Joan Solà i Cortassa
| Joan Solà i Cortassa | |
|---|---|
 |
|
| Naixement: | 10 de gener de 1940 Bell-lloc d'Urgell |
| Mort: | 27 d'octubre de 2010 (als 70 anys) Barcelona |
| Activitat: | Lingüista i filòleg |
| Nacionalitat: | Catalunya |
| Influències: | Joan Coromines, Pompeu Fabra, Noam Chomsky |
| Premis: | Premi Sanchis Guarner Medalla Narcís Monturiol 1991 - Premi de la FEC |
Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d'octubre de 2010) fou un lingüista i filòleg català. Des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i des del 2009, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
El 1965 es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona i el 1970 s'hi doctorà en filologia catalana. El 1977 obtingué el títol de màster en lingüística a la Universitat de Reading (Anglaterra).
Va ser professor en diversos centres docents (com la Universitat Autònoma de Barcelona) des del 1965 i des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona.[2] Era membre de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Va ser codirector, amb Jordi Mir, de les Obres completes de Pompeu Fabra i director de la Gramàtica del català contemporani, i en morir treballava com a ponent en la nova gramàtica normativa de l'Institut d'Estudis Catalans, del qual era membre des del 1999. Publicà nombrosos estudis i quasi un miler d'articles als diaris,[2] sobretot sobre temes de sintaxi i d'història de la llengua catalana. El seu darrer article, que va sortir publicat pocs dies abans de la seva mort, al suplement de cultura del diari Avui, era un comiat adreçat als lectors: "Adéu-siau i gràcies!".[3]
Morí el 27 d'octubre de 2010 a Barcelona, als 70 anys, a conseqüència d'un càncer.[4][5][6] La capella ardent de Solà es va obrir al Paranimf de la Universitat de Barcelona l'endemà per a tothom qui ho volgués.[7][8] El maig del 2011 va sortir a la venda L'última lliçó, el llibre pòstum de Joan Solà, que conté les seves intervencions del 2009, any en què va recollir tots els grans reconeixements, i altres textos.[9]
[modifica] Premis
Entre els premis que li van concedir, cal mencionar el Premi a la Investigació Lingüística de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1991) i el Premi de Recerca Crítica Serra d'Or per l'obra Història de la lingüística catalana, 1775-1900. Repertori crític (1999, escrit juntament amb Pere Marcet), el Premi Sanchis Guarner de la Fundació Jaume I per la Gramàtica del català contemporani (2002, dirigida juntament amb Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez-Saldanya) o la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, per la seva tasca de recerca sincrònica i diacrònica en la llengua catalana, així com per la persistent tasca social de divulgació dels coneixements sobre aquesta llengua.[10]
El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2009 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida[11] i va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que concedeix l'associació Òmnium Cultural en reconeixement a la trajectòria cívica i al prestigi de l'obra publicada.[12] El 2010 va ésser distingit en reconeixement a tota una trajectòria en defensa de la llengua i cultura catalanes durant els premis Joan Coromines, que atorga la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana.[1]
[modifica] Grans obres
- Estudis de sintaxi catalana (1972-1973)
- A l'entorn de la llengua (1977)
- Del català incorrecte al català correcte (1977)
- "Ser" i "estar" en el català d'avui (1981)
- Sintaxi generativa catalana (1986), amb Sebastià Bonet
- Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987)
- L'obra de Pompeu Fabra (1987)
- Bibliografia lingüística catalana del segle XIX (1989), amb Pere Marcet
- Lingüística i Normativa (1990)
- La llengua, una convenció dialèctica (1993)
- Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994)
- Història de la lingüística catalana, 1775-1900 (1998), amb Pere Marcet
- Gramàtica del català contemporani (2002), dirigida amb Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez-Saldanya
- Pompeu Fabra: vida i obra (2007), amb Jordi Ginebra
- Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)
- L'última lliçó (2011)
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 «La CAL distingeix el lingüista Joan Solà en els premis Joan Coromines» (en català). Avui+El Punt, 9 de maig de 2010.
- ↑ 2,0 2,1 «Biografia de Joan Solà Cortassa» (en català). Universitat de Barcelona. [Consulta: 29 d'octubre del 2010].
- ↑ Solà, Joan. «Adéu-siau i gràcies!» (PDF) (en català). Avui, 21 d'octubre del 2010. [Consulta: 27 d'octubre de 2010].
PDF - ↑ Serra, Montserrat. «Joan Solà i el lligam inextricable entre poble, individu i llengua» (en català). VilaWeb, 27 d'octubre de 2010. [Consulta: 27 d'octubre de 2010].
- ↑ «Mor el lingüista i filòleg Joan Solà» (en català). Avui+El Punt, 27 d'octubre de 2010. [Consulta: 27 d'octubre de 2010].
- ↑ El Periódico de Catalunya. «Mor el lingüista Joan Solà» (en català), 27 d'octubre del 2010. [Consulta: 27 d'octubre del 2010].
- ↑ Avui+El Punt. «La capella ardent de Joan Solà s'obre al paranimf de la Universitat de Barcelona» (en català), 28 d'octubre del 2010. [Consulta: 29 d'octubre del 2010].
- ↑ Serra, Montserrat. «Emocionant i multitudinari comiat a Joan Solà al paranimf de la UB» (en català). VilaWeb, 28 d'octubre de 2010. [Consulta: 29 d'octubre de 2010].
- ↑ Serra, Montserrat. «L'última lliçó, llibre pòstum de Joan Solà» (en català). VilaWeb, 27 d'octubre de 2010. [Consulta: 29 d'octubre de 2010].
- ↑ «Joan Solà i Cortassa - Biografia» (en català). AELC. [Consulta: 27 d'octubre del 2010].
- ↑ «El lingüista Joan Solà, nou doctor honoris causa de la UdL» (en català). VilaWeb, 7 de maig de 2009. [Consulta: 29 d'octubre de 2010].
- ↑ «Joan Solà, premi d'Honor de les Lletres Catalanes» (en català). VilaWeb, 9 de juny de 2009.
PDF
