincell, barra de tinta i tinter
• 
  Tinta sobre paper, segle XIV Japó

• Tinta. La presentació de la tinta, també anomenada tinta xinesa, és generalment líquida encara que també pot ser una barra molt sòlida que s'ha de moldre i diluir per al seu ús. S'usa sobre paper i els colors de tinta més emprats són el negre i el sèpia, encara que actualment s'usen molts altres més. La tinta s'aplica de diverses maneres, per exemple amb ploma o plomí, que són més adequats per dibuix o cal·ligrafia i no per pintures; les diferents puntes de plomí o tremp s'utilitzen carregades de tinta per fer línies i amb elles dibuixar o escriure. Un altre recurs per aplicar la tinta és el pinzell, que s'utilitza bàsicament com la aquarel·la i que s'anomena aiguada, però la tècnica mil·lenària anomenada cal·ligrafia o escriptura japonesa també és feta amb tinta i pinzell sobre paper. Altres formes més utilitàries d'usar la tinta és a tiralínies (carregador de tinta) o rapidograph. La tinta junt amb el grafit són més aviat tècniques de dibuix.

• Tremp d'ou. L'aglutinant és una emulsió, generalment ou o caseïna. Tradicionalment es barreja rovell d'ou amb aigua destil·lada, però també es pot formar una emulsió amb oli, llet, làtex de figa i fins i tot amb cera sempre amb aigua. Vasari també empra a la seva descripció de la paraula tremp per a la combinació d'oli amb vernís. Grans obres mestres com per exemple El naixement de Venus de Sandro Botticelli estan fetes amb aquesta tècnica. Segons explica D-V- Thompson:

«	Una pintura a l'ou ben feta està entre les formes de pintura més duradores que ha inventat l'home. Sota la brutícia i els vernissos, moltes obres medievals al tremp d'ou estan tan fresques i brillants com quan es van pintar. Normalment les pintures al tremp d'ou han canviat menys en cinc-cents anys que quadres a l'oli en trenta.	»
— D.V.Thompson The Materials and Tecniques of Medieval Painting (1956) Nova York.

• 
  Pigment d'òxid de ferro
• Martiri de l'Apòstol Sant Bartomeu de Josep Maria Sert
  Martiri de l'Apòstol Sant Bartomeu de Josep Maria Sert

• Grisalla. És una tècnica pictòrica basada en una pintura monocroma en clarobscur: «llum i ombra» com la va anomenar Vasari, el color està fet d'una mescla d'òxids de ferro i de coure i d'un fundent, que produeix la sensació de ser un relleu escultòric. Al segle XIV es va utilitzar] com esbossos prepatorios als dibuixos dels escultors per aconseguir l'efecte de relleu mitjançant diverses gradacions d'un sol color. Sota el regnat de Carles V, l'ús de la grisalla va ser sobretot a la miniatura, ell vitrall i la pintura. La seva utilització serà una de les característiques de la pintura flamenca: al dors dels retaules s'acostumava a representar una Anunciació en grisalla (L'adoració de l'anyell místic, Jan Van Eyck, catedral de Sant Bavó a Gant). Josep Maria Sert s'emfatitza encara més per la seva evolució cromàtica, que acaba recolzant-se en un predomini de la monocromia daurada. Emprava una gamma cromàtica limitada: ors, ocres, terres torrades, amb tocs de carmí, utilitzant com a fons una rica preparació en metall, plata i pans d'or.
• Puntillisme. És la tècnica que va sorgir al neoimpressionisme per l'estudi practicat principalment pel pintor Georges Seurat, que consisteix en colocar punts petits esfèrics de colors purs en lloc de la tècnica de pinzellades sobre el suport per pintar. En haver-hi relacions físiques entre els colors, la interacció entre els primaris i complementaris, aconsegueixen amb la posició d'uns al costat d'altres la barreja òptica, a partir d'una certa distància del quadre, que és capaç de produir l'efecte de la unió entre ells.
• Dripping. És una pintura automàtica, que segons els surrealistes s'aconsegueix amb ella una pintura casual, feta amb gotes i esquitxades de pintura, és la tècnica pictòrica característica de l'«action painting» nord-americana (pintura d'acció). La pintura es realitza per l'artista caminant sobre la superfície a pintar amb grans brotxes o amb el mateix pot de pintura, deixant caure el degoteig del color, normalment esmalt, que és el que forma les taques sobre el suport.

• 
  Pintura envasada en esprai
• 
  Graffiti a un carrer de Barcelona

• Graffiti. És una pintura envasada en aerosols que s'utilitza prement el botó superior pel que surt en una aspersió molt fina i permet pintar grans superfícies normalment als murs dels carrers, a la pintura aconseguida d'aquesta manera se la denomina graffiti. A la fi dels anys 1970 es van començar a veure moltes d'aquestes obres urbanes signades i cada vegada més elaborades, fins i tot es fabriquen pintura en aerosol exclusivament per a aquests artistes, de vegades s'utilitzen plantilles per retallar la superfície que es vol pintar, així com també hi ha d'altres plantilles per a lletres al mercat, encara que el més corrent és que els propis artistes es facin les seves plantilles.

• Tècniques mixtes. De vegades s'empren diverses tècniques en un mateix suport. El collage per exemple que és una tècnica artística (no pictòrica per no ser pintada), es converteix en una tècnica mixta quan té intervencions amb guaix, oli o tinta.

Finalment, seria convenient distingir entre "procediment pictòric" i "tècnica pictòrica". S'entén per procediment pictòric la unió dels elements que constitueixen el aglutinant o adhesiu, i els pigments. La forma d'aplicar aquest procediment pictòric s'anomena "tècnica pictòrica".

Materials

Pintura amb cera o encàustica sobre taula a Fayum

Existeix informació sobre els materials emprats pels artistes a documents escrits, a notes dirigides a altres artistes i una altra font és l'examen tècnic i científic de les obres d'art. Aquests exàmens serveixen també per reforçar les proves documentals. Com és natural els materials emprats a partir del segle XX són molt més nombrosos i exhaustius.

Suports

El suport compleix la funció de ser el portador del fons i de les capes de pintura. Els suports són molt variats, els més tradicionals són el paper, el cartó, la fusta, el llenç i els murs, als quals es pot afegir el metall, el vidre, el plàstic o el cuir entre d'altres. Tots necessiten d'una imprimació especial segons el procediment pictòric que es vulgui seguir.

Taula de fusta

Article principal: Pintura sobre taula

La taula de fusta va ser dels suports més utilitzats desde sempre, els artistes egipcis ja pintaven sobre la fusta dels sarcòfags i especialment a l'Edat mitjana, als retaules o frontals d'altar, la seva emprimació és suficient amb una capa de cola o en cas d'haver de daurar amb pa d'or, cal fer una altra preparació de coles i guix i argila prèvies, i el principal suport per a la pintura de cavallet europea fins el segle XV.La fusta massissa emprada antigament s'havia de cobrir amb tires de tela de lli encolades per dissimular les juntes, també de vegades es cobria completament amb la tela així s'evitaven possibles esquerdes posteriors. Així l'ho explica Cennino a la seva obra Il Llibre dell'Art de l'any 1390.S'utilitzen també el contraplacat i el conglomerat, taulers prefabricats que ofereixen la característica de tenir les superfícies llises i sense unions, també hi ha l'anomenat tàblex que a mès de lleuger, té dues cares una llisa i una altra rugosa, s'acostuma a utilitzar per la part rugosa ja que la llisa necessita una preparació perquè la pintura s'adhereixi a ella correctament.

Llenç

Article principal: Llenç

Vista posterior d'un bastidor en construcció, suport de fusta sobre el qual tensar la tela

Plini el vell va dir que l'emperador Neró va encarregar un retrat seu sobre una tela de 36,5 metres de llarg. Heracli en el seu manuscrit De Coloribus et Artibus Romanorum del segle X, descrivia com es prepara un llenç de lli per poder pintar-lo i daurar-lo, tesant la tela i preparant-la amb cola de pergamí. La pintura sobre tela va ser utilitzada sobretot al nord d'Europa i després a Itàlia per la seva gran lleugeresa, a partir del segle XVIII si va fer corrent la seva utilització en bastidor fix i des del segle XIX es van comercialitzar en sèrie.

Els llenços més usats són els provinents de fibres vegetals com ara el cànem, el lli, el jute amb tramat fi o el cotó, tots es presenten amb gra fi o gruixut segons el resultat que vulgui l'artista del seu treball, també hi ha suports realitzats amb teixit de polièster. Aquests llenços es poden adquirir a metres i muntar-los sobre marc el propi pintor o fer servir els que hi ha al mercat de diferents tipus i formats. Existeix una numeració internacional per a les mides de llarg i ample de cada bastidor, a més a més tres formats diferents per a cada nombre que correspon a: «figura», «paisatge» i «marina», la mida d'un costat és sempre la mateixa i l'altra va disminuint, per exemple el «40 figura» mesura 100 x 81 cm; el «40 paisatge» mesura 100 x 73 cm i el «40 marina» mesura 100 x 64 cm. Naturalment no cal seguir aquesta regla, cada autor pot realitzar la seva obra lliurement a la mida que més desitgi.La majoria de llenços del mercat estan preparats amb oli de llinosa i tapaporus i també existeixen preparacions a base d'emulsions aptes per a l'oli o l'acrílic, així se simplifica la preparació d'imprimacions per a diferents tipus de pintura i s'obté sempre el mateix resultat.

Vidre pintat greco-romà del segle II

Coure

No és un suport molt comú, però va ser usat principalment durant el segle XVI en làmines molt primes i per pintors del nord d'Europa com l'artista alemany Adam Elsheimer. La mida normalment petita d'aquestes planxes fa pensar que els artistes que les van emprar, eren reciclades de antics gravats.

Vidre

Article principal: Vidre

Un altre suport per pintar és el vidre, realitzat en objectes (gerras, gots) amb esmalt que una vegada decorats en fred, ha de ser sotmès, per a la seva fixació al suport, a la calor del forn amb una temperatura inferior a la fusió del vidre. Però va ser el suport per a vidrieres de catedrals des del segle XII, on es col·locaven vidres de colors i la pintura sobre el mateix vidre pel mig de la grisalla, així s'aconseguia d'una banda canviar el color del vidre de fons i d'altra banda per fer els traços de les figures representades, especialment els rostres.

Paper

Article principal: Paper

Paper d'arròs xinès (1729)

S'han datat troballes de paper procedents de la Xina prop del 200 aC. Es dóna com a inventor del paper al xinès Cai Lun (50 aC–121), eunuc imperial, que va millorar la fórmula del paper, convertint-lo en una alternativa al papir i al pergamí, els suports tradicionals per a l'escriptura, gràcies a l'afegit de midó que protegia les fibres vegetals. El suport del paper és utilitzat a diverses tècniques pictòriques, les més corrents són l'aquarel·la, al guaix, al pastel i a la tinta xinesa negra o en colors. Hi ha gran varietat de textures, pesos i colors, i la seva elecció depèn de l'estil de l'artista. Existeixen tres tipus estàndards:

• Paper premsat en calent, té una superfície dura i llisa, molts artistes consideren una superfície massa relliscosa per a l'aquarel·la.
• Paper premsat en fred, és texturat, semiaspre, adequat per a rentatges amplis i llisos.
• Paper aspre, amb una superfície granulada, quan s'aplica un rentatge s'obté un efecte pigallat per les cavitats del paper.

El pes del paper és la segona consideració per a la seva elecció, ja que un paper més pesant té menys tendència a ondular-se. Per evitar que el paper s'onduli cal tesar-lo. El gramatge apropiat per a l'aquarel·la és entre 120 g/m² hasta 850 g/m².

Pinzells

Pinzells

El pinzell consta de tres parts: el pèl, la fèrula o virolla i el mànec. Es distingeixen pel pèl i la seva forma, els plans i els de «llengua de gat» acostumen a ser de pèl dur i els rodons de pèl fi. Els pinzells els escullen els artistes segons el treball a realitzar i la seva forma de tractar la pintura. Per preparar grans superfícies s'utilitzen les brotxes grans, l'interior de les quals està buit per recollir una quantitat més gran de pintura, d'altres brotxes més petites ja no tenen el buit central. Els pèls acostumen a ésser naturals provinents de diferents animals (cavall, marta, porc etc.) o de crins artificials. S'utilitza també com a medi per imprimir la pintura roleus de diferents mides i materials, com els de llana, goma-escuma o fibres, esponges naturals o artificials i els ganivets paleta i les espàtules metàl·liques de fulla flexible en formes diverses serveixen per unir diferents colors i també per pintar amb elles.

Fons

Interior amb una dona bevent en companyia de dos homes per Pieter de Hooch. A través de la transparència de la faldilla de la dona de la dreta i de la capa de l'home, a mida que passen els anys s'aprecia les rajoles pintades anteriorment com fons de la pintura.

En la diversitat de suports, s'acostuma a modificar abans de començar la pintura en ells, amb un tractament d'imprimació del fons, que aconsegueix una superfície pintada amb el color i la textura desitjada per l'artista. Acostumaven a fer-se per medi orgànic com l'oli o la cola, barrejat amb el color blanc o acolorit, aquests medis adhesius han estat les coles d'animals i de peix, els assecants i les emulsions d'ou, oli o resina, el color sòlid acostumava a ser la calç, la pedra tosca, la terra ocre. Això definia també l'efecte visual de l'obra finalitzada. Aquest color al fons del suport, aconsegueix si és un blanc reflectir la llum a través de les capes de pintura i si és un color fosc tendeix a rebaixar el to de la pintura. Segons Vasari explica en el seu tractat Sobre la tècnica pròleg tècnic de Les Vides (1550) els fons oliosos tenen l'avantatge de conservar la seva flexibilitat als llenços de grans dimensions i que es puguin enrotllar per traslladar-los, encara que necessiten d'un temps més gran per al seu assecament. Durant els segles XVII i XVIII es van utilitzar molt els fons pintats amb tons de terra vermelloses, el que permetia deixar alguns espais sense posar pintura i el quadre guanyava en uniformitat tonal. Des del segle XIX els fons comercials han estat preparats industrialment amb blanc de plom i assecant.

Pigments

Els pigments es divideixen en inorgànics com ara els derivats de minerals, les terres, sals o òxids amb els quals s'aconsegueixen els colors de terres ocres i sienes, i els orgànics derivats de vegetals o animals com els aconseguits amb cocció de llavors o calcinacions i els obtinguts per via sintètica com a anilines també de compost orgànic. Els orgànics acostumen a ser menys estables que els inorgànics. El pigment junt amb l'aglutinant forma la pintura. L'aglutinant és el que permet aconseguir la fluïdesa al pigment i aconseguir l'adhesió de la pintura a la superfície, pot ésser aquós o gras. El dissolvent té la missió de diluir o dissoldre i el seu tipus depèn de la classe de l'aglutinant emprat. Així l'aiguarràs dilueix l'oli i dissol la resina, i l'aigua dissol la goma i una vegada dissolta, també pot diluir-la més.

Segons l'índex d'opacitat de la pintura emprada a mesura que passen els anys, pot copsar-se millor el fons d'una pintura i els «penediments» de l'artista durant la seva execució. A pintures realitzades anteriorment al segle XVIII es poden observar les partícules del pigment mitjançant un microscopi, quant més gruix era el gra del pigment més baixa qualitat tenia la pintura. Durant el segle XIX es van sintetitzar matèries colorants que s'usaven com pigments, el blau cobalt, el groc zinc i l'òxid de crom entre d'altres. El nombre de pigments ha anat creixent fins l'actualitat en que existeix una gran varietat i tots d'excel·lent qualitat.

Bibliografia

• Aymar, Gordon C. The Art of Portrait Painting (en anglès). Filadelfia: Chilton Book Co, 1967. 
• DDAA. La Gran enciclopèdia en català:Volum X. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5438-5. 
• DDAA. La Gran enciclopèdia en català:Volum XVI. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5444-X. 
• DDAA. Historia Universal del Arte (en castellà). Madrid: Sarpe, 1984. ISBN 84-7291-596-4. 
• Fuga, Antonella. Técnicas y materiales del arte (en castellà). Barcelona: Electa-Mondadori, 2004. ISBN 84-8156-377-3. 
• Givone, Sergio. Historia de la estética (en castellà). Barcelona: Lumen, 2001. ISBN 84-309-1897-3. 
• Gombrich, Ernst. Història de l'art. Barcelona: Columna, 2002. ISBN 84-8300-768-1. 
• Maltese, Conrado. Las tecnicas artísticas (en castellà). Madrid: Cátedra, 2001. ISBN 84-376-0228-9. 
• Pedrola i Font, Antoni. Materials, procediments i tècniques pictòriques. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1988. ISBN 978-84-7528-588-0. 
• Suárez, Alícia; Vidal, Mercè. Historia Universal del Arte: Volum IX (en castellà). Barcelona: Planeta, 1989. ISBN 84-320-8909-5. 

• Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Las primeras civilizaciones Volum I (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6681-8. 

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pintura

• Trompe-l'oeil
• Escorç
• Cavallet (moble)
• Grans pintors
• Grans pintors catalans