Benet XV

Benet XV

(1915)
Nom original	(la) Benedictus PP. XV
Biografia
Naixement	Giacomo della Chiesa 21 novembre 1854 Pegli (Regne de Sardenya-Piemont)
Mort	22 gener 1922 (67 anys) Palau Vaticà (Regne d'Itàlia)
Causa de mort	pneumònia
Sepultura	Grutes vaticanes
258è Papa
3 setembre 1914 – 22 gener 1922 ← Pius X – Pius XI →
Cardenal
25 maig 1914 –
Arquebisbe catòlic
16 desembre 1907 – ← Domenico Svampa – Giorgio Gusmini → Diòcesi: arquebisbat de Bolonya
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Acadèmia Pontifícia Eclesiàstica Pontifícia Universitat Gregoriana Universitat de Gènova
Activitat
Lloc de treball	Roma Estats Pontificis
Ocupació	bisbe catòlic (1907–), prevere catòlic de ritu romà (1878–)
Consagració	Pius X
Participà en
31 agost 1914	Conclave de 1914
Premis
Orde de cavalleria del Sant Sepulcre de Jerusalem
Signatura
In te, Domine, speravi; non confundar in aeternum
Lloc web	w2.vatican.va…

Benet XV (en llatí: Benedictus XV, en italià: Benedetto XV) és el nom que el cardenal Giacomo Giambattista della Chiesa va triar quan va ser elegit papa de Roma, càrrec que ostentà fins a la seva mort l'any 1922.

Vida prèvia al pontificat

Nascut el 21 de novembre de 1854 a Pegli (actualment, un barri de Gènova, que aleshores pertanyia Regne de Sardenya-Piemont), va ser batejat com a Giacomo Giambattista. Era el tercer dels quatre fills de la noble d'origen napoletana Manilla Giovanna Migliorati i del marquès Giuseppe della Chiesa, una nissaga patrícia amb arrels fins al segle xvi Gènova.

Va començar estudis de dret a Gènova i alhora hi va ingressar al seminari. Hi era molt actiu en l'Acció Catòlica. Es va doctorar l'any 1875, i aquell mateix any va ingressar al Col·legi Capranica de Roma. El 21 de desembre de 1878 va ser ordenat sacerdot a la basílica de Sant Joan del Laterà. De 1879 a 1883 estudia diplomàcia a la Pontifícia Acadèmia de Nobles Eclesiàstics, mentre es doctorava en teologia (1879) i en dret canònic (1880) per la Pontifícia Universitat Gregoriana. El 1882 va ingressar a la Congregació d'Afers Extraordinaris de la Santa Seu i l'any següent, una vegada acabats els seus estudis, va ser destinat a la nunciatura de Madrid, on va ocupar un paper crucial en l'arbitratge de la disputa entre Espanya i Prússia sobre la possessió de les illes Carolines. De retorn a Roma el 1887, va ingressar a la Secretaria d'Estat del Vaticà, de la qual arribaria a ser substitut i secretari de comunicacions xifrades el 1901. Des de 1899 era professor de diplomàcia i vicerector de la Pontifícia Acadèmia de Nobles Eclesiàstics.

El 1887 va tornar a Roma, on després d'algunes missions diplomàtiques, va ser nomenat subsecretari d'Estat del Vaticà.

Pius X el va nomenar arquebisbe de Bolonya el 1907 i cardenal el 1914, només tres mesos abans d'esdevenir papa.

Episcopat i cardenalat

El 18 de desembre de 1907 és nomenat arquebisbe de Bolonya, als quatre dies va rebre la consagració episcopal de mans del papa Pius X al Vaticà. En el consistori del 25 maig 1914 és nomenat cardenal prevere dels Quatre Sants Coronats.

Elecció papal

Va participar en el conclave després de la mort de Pius X. El tercer dia de reunió i a la desena votació va ser elegit papa el 3 de setembre de 1914. Va ser coronat tres dies després a la Capella Sixtina pel cardenal Francesco Salesio Della Volpe, protodiaca de Santa Maria in Aquiro.

Pontificat

Benet XV en el seu despatx.

L'inici del seu pontificat va coincidir amb l'esclat de la I Guerra Mundial, contra la qual no va poder fer més que tasques humanitàries. Es va preocupar de víctimes i presoners de guerra en col·laboració amb la Creu Vermella. En la encíclica Ad beatissimi Apostolorum del mateix 1914 va analitzar lúcidament les causes del conflicte i va proclamar una neutralitat estricta que va disgustar els dos bàndols bel·ligerants. Hi exposa que les causes de la guerra eren la manca de comprensió entre els homes, el menyspreu de l'autoritat, la injustícia en la lluita de classes i l'afany de lucre. Gairebé a la fi de la guerra, el 1917, va promulgar l'exhortació apostòlica Dès le début que era tot un programa doctrinal de cara a un possible armistici.

A petició del govern d'Itàlia el Vaticà no va poder participar en les negociacions dels tractats de pau. Per aquest fet va adonar-se que s'havia resoldre la «qüestió romana». Lavors, amb l'encíclica Pacem Dei Munus pulcherrimum (‘La pau, aquest bell regal de Déus’ 1920) va començar a reclamar el que considerava els seus drets de sobirà d'un estat simbòlic, que Itàlia no li reconeixia, però que serien la base dels Pactes del Laterà. Hi va proposar una base per evitar en el futur conflictes de tal magnitud. Veia la pèrdua dels valors cristians com una de les principals causes del conflicte. Hi proposa un projecte de mediació i arbitratge que hauria de contribuir a negociar una pau Justa. Tot i això, no era un pacifista. Era també adepte del concepte de la «guerra justa» com la invasió italiana de Líbia, hi veia el recurs a les armes com un instrument per a estendre la fe i la civilització. La fi de la guerra a Europa, ans al contrari, veia com una victòria dels principis cristians.

A pesar de l'oposició de l'estat italià, va enviar un observador a la Conferència de Versalles, que va donar suport les decisions del Tractat. Va restablir les relacions entre la Santa Seu i els governs de França i Anglaterra, i va obtenir que el govern britànic enviés un representant al Vaticà, cosa que no havia ocorregut des del segle xvii. També va reprendre les relacions diplomàtiques amb Portugal i les va iniciar amb els nous estats sorgits del desmembrament de l'Imperi Austrohongarès. Va promulgar un nou Codi de Dret Canònic (Codex Iuris Canonici) el 1917, el qual ja havia estat elaborat en la major part pel seu antecessor Pius X.

L'any 1917 va instituir la Congregació per a les Esglésies Orientals. El 1919 va aixecar la prohibició que els italians participessin en la vida política del regne, al mateix temps que animava Luigi Sturzo perquè fundés el Partito Popolare Italiano, embrió de la futura Democràcia Cristiana. Va contribuir al guariment de les ferides entre els catòlics durant les violents polèmiques entre modernistes i integralistes.

Amb la carta apostòlica Maximum illud de 1919 va donar un fort impuls a l'activitat missionera. El 1920 va canonitzar Joana d'Arc –una figura mítica creada per la reina consort Violant d'Anjou– i la va proclamar patrona de França. El 1921, en ocasió del sisè centenari de la mort de Dante Alighieri, li va dedicar l'encíclica In Praeclara Summorum, en la qual va lloar la seva obra com una exaltació de la justícia i la providència.

Als Països Catalans

• Va atorgar el títol de basílica a l'església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès
• A Barcelona hi ha una Plaça Benet XV al barri de Sarrià
• Coberta del breu apostòlic del pontífex Benet XV amb què atorga el marquesat de Ferrer Vidal (1921)

Malaltia i mort

Joana d'Arc (canonitzada per Benet XV)

A l'inici de l'any 1922, va ser víctima d'una epidèmia de grip es va estendre per Itàlia. El 22 de gener de 1922 va morir al Vaticà, als 67 anys. Les seves últimes paraules van ser aquestes: «Oferim la nostra vida per a la pau en el món».