Fetge: diferència entre les revisions
| Línia 71: | Línia 71: | ||
* Les cèl lules de Kupffer, els [[macròfag]]s del fetge, deriven dels [[monòcit]]s i es troben en el [[Lumen (biologia)|lumen]] dels [[Sinusoide (vas sanguini)|sinusoides venosos]]. La seva forma és variable i irregular, amb nombroses protuberàncies típiques de les cèl·lules macròfages que s'estenen en el lumen de la sinusoide. La seva funció és eliminar per [[fagocitosi]] els residus que pugui haver en el flux de sang que va cap els hepatòcits, però també poden estimular el [[sistema immunitari]] a través de la secreció de nombrosos factors i [[Citocina|citocines]]. També eliminen els [[Glòbul vermell|glòbuls vermells]] de la sang que són vells o danyats, actuant com un complement a la [[melsa]] (i que la poden substituïr en cas d'extirpació o esplenectomia). |
* Les cèl lules de Kupffer, els [[macròfag]]s del fetge, deriven dels [[monòcit]]s i es troben en el [[Lumen (biologia)|lumen]] dels [[Sinusoide (vas sanguini)|sinusoides venosos]]. La seva forma és variable i irregular, amb nombroses protuberàncies típiques de les cèl·lules macròfages que s'estenen en el lumen de la sinusoide. La seva funció és eliminar per [[fagocitosi]] els residus que pugui haver en el flux de sang que va cap els hepatòcits, però també poden estimular el [[sistema immunitari]] a través de la secreció de nombrosos factors i [[Citocina|citocines]]. També eliminen els [[Glòbul vermell|glòbuls vermells]] de la sang que són vells o danyats, actuant com un complement a la [[melsa]] (i que la poden substituïr en cas d'extirpació o esplenectomia). |
||
* Les cèl·lules endotelials sinusoïdals formen l'endoteli dels sinusoides venosos del fetge. Tenen forma aplanada, amb un [[Nucli cel·lular|nucli]] oval en posició central i [[citoplasma]] escàs que conté nombroses vesícules. Entre les cèl·lules hi ha porus oberts força grans, d'un diàmetre d'entre 150 i 175 nm,<ref>{{citar web |
|||
| url = http://www.comparative-hepatology.com/content/1/1/1 |
|||
| títol = Structural and functional aspects of liver sinusoidal endothelial cell fenestrae: a review |
|||
| consulta = 25 d'agost del 2011 |
|||
| cognom = Braet |
|||
| nom = Filip |
|||
| autorenllaç = |
|||
| coautors =Eddie Wisse |
|||
| llengua = anglès |
|||
| lloc = |
|||
| editor = Comparative Hepatology |
|||
| data = 2002 |
|||
| doi = 10.1186/1476-5926-1-1 |
|||
}} </ref> de manera que la sang pot entrar en contacte amb les microvellositats dels hepatòcits, jugant un paper important en la microcirculació hepàtica. |
|||
== Funcions == |
== Funcions == |
||
Revisió del 10:34, 25 ago 2011
 Fetge d'ovella. (1) lòbul dret, (2) lòbul esquerre, (3) lòbul caudat, (4) lòbul quadrat, (5) artèria hepàtica i vena porta, (6) nòduls limfàtics hepàtics, (7) vesícula biliar. | |
 Posició del fetge (vermell) a l'abdomen. | |
| Detalls | |
|---|---|
| Llatí | hepar  |
| Part de | aparell digestiu |
| Artèria hepàtica | |
| Vena hepàtica Vena porta | |
| Innervació | Gangli celíac Nervi vague |
| Identificadors | |
| MeSH | [1] |
| TA | A05.8.01.001 |
| FMA | 7197 : multiaxial – jeràrquic |
| Recursos externs | |
| Gray | p.1188 |
| EB Online | science/liver |
| Terminologia anatòmica | |
El fetge és un òrgan de l'aparell digestiu present en els vertebrats, els invertebrats no tenen aquest òrgan sinó d'altres amb funcions hepàtiques o hepaticopancreàtiques.[1] Juga un paper important en el metabolisme, en la síntesi de proteïnes del plasma i en la desintoxicació de l'organisme, emmagatzema glicogen i participa en la descomposició dels glòbuls vermells. Sintetitza bilis, un líquid alcalí verdós important per a la digestió a través de l'emulsió dels lípids. Realitza i regula una varietat molt ampla de reaccions bioquímiques que requereixen teixits molt especialitzats, com són la síntesi i la destrucció de tot tipus de molècules, moltes imprescindibles per a les funcions vitals normals.[2] Aquest òrgan és la glàndula més gran del cos humà i se situa per sota del diafragma, a l'hipocondri dret. És és necessari per a la supervivència i avui dia no hi ha manera de substituir la seva absència a llarg termini.
Els termes mèdics relacionats amb el fetge comencen sovint per hepato- o hepàtic, que provenen de la paraula grega pel fetge, hēpar (ήπαρ), que deriva de hēpaomai, que vol dir reparable, fent referència al fet que el fetge pot regenerar-se per si sol espontàniament en cas de lesió.
Anatomia
El fetge és un òrgan de teixit tou i de color vermell vinós format per quatre lòbuls de mida i forma diferent. Es troba a part dreta de l'abdomen, per sota del diafragma, a la dreta de l'estómac i a sobre s'hi troba la vesícula biliar, encarregada d'emmagatzemar la bilis. En el cas dels humans adults en condicions no patològiques pesa entre 1,44 i 1,66 kg.[3] És el segon òrgan més gran, només superat per la pell, i la glàndula més gran del cos humà.
El fetge es troba connectat amb dos grans vasos sanguinis, un és l'artèria hepàtica i l'altre la vena porta. L'artèria hepàtica porta la sang des de l'artèria aorta, mentre que la vena porta transporta sang amb nutrients procedent del tracte gastrointestinal i també de la melsa i el pàncrees vers el fetge. Aquests vasos sanguinis es subdivideixen en capil·lars que porten a un lòbul. Cadascun dels lòbuls està format per milions de cèl·lules hepàtiques que són les cèl·lules metabòliques bàsiques.
Flux sanguini
La vena esplènica s'anastomosa amb la vena mesentèrica inferior, i després s'ajunten amb la vena mesentèrica superior per formar la vena porta, portant sang venosa de la melsa, el pàncrees, l'intestí prim i l'intestí gros, de manera que el fetge pugui processar els aliments i els subproductes de la digestió de l'aliment.
Les venes hepàtiques drenen directament a la vena cava inferior.
L'artèria hepàtica és generalment una branca del tronc celíac, encara que en algunes persones és branca de l'artèria mesentèrica superior.
Aproximadament 3/4 del flux de sang que arriba al fetge prové de la vena porta, mentre que el 1/4 restant prové de l'artèria hepàtica.
Flux de bilis
La bilis produïda al fetge es recull als canalicles biliars, que donen lloc als conductes biliars. Aquests drenen en els conductes hepàtics drets i esquerres, que alternadament és combinen per formar el conducte hepàtic comú. El conducte biliar (de la vesícula biliar) s'uneix amb el conducte hepàtic comú per formar el conducte biliar comú.
La bilis es pot drenar directament al duodè a través del conducte hepàtic comú o emmagatzemar en la vesícula biliar via conducte biliar. El conducte hepàtic i el pancreàtic comú entren al duodè junts, en el que es coneix com ampolla de Vater.
Regeneració
El fetge és dels pocs òrgans humans interns capaços de regenerar de manera natural el teixit perdut: amb un 25% del fetge es pot regenerar un fetge sencer una altra vegada. Això es deu al fet que els hepatòcits actuen com a cèl·lules mare unipotencials.
Anatomia topogràfica
Lligaments peritoneals
A part de lligaments que connecten el fetge amb el diafragma, el fetge està cobert pel peritoneu visceral, una membrana fina que redueix la fricció amb altres òrgans. Per darrere el peritoneu és dobla sobre si mateix per formar el lligament falciforme i els lligaments triangulars drets i esquerres. Aquests lligaments no estan relacionats amb els lligaments anatòmics "vertaders" i no tenen importància funcional, però són fàcilment recognoscibles.
Lòbuls
Tradicionalment s'ha dividit el fetge en quatre lòbuls basats en les característiques superficials. El lligament falciforme divideix el fetge en dos lòbuls anatòmics: el lòbul dret i el lòbul esquerre.
A més, té dos lòbuls addicionals entre el dret i l'esquerre. Aquests lòbuls són el caudat (més superior) i el lòbul quadrat.
Anatomia microscòpica
Hi ha quatre tipus principals de cèl·lules que es troben al fetge: els hepatòcits, les cèl lules estrellades hepàtiques, les cèl·lules endotelials sinusoïdals i les cèl·lules de Kupffer.
- Els hepatòcits són les cèl·lules més nombroses del fetge, constitueixen el 80% del seu volum i gairebé un 60% del nombre total de cèl·lules. La seva forma és polièdrica, amb un nombre variable de cares, de sis a dotze, el seu diàmetre varia entre 20 i 30 µm.
- Les cèl·lules estrellades hepàtiques (de vegades també conegudes com a cèl·lules d'Ito), d'origen mesenquimal i molt menys nombroses que els hepatòcits, es troben entre les làmines a la base dels hepatòcits, i tenen forma d'estrella o irregular. El seu citoplasma és ric en vesícules de lípids que contenen vitamina A, i la seva funció consisteix a segregar les substàncies principals constituents de la matriu, com el col·lagen de tipus III o la reticulina.
- Les cèl lules de Kupffer, els macròfags del fetge, deriven dels monòcits i es troben en el lumen dels sinusoides venosos. La seva forma és variable i irregular, amb nombroses protuberàncies típiques de les cèl·lules macròfages que s'estenen en el lumen de la sinusoide. La seva funció és eliminar per fagocitosi els residus que pugui haver en el flux de sang que va cap els hepatòcits, però també poden estimular el sistema immunitari a través de la secreció de nombrosos factors i citocines. També eliminen els glòbuls vermells de la sang que són vells o danyats, actuant com un complement a la melsa (i que la poden substituïr en cas d'extirpació o esplenectomia).
- Les cèl·lules endotelials sinusoïdals formen l'endoteli dels sinusoides venosos del fetge. Tenen forma aplanada, amb un nucli oval en posició central i citoplasma escàs que conté nombroses vesícules. Entre les cèl·lules hi ha porus oberts força grans, d'un diàmetre d'entre 150 i 175 nm,[4] de manera que la sang pot entrar en contacte amb les microvellositats dels hepatòcits, jugant un paper important en la microcirculació hepàtica.
Funcions
Les funcions del fetge, les duen a terme els hepatòcits del fetge:
- El fetge produeix i excreta bilis, necessària per a l'emulsió dels greixos. Part de la bilis drena directament al duodè, i una altra part s'emmagatzema en la vesícula biliar.
- El fetge té un paper important en el metabolisme dels carbohidrats:
- Gliconeogènesi. Síntesi de glucosa.
- Glicogenolisi. Degradació del glicogen en glucosa.
- Glicogènesi. Formació de glicogen a partir de glucosa.
- Degradació de la insulina i d'altres hormones.
- El fetge és responsable de les principals vies metabòliques de les proteïnes.
- També realitza diversos papers en el metabolisme lipídic:
- Síntesi de colesterol.
- Síntesi de triglicèrids.
- El fetge produeix els següents factors de coagulació:
- El fetge analitza substàncies tòxiques i la majoria dels medicaments.
- Converteix amoníac en urea.
- Emmagatzema múltiples substàncies:
- En el primer semestre del fetus, el fetge és el principal productor d'eritròcits. Cap a la 32a setmana de gestació, la medul·la òssia ha assumit quasi per complet aquesta tasca.
- El fetge és responsable d'efectes immunològics del sistema reticuloendotelial.
Actualment, no existeix cap òrgan o dispositiu artificial capaç d'emular totes les funcions del fetge. Algunes funcions es poden emular a través de la diàlisi del fetge, un tractament experimental per a les persones que manquen de fetge.
Malalties associades
Moltes malalties del fetge van acompanyades d'icterícia causada pels nivells creixents de bilirubina circulant. La bilirubina resulta de la desintegració de l'hemoglobina dels eritròctis morts. Normalment, el fetge elimina la bilirubina de la sang i l'excreta a través de la bilis.
- Hepatitis. Inflamació del fetge, causada per diversos virus o per causes immunològiques o hereditàries.
- Cirrosi. Formació de teixit fibrós al fetge, en substitució dels hepatòcits morts. La causa de la mort sol ser l'alcoholisme o el contacte viral amb altres productes químics hepatotòxics.
- Hemocromatosi. Malaltia hereditària que causa l'acumulació de ferro al cos, fet que danya el fetge.
- Càncer de fetge (Carcinoma colangiocel·lular).
- Malaltia de Wilson. Malaltia hereditària que provoca la retenció de coure.
- Colangitis esclerosant primària. Malaltia idiopàtica caracteritzada per una inflamació crònica amb fibrosi obliterant dels conductes biliars.
- Síndrome de Budd-Chiari. Obstrucció de la vena hepàtica.
- Síndrome de Gilbert. Desordre genètic del metabolisme de la bilirubina,.
- Malaltia de Pompe. Afecta l'emmagatzematge de glicogen.
Existeixen nombres proves de funció hepàtica disponibles per comprovar el correcte funcionament del fetge.
El fetge com a aliment humà
El fetge de mamífers i aus sovint és consumit com a aliment pels humans. Els fetges d'animals són rics en ferro i vitamina A. La preparació més coneguda és el fetge amb ceba, normalment a base de fetge de porc o de vaca i ceba fregida.
El fetge també es pot cuinar al forn, ser bullit, rostit o fregit. En alguns llocs es menja cru, com el sashimi de fetge de la cuina japonesa. També es fa servir per a la producció de patés com el paté de fetge, foie gras, i d'embotits com la botifarra de fetge i el bull de fetge. Entre altres productes elaborats a base de fetge cal mencionar el fetge picat (כבד קצוץ), embotit kosher de la cuina jueva, la leberwurst de la cuina de l'Europa central (Alemanya, Hongria) i els "fardeles" aragonesos que també es troben a València amb el nom de *figatells".[5]
Els fetges d'alguns peixos també tenen valor culinari i nutritiu, l'oli de fetge de bacallà sovint s'utilitza com a suplement dietètic. El fetge de la rajada era molt apreciat en la cuina tradicional, però actualment els fetges d'aquests peixos, havent adquirit mala fama, ja no es troben gaire com a plat. A França es preparaven els "beignets de foie de raie" i el "foie de raie en croute", i a Anglaterra el "poached skate liver on toast".[6]
Toxicitat
Dosis molt altes de vitamina A poden ser tòxiques. El mariner rus Alexander Konrad, que acompanyà el navegant Valerian Albanov durant una tràgica aventura sobre el gel polar fins a la Terra de Francesc Josep al 1912, va escriure sobre els terribles efectes de consumir fetge d'ós polar cru.[7] Al 1913, els exploradors antàrtics Douglas Mawson i Xavier Mertz van resultar enverinats, aquest últim fatalment, per menjar fetge de gos. Als EUA, l'USDA especifica 3000 micrograms per dia, com a límit màxim tolerable, que ascendeix a uns 50 g de fetge de porc cru. [8] La intoxicació és menys probable com a resultat de consumir preparats a base d'oli de vitamina A que amb preparats sòlids o a base d'aigua.[9]
Al·lusions culturals
En la mitologia grega, Prometeu, va ser castigat pels déus per haver donat el secret del foc als éssers humans. Així que va ser encadenat a una roca on un voltor (o una àliga) aniria menjant-se el seu fetge, que s'aniria regenerant per sempre. (El fetge humà és l'únic òrgan intern que realment pot regenerar-se a si mateix en gran mesura.)
Molts pobles antics del Proper Orient i les zones mediterrànies practicaven un tipus d'endevinació anomenada haruspicy, que tractava d'obtenir informació examinant el fetge d'ovelles i altres animals.
El Talmud (tractat Berakhot 61B) es refereix al fetge com la seu de l'enuig, amb la vesícula biliar contrarestant-ho.
A les llengües persa, urdú i hindi, el fetge (جگر o जिगर o jigar) es refereix en llenguatge figurat al coratge i la valentia.[10] L'expressió jan e jigar significa literalment "la força (potència) del meu fetge" i és un missatge d'afecte en urdú. En argot persa, jigar s'utilitza com a adjectiu per a qualsevol cosa que és desitjable, especialment per les dones. En català, tenir un bon fetge vol dir ser capaç de resistir situacions desagradables.
La llegenda de Liver-Eating Johnson diu que ell es menja i talla el fetge de cada home assassinat després del sopar.
Els esquimals no mengen el fetge d'ós polar (el fetge d'un ós polar conté tanta vitamina A com per ser verinosos per als éssers humans), o foques.[11]
Vegeu també
Referències
- ↑ «Fetge». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 7 juliol 2011].
- ↑ Maton, Anthea; Jean Hopkins, Charles William McLaughlin, Susan Johnson, Maryanna Quon Warner, David LaHart, Jill D. Wright. Human Biology and Health. Englewood Cliffs, New Jersey, USA: Prentice Hall, 1993. ISBN 0-13-981176-1. OCLC 32308337.
- ↑ Cotran, Ramzi S.; Kumar, Vinay; Fausto, Nelson; Nelso Fausto; Robbins, Stanley L.; Abbas, Abul K.. Robbins and Cotran pathologic basis of disease. 7th. St. Louis, MO: Elsevier Saunders, 2005, p. 878. ISBN 0-7216-0187-1.
- ↑ Braet, Filip; Eddie Wisse. «Structural and functional aspects of liver sinusoidal endothelial cell fenestrae: a review» (en anglès). Comparative Hepatology, 2002. DOI: 10.1186/1476-5926-1-1. [Consulta: 25 agost 2011].
- ↑ Govern d'Aragó - Fardeles (castellà)
- ↑ Calvin W. Schwabe Unmentionable Cuisine (anglès)
- ↑ Valerian Albanov. In the Land of White Death. Appendix; Notes de A. Konrad. (anglès)
- ↑ A. Aggrawal, mort per Vitamina A(anglès)
- ↑ Myhre et al., "Water-miscible, emulsified, and solid forms of retinol supplements are more toxic than oil-based preparations", Am. J. Clinical Nutrition, 78, 1152 (2003) (anglès)
- ↑ The Great Battle Of Badar (Yaum-e-Furqan) (anglès)
- ↑ El millor amic de l'home? - Student BMJ (anglès)
Galeria d'imatges
-
Sistema digestiu accessori. -
Òrgans implicats en la digestió. -
Embrió humà de 24 o 25 dies, mostrant les relacions venoses del fetge. -
Relacions del pàncrees. Tall transversal a nivell de la primera vèrtebra lumbar. -
Visió frontal de l'abdomen. -
Tríada portal. -
Visió anterior del fetge. -
Visió posterior del fetge.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fetge |