Vés al contingut

Constel·lació d'Andròmeda

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula constel·lacióConstel·lació d'Andròmeda 
Nom en llatíAndromeda
AbreviaturaAnd[1]
GenitiuAndromedae
SimbologiaLa princesa Andròmeda[2]
Ascensió recta23h 25m 48.6945s02h 39m 32.5149s[3]
Declinació53.1870041°–21.6766376°[3]
Àrea722[4] graus quadrats
Posició 19a
Estels principals16
Nombre d'estels Bayer/Flamsteed65
Estels amb planetes12
Estels més brillants (magnitud < 3)3
Estels més propers (< 10 pc)3
Estel més brillantα And (Alpheratz) (2,07m)
Estel més proper a la TerraRoss 248[5]
10,3 a.l.
3,16 pc
Objectes Messier3[6]
MeteorsAndromèdids
Limita ambPerseu, Cassiopea, Llangardaix, Pegàs, Peixos i Triangle Modifica el valor a Wikidata
Visible a latituds entre +90° i −40°.
Durant el mes de novembre a les 21:00 hi ha la millor visibilitat.

Andròmeda (Andromeda) és una constel·lació que té 722º quadrats, i ocupa el lloc 19, en tossa, entre les 88 constel·lacions. La constel·lació es troba entre l'Ascensió recta 23, i 2 hores, i declinació entre +23º, i +50º, aproximadament. El seu estel α és Sirrah, nom originari de l'àrab que vol dir llombrígol d'Andròmeda, i és un dels estels que conformen el quadrat del Pegàs (Pegasus). Sirrah és anomenada també Alpheratz, que vol dir espatlla del cavall, fent al·lusió al Pegàs. L'estel β és Mirach, que vol dir el davantal. γ és Alamaak, nom àrab que vol dir linx del desert, i és un estel doble. Hi ha el cúmul obert NGC 752, i la nebulosa planetària NGC 7662. A més hi ha la gran galàxia d'Andròmeda, espiral, catalogada per Messier com a M31; i també M32, i M110. Les constel·lacions associades al mite de Perseu són Andròmeda, Cassiopea, Cefeu, Cetus (el monstre marí), el Pegàs, i Perseu.

Mitologia

[modifica]
Representació de la constel·lació d'Andròmeda a Uranographia d'Hevelius. Mostra Andròmeda alliberada.
Delimitació actual de la constel·lació d'Andròmeda.

Andròmeda, en la mitologia grega, bella filla del rei Cefeu, rei d'Etiòpia (zona de Jaffa, a les costes de Fenícia), i la reina Cassiopea i esposa de Perseu. Cassiopea ofengué a les nereides que la jutjà més bella que elles, així que en venjança Posidó envià un monstre marí per devastar el regne de Cefeu. Com que només el sacrifici d'Andròmeda aplacava els déus, fou encadenada a una roca i deixada per ser devorada pel monstre. Perseu passà volant sobre el cavall alat Pegàs, i s'enamorà d'Andròmeda. Demanà la mà a Cefeu i aquest acceptà. Perseu aconseguí matar el monstre i alliberà Andròmeda. A la festa del seu matrimoni, però, l'oncle d'Andròmeda, Fineu, a qui originalment havia estat promès, intentà reclamar-la. Perseu el convertí en pedra amb el cap de Medusa. Andròmeda i Perseu tengueren sis fills i una filla.[7][8]

Algunes figures d'aquest mite com la seva mare i el seu pare: Cassiopea i Cefeu, Perseu i el seu cavall alat Pegàs, i el monstre marí Cetus, han donat nom a les constel·lacions veïnes.[8]

Característiques

[modifica]
Vista de la constel·lació d'Andròmeda.

Andròmeda és la 19a constel·lació més gran del cel, ocupant una àrea de 722 graus quadrats. Es troba al primer quadrant de l'hemisferi nord (NQ1). La constel·lació es pot veure a latituds entre +90° i –40°. Les constel·lacions veïnes són Cassiopea, Llangardaix, Pegàs, Perseu, Peixos i Triangle.[9]

La forma genitiva d'Andròmeda, utilitzada en els noms d'estrelles, és «Andromedae». L'abreviatura de tres lletres, adoptada per la Unió Astronòmica Internacional (IAU) el 1922, és «And».[10]

Estels

[modifica]

Andròmeda té tres estrelles més brillants que la magnitud 3,00 i tres estrelles situades a 10 parsecs (32,6 anys llum) de la Terra. L'estrella més brillant de la constel·lació és α Andromedae, també coneguda pel seu nom tradicional, Alpheratz. L'estrella més propera és Ross 248 (classe espectral M6V), també coneguda com a HH Andromedae. Es troba a una distància de només 10,30 anys llum de la Terra.[11]

Amb l'estel més brillant d'Andromeda, α Andromedae, anomenat Alpheratz o Sirrah, es pot construir juntament amb α, β, i λ Pegasi un asterisme anomenat el Gran Quadrat del Pegàs. Aquest estel era considerat part de Pegàs, la qual cosa és confirmada pel seu nom: "espatlla del cavall».[11]

β Andromedae és anomenat Mirach, el davantal. Està a una distància de 88 anys llum i té una magnitud de 2,1. γ Andromedae, Almach, es troba al cap de la cama sud de la gran "A". És un bell estel múltiple amb colors oposats.[11]

υ Andromedae és una estrella binària, situada a uns 44 anys llum de distància, a uns 10 graus a l'est de la galàxia d'Andròmeda. L'estrella principal (υ d'Andròmeda A) és força semblant al Sol, però lleugerament més brillant i calenta, de tipus espectral F8V. L'estrella companya (υ d'Andròmeda B) és una nana roja de tipus espectral M4.5V, situada a una distància d'unes 750 ua de la primària i descoberta el 2002.

Galàxies

[modifica]
Galàxia d'Andròmeda.

El més famós objecte del cel profund a Andròmeda és M31 o NGC 205, la gran galàxia d'Andròmeda, l'objecte més distant visible a simple vista i una de les galàxies més properes a la nostra galàxia. És la galàxia més massiva del grup local. Hom la localitza al NE de Mirach i una mica més d’un grau a l’E de ψ Andromedae, ocupant una zona d’uns 80 per 250 minuts d’arc. Descrita per primera vegada al segle x per l’astrònom persa As-Sufí (903-986) fou observada amb telescopi el 1612 per l'astrònom alemany Simon Marius (1573-1624). El 1924 l'astrònom estatunidenc Edwin Hubble (1889-1953) hi descobrí alguns estels variables cefeides amb els quals determinà que la distància que ens separava és de l’ordre d’un milió d’anys-llum, la qual cosa implicava que es tractava d’un sistema estel·lar, convertint-se així en la primera galàxia descoberta fora de la Via Làctia.[12]

Andròmeda és una galàxia espiral del tipus Sb, de magnitud absoluta –21,1 i a una distància de 2,18 milions d’anys-llum. Amb un diàmetre de 163 000 anys-llum, conté uns 200 000 milions d’estels, amb una massa total de 3 × 1011 masses solars, unes dues vegades la massa de la Via Làctia. L’abundància dels elements químics és semblant a l’abundància en la nostra galàxia, cosa que suggereix una evolució comparable. Té quatre petites galàxies satèl·lit: la NGC 221 (o M32) i la NGC 205, ambdues el·líptiques del tipus E2; i dues petites galàxies el·líptiques, la NGC 185 i la NGC 147.[13]

Exoplanetes

[modifica]
Suposada estructura dels sistema d'υ And.

A principis de 2024 s'havien descobert 33 planetes extrasolars en la constel·lació d'Andròmeda. Destaca el sistema planetari de l'estrella binària υ Andromedae compost, a més dols dos estels, per quatre exoplanetes (υ And b o Saffar, υ And c o Samh, υ And d o Majriti i υ And e).[14] El descobriment d'υ And c l'abril de 1999 pels estatunidencs Geoffrey Marcy i R. Paul Butler convertí aquest sistema en el primer sistema planetari múltiple en ser descobert al voltant d'un estel de la seqüència principal, així com el primer sistema planetari múltiple conegut en un sistema estel·lar múltiple.[15] Aquests astrònoms també havien descobert υ And b el 1996, sent uns dels primers exoplanetes a ser descoberts.[16]

Referències

[modifica]
  1. Russell, 1922, p. 469.
  2. Allen, 1899, p. 32–33.
  3. 3,0 3,1 IAU, The Constellations, Andromeda.
  4. Ridpath, Constellations.
  5. RECONS, The 100 Nearest Star Systems.
  6. Bakich, 1995, p. 54.
  7. Britannica, The Editors of Encyclopaedia. «Andromeda» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  8. 8,0 8,1 Rogers, J. H. «Origins of the ancient constellations: II. The Mediterranean traditions». Journal of the British Astronomical Association, 108, 01-04-1998, pàg. 79–89. ISSN: 0007-0297.
  9. Bakich, Michael E. The Cambridge guide to the constellations. Cambridge: Cambridge university press, 1995. ISBN 978-0-521-46520-5. 
  10. Russell, Henry Norris «The New International Symbols for the Constellations». Popular Astronomy, 30, 01-10-1922, pàg. 469. Arxivat de l'original el 2022-02-26. ISSN: 0197-7482 [Consulta: 3 maig 2024].
  11. 11,0 11,1 11,2 Moore, Patrick; Tirion, Wil. Cambridge guide to stars and planets. Rev. and expanded ed., 2nd ed. Cambridge, U.K. ; New York: Cambridge University Press, 1997. ISBN 978-0-521-58582-8. 
  12. Hodge, Paul «The Andromeda Galaxy». Astrophysics and Space Science Library, 1992. DOI: 10.1007/978-94-015-8056-4. ISSN: 0067-0057.
  13. «Galàxia d’Andròmeda». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  14. Guide, Universe. «Andromeda ExtraSolar Planets» (en anglès americà). [Consulta: 3 maig 2024].
  15. Butler, R. Paul; Marcy, Geoffrey W.; Fischer, Debra A.; Brown, Timothy M.; Contos, Adam R. «Evidence for Multiple Companions to υ Andromedae». The Astrophysical Journal, 526, 2, 1999-12, pàg. 916–927. DOI: 10.1086/308035. ISSN: 0004-637X.
  16. Butler, R. Paul; Marcy, Geoffrey W.; Williams, Eric; Hauser, Heather; Shirts, Phil «Three New “51 Pegasi–Type” Planets». The Astrophysical Journal, 474, 2, 10-01-1997, pàg. L115–L118. DOI: 10.1086/310444. ISSN: 0004-637X.

Bibliografia

[modifica]
  • Allen, Richard H. Star Names: Their Lore and Meaning. G. E. Stechert, 1899. OCLC 30773662. 
  • French, Sue «Winter wonders: star-studded January skies offer deep-sky treats for every size telescope». Sky and Telescope, 111, 1, gener 2006, pàg. 83. (subscripció necessària)
  • Higgins, David «Exploring the depths of Andromeda». Astronomy, novembre 2002, pàg. 88.
  • Koch, A.; Grebel, E. K. «The Anisotropic Distribution of M31 Satellite Galaxies: A Polar Great Plane of Early-type Companions». Astronomical Journal, 131, 3, març 2006, pàg. 1405–1415. arXiv: astro-ph/0509258. Bibcode: 2006AJ....131.1405K. DOI: 10.1086/499534.
  • Hoskin, Michael; Dewhirst, David. The Cambridge Concise History of Astronomy. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0-521-57291-0. 
  • Jenniskens, Peter. Meteor Showers and Their Parent Comets. Cambridge University Press, 2006. ISBN 978-0-521-85349-1. 
  • Makemson, Maud Worcester. The Morning Star Rises: an account of Polynesian astronomy. Yale University Press, 1941. 
  • Moore, Patrick. The Data Book of Astronomy. Institute of Physics Publishing, 2000. ISBN 978-0-7503-0620-1. 
  • Olcott, William Tyler. Star Lore: Myths, Legends, and Facts. Courier Dover Publications, 2004. ISBN 978-0-486-43581-7. 
  • Pasachoff, Jay M. A Field Guide to the Stars and Planets. 4th. Houghton Mifflin, 2000. ISBN 978-0-395-93431-9. 
  • Rao, Joe «Skylog». Natural History, 119, 9, octubre 2011, pàg. 42. (subscripció necessària)
  • Ridpath, Ian; Tirion, Wil. The Monthly Sky Guide. 8th. Cambridge University Press, 2009. ISBN 978-0-521-13369-2. 
  • Ridpath, Ian. Stars and Planets Guide. Princeton University Press, 2001. ISBN 978-0-691-08913-3. 
  • Sherrod, P. Clay; Koed, Thomas L. A Complete Manual of Amateur Astronomy: Tools and Techniques for Astronomical Observations. Dover Publications, 2003. ISBN 978-0-486-42820-8. 
  • «Hubble Essentials: About Edwin Hubble». HubbleSite. Space Telescope Science Institute, 2008. [Consulta: 29 abril 2012].
  • Staal, Julius D.W.. The New Patterns in the Sky: Myths and Legends of the Stars. 2nd. The McDonald and Woodward Publishing Company, 1988. ISBN 978-0-939923-04-5. 
  • Thompson, Robert Bruce; Thompson, Barbara Fritchman. Illustrated Guide to Astronomical Wonders. O'Reilly Media, 2007. ISBN 978-0-596-52685-6. 
  • Wagman, Morton. Lost Stars. McDonald and Woodward Publishing, 2003. ISBN 978-0-939923-78-6. 
  • Wilkins, Jamie; Dunn, Robert. 300 Astronomical Objects: A Visual Reference to the Universe. 1st. Firefly Books, 2006. ISBN 978-1-55407-175-3. 

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
  • Mallorca web, Andrómeda Arxivat 2010-07-10 a Wayback Machine. (castellà)