Priego de Córdoba

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia políticaPriego de Córdoba
Escut de Priego de Córdoba

municipi d'Espanya

Priego Ayuntamiento.jpg
Ajuntament

Localització
Priego-de-Cordoba-mapa.png
37° 26′ 18″ N, 4° 11′ 53″ O / 37.4384292°N,4.1980422°O / 37.4384292; -4.1980422
EstatEspanya
AutonomiaAndalusia
Provínciaprovíncia de Còrdova
Capital Còrdova
Població
Total 22.697 (2017)
• Densitat 78,74 hab/km²
Llengua castellà
Geografia
Superfície 288,27 km²
Altitud 651 m
Limita amb
Organització i govern
• José Manuel Mármol Servián Tradueix María Luisa Ceballos Casas (PP)
Indicatius
Codi postal 14800
Fus horari UTC+01:00
Codi de municipi INE 14055
Altres dades

Web www.priegodecordoba.es
Modifica dades a Wikidata

Priego de Córdoba és un municipi de la província de Còrdova, a dins de la comarca de la Subbética cordovesa, a la comunitat autònoma d'Andalusia. És cap de partit judicial, en què s'integren els municipis d'Almedinilla, Carcabuey i Fuente-Tójar, i on s'aixequen 12 llogarets i 20 disseminats.[1][2] Limita al nord amb els municipis de Fuente-Tójar, Alcaudete (província de Jaén), Baena i Luque, a l'est amb Alcalá la Real (Jaén), Almedinilla i Montefrío (província de Granada), al sud amb Algarinejo (Granada) i Iznájar i a l'oest amb Rute, Carcabuey i Luque.[3]

La ciutat està ubicada a la serralada subbètica andalusa i és integrant de la Ruta del Califat. És anomenada també "Ciutat de l'aigua" per la multitud de deus que brollen en el seu entorn, i "Joia del Barroc Cordovès" pel nombre de construccions d'estil barroc que posseeix.[4]

L'origen de Priego sembla ser romà, ja que és generalitzada la creença que en aquest indret s'hi va instal·lar la ciutat romana de Baxo o Bago. Al segle IX va arribar a ser capital d'una Cora, participant entre els anys 886 i 921 en l'aixecament muladí d'Úmar ibn Hafsun. A finals del segle XI passa a formar part del Regne Zirita de Granada. La seva reconquesta definitiva la duu a terme Alfonso XI l'any 1.341, atorgant-li privilegis i repoblant, passant a pertànyer a l'abadia d'Alcalá la Real. En 1.370 deixa de pertànyer a la Corona i es converteix en Senyorio de la Casa d'Aguilar, regentada per Gonzalo Fernández de Còrdova. Al segle XVI, els senyors de Priego, pertanyents a la Casa d'Aguilar, són nomenats marquesos de la vila i en el XVIII s'integra en el marquesat de Medinaceli. Durant principis del segle XIX es produeix un augment de la població, gràcies principalment al desenvolupament industrial en el sector tèxtil i de la producció agrícola, fets que li permeten obtenir el títol de ciutat pel rei Alfons XII l'any 1881.

Geografia[modifica]

Ubicació[modifica]

Priego està situada al sud-est de la província de Còrdova, a 103 quilòmetres de Còrdova, la capital. Limita amb els municipis de Fuente-Tójar, Alcaudete (província de Jaén), Baena i Luque al nord, a l'est amb Alcalá la Real (Jaén), Almedinilla i Montefrío (província de Granada), al sud amb Algarinejo (Granada) i Iznájar i a l'oest amb Rute, Carcabuey i Luque.[3]

És cap de partit judicial, el qual comprèn els municipis d'Almedinilla, Carcabuey i Fuente-Tójar. El seu terme municipal està inclòs al Parc Natural de la Serra Subbètica, un parc natural de 31.568 hectàrees amb un alt interès ecològic per la seva vegetació, fauna i gran valor paisatgístic del seu entorn.[5]

Luque i Baena Fuente-Tójar Alcaudete
Carcabuey Brosen windrose-fr.svg Alcalá la Real i Almedinilla
Rute Algarinejo i Iznájar Montefrío

Orografia[modifica]

Sierra de la Horconera

La depressió de Priego està formada per materials calcaris, fàcilment erosionables. Això ha donat lloc a formes de relleu complexes, i tot i ser una unitat estructural deprimida i còncava presenta diverses elevacions al seu interior. Tot això fa difícil que la zona sigui percebuda sobre el terreny com una mateixa unitat geogràfica. La millor guia per comprendre l'organització d'aquesta formació estructural és atendre la disposició de la xarxa hidrogràfica. La depressió es correspon a grans trets amb la capçalera del riu Salat i amb part de la capçalera del riu Sant Joan, confluents tots dos del Guadajoz. Entre aquestes valls es localitzen diverses elevacions interiors, com són la Serra dels Lleons, la Serra dels Jueus i la Serra d'Albayate, en la qual trobem altures properes als 1.300 metres.[6] Tot el conjunt és contigu per l'oest a la vall mitjana del Genil, que es comunica naturalment amb la depressió de Priego-Alcaudete a través del seu pas per Carcabuey.

La seva altura sobre el nivell del mar és de 651 metres.[1] En el límit sud-est es localitza la serra de Horconera, amb el pic més alt de tota la província, La Tiñosa, amb 1.570 metres o el Pico Bermejo amb 1.476 metres. Presenta un terreny pla en direcció cap al nord i muntanyós en les altres parts sent tallat per algunes petites valls. Al sud es troben diverses serres que prenen els noms de "Serra la Horconera", "Serra de la Tiñosa" i la "Serra de Jaula". Hi trobem la Sima d'Abraham, una cavitat natural situada al vessant sud de la Serra Alcaide, jaciment de vertebrats fòssils.

Flora[modifica]

El rierol Genilla, ubicat a la regió més occidental del terme municipal, s'uneix al riu Zagrilla i presenta una vegetació de ribera característica i és emprat per al reg d'hortes i el cultiu de codonys. El tram inicial del riu Salat, al seu pas pel nucli urbà, es troba completament nu de vegetació en la seva ribera, amb vessants molt erosionades que han estat utilitzades per a explotació agrícola en la seva totalitat.

Les valls de Priego es troben poblades d'alzinars, rouredes i àlbers en les riberes dels cursos d'aigua. Tot i això, la vegetació existent avui dia és tan sols un llunyà reflex de la que hi va haver durant la segona Edat del Ferro, ja que ha estat secularment substituïda per cultius, fonamentalment per l'olivera. La declaració del Parc Natural de les Serres Subbètiques (mitjançant el Decret 232/1988, de 31 de maig, BOJA 49/1988, de 24 de juny) constitueix una certa garantia de l'autoctonisme de la vegetació allí existent. Aquest parc compta amb una gran riquesa de flora. Posseeix més de 1.200 taxons catalogats, i nombrosos endemismes bètics, ibèrics, nord-africans i locals (29 d'ells són endemismes andalusos entre els quals destaquen Narcissus bugei, Lithodora nitida, Thimelaea granatensis subs. Glauca o Hipochaeris rutea).[7]

Fauna[modifica]

Entre les espècies que componen la fauna de la zona destaca l'àguila reial, ja que en un dels tallats més escarpats hi nidifica tots els anys una parella d'aquesta espècie. També s'hi troba el falcó pelegrí i el voltor comú, que mantenen en aquesta part de les Subbètiques diverses parelles reproductores. Entre els animals nocturs hi destaquen els mussols i les òlibes. Altres exemplars són el senglar, que habita les zones d'abundant matoll, i la musaranya aquàtica mediterrània, un diminut animal que habita en les proximitats dels cursos d'aigua.[8]

Antigament les serres de Priego estaven habitades per óssos, llops i altres grans mamífers, com queda reflectit en el "Llibre de la Montería", d'Alfons XI.[9]

Clima[modifica]

El clima a Priego de Córdoba és un clima càlid i temperat. Segons el sistema de classificació Köppen-Geiger es considera un clima "Csa", és a dir, un clima mediterrani. Concretament es tracta d'un clima mediterrani continentalitzat d'influència atlàntica, propiciat per la llunyania del litoral i afavorit per l'escassa influència marítima, en què les precipitacions que antany van ser abundants, en l'actualitat es manifesten de forma irregular a l'hivern i són molt escasses a l'estiu. La precipitació mitjana anual és de 575 mm a l'any, i la temperatura es troba a 15,7°C. Els hiverns són suaus, tot i que es presenten baixades de temperatures de forma brusca, arribant a aconseguir graus sota zero amb alta probabilitat de neu, i estius molt calorosos i secs amb temperatures de fins a 44°C.[8][10] A causa de les elevacions orogràfiques de l'interior de la depressió i a les elevacions muntanyoses que la voregen (algunes de considerable alçada sobre la plana com, per exemple, la del Turó de la Creu) és freqüent l'aparició de microclimes. Les elevacions acaparen major concentració de nuvolositat i humitat i, per tant, les precipitacions afecten de diferent manera a unes àrees que a les altres.[7]

Transport per carretera[modifica]

Històricament era travessada per l'antiga N-321 (Úbeda-Màlaga), que venia passant per Alcaudete, creuava el nucli urbà de Priego en forma de travessa, i continuava cap a Loja, per dirigir-se a Màlaga via Archidona i Colmenar. Una altra carretera històrica va ser la C-336, que travessava el nucli urbà d'est a oest, coincidint amb l'actual "Avda. de Granada", el "Carrer Ramón i Cajal", "Av. d'Espanya" i "Avda. de Niceto Alcalá Zamora". Avui dia es poden trobar restes de la C-336 en els accessos a Carcabuey i Almedinilla, entre d'altres. L'antiga N-321 (que travessava el paratge de Las Angosturas) va ser transferida a la Junta d'Andalusia, la qual la va dividir, reformar i reanomenar a l'actual A-333 (des de la seva connexió amb la N-432 fins a la ciutat de Priego), mentre que cap a Loja, via Algarinejo, conserva el seu nom inicial (N-321 o bé A-4154, segons els mapes), fins a trobar-se amb l'A-92.[11]

L'A-339 (abans A-340, Estepa-Guadix) cobreix el trajecte Cabra-Alcalá la Real. La idea de convertir l'antiga A-340 en una autovia va xocar de front a causa de dues causes: la presència del Parc de les Serres Subbètiques, que hagués hagut de ser travessat si es construís, i el poc volum de vehicles per la A-340 des de Cabra fins a Alcalá la Real. En el seu lloc es va construir un carril per a vehicles lents que travessa el parc i que ha suscitat múltiples protestes de grups ecologistes.

Priego compta amb una xarxa d'autobusos interurbans que la comunica amb Lucena, Cabra, Còrdova, Granada, Montilla i Alcalá la Real, així com amb un servei de busos urbans per desplaçar-se a dins del municipi o a diverses aldees properes, com a Esparragal, Lagunillas, Zagrilla Alta, Zagrilla Baja i Zamoranos.[12][13]

Història[modifica]

Prehistòria[modifica]

En el terme municipal de Priego es conserven excel·lents exemples d'art rupestre paleolític o jaciments com El Pirulejo, molt proper al Barri de la Vila. Les primeres referències sobre Priego daten del període "Musteriense" (Paleolític Mitjà, entre el 90.000 i el 30.000 aC), que es consoliden donades les evidències que s'han trobat, com les nombroses troballes històriques trobades i presents en els museus municipals.[14] Es conten un bon nombre de jaciments neolítics i calcolítics en coves dels que procedeixen magnífics exemples de ceràmiques decorades, indústria lítica o òssia i altres objectes representatius. Durant la protohistòria, no falten tampoc els turons fortificats d'època ibèrica i romana. Pel que fa al nucli urbà, l'ocupació humana més antiga documentada a "El Palenque" s'ha datat per mitjà del 14C entorn de l'any 4000 aC, el que demostra que durant el Neolític ja hi va haver poblament humans.[15]

Època Romana[modifica]

Pel que fa a l'època romana, s'ha localitzat una vila en un dels costats de la Plaça de la Constitució, davant de l'ajuntament, que té els seus orígens en un moment indeterminat entre mitjan segle I i el segle II. Comptava almenys amb dos principals agrupacions edilícies independents que estan separades menys de 150 m. D'una banda, la pars urbana residencial, amb el menjador identificat, pavimentat de mosaic, i els seus banys annexos; i per l'altra, una pars rústica o fructuària, relacionada amb les feines del camp. Entre ambdues parts de la vila es va situar una necròpolis de cremació amb uns aixovars que no deixen lloc a dubtes que es tractava de la necròpolis on es van dipositar les restes de tota o part de la família del dominus o amo de les terres, probablement algun terratinent del municipium flavium de Ipolcobulcula. A més d'aquest nucli, el Priego romà va comptar amb un forn de calç, diversos forns de ceràmica, i una altra necròpolis més. Així mateix, al terme municipal s'han catalogat més d'un centenar de jaciments arqueològics amb ocupació en època romana.[15]

Època Musulmana[modifica]

Denominada "Medina Bahiga" durant el període del Califat de Còrdova, Priego va ser capital d'una de les cores del territori d'al-Andalus, mentre es desenvolupava el període d'ocupació musulmà a la península Ibèrica a mitjans del Segle IX.[15]

Participant en les campanyes de l'emir Muhammad I sobre l'any 863 va exercir un important paper en les guerrilles que es van mantenir dins del si de l'emirat cordovès pel seu control entre Omar Ben Hafsún, Said ben Mastana i Banu Matruh, convertint-se en 889 com a centre d'operacions d'Ibn Mastana, seguidor d'Omar Ben Hafsún i un dels més importants capitostos insurrectes, que s'autoanomenà "Senyor de Priego i Luque", època en la qual Priego de Córdoba va viure certa prosperitat. En desaparèixer el Califat de Còrdova passà a formar part inicialment del Regne Zirita de Granada, passant després a formar part del Regne Nazarita i acabant en 1090 sent ocupat pels Almoràvits, els quals van ser substituïts posteriorment pels Almohades a mitjans del segle XII.[16] En aquesta època va ser quan va aconseguir la seva major extensió de tota l'edat mitjana, arribant fins i tot a encunyar moneda. Aquesta prosperitat va ser truncada violentament per les conquestes cristianes.[15]

La Reconquesta[modifica]

El rei Ferran III va prendre la localitat en l'any 1225, donant-la posteriorment a l'Ordre de Calatrava per a la seva protecció i defensa com a punt estratègic en el desenvolupament de la reconquesta. Priego va tornar a formar part del Regne Nazarita de Granada fins a la seva conquesta definitiva per part d'Alfons XI l'any 1341, qui va reconstruir la muralla del castell i fomentà la repoblació mitjançant la concessió de certs tributs.[15]

Segles XIV a XIX[modifica]

L'any 1370 passa de dependre de la Corona a pertànyer a Gonzalo Fernández de Córdoba, senyor de la Casa d'Aguilar, per cessió d'Enric II de Castella. A finals de l'any 1501, els Reis Catòlics nomenen primer marquès de Priego a Pedro Fernández de Córdoba y Pacheco, constituint-se així el "Marquesat de Priego". En aquesta època es construeixen la Casa del Cabildo, la presó, l'almodí, les carnisseries i l'església de Sant Esteve, avui coneguda com a "San Francisco", mentre es mantenien plets en defensa dels seus furs i privilegis.[15]

Al segle XVII, a causa la imposició de l'impost de les alcabalas, Priego va patir un empitjorament de la situació econòmica, arribant a un acord en 1617 amb Felip III, i que posteriorment va ratificar Felip IV, per a la compra de les alcabalas per part de la vila. En aquest segle es va fundar l'"Hospital de la Caritat", situat a la Porta Granada, i es van patir diverses epidèmies de pesta el 1650 i 1680.

Durant el segle XVIII, amb l'expulsió dels moriscos del barri de la "Porta Granada", es torna a viure una altra època pròspera, arribant a ascendir la seva població a més de 3.000 persones, convertint-se en un dels centres més importants d'indústria de la seda, venent "El tafetà" i "El vellut" a Sevilla, Màlaga, Navarra, Portugal, França i a les Índies. En 1705 la vila pren part en la Guerra de Successió i defensa de Gibraltar, passant l'any 1711 a dependre del Ducat de Medinaceli.[17]

El barroc pren importància en aquest segle, causa de la influència de l'escola d'artistes creada per l'arquitecte Francisco Hurtado Izquierdo. A finals d'aquest segle, la riquesa va minvar, perdent-se gairebé íntegrament a causa, en gran mesura, a la deterioració de la producció de la morera, dels impostos i de la pressió competitiva dels teixits de cotó anglesos i catalans.

Tot i la crisi iniciada a la fi del segle XVIII, durant principis del segle XIX es produeix un augment de la població, gràcies al desenvolupament industrial en el sector tèxtil, de la producció agrícola i l'adhesió a la monarquia constitucional, fets que li permeten obtenir el títol de ciutat pel rei Alfons XII l'any 1881. Uns anys abans, el 1843, s'emancipen del municipi els llogarets de Fuente-Tójar i Almedinilla.

Segle XX[modifica]

A principis del segle XX existien més de quaranta molins, sent un dels principals motors de l'economia de la zona.[18] A la dècada dels vint es produeix un augment important en la indústria tèxtil que minva en la dècada dels setanta i que produeix la reconversió en indústries de la confecció.

A la Guerra Civil, el llavors alcalde Francisco Adame Hernández, abans republicà, va seguir en les seves funcions normalment i no es va pensar que fos necessari confiscar l'Ajuntament i destituir la Corporació, com havia ordenat Ciriaco Cascajo a tots els comandaments de la Guàrdia Civil, resultant una transició tranquil·la. Un dies més tard, però, enviats a les ordres de Calvo Sotelo van procedir a purgar el consistori causa de l'educació republicana de l'alcalde. Es va procedir a organitzar els paisans armats en unitats d'Infanteria i Cavalleria. Aquestes columnes es van estendre per tots els pobles dels voltants, de manera que la revolta va quedar consolidada en tot el cacicat. Diversos camperols van ser afusellats a partir del mes d'agost. Al Registre Civil apareixen 19 víctimes.[19]

Un cop tornada la democràcia després de la Guerra Civil Espanyola, Priego tracta de reestructurar-se després de perdre la seva indústria tèxtil, bolcant-se en la tasca de producció d'oli com a valor i màxim exponent en la tornada al sector primari.

Demografia[modifica]

Els últims 25 anys del segle XX han suposat un substancial canvi en el model de creixement de la població andalusa en general. La massiva emigració d'antuvi ha donat pas la incipient immigració, i al creixent protagonisme de moviments interns de relocalització de la població. La caiguda de la fecunditat i l'estabilització de les taxes de mortalitat han contribuït a un progressiu retrocés de la vitalitat natural.[20]

L'envelliment de la població és un procés que s'ha anat consolidant en els últims anys. D'una banda és degut al fet que el nombre de naixements ha anat caient progressivament de manera que la mitjana de fills per família en actualitat no arriba als 1,5. D'altra banda, les persones cada vegada viuen més anys gràcies, entre altres coses, als avenços de la medicina.[21]

L'any 2015, Priego de Córdoba tenia 22.936 habitants, 11.222 homes i 11.714 dones.[1] Evolució demogràfica de Priego de Córdoba:


Evolució demogràfica
1842 1857 1860 1877 1887 1900 1910 1920
13464 14.152 14.777 15.597 15805 16.904 17.691 19.000

1930 1940 1950 1960 1970 1981 1996 1998
24.501 25.181 27.093 25.737 21.541 19.485 21.732 22.196

2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
22.053 22.558 22.906 23.087 23.309 23.563 23.456 23.112

1990- : població de dret (més info.)
Font: Instituto Nacional de Estadística[22][23]

Política[modifica]

A les eleccions municipals del 2015 va resultar guanyadora la llista del Partit Popular encapçalada per María Luisa Ceballos Casas, revalidant així la victòria aconseguida a les eleccions del 2011 en què va desbancar a l'anterior alcaldessa socialista Encarnación Ortiz Sánchez. Ceballos va aconseguir 5.065 vots, el 43,06% del total de vots emesos, obtenint 10 regidors. El segon partit més votat va ser el Partit Socialista, amb 3.051 vots (25,98%, 6 regidors), seguit del Partit Andalusista amb 2.022 (17,22%, 4 regidors) i de Participa Priego amb 616 (5,25% i 1 regidor). Esquerra Unida es va quedar amb un 4,78% dels vots en aconseguir-ne tan sols 561 i no va aconseguir cap regidor, el mateix que la resta de partits que s'hi van presentar.

Resultats electorals - Priego de Córdoba, 25 de maig de 2015[24][25]
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Partit Popular María Luisa Ceballos Casas 5.065 10 43,06%
Partit Socialista d'Andalusia José Manuel Mármol Servián 3.051 6 25,98%
Partit Andalusista Juan Carlos Pérez Cabello 2.022 4 17,22%
Participa Priego David López García 616 1 5,25%
Esquerra Unida Els Verds - Convocatòria per Andalusia Manuel Rodríguez Miranda 561 - 4,78%
En blanc 180 - 1,53%
Nuls 157 - 1,32%
Total 11.899 21 63,67%

Govern municipal[modifica]

El ple de l'Ajuntament es compon de 21 regidors, distribuïts de la següent manera: 10 regidors del Partit Popular, 6 del Partit Socialista, 4 del Partit Andalusista i 1 del partit Participa-Priego.[26]

Àrea Delegacions Titular Partit
Alcaldia María Luisa Ceballos Casas Partit Popular
Presidència i Govern Interior, Economia, Hisenda i Desenvolupament Socioeconòmic Presidència i Govern Interior, Personal, Seguretat Ciutadana, Trànsit i Protecció Civil, Hisenda, Economia, Compres i Subministraments i patrimoni municipal Miguel Ángel Valdivia Granados Partit Popular
Cultura Cultura, Patronats, Arxius, Banda de Música, Biblioteca, Museus, Educació i Promoció del Patrimoni Històric-Artístic Miguel Forcada Serrano Partit Popular
Àrea de Benestar Social Benestar Social, Serveis Socials, Igualtat de Gènere, Gent Gran, Col·lectius en situacions especials, Participació ciutadana, Sanitat i Consum María del Carmen Pacheco Bermúdez Partit Popular
Manteniment i conservació de Serveis i Infraestructura Municipal, Electricitat, Cicle integral de l'Aigua, Residus Sòlids Urbans, Neteja Viària, Parc Mòbil, Parcs i Jardins, Conservació d'edificis municipals, Llogarets, Camins Rurals i Festejos Francisco Javier Ibáñez Medina Partit Popular
Turisme i Esports Juan Ramón Valdivia Rosa Partit Popular
Obres i Serveis Obres i cementiris Luis Miguel Carrillo Gutiérrez Partit Popular
Urbanisme Urbanisme, Terra i Habitatge, Patrimoni Històric-Artístic, Transparència, Noves Tecnologies i Administració Electrònica Cristina Casanueva Jiménez Partit Popular
Joventut, Medi Ambient i Participació Ciutadana Inés María Aguilera Ordóñez Partit Popular
Desenvolupament Socioeconòmic i Foment Empresarial, Agricultura, Comerç, Venda Ambulant, Mercat de Proveïments, Transports, Fires Comercials, Formació per a l'Ocupació i l'Empresa, Programes Fons Europeus, Pla Estratègic i Oficina de Captació d'Inversions Pablo Ruiz Serrano Partit Popular

Alcades de Priego[modifica]

El primer alcalde de Priego després de la transició va ser el socialista Pedro Sobrados Mostajo, mestre d'escola de professió i subdirector del diari Adarve.[27] Va estar al capdavant del consistori des de 1979 fins al 1987, quan va ser substituït pel seu company de partit Tomás Rafael Delgado Toro, qui ho va ser fins a l'any 2003.[28][29] Juan Carlos Pérez Cabello va ser alcalde des del 2003 fins al 2007, sent el primer i l'únic alcalde del Partit Andalusista al capdavant del govern municipal.[30] Encarnación Ortiz Sánchez, socialista, va ser la primera alcaldessa del municipi fins que el 2011 va arribar al càrrec María Luisa Ceballos Casas, la primera alcaldessa del Partit Popular, la qual ostenta en càrrec actualment.[31][32]

Llista d'alcaldes de Priego des de les eleccions democràtiques de 1979:

Període Nom de l'alcalde Partit
1979–1987 Pedro Sobrados Mostajo
Logotip del PSOE
1987–2003 Tomás Rafael Delgado Toro
Logotip del PSOE
2003-2007 Juan Carlos Pérez Cabello
Logotip del PA
2007–2011 Encarnación Ortiz Sánchez
Logotip del PSOE
2011–act. María Luisa Ceballos Casas
Logotip del PP

Divisió administrativa[modifica]

L'àmbit del municipi es compon de dotze llogarets i vint disseminats.[1] La major part dels llogarets estan situades a la zona nord del municipi, predominant al sud el caseriu i la hisenda. Són poblacions que no arriben al miler d'habitants, i on un gran nombre de cases es troben deshabitades, bàsicament degut al moviment poblacional cap a les ciutats per la crida de la societat. S'associen al món rural, als camperols i als ramaders, i és a on es poden trobar encara la majoria d'artesans de l'espart, el vímet o la vareta d'olivera, per exemple. L'economia d'aquests indrets està basada en l'olivera i la seva arquitectura comú més significativa són grans cases blanques, típiques de l'entorn andalús rural amb voluminosos patis i placetes.[33]

Nuclis de població[modifica]

A data 1 de gener de 2015, aquests són els 32 nuclis de població que trobem a Priego de Córdoba:[1]

Nom Entitat Habitants
Las Angosturas Disseminat 2
Azores Disseminat 50
Camponubes Aldea 47
El Cañuelo Aldea 144
El Castellar Disseminat 99
Castil de Campos Aldea 643
Castil de Campos Disseminat 1
La Concepción Aldea 193
La Concepción Disseminat 27
El Esparragal Aldea 234
El Esparragal Disseminat 0
Genilla Disseminat 286
Las Higueras Aldea 35
Las Higueras Disseminat 2
Jaula Disseminat 21
Las Lagunillas Aldea 396
Nom Entitat Habitants
Las Lagunillas Disseminat 136
Las Navas Disseminat 192
Navasequilla Disseminat 54
Las Paradejas Disseminat 54
El Poleo Aldea 24
La Poyata Disseminat 66
Los Prados Disseminat 0
El Salado Disseminat 76
El Solvito Disseminat 37
El Tarajal Aldea 19
La Vega Disseminat 104
Los Villares Disseminat 78
Zamoranos Aldea 426
Zagrilla alta Aldea 195
Zagrilla baja Aldea 201
Zagrilla Disseminat 69

Economia[modifica]

Actualment, l'economia prieguense es caracteritza per l'existència d'uns importants sectors secundaris i terciaris, predominant el comerci i els serveis, a banda d'una tradicional indústria tèxtil, arribant aquest tipus d'indústria a copar el 60% de l'activitat econòmica. També són molt importants al municipi la talla de la fusta i la forja.[33] A causa de la seva història, amb un ric patrimoni històric que data des de l'Època romana, i la seva ubicació, enclavat dins el parc natural de les Serres Subbètiques, s'està potenciant el desenvolupament del turisme.[34]

El terme municipal de Priego de Córdoba tradicionalment ha estat dedicat gairebé íntegrament a l'agricultura de l'olivera per a l'elaboració de l'oli. L'oli d'oliva Verge Extra va obtenir la denominació d'origen (D.O.P. Priego de Córdoba), en part a causa de la climatologia i geologia de l'entorn, amb un relleu molt accidentat i un clima que han propiciat el seu desenvolupament.[35] També està dedicat al cultiu del cereal, lleguminoses i altres cultius.[34]

Paisatge urbà[modifica]

Castell de Priego
Vista des de l'Adarve

Patrimoni arquitectònic i artístic[modifica]

Barri de la Vila i Balcó de l'Adarve[modifica]

El barri de la Vila és un barri d'origen andalusí, de l'època musulmana-medieval durant el període d'Al-Àndalus. Nucli antic del municipi, contigu al Castell, destaca pels seus carrers, que són sinuosos, de mínimes dimensions, blancs, estrets i adornats amb flors. Comparteixen arquitectura amb barris com l'Albaicín de Granada o el Call de Còrdova. El seu límit natural és el balcó de l'Adarve, un balcó natural obert d'uns 55 metres d'altura en direcció est, que consta de tres fonts distribuïdes de forma regular i de les que raja aigua contínuament. Des del balcó, es pot albirar la plana al·luvial del riu Salat i part de la Subbètica.[36] Un tall de considerable desnivell que ha garantit la inexpugnabilitat de Priego al llarg de la història. El conjunt històric va ser declarat Conjunt Històric-Artístic l'any 1972.[37][38]

Carnisseries Reials[modifica]

Carnisseries Reials

Antic escorxador i mercat del segle XVI, construïdes entre 1576 i 1579. Van ser dissenyades per l'arquitecte Francisco del Castillo el Mozo, amb una façana d'estil manierista d'ascendència italiana, amb columnes, sobre les quals se situa un frontó triangular. L'arquitectura del recinte es compon d'una planta quadrada, amb un pati central, el qual posseeix galeries d'arcs de mig punt sobre columnes de pedra i torres amb angles, destacant l'escala en espiral.[39][40]

Carrer Rio[modifica]

Rep el seu nom per ser la llera natural de la deu de la Font de la Salut (avui dia entubat i soterrat) que fa que tingui forma zigzaguejant. En ella es poden veure bastants cases-palau, on vivien les famílies adinerades de Priego, entre les quals cal destacar la casa natal de Niceto Alcalá Zamora, primer president de la II República Espanyola.[41][42]

Castell[modifica]

El castell és una fortalesa àrab, reformada als segles XIII i XIV després de la reconquesta cristiana, de caràcter principalment militar i compost per diverses torres quadrangulars i una cilíndrica. La Junta d'Andalusia va atorgar-li l'any 1993 el reconeixement especial als castells de la Comunitat Autònoma d'Andalusia.[43] Entre les seves torres cal destacar la torre mestra, també coneguda com a "Torre Gorda", que va ser declarada Monument Històric-Artístic l'any 1943, trobant-se ubicada al pati d'armes amb una altura de 30 msnm, tot i que actualment part d'ells són semisubterranis.[44]

Font del Rei[modifica]

Imatge de la Font del Rei l'any 2016
Imatge de la Font del Rei l'any 1940

La Font del Rei és l'obra més important de l'arquitectura civil de Priego, situada al centre de la ciutat.[36] És una font d'estil barroc que, després de successives transformacions des del segle XVI, va ser acabada de construir l'any 1803 per Remigio del Mármol.[45] Està composta per 139 dolls, molts d'ells amb mascarons de pedra de rostres fantasmagòrics, i tres estanys situats a diferent nivell i forma allargada en la qual predominen contorns corbs, vorejada íntegrament de seients. En el primer estany es troba una escultura amb un lleó i una serp lluitant, obra atribuïda a l'escultor neoclàssic José Álvarez Cubero.[46] En el segon estany, realitzat per Remigio del Mármol, la figura central és l'escultura de Neptú i Amfitrite, que cavalquen sobre un carro tirat per cavalls que surten de l'aigua. L'aigua cau des del segon al tercer estany per mitjà d'una cascada, i acaba sortint per el mascaró del Clero.[47] La Font del Rei, declarada Patrimoni Nacional des de 1984, està situada al costat de la "Font de la Salut", una deu que abasteix d'aigua la ciutat que va ser construïda l'any 1586 per Francisco del Castillo. Al centre de la font hi ha una petita imatge de la Mare de Déu de la Cabeza (Virgen de la Cabeza).[36]

Horta de les Infantes o Esbarjo de Castella[modifica]

L'anomenat "esbarjo de Castilla" (en castellà "Recreo de Castilla") és un jardí situat a la vora de la muralla del Adarve, just sota el Castell. La primera referència que es té data de l'any 1550, on apareix en una carta de compravenda, amb el nom d'Horta de les Infantes. Cap al 1857 aquesta horta és adquirida per D. Antonio Castilla que construeix allà una casa. En les dècades següents, aquest senyor i els seus hereus converteixen el recinte en un jardí romàntic basat en la vegetació i els jocs d'aigua. Durant els cinquanta anys se l'ha anomenat "Esbarjo de Castella", pel cognom dels seus propietaris encara que també s'ha mantingut el topònim original d'Hort o Horta de les Infantes.[48]

Passeig de Colòmbia[modifica]

Anomenat des de la seva construcció "Passeig del Adarve", i popularment conegut com a "Passeig de les Roses", no va ser fins a l'any 1923 quan se li atorga el nom actual com a Passeig de Colòmbia. Nom en honor d'Antonio Caballero y Góngora, arquebisbe i virrei de Nova Granada durant el període del Virregnat de Nova Granada entre l'any 1782 i 1789, amb motiu del segon centenari del seu naixement.[49]

Plaça de toros[modifica]

La plaça de bous va ser construïda l'any 1892. Consta de dues plantes i posseeix la peculiaritat que es troba excavada en una antiga pedrera, d'aquí el seu sobrenom de "Les Pedreres".[50] En els seus límits està situat el parc taurí, adaptat a l'entorn en què està situada la plaça. Sent inaugurada oficialment el 7 d'agost de 1892, per ella han passat toreros com Lagartijo, Rafael Guerra, Julio Aparicio o Finito de Córdoba.

Esglésies[modifica]

A Priego trobem vuit esglésies i dues ermites.[45]

Església de la nostra Senyora de l'Assumpció[modifica]

Edifici gòtic-mudèjar de tres naus del segle XVI, amb arcs apuntats sobre pilars octogonals, acabats per una coberta mudèjar amb decoració que encara es conserva sota la volta barroca del segle XVIII. La seva construcció va començar l'any 1525 a instàncies de la Marquesa de Priego. El sagrari va ser realitzat per Francisco Javier Pedrajas, entre 1772 i 1784, i és Monument Nacional des de 1932. La seva planta consisteix en un octògon envoltat de pas inferior i tribuna que és rematada amb una cúpula gallonada que està perforada a la base per vuit amplis finestrals dels que baixa la llum a tot el conjunt, al qual s'anteposa un recinte menor quadrat. Està recoberta amb motllures i guixeries d'inspiració rococó.[51]

Església de la nostra Senyora de l'Aurora[modifica]

Es tracta de l'antiga ermita de Sant Nicasi, amb el seu origen al segle XV, reformada al segle XVIII per Juan de Diós Santaella. És de planta rectangular, de volta amb cinc trams de mig canó amb finestres, situant-se el cor alt en el primer i, a la capçalera, una cúpula de mitja taronja sobre petxines. Els trams de la volta es projecten a terra per mitjà de pilastres en què se situen les talles en guix de Sant Pere, Sant Pau i els Evangelistes. La portada està feta amb marbres policroms, obra de Pedrajas.[36]

Església de Sant Francesc[modifica]

La seva construcció data dels anys 1510-12, per mercè de D. Pedro Fernández de Córdoba, primer Marquès de Priego, sota l'advocació de Sant Esteve, que no va ser acabada fins al 1548. És un temple gòtic tardà o mudèjar, remodelat al segle XVIII en estil barroc, a càrrec de Jerónimo Sánchez de Roda i posteriorment Juan de Diós Santaella. Del temple original pràcticament només queden les plantes de saló. L'any 2003, la "Consejería de Cultura" va inscriure en el Catàleg General del Patrimoni Històric Andalús, amb la categoria de "Monument", l'església i l'antic convent.[52]

Església del Carme[modifica]

Església del Carme

Obra reedificada en estil barroc al segle XVIII per Remigio del Mármol. De transició del barroc al neoclàssic, és concebuda amb una sola nau amb creuer insinuat. La seva coberta presenta tres trams de volta de canó i sobre el creuer una cúpula gallonada sobre petxines en les que s'obren quatre finestres. En la seva decoració destaca la combinació d'elements neoclàssics amb altres barrocs. El retaule major és obra de Juan de Diós Santaella. Sobre un sòcol se situa el banc i un únic cos amb estípits que emmarquen el cambril de la Mare de Déu del Carme, de l'escola granadina, a banda i banda Sant Joaquim i Santa Anna. A l'àtic apareix la imatge de Sant Josep. El cambril, típicament neoclàssic, és obra de Remigio del Mármol.[53]

Església de les Mercès[modifica]

Església de la nostra Senyora de les Angoixes

Es tracta d'una església reedificada sobre l'antiga ermita de Sant Antoni Abat, que va ser reformada l'any 1780. Presenta planta de creu llatina amb un creuer curt en forma de pastera, coberta per una volta d'aresta en dos trams i una gran cúpula gallonada. A sota una cornisa amb formes corbes amb uns arcàngels de grans dimensions. Les fines guixeries d'estil rococó es distribueixen en grups per tot el temple i apareixen, com la resta del conjunt, inundades de la llum que reben de les vidrieres de la cúpula i volta. Ha estat declarada Monument Nacional.[54]

Església-Hospital de Sant Joan de Déu[modifica]

Va ser fundada l'any 1637 per D. Juan de Herrera, sota l'advocació de Sant Onofre. La primitiva església va ser enderrocada en 1696, realitzant-se l'actual per Francisco Hurtado Izquierdo que la va acabar el 1717. Consta d'una sola nau amb un breu creuer amb cúpula de mitja taronja, sense tambor ni llanterna, però amb franges que anticipen les cúpules gallonadas, prototip de l'arquitectura barroca prieguense. La coberta és de canó.

Església de la nostra Senyora de les Angoixes[modifica]

D'estil rococó, va ser fundada el 1773 per Josefa del Mármol amb la intenció de dotar d'un temple a la imatge de la Verge de les Angoixes.[55] Acabada la seva construcció en 1775 i la decoració interior en 1778. El temple és d'una nau amb volta d'aresta i llunetes, a la capçalera una cúpula gallonada que descansa en una cornisa. L'autoria del temple i retaules s'atribueixen a Juan de Diós Santaella. Al cambril, el grup escultòric titular és de l'escola granadina de finals del segle XVIII, sent el Crist del cercle de José de Mora. Al banc dues magnífiques figures de la Verge i Sant Josep amb el nen en braços, obres de José Risueño del segle XVIII. La portada està realitzada en marbres de colors, amb dos cossos, també de Santaella.[56]

Església de Sant Pere[modifica]

Antic convent dels alcantarins. Església barroca conclosa en 1690, amb planta de creu llatina amb voltes de mig canó i una cúpula sobre el creuer de mitja taronja sobre petxines amb escassa decoració de guixeries. El retaule major, realitzat pels germans Sánchez de Roda, consta d'un cos dividit en tres carrers per quatre columnes salomòniques, la central comunica amb el cambril que acull una bella imatge de la Immaculada de José de Mora que destaca per la seva rica policromia, en els laterals les imatges de Santa Rosa de Viterbo i Santa Rosalia. En l'àtic se situa una fornícula amb la imatge de Sant Pere de principis del XVI. S'hi pot trobar una imatge de la Immaculada atribuïda a Alonso Cano.[36]

Ermites[modifica]

Les dues ermites de la ciutat són l'ermita del Calvari i la de Betlem. No es coneix l'origen exacte de l'ermita del Calvari però la seva existència va haver de ser anterior a 1593, ja que aquest any ja hi havia a l'altiplà que ocupa l'actual un humiliader que servia per als mateixos fins: un lloc de devoció amb una creu o imatge perquè els pelegrins oressin abans d'entrar a la població o en sortir d'ella. Es troba envoltada de creus de pedra i és lloc de pas obligatori cada Divendres Sant. L'ermita de Betlem va ser construïda en el segle XVII i reconstruïda en el XVIII. És d'arquitectura religiosa popular, i conté llenços datats en aquests segles.[57]

Cultura[modifica]

Educació[modifica]

Al municipi de Priego trobem 8 centres d'educació infantil i primària, cinc instituts de secundària i altres centres que imparteixen diferents ensenyaments com el Conservatori elemental de música, l'escola municipal de música, l'escola oficial d'idiomes, el centre d'Educació Permanent Medina Bahiga, l'equip d'Orientació Educativa (EOE), el centre del Professorat Priego-Montilla o els cursos de franciscanisme.[58]

L'Escola Municipal de Música i Dansa és un centre municipal públic d'educació musical, autoritzat per la Conselleria d'Educació de la Junta d'Andalusia, en el que es donen els ensenyaments elementals d'iniciació a la música i a la dansa. Va ser creat l'any 2000 i pretén donar als alumnes uns coneixements sobre la música i la dansa de manera flexible i àmplia, destacant les actuacions i activitats que es realitzen de caràcter aficionat perquè hi participin tots els alumnes.[59] La banda simfònica de l'Escola Municipal de Música neix l'any 1983, i des de la seva creació ha realitzat actuacions tant a dins de la Comunitat andalusa com en altres indrets (com per exemple a Santa Coloma de Gramenet), i en diversos programes de televisions com Canal Sur i TVE. L'any 2008 se li va atorgar la Medalla de Plata de la Ciutat de Priego de Córdoba, després de petició popular i coincidint amb el XXVè Aniversari de la creació de la Banda.[60]

Art[modifica]

La talla en fusta i la forja representen els pilars bàsics de l'artesania de Priego. Encara queden tallers artesans, seguidors d'una tradició que compta amb segles d'antiguitat, que fan treballs de restauració, mobles i talles religioses. El tipus de talla que hi predomina als tallers prieguenses és la barroca granadina, simplement envernissats o daurades amb or fi o fals. Pel que fa als treballs en ferro es poden veure bones mostres en els enreixats de finestres i balcons que adornen els carrers. D'aquesta activitat subsisteixen alguns tallers a la nostra ciutat. Altres mostres d'artesania que poden trobar-se encara són els teixits artesans en telers de pal. Les dones prieguenses segueixen realitzant brodats amb fil, tasques de ganxet i puntes de coixí. En el camp s'han mantingut totes aquelles activitats de creació d'utillatge agrícola i domèstic que tenen el seu origen en el trenat d'elements vegetals com l'espart amb el qual es fan sàrries per als muls, canastres de llata i corda de crina. Les varetes que s'utilitzen en la creació de cistelles i canastres solen ser, en general, les d'olivera en la seva varietat hojiblanca, les de vímet, pelada o no i les dels codonys. També es realitzen tasques en palla d'escanya, un cereal de la família dels triticum que posseeix grans de mida petita però que desenvolupa llargues tiges, sense nusos, daurades i molt aptes per a la seva manipulació.[61]

A Priego trobem el Centre d'Art del Paisatge Espanyol Contemporani, creat l'any 1996 per l'Ajuntament en homenatge a Antonio Povedano, qui havia impulsat anys abans les activitats de l'Escola Lliure d'Arts Plàstiques de Priego de Córdoba. Està dedicat de forma monogràfica al gènere "paisatge" i presenta diferents formes de veure i interpretar el paisatge a través de l'obra d'alguns dels millors especialistes espanyols d'aquest gènere. El Museu organitza exposicions i cicles de conferències sobre Art, Paisatge i Turisme.[62]

Museus i biblioteques[modifica]

El Museu Històric Municipal és el museu d'arqueologia. Va ser inaugurat l'any 1983 i, de manera provisional, el museu està ubicat al Centre Cultural Adolfo Lozano Sidro, una casa vuitcentista reformada l'any 1910, articulada al voltant d'un pati columnat, eix central de la distribució espacial del museu. L'espai visitable del museu es troba distribuït en quatre sales, seguint una ordenació cronològica convencional des del Paleolític fins a l'edat mitjana.[63] El museu i el seu Servei Municipal d'Arqueologia editen i publiquen de manera anual la revista Antiqvitas, una revista d'investigació, principalment d'àmbit comarcal i/o provincial, mostrant també informació rellevant de tota la vall del Guadalquivir, i per extensió la Comunitat Autònoma d'Andalusia.[64]

El Museu de l'Ametlla Francisco Morales és una iniciativa de l'empresa familiar Ametlles Morales, la qual porta des de 1910 comercialitzant algunes de les més de cent varietats d'ametlles que hi ha a Espanya. Aquest Museu és també un espai per a la divulgació i major coneixement popular de l'ametlla, de la seva història i el seu cultiu. Està situat en el llogaret de Zamoranos.[45]

La Casa natal de D. Niceto Alcalá-Zamora està dedicada com a seu del museu i Patronat del que va ser President de la II República Espanyola, emprant-se també com a Oficina d'Informació Turística. Situada al carrer del Riu, respon al tipus d'arquitectura civil de finals del segle XIX, segons esquema de cases senyorials i pairals. El patronat va ser creat per l'Ajuntament de Priego l'any 1993 amb l'objecte de gestionar la casa natal i el llegat que els seus hereus havien donat a l'Ajuntament el 1986. Té per objecte recollir i posar a disposició dels investigadors tota la documentació d'arxiu, hemerogràfica, bibliogràfica, etc., referent a la figura de D. Niceto Alcalá-Zamora i Torres, i promoure l'estudi de la seva figura, així com del període de la II República Espanyola de 1931 a 1936.[65]

La Casa de D. Adolfo Lozano y Sidro és un museu viu del pintor, i seu del Museu Històric Municipal i del Museu del Paisatge. Situada a la Cursa de les Monges, pertany al tipus de casa andalusa senyorial, amb ampli pati porticat i decoració modernista.[45] El patronat va ser creat per l'Ajuntament el 1994, i té per objecte la difusió de l'obra del pintor, així com el foment de les arts i artesanies. Per a això, aquest patronat gestiona, a més del museu, el Centre d'Art del Paisatge Espanyol Contemporani "Antonio Povedano", organitza nombrosos cursos dins de l'Escola Lliure d'Arts Plàstiques i d'altres esdeveniments relacionats amb les arts plàstiques a la ciutat.[66]

La biblioteca pública de Priego està ubicada a l'edifici Palenque, a la Plaça Palenque, ocupant una superfície de 1.019 m2 dividits en tres plantes. Compta amb dipòsit de llibres, sala de lectura per adults, sala infantil, una zona especialment adaptada per nadons, hemeroteca, zona d'accés públic a Internet i zona d'audiovisuals. Disposa d'un fons antic formada per uns 450 títols. El llibre més antic d'aquesta col·lecció és un llibret de mà titulat "Letras de billancicos: que seán de cantar en los maitines del nacimiento de N.S.J.C, en la santa Iglesia Parroquial de la billa de Priego en este año de 1815".[67]

Parcs i jardins[modifica]

Entre els jardins de Priego, hi destaca el jardí micològic, dividit en vuit zones on s'han recreat els ecosistemes més representatius d'Andalusia com la pineda, sureda, alzinar i quejigal, prades, bosc de ribera i pinsapars, entre d'altres, i es podran trobar una gran varietat de fongs, i entre ells els principals bolets i tòfones associades a aquests ecosistemes andalusos característics de la muntanya mediterrània.[45]

Gastronomia[modifica]

A Priego de Córdoba, el producte estrella de la gastronomia és l'oli d'oliva, amb Denominació d'Origen Protegida, procedent d'oliveres centenàries.[68][69]

Els plats tradicionals més freqüents són els que, en la seva elaboració, fan servir llegums, carns i verdures, anomenats potajes. Amb els derivats de la matança del porc s'elaboren diversos productes destacant el botifarró de cervells (morcilla de sesos, en castellà) o els llardons. Una de les mostres més antigues de tradició gastronòmica és el "farcit de carnaval", el qual destaca entre tots per la seva antiguitat. Es tracta d'una laboriosa barreja de carns servides com carn freda. El "remenat de colitxos" i les "mandonguilles de Setmana Santa" són altres dos plats tradicionals prieguenses.[68]

Un dolç que destaca per la seva tradició i exquisidesa és el turrolate, una barreja de mantega de cacau, ametlles o cacauets, sucre i canyella. Es pot prendre sol o acompanyant pa amb oli d'oliva.[68] El "piñonate" és un dolç que destaca per la seva tradició. Sol tenir la forma d'un rosco gran i es fregeix en oli d'oliva. La seva elaboració presenta gran dificultat, ja que s'ha de fer en candela de llenya.[70]

Setmana Santa[modifica]

Verge de la Soledat Coronada de Priego de Córdoba

La Setmana Santa de Priego de Córdoba és una festivitat religiosa viscuda amb gran fervor a la localitat, on destaquen el Dijous Sant, amb la sortida de "Jesús a la Columna" i el Divendres Sant, la pujada al calvari de Jesús de Natzaret i les processons de les germandats de les Angoixes, Sant Enterrament, Dolors i Soledat.

Diumenge de Rams[modifica]

El Diumenge de Rams realitzen la seva estació de penitències dues germandats. Al matí la Germandat de Jesús en la seva entrada triomfal a Jerusalem i Maria Stma. de l'Encarnació, Mare de Déu dels Desemparats, coneguda popularment com la "Germandat de la Pollinica". Aquesta germanor inaugura la Setmana Santa de Priego amb infinitat de nens portant els seus palmells i vestits d'Hebreus. El pas de Jesús en la seva entrada triomfal és portat a rodes i el de Maria Stma de l'Encarnació a estil Malagueño. A la tarda la Germandat de Jesús en l'Oració en l'Hort i María Stma. de la Pau, coneguda com la "Germandat de la Pau". Aquesta confraria és la més jove, Germanor des de l'any 2004 quan es va donar la primera presa de possessió. Tots dos passos són portats a l'estil Sevillano, la Verge per costalers i el Crist per costaleres.[71]

Dilluns Sant[modifica]

El Dilluns Sant, entorn de les 9 del vespre, té lloc la sortida de la Maria Stma. dels Dolors i Crist de la Bona Mort, coneguda popularment com a "Germanor dels Dolors" des de l'ermita del calvari. El seu llarg transcórrer cap a la parròquia de l'Assumpció ofereix imatges de gran emotivitat per a les persones congregades. El "Crist de la Bona Mort", portat a l'estil de la legió, està flanquejat per 4 torxes que li donen un ambient lúgubre i de gran misteri. La "Verge dels Dolors" és portada en tron estil malagueny amb 6 varales i uns 200 homes sota ell. Molt característic d'aquesta desfilada és el so ronc dels seus tambors i les seves fanfàrries.[72]

Dimarts Sant[modifica]

El Dimarts Sant desfila la real i antiga germandat de Maria Santíssima dels Desemparats, popularment coneguda com a "Germanor de la Caritat", el "Crist de l'Expiració" i la "Verge dels Dolors de Santiago" al peu de la Creu. El títol de germanor de la Caritat ve donat per l'origen d'aquesta, ja que els germans de la caritat es dedicaven al socors dels malalts, desvalguts, pobres i presos, característica que avui dia segueix fent destacar a la germanor, sent el 50% dels ingressos són destinats a obres de caritat. Té fama el seu "Crist dels Ajusticiats", que obre la marxa de la processó. Aquest Crist s'instal·lava a la capella on els reus condemnats a mort passaven els seus últims moments acompanyats per diversos "germans de la Caritat", que els assistien fins a l'hora de la seva execució; després de la qual eren coberts amb el Mantell dels Ajusticiats, que per Reial Decret tenia la prerrogativa que un cop executat el reu i cobert amb el mantell, si aquest no havia mort se li commutava la pena pel que no podia ser ajusticiat de nou.[73]

Dimecres Sant[modifica]

El Dimecres Sant té lloc "La Presa", una representació de les últimes hores de Jesucrist amb els seus apòstols i la seva posterior detenció. A les deu del vespre surt de l'Església de Sant Joan de Déu la "Germandat de Jesús Pres i María Santíssima del Major Dolor". Fundada l'any 1988 i realitzant la seva primera estació de penitència el 1989. El Pas de misteri de Jesús Pres és portat per la seva quadrilla de costalers a pas sevillà.[74]

Dijous Sant[modifica]

El Dijous Sant té lloc la sortida de la "Germanor Real i Pontífica Arxiconfraria Sacramental de la Santa Vora Creu, El nostre Pare Jesús a la Columna i María Santíssima de l'Esperança", coneguda popularment com "La Columna". Aquesta és la germanor més antiga de Priego de Córdoba, datant la seva fundació l'any 1550 com la Germandat de la Vera Creu. Més tard s'afegirien com a titulars de la Confraria Nostre Pare Jesús a la Columna i la Mare de Déu de l'Esperança.[75]

Divendres Sant[modifica]

Durant la nit del dijous al Divendres Sant, té lloc a l'Església de Sant Pere dels "Torns de Vela al Santíssim Crist Jacent" de la "Real Germanor i Confraria del Sant Enterrament de Crist i María Santíssima de la Soledat Coronada" a la que per torns, els germans de la Germandat soleana així com d'altres germandats de la localitat guarden vela al Santíssim Crist que està situat fora de la seva urna sobre un cadafal, darrere seu, la Verge de la Soledat que espera resignada al seu pas, en un ambient silenciós, fosc i de total recolliment trencat per les pregàries de cants gregorians i pel so de la perxa que anuncia el canvi de torn, és un dels cultes més solemnes de tota la Setmana Santa prieguense.

A la 1 de la matinada, la "Germanor dels Dolors" fa el seu camí de tornada al calvari des de l'Església de l'Assumpció per les "Veredillas". Al matí, la "Germanor del nostre Pare Jesús Nazareno" realitza la seva estació de penitència. A les 8 del matí l'esquadró dels romans d'aquesta confraria s'uneix i va a recollir el capità d'aquest. Realitzen una cercavila fins a la Font de la Salut, on s'uneix la banda de tambors, la banda dels Turutas, pertanyent també a la Confraria. Des d'allà cada grup realitza una cercavila de nou fins a arribar a l'església de sant Francesc. A les 11 del matí de divendres, s'obren les portes perquè procesioni sant Joan, la Verònica i Maria Magdalena, en un segon pas la Verge dels Dolors Nazarena i finalment El nostre Pare Jesús Nazareno la imatge és portada a espatlles dels ciutadans. Destaca el pas "redoblao" fins al calvari, on beneeix el poble.

Cap a les 8 del vespre, fa la seva sortida la "Germandat de les Angoixes" on desfila el Crist en el seu descendiment i la verge de les Angoixes amb un ritme pausat, fúnebre, amb l'angoixant so de la banda de bombos i timbals, donant a la desfilada un to encara més lúgubre. Tancant la nit del Divendres Sant fa estació de penitència des de l'Església de Sant Pere la "Real Germanor i Confraria del Sant Enterrament de Crist i María Santíssima de la Soledat Coronada de Priego de Córdoba", tercera Germanor en antiguitat de Priego, fundada el 1594, en la qual desfila el Crist Jacent (imatge atribuïda al mestre Pablo de Rojas) en magnífica urna barroca de principis del segle XX i Maria Santíssima de la Soledat Coronada en pas de pal·li d'alpaca.

La Verge de la Soledat és la primera i única imatge de la ciutat que ostenta el més alt reconeixement a una imatge mariana que concedeix l'Església Catòlica com és la Coronació Canònica, que va tenir lloc el 26 de juny de 1994.[76] Per aquest motiu va ser l'única imatge de Priego a participar en la processó magna mariana "Regina Mater" a la ciutat de Còrdova el 27 de juny de 2015 com a colofó als actes del 775 aniversari de la consagració de la Mesquita a Catedral de la diòcesi.[77]

Diumenge de Resurrecció[modifica]

La Reial Germandat de Nostra Senyora del Cap i El nostre Pare Jesús Ressuscitat, popularment coneguda com a "Germanor del Ressuscitat", fa la seva sortida el Diumenge de Resurrecció al matí, encara que hi va haver un temps en què feia un recorregut doble, baixant el Dissabte Sant a l'Església de l'Assumpció i pujant a la seva ermita el diumenge. En l'actualitat realitza el següent recorregut: Església de la Verge del Cap, Estació. Màlaga, Ampla, Riu, Cursa de les Monges, Palenque, Lozano Sidro i Verge del Cap.[78]

Personatges destacats[modifica]

Antonio Caballero y Góngora, arquebisbe de Santa Fe de Bogotà i virrei de Nova Granada va néixer a Priego de Córdoba.

Aquestes són les persones il·lustres nascudes al municipi:[79]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Sistema de Información Multiterritorial de Andalucía (SIMA)» (en castellà). Instituto de Estadística y Cartografía de Andalucía. [Consulta: 25 març 2016].
  2. «Documento BOE-A-1990-409» (en castellà). Gobierno de España. Ministerio de la Presidencia. [Consulta: 25 març 2016].
  3. 3,0 3,1 Francisco Durán Alcalá, Carmen Ruiz Barrientos «Patronato Municipal Niceto Álcala-Zamora y Torres». Diputación de Córdoba. Delegación de Cultura [Còrdova]. 84-8150-400-0.
  4. Sedano, Carmen. «Priego de Córdoba, en la Ruta del Califato» (en castellà). Andalucía de viaje. [Consulta: 20 març 2016].
  5. «Priego de Córdoba» (en castellà). Andalucía.org. [Consulta: 24 març 2016].
  6. ORTEGA ALBA, F. «El sur de Córdoba. Estudio de Geografía agraria» (en castellà). Publicaciones del Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Córdoba [Córdoba], 2 Vols., 1975 [Consulta: 25 març 2016].
  7. 7,0 7,1 Zamora Merchán, Mar. «El poblamiento Ibérico: la Subbética. Almedinilla y Cabra» (en castellà). Universidad Autónoma de Madrid, 2010. [Consulta: 25 març 2016].
  8. 8,0 8,1 «Priego de Córdoba» (en castellà). Universitat de València. [Consulta: 20 març 2016].
  9. «Naturaleza en Priego de Córdoba». Ayuntamiento de Priego de Córdoba.
  10. «Clima: Priego de Córdoba» (en castellà). Climate-data.org. Datos climáticos mundiales. [Consulta: 25 març 2016].
  11. «Priego de Córdoba. Cómo llegar» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 25 març 2016].
  12. «Horarios Autobus Urbano Aldeas» (en castellà). Ayto. de Priego de Córdoba. [Consulta: 25 març 2016].
  13. «Transporte urbano. Horarios Priego de Córdoba» (en castellà). Ayto. de Priego de Córdoba. [Consulta: 25 març 2016].
  14. «Historia de la Ciudad de Priego de Córdoba» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 22 març 2016].
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 «Nuestra Historia» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 22 març 2016].
  16. «Las Rutas de El legado andalusí» (en castellà). El legado andalusí. [Consulta: 20 març 2016].
  17. «Breve resumen de la historia de Priego de Córdoba» (en castellà). Enrique Alcalá Ortiz. [Consulta: 28 març 2016].
  18. Historia del olivar en Priego de Córdoba
  19. «Fosa de Priego de Córdoba. Córdoba». Junta de Andalucía. [Consulta: 7 juliol 2017].
  20. José Antonio Nieto Calmaestra; Carmen Egea Jiménez «LA DINÁMICA DEMOGRÁFICA EN ANDALUCÍA EN EL ÚLTIMO CUARTO DEL SIGLO XX». Grupo de Trabajo de Población de la Asociación de Geógrafos Españoles, 15-09-2015.
  21. Cruz, P. «La población cordobesa es cada vez más vieja». ABC, 23-04-2017 [Consulta: 6 juliol 2017].
  22. «Cifras oficiales de población resultantes de la revisión del Padrón municipal a 1 de enero» (en castellà). Instituto Nacional de Estadística.
  23. Població de fet segons l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya des de 1842
  24. «Resultats electorals de Priego de Córdoba (2015)» (en castellà). Gobierno de España. Ministerio del Interior.
  25. «B.O.P. de Córdoba. Boletín nº 76 (22-04-2015)» (en castellà). Diputación de Córdoba. [Consulta: 26 març 2016].
  26. «Miembros de la Corporación Municipal» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  27. «Acto de constitución de la nueva Corporación Municipal» (en castellà). Periódico Adarve, 01-05-1979 [Consulta: 26 març 2016].
  28. Mérida, R «Comentarios de precampaña» (en castellà). Adarve, 15-05-1987 [Consulta: 26 març 2016].
  29. «El PSOE mantuvo la mayoría: Tomás Delgado, nuevo alcalde» (en castellà). Adarve, 15-06-1987 [Consulta: 26 març 2016].
  30. Cobo, R «El PA gobernará Priego tras 24 años de dominio socialista» (en castellà). Diario Córdoba, 15-06-2003 [Consulta: 26 març 2016].
  31. Pulido, Manuel «Constituída la nueva corporación Municipal con Encarnación Ortiz como la primera mujer alcaldesa de Priego» (en castellà). Adarve, 01-07-2007, p. 10-11 [Consulta: 26 març 2016].
  32. Osuna, Manuel «Junta de Gobierno abierta a todos» (en castellà). ABC Córdoba, 12-06-2011 [Consulta: 26 març 2016].
  33. 33,0 33,1 «Priego de Córdoba: Agua, Tierra y Fuego». Delegación de Turismo del Excelentísmo Ayuntamiento de Priego de Córdoba.
  34. 34,0 34,1 «Documento I de la Revisión Medioambiental Inicial de la Diputación Provincial de Córdoba» (en castellà). Diputación Provincial de Córdoba. [Consulta: 20 març 2016].
  35. «Priego es amarillo [gastronomía con sabor]» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 22 març 2016].
  36. 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 Brañas Garza, Gabriela «La Subbética Cordobesa». Mancomunidad Turística de la Subbética Cordobesa [Córdoba], 1980, pàg. 47-52.
  37. «Qué visitar en Priego de Córdoba» (en castellà). Experiencias Andalucía. [Consulta: 29 març 2016].
  38. «Centro Histórico de Priego de Córdoba» (en castellà). Patrimonio Inmueble de Andalucía. [Consulta: 29 març 2016].
  39. «Carnicerías Reales» (en castellà). Web oficial de turismo de Andalucía. [Consulta: 31 març 2016].
  40. «Carnicerías Reales» (en castellà). España es cultura. [Consulta: 31 març 2016].
  41. «Casa Museo D. Niceto Alcalá-Zamora y Torres» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 4 abril 2016].
  42. «Priego de Córdoba» (en castellà). Universitat de València. [Consulta: 4 abril 2016].
  43. Povedano, Cristóbal «El castillo de Priego. Historia, realidad y reto». El Adarve, 487, 15-09-1996, pàg. 9.
  44. «El Castillo». Turismo de Priego. [Consulta: 12 octubre 2016].
  45. 45,0 45,1 45,2 45,3 45,4 «Qué visitar en Priego de Córdoba» (en castellà). Turismo de Priego de Córdoba. [Consulta: 22 març 2016].
  46. Ficha de información sobre la Fuente del Rey en CastillosNet
  47. Manuel Peláez del Rosal, René Taylor, Santiago Sebastián López «La fuente del Rey de Priego de Córdoba» (en castellà). Priego de Córdoba [Priego de Córdoba], 1986. ISSN: 84-398-7290-9.
  48. «El Recreo de Castilla ó Huerta de las Infantas» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 31 gener 2017].
  49. «Paseo de Colombia» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 31 gener 2017].
  50. «Priego de Córdoba. Vive la experiencia» (en castellà). Ayto. de Priego de Córdoba. [Consulta: 25 març 2016].
  51. «Nuestra Señora de la Asunción». Rutas con historia. [Consulta: 6 juliol 2017].
  52. «San Francisco de Priego, declarado monumento». Diario Córdoba, 22-05-2003 [Consulta: 6 juliol 2017].
  53. «Nuestra Señora del Carmen Priego». Rutas con Historia. [Consulta: 6 juliol 2017].
  54. «Iglesia de las Mercedes». Turismo Andalucía. [Consulta: 6 juliol 2017].
  55. «San Juan de Dios, una institución con 350 años de historia». Diario Córdoba, 12-07-2012 [Consulta: 6 juliol 2017].
  56. «Hospital e Iglesia de San Juan de Diós». Turismo de Priego. [Consulta: 6 juliol 2017].
  57. «Iglesia de Priego de Córdoba» (en castellà). Ayto. de Priego de Córdoba. Delegación de Turismo. [Consulta: 25 març 2016].
  58. «Priego Educa». Ayto. de Priego de Córdoba. [Consulta: 26 març 2016].
  59. «EMMD» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  60. «Banda Sinfónica» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  61. «Artesanía» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 25 març 2016].
  62. «Centro de Arte Antonio Povedano del Paisaje Español Contemporáneo». Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 12 octubre 2016].
  63. «Museo Histórico Municipal» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  64. «Antiqvitas». WEB de la REVISTA ANTIQVITAS. [Consulta: 24 març 2016].
  65. «Información sobre el Patronato Niceto Alcalá-Zamora y Torres» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  66. «Patronato Municipal Adolfo Lozano Sidro» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  67. «BPM PRiego» (en castellà). Red de sedes web de las Bibliotecas Públicas. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. [Consulta: 24 març 2016].
  68. 68,0 68,1 68,2 «Gastronomía y aceite de oliva» (en castellà). Turismo de Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  69. «D.O.P. Priego de Córdoba». Aceites DOP Priego de Córdoba. [Consulta: 24 març 2016].
  70. «Gastronomía» (en castellà). Ayuntamiento de Priego de Córdoba. [Consulta: 25 març 2016].
  71. «Domingo de Ramos» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 26 març 2016].
  72. «Lunes Santo» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 26 març 2016].
  73. «Real Hermandad de María Santísima de los Desamparados y Santísimo Cristo de la Expiración» (en castellà). Turismo de la Subbética. [Consulta: 26 març 2016].
  74. «Miércoles Santo» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 7 juliol 2017].
  75. «Jueves Santo» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 26 març 2016].
  76. Alcalá Ortiz, Enrique. «Soledad en Córdoba» (en castellà). Web de Enrique Alcalá Ortiz. [Consulta: 26 març 2016].
  77. «Viernes Santo» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 26 març 2016].
  78. «Domingo de Resurección» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 26 març 2016].
  79. «Prieguenses Ilustres» (en castellà). Turismo de Priego. [Consulta: 22 març 2016].

Bibliografia[modifica]

  • Ortiz, Enrique Alcalá. Historia de Priego de Andalucía. Priego de Córdoba: Ayuntamiento, 1988. ISBN 84-404-2666-6. 
  • Espejo, María Luisa Torres Girón, José Manuel Recio. Análisis geoambiental de las sierras subbéticas cordobesas. Priego de Córdoba: Patronato Municipal Víctor Rubio Chávarri, 2001. ISBN 8492061367. 
  • Molina González, Manuel. Cocina tradicional de Priego de Córdoba. Priego de Córdoba: Ayuntamiento de Priego de Córdoba, 2001. ISBN 84-605-9528-5. 
  • Gómez, Rafael Briones. Prieguenses y nazarenos : ritual e identidad social y cultural. Madrid: Ministerio de Educación y Cultura, 1999. ISBN 8492061316. 
  • Calvo Aguilera, Javier. Guía del agua. Priego de Córdoba: Ayuntamiento De Priego De Cordoba, 2002, p. 92. ISBN 978-8493257729. 
  • Altés, Pablo. El cortijo. Priego de Córdoba: Patronato Municipal Víctor Rubio Chávarri, 2001. ISBN 8492061375. 
  • Doncel, Juan Aranda. Breve historia de la Semana Santa de Córdoba. Málaga: Sarriá, 2001. ISBN 84-95129-50-7. 
  • Ortiz, Enrique Alcalá. Hablando del pueblo : (pregones). Córdoba: Publicaciones Obra Social y Cultural CajaSur, 1998. ISBN 84-88423-08-X. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Priego de Córdoba Modifica l'enllaç a Wikidata